dijous, 15 de desembre de 2011

Què difícil és ser Déu!


Fa uns pocs dies, estimulat pels comentaris suscitats en aquest blog per la lectura de Blanc bo busca negre pobre, de Gustau Nerín, vaig encetar la lectura d’una novel·la que manté una certa relació amb el tema que aleshores discutíem. Es tracta de ¡Qué difícil es ser Diós! (en l’original Trudno byt bogom, 1964), dels escriptors judeorussos de ciència-ficció Arkadi (1925-1991) i Boris (1933-) Strugatski, que jo estic llegint en una abominable versió castellana publicada per l’Editorial Mir de Moscou el 1976.

Per als que no en tingueu cap referència, de l’obra dels Strugatski, n’hi haurà prou amb apuntar ací que Stanisław Lem els considerava els principals escriptors del gènere i que la seva novel·la Piknik na obochine (1977) va inspirar l’excel·lent pel·lícula Stalker, d’Andréi Tarkovski. En català el lector en pot disposar, d’acord amb les meves notícies, de la traducció de Monika Zgustová d’Stalker: Picnic a la vora del camí (Barcelona: Edicions Pleniluni, 1986), així com d’El cargol en el pendent (Lleida: Pagès editors, 2002).

La novel·la que tinc entre mans també va ser adaptada al cinema amb el títol Es ist nicht Leicht ein Gott zu Sein (1988), comercialitzada a Espanya com El poder de un Dios. En qualsevol cas, en la traducció que n’estic llegint resulta molt difícil apreciar qualsevol valor en l’escriptura dels Strugatski ja que, com dic, la versió castellana és infame i, a més a més, segons sembla el seu estil d’arrel col·loquial resulta molt sovint complicat de traslladar a altres idiomes.

De totes maneres, tot això no suposa obstacle per poder comentar el tema de la narració, centrada en les peripècies d’un grup de sociòlegs-historiadors terrestres enviats en secret al planeta Arkanar amb la missió d’exercir-hi d’observadors, però sense capacitat per intervenir directament en la vida dels natius, o fent-ho de manera imperceptible. Ara bé: el que hi troben els terrestres és una humanitat sumida en una mena d’Edat Mitjana estulta i violenta, la crueltat de la qual els portarà a replantejar-se la seva neutralitat.

Vaig encara per la meitat de la lectura i, doncs, ignoro quin en serà el desenllaç. De moment, volia tan sols aportar un parell de reflexions que em semblen pertinents a propòsit de la nostra discussió sobre la cooperació i les intervencions humanitaristes. La primera té a veure amb allò que, emprant una analogia marxista, podríem anomenar la “impaciència humanitària”. Diu així:

“Hem de convèncer-nos d’una vegada que ni tu ni jo ni cap de nosaltres veurem el fruit real i tangible de la nostra feina. Nosaltres no som físics, sinó sociòlegs. Per a nosaltres la unitat de temps no és el segon, sinó el segle, i la nostra obra no és ni tan sols sembrar, sinó preparar el camí per a la sembra...” (p. 51-52).

És clar que aquestes reflexions aporten molt poc de consol quan la gent s’està morint de fam. Però, si més no, ens ajuden a recordar que les transformacions socials són lentes i difícils, i requereixen del pas de diverses generacions.

La segona cita expressa els sentiments ambivalents que els observadors (o els cooperants) acaben indefectiblement desenvolupant envers els indígenes, als quals haurien d’ajudar a sortir de l’encallador:

“Nosaltres, que érem allí, a la Terra, vertaders humanistes, que sentíem l’humanisme com l’esquelet de la nostra pròpia naturalesa, que en la nostra admiració per l’Home, en la nostra estimació cap a l’Home, arribàvem fins a l’antropocentrisme, ens adonem ací, amb autèntic horror, que el que estimàvem no era l’Home, sinó el comuner, l’habitant de la Terra, el nostre consemblant. Cada vegada amb més freqüència, ens sorprenem a nosaltres mateixos pensant: ‘Però això són persones potser? És possible que per molt de temps que transcorri siguin capaços d’esdevenir persones?’ ” (p. 57).

