dissabte, 17 de desembre de 2011

Lucidesa. A propòsit d'un assaig de Tony Judt

Vaig arribar a Ill Fares the Land (cat. El món no se’n surt, cast. Algo va mal; segueixo la versió en castellà) de Tony Judt de pura casualitat. Havia conegut gràcies a un bon amic el seu llibre sobre la postguerra europea i, després, un altre, al qual ja ens hem referit ací en algun moment arran d’un comentari de J. Conill. Amb aquests precedents, quan em vaig trobar Algo va mal no m’ho vaig pensar. Poc temps després, el recomanava a totcristo que em trobava -...i continuo fent-ho. 

I la veritat és que, per l’època en què va aparèixer, podia haver passat inadvertit entre tants i tants pamflets que anaven inundant les llibreries arran del tema del 15-M. De fet, en certa manera, les cobertes amb què l’han enquadernat en la darrera edició -on Algo va mal apareix escrit en una pancarta- el col·loquen en aquesta ona. I, tanmateix, no és pas això, en absolut, per més d’actualitat que pugui ser el seu contingut. 

Estrictament, l’assaig del Tony Judt prova d’analiztar l’evolució del règim socioeconòmic sorgit d’ençà de la II Guerra Mundial, des del moment de màxim desenvolupament de models keynesians i socialdemòcrates fins a l’actualitat, marcada per la sacralització de la desregulació econòmica, sota l’empenta, ja llunyana, del tàndem Reagan-Thatcher. I ho fa amb un discurs d’un to clarament divulgatiu, però divulgatiu en el millor sentit del terme. Utilitza els tecnicismes imprescindibles i sempre en un context prou entenedor.  Va al gra, resseguint un fil clar i evident. I, a més -cosa molt remarcable-, sense exasperació, sense escarafalls, sense desesperació. 

He parlat d’anàlisi. I és just això el que fa: analitzar fets i extreure'n lliçons adreçades més que més a inquietar -a produir fiblades de llum en el lector, a despertar-li la consciència. Judt entra en farina amb unes precisions terminològiques, al voltant de conceptes com liberalisme, socialdemocràcia, etc., i intenta explicar-ne el significat a banda i banda de l’Atlàntic, amb matisos sovint molt interessants, per a tot seguit descriure el procés de formació d’allò que anomenem avui dia seguretata social: des de la caritat estatat, d’arrel decimonònica, fins al dret universal reconegut avui dia en el marc dels nostres estats. 

És especialment remarcable la manera com Judt vincula el refermament i desenvolupament d’aquests sistemes de protecció amb el record de les grans tragèdies del s. XX, especialment de la darrera, la II Guerra Mundial. Hi ha un calfredant vincle que uneix l’amnèsia progressiva del nostre món actual amb la intensificació del procés de demolició de les nostres barreres de protecció. Curiosament, l’altre dia, quan sentia l’aguerrida Aguirre demagogitzant sobre la idea que fóra potser preferible que els vells en bona situació econòmica es paguessin l’atenció mèdica (com va dir, citant aproximadament: “Que Botín se pague sus medicinas”), vaig pensar si no estava posant en marxa un  camí que, a força de desuniversalitzar l’atenció mèdica, no ens havia de portar, anys a venir, a on de primer estàvem: a l’atenció pública com a caritat de l’estat, al s. XIX, al món de Dickens...

D’altra banda, el seu assaig és recorregut de cap a cap per una profunda inquietud moral. Un dels moments impactants és, precisament, quan subratlla la urgència per recuperar un discurs profundament moral (“la importancia de la moralidad en los asuntos humanos”, p. 171) que hauria de menar a adscriure als nostres actes un sentit transcendent, per més que li’l neguem, alhora, a la vida. En certapareixent a manera, podem negar la transcendència a la vida, però caldria viure com si creguéssim en un sentit superior dels nostres actes (p. 172). I és que, per a convèncer els altres “que algo es correcto o erróneo necesitamos un lenguaje de fines, no de medios” (ibid.). “Lo que nos falta es una narración moral: una descripción coherente que atribuya una finalidad a nuestros actos de forma que los trascienda” (p. 174). I és des d’ací des d’on remet a la filosofia grega i a la idea de moderació com a instrument per a combatre la perpètua voracitat consumista que guia la nostra vida actual. I també, per descomptat, a la necessitat del compromís, en una línia que lligaria amb el to i les preocupacions d'un dels darrers missatges de K. Una política la regeneració de la qual només és factible a partir de la confiança (p. 166), idea que em repicava al cap quan l'altre dia assistia a la conferència de l'il·lustre sociòleg polonès Piotr Sztompka a la Universitat de València. Curiós que avui dia només es parli de la confiança... en relació als mercats! 

Tota aquesta exigència de depuració del llenguatge (el del debat i discurs polític, el de la moralitat, etc.) es desplega assaonada d’un anatologia implícita de textos que també té el seu interès. N’hi ha moltes que mereixen atenció, però en subratllo dues, especialment interessants perquè vénen del pare de la criatura, diguem-ne, de l’Adam Smith:  “Ninguna sociedad puede prosperar y ser feliz si la mayoría de sus miembros son pobres y desdichados” (p. 26) i “Sentir mucho por los demás y poco por nosotros mismos; reprimir nuestro egoiísmo y practicar nuestras inclinaciones benevolentes; esto constituye la perfección de la naturaleza humana” (p. 70). Deu ser això el que pensen els defensors de l’economia actual, basada en les fantasmagories dels mercats financers, de l’economia irreal? O, potser, rucs com som, no els copsem el pensament profund? Bé, ho deixo córrer, que jo no tinc la tranquil·litat d'ànim de l'autor d'aquest llibre, vertaderament admirable -una càrrega de profunditat tan suau com efectiva.

6 comentaris:

Exemplator ha dit...

Nota prèvia: He tingut greus problemes per a penjar aquest document. No sé si és perquè l'he redactat en GoogleDocs o què, però tot el document m'apareixia en negre (perquè les lletres eren negre sobre fons negre!) i l'editor del Bloc no m'ajudava a resoldre el problema.

En fi, després de molts tripijocs i no pocs renecs ho he arreglat, però és probable que alguns hàgeu rebut diverses versions del text -perquè, a més, segons anava lluitant amb la Màquina, anava modificant-lo. En fi, he estat a punt d'abandonar. Però hi he reeixit i el teniu ací, en versió definitiva. Les meues disculpes pels possibles destorbs en forma d'avisos múltuiples que no conduïen a cap text!

K. ha dit...

Primer que res, Exemplator, vull expressar públicament la gran alegria que em produeix retrobar-te ací, en aquest no-lloc que ens és propi; com diu una placa a l'entrada de l'Ateneu de Benaguasil, "benvingut sia qui a sa casa ve". Encara tinc esperança de més retrobades "utòpiques" --en sentit etimològic--, ja que la proposta de febrer (Zweig) és teua també. Gràcies per aquesta anotació!
Em permet de recordar als ací presents-absents que Tony Judt aparegué per primera vegada en les nostres converses en un article que publicà Judt en la NYRB poc abans de morir. Des d'aleshores, efectivament, ha aparegut entre nosaltres amb una constant assiduïtat. Després, JJC comentà les seues impresions de lectura de les memòries de Judt, que tinc en anglès i llegiré en breu.
Judt, tal com tu i jo hem comentat alguna vegada en privat, s'assembla a Milosz pel seu to d'equanimitat, de pensament honestament atent a totes les parts i versions de la realitat. S'hi assembla, també, per la saviesa del seu discurs serè i profundament empàtic, i per la tensa convicció moral en què recolza.
Judt és un socialdemòcrata d'una immensa prudència i d'un sentit (auto)crític esmoladíssim. Algunes de les pàgines que dedica al frenesí individualista de l'esquerra moderna occidental formen part de les coses més lúcides i impressionants que he llegit en molts anys. En realitat, tot aquest llibre transmet una amargor i alhora un desig d'implicació extraordinaris. Com a socialdemòcrata, la presència més constant en el llibre és, potser, la de Keynes. Però, tal com tu assenyales, aquest economista tan controvertit hi comparteix pòdium amb Adam Smith, ni més ni menys. El tòpic escolar ens fa identificar Smith amb la fonamentació teòrica del capitalisme, com si hagués estat culpable de legitimar filosòficament l'explotació manchesteriana, la política de trusts i la globalització del capital. Això és injust, i ho demostren no sols les citacions de Smith que presenta Judt, sinó la complexitat mateixa del personatge (en qui conviuen des de la teoria escocesa del common sense fins a l'utilitarisme, passant per una reflexió sobre l'empatia que té molt poc a veure amb el que trobem avui dia: recorem Glengarry Glen Ross o Inside Job, per no dir res d'alguns passatges divertits de Michael Moore).
Dit això, és molt cert, com tu dius, que un dels punts forts de la seua reflexió és la necessitat de dotar la socialdemocràcia d'una narrativa que fa anys que no té, basada en la confiança social, la cohesió a través de la redistribució i de la moderació de les desigualtats, la reivindicació d'un paper garantista de l'estat, la fidelitat als avanços aconseguits pels nostres predecessors i la construcció responsable d'un futur no gens poètic ni èpic, però sí més just i més vivible. Judt proposa abandonar "paraules del segle XIX amb una història del segle XX" (socialisme, marxisme, etc.), i adverteix que tan important és mantenir el benestar assolit com haver de negociar, decidir i transformar aquelles parts del benestar que eventualment no puguem sostenir de la mateixa manera que fins ara. Equanimitat justíssima, de nou. L'exercici de responsabilitat que demana Judt és tan urgentment imprescindible com poc probable, perquè exigeix una lucidesa i una capacitat de "posar-se en el lloc de l'altre" que no abunden, precisament. I d'ací la gran càrrega de melancolia i d'amargor que destil·la en el lector aquest petit gran llibre.

Moriarty ha dit...

Accedesc al vostre blog per agraïr-vos el seguit de suggerències de lectura que en vaig extraent. Són vitamines molt estimulants.

Cordialment,

Moriarty.

K. ha dit...

Me n'alegre molt. Això demostra que el que fem no és completament balder. La idea d'aquests invents és, precisament, l'intercanvi, l'enriquiment mutu.
Ací, benvolgut Moriarty, ets un assidu, pràcticament de casa. Si vols participar-hi activament amb idees i entrades pròpies, a banda dels comentaris, envia'm un correu i et dic com es fa. És una proposta!

Exemplator ha dit...

Benvolgut K... Si jo no me n'havia anat... Però, sí, ja sé que, en silenci, poca cosa fem...!

La veritat és que, a mi, el llibre del Judt em sembla un revulsiu molt interessant. I, tanmateix, diria que ha tingut ben poc eco, malgrat la situació en què ens trobem. En fi, ho mires per on ho mires, crec que el que continua predominant pertot és la sensació de desfeta total, a la qual s'afegeix una por aclaparadora, peralitzadora, estamordidora. Per això vaig mirar amb bons ulls el 15M en un primer moment, tot i percebre també le seves mancances, la seva ingenuïtat i innocència en molts aspectes. Un moviment que, d'altra banda, no crec que hagués agradat gaire al Judt, que semblava més procliu al compromís polític per les vies més estàndard, si bé amb una saba renovelladora, en els termes que hem resumit ací.

No sé... L'altre dia xerrava amb un conegut sobre com, al marge de la duríssima realitat, s'ha emparat del nostre pensament i dels nostres reflexos un pànic perpetu, absolutament immobilitzador, que engrandeix, dóna relleu i amplifica encara més la realitat, tan negra, en què ens trobem. Les darreres advertències de la Merkel i del Sarkozy treien profit d'aquesta por. I ho feien ben desvergonyidament, tot recordant com és d'important per a Europa la pau de l'eix França-Alemanya. Quan ho vaig sentir em va recórrer un calfred l'esquena. Fins a quin nivell de cinisme podem arribar. I, a casa nostra, en breu hi haurà qui encara els besarà les mans perquè poden tenir un pseudo-treballet - mini job, en diuen? I encara tindran raó, si la cosa va a mal borràs! I continua sense passar res.

K. ha dit...

No crec que Judt es mirés els moviments actuals amb disgust. Sí que és veritat que el que proposa s'assembla més a les vies convencionals de política, però això no exclou res. El que em sembla obvi, d'altra banda, és que ell no dóna receptes, sinó que el que l'interessa és mostrar en quin sentit han canviat les coses i quina direcció haurien de dur. Al capdavall, no oblidem que era historiador, no pas sociòleg o filòsof.

En el fons, més que l'aplicació concreta que se'n puga fer, de les seues propostes, el que m'interessa és que té idees concretes que ajuden a entendre la situació actual molt més que les proclames dels polítics professionals o les dels seus "substituts" populars (com el moviment d'indignació que els mitjans de comunicació han catalogat estúpidament com a 15M). Per a canviar la realitat, primer cal intentar entendre-la amb el màxim de claredat, i no és pas casual que Judt evoca l'onzena Tesi sobre Feuerbach en la darrera pàgina del llibre. Primer, entendre, més enllà de la justa indignació; després, pensar com canviar-ho. Les catàstrofes històriques solen començar a l'inrevés.