diumenge, 27 de novembre de 2011

Blanc bo busca negre pobre

Alguns insensats no sols esquivàrem en el seu moment la sorruda desconfiança característica del nostre món rural, sinó que ens vam formar directament en la "filosofia de la sospita". Una forma de desencantament fins i tot cínica, i que es fonamenta sobretot en la idea que totes les accions i pensaments, propis i aliens, responen a forces que ens dominen, de les quals sovint no sabem res, i que queden emmascarades per uns discursos que solem acceptar com la cosa més natural del món. Doncs bé, fins i tot per a un iniciat en l'escola de la sospita el llibre de Gustau Nerín resultarà sorprenent, espaterrant, escandalós. Blanc bo busca negre pobre. Crítica de la cooperació i les ONG
ens presenta un panorama que esgarrifa, i on sobretot les armes de les (aparents) bones intencions les carrega el dimoni. Al llarg de 250 pàgines que es llegeixen en un bufit, el lector es queda tothora amb els ull no com si foren plats, sinó com si foren paelles senceres. Nerín és un antropòleg especialista en el món de la "cooperació" amb Àfrica, un senyor amb una formació i una quantitat d'experiències i d'informacions completament abassegadora, i sap molt, molt bé de què parla. Però no sols això, sinó que no té ni un sol pèl a la llengua, i diu les coses claretes com l'aigua de la font. Resulta impossible reduir a uners poques frases la quantitat d'idees que exposa, de manera que senzillament divagaré sense ordre per oferir-ne un tast a qui no haja llegit el llibre. Una idea sí que travessa tot el llibre: la "cooperació" Nord-Sud i tot l'invent de les ONG és un fracàs absolut, una eina de dominació i de dependència, una maquinària imparable que tritura a una velocitat vertiginosa un continent que en si mateix ja és, sovint, un infern. Una part d'Occident (whatever it be) renta la seua mala consciència a base d'almoines per als pobres negrets, incapaços de salvar-se ells mateixos i desproveïts de qualsevol responsabilitat moral pel seu destí; una altra part d'Occident aprofita això mateix per constituir una "indústria de la salvació" que belluga quantitats inconcebibles de diners i de recursos, alhora que converteix la "cooperació" en una mena de dictadura de les potències occidentals sobre la manera d'organitzar-se dels pobres, en una forma brutal de recolonització legitimada per les presumptes bones intencions. Una part dels suposats beneficiaris d'aquestes accions, com que s'hi enriqueix fins a extrems de vegades grotescos, les converteix en un factor que agreuja encara més les desigualtats socials a l'Àfrica (molts d'aquests beneficiaris són, precisament, els règims més criminals que coneix la història del continent). Una altra part dels destinataris de la "cooperació" queden irremissiblement encadenats als proveïdors de recursos externs (institucions, ONG) perquè aquests darrers imposen les seues pròpies condicions per a l'ajuda. Total, que els occidentals o bé compren amb diners el seu benestar moral o bé extorsionen els africans i els tornen a sotmetre, mentre que una part dels africans oprimeix els altres gràcies a la cooperació i una gran majoria esdevenen súbdits dels rics del nord i dependents en grau extrem. I, enmig de tot això, arreu del continent negre les cultures i les formes ancestrals de gestionar les seues pròpies vides van quedant absorbides cada vegada més pel Móloc de la uniformització occidental. Quan els africans reaccionen contra la "cooperació" i les ONG, els occidentals, naturalment, s'escandalitzen i no comprenen res. És clar, a l'Àfrica els "cooperants" tenen cotxarros ben bons i viuen en barris residencials amb cases emmurallades i protegides amb filferros de pues, es gasten els seus diners occidentals en una vida de luxes i se'n van de putes per quatre xavos, com qui diu. El panorama que descriu Nerín, amb pèls i senyals, amb dades i informacions de primera mà, deixa el lector palplantat, bocabadat, corsecat i sangglaçat. Jo mateix no tenia gens clar fins ara que tanta bondat i tanta generositat foren certes, però sempre havia deixat una escletxa per a la confiança en, posem per cas, metges que van a "donar el callo" per salvar vides, viatgers intrèpids que es juguen la vida per portar menjar i medecines als més dissortats del món, etcètera. Doncs bé, reconec que aquest llibre m'ha deixat impressionat. En el text de Nerín, immisericorde i fabulosament ben escrit, els qui s'emporten més hòsties són els occidentals, naturalment. I amb molta diferència. Jo diria que fins i tot massa. Perquè, posem per cas, crítiques sarcàstiques com les que feia Nigel Barley en el seu magnífic clàssic (L'antropòleg innocent. Notes des d'una cabana de fang, BCN, Eds. 62, 2004) es troben a faltar, en el llibre de Nerín. Però bé, quan els ha d'atacar ho fa, i no els té més miraments que als europeus, no. Dels africans, el lector en dedueix la imatge d'uns irresponsables, sotmesos a creences irracionals, incapaços de sortir de la seua misèria, especialistes a esprémer la mamella de la "bondat" (???) occidental. Però això és secundari, perquè el que realment hi compta és la mentida --de dimensions literalment planetàries-- amb què es camufla tota aquesta multinacional de l'almoina, una mentida i un engany que s'aprofiten de la bona fe de nosaltres els "rics" i ens sotmet, fins i tot els més suspicaços, a un infame xantatge moral. La lectura d'aquest llibre ens deixa en una ambivalència punyent i de resolució impossible. Què caldria fer, aleshores? Deixar-los sols en les seues grandeses i misèries? Tolerar-ho tot en nom de la no-intervenció i del relativisme cultural? Liquidar tota la teranyina brutal de la "cooperació" pressuposant que ja seran capaços d'apanyar-s'ho com siga? Abandonar-los en segons quines creences i pràctiques que ni tan sols des de pressupòsits "antropologístics" no ens resulten moralment tolerables? O buscar una forma diguem-ne positiva d'intervenir-hi, tractant-los amb respecte i amb una impossible "igualtat ontològica"? Us ho dic de veritat, aquesta lectura ha estat apassionant i alhora profundament inquietant. Però, com que partesc de la base que un llibre que et fa plantejar-te bones preguntes i que t'obliga a pensar és indiscutiblement un bon llibre, diria que sens dubte és una lectura altament recomanable. Això sí, no apta per a qui preferesca mantenir-se verge en la seua intacta ingenuïtat... ben intencionada, és clar.