Si en la citació anterior hi substituïu “comuner” per “ciutadà” i “habitant de la Terra” per “europeu” o “occidental”, crec que la resta del text aconsegueix expressar amb una cruesa que la correcció política acostuma a camuflar, la sensació de frustració i desengany que traspuen les declaracions de molts cooperants. Com evitar-la, però?

2 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Es que, precisamente, no somos Dios. Somos seres humanos, seres limitados, tanto quien en un momento dado ayuda como quien recibe esa ayuda. La dificultad estriba, me parece, en pergeñar -pero eso nunca se puede hacer sólo en el plano teórico o en soledad, como tampoco basta la mera praxis desprovista de reflexión, creo yo- un compromiso que, partiendo de la disposición a ayudar, sea consciente de que no se está dispuesto a ayudar a todo el mundo o a hacerlo siempre en la misma medida. Pretender colocarse en otro plano es, desde luego, legítimo, pero, en mi opinión, ése es un camino emparentado con la santidad: un absoluto que tiene ver más con lo divino que con lo humano. A este respecto, me vienen a la cabeza un par de referencias cinematográficas, una antigua, "Europa '51", de Roberto Rossellini, y otra reciente, "En un mundo mejor", de Susanne Bier. En la primera, la protagonista entra, por un proceso de toma de conciencia social, en un camino que la lleva a la búsqueda del bien absoluto (ciertas heroínas de Lars Von Trier tienen mucho que ver con este personaje, por cierto), búsqueda que, precisamente, la condena al ostracismo por parte de su familia y de su medio social (la parte final, cuando la ingresan en el sanatorio, es para mí una de las cumbres del cine de Rosselini). En la segunda, el médico que trabaja como cooperante se rige primero por el imperativo ético que le obliga a atender a todo el mundo, sin excepciones, para luego comprobar que no está a la altura de ese absoluto y ser el propiciador de un linchamiento mortal. Muy interesante también, a este respecto, "De dioses y hombres", de Xavier Beauvois, en la que el compromiso con las propias creencias, con la propia trayectoria vital, lleva a exponerse a la muerte. Como el médico de "En un mundo mejor", los monjes atienden hasta a los monstruos, pero la respuesta moral que dan finalmente al problema que se les plantea nada tiene que ver con la del cooperante: la suya es una apuesta vital completa, absoluta, y además -esto es bellísimo en la película, seguir las votaciones sobre si van o se quedan, el proceso espiritual que sigue cada uno de ellos, o cómo el prior, cuando la suerte está echada, va a tocar un árbol milenario- comunitaria.

Josep J. Conill ha dit...

Ben observat, Paco. Aquesta consciència que les limitacions formen part del compromís mateix em sembla un ingredient consubstancial a aquest, que mai no hauríem de passar per alt. Agraeixo també les referències cinematogràfiques que hi aportes. Lamentablement, no puc entrar a discutir-les, perquè la pel·lícula de Rossellini em resulta a hores d'ara un record remotíssim i les altres dues no he pogut veure-les encara. Viure en una ciutat provinciana i miserable com Castelló té aquestes coses. Afortunadament, les descàrregues d'Internet i les compres de DVDs supleixen en gran part aquests dèficits. En prenc nota, doncs.
Les teves reflexions m'han suggerit que, al capdavall, com que no som Déus sinó criatures limitades, potser faríem bé de deixar de banda l'aspiració a la realitzar la Justícia en majúscula i convindria més que ens preocupéssim de fer allò que considerem just en cada circumstància, tal com es planteja, per exemple, a El caso Winslow, de David Mamet. En aquest mateix sentit apunta, em sembla, el que en dret es coneix com a "Teoria del doble efecte", segons la qual som responsables de les conseqüències directes i desitjades dels nostres actes, no de les indirectes i imprevistes.