21 comentaris:

V. ha dit...

Aquesta història de les ONG potser és el derivat evolucionat filtrat per la democràcia del segle XX d'aquelles missions apostòliques evengelitzadores que van ser ni més ni menys que part indispensable del colonialisme i, molt abans, motiu d'aniquilació de cultures senceres.

Ara bé, la situació actual a l'Àfrica potser només siga el resultat natural del sistema. Al sistema li va bé l'Àfrica, i tot hi encaixa perfectament. Ara, amb un panorama en constant canvi, sembla que els negrets s'han "espabilat" i saben que si segresten quatre blancs poden demanar rescats econòmicament milionaris. No és cap novetat, però els mitjans se'n fan ressó internacional i ja hi tenim noves tragèdies (com la dels pirates, per exemple).

És un tema increïblement complexe, i el posicionament no és senzill perquè crec que no és tracta de blanc o negre en un marc on hi ha multitut de factors i qüestions no només polítiques o econòmiques (les real de fons) sinó humanitàries. Que a la banya d'Àfrica moren no sé quants milers de persones al dia és una realitat. Que metges sense fronteres intenta ajudar-hi també és una realitat. Però segurament enmig hi ha tota aquesta realitat que desgrana Negrín, i que ens fa més conscients del panorama.

On queda allò del 0,7%, del Dòmund, de les inversions milionàries del govern valencià a les ONG amigues del Sr. Blasco? Tot això imagine que Negrín ens ho aclareix amb bastant més detalls que no pas els (des)informatius que a hores d'ara tenim a Occident.

K. ha dit...

Ep! Negrín era el de les monedes, aquest es diu Nerín.
La seua idea és que no se'n salva ni un, entre institucions i ONG. Nerín té hòsties per a tots, incloses MSF, la UNICEF i la Creu Roja. El vincle amb el món del missioner, l'explora al principi del llibre, i la recolonització, per raons òbvies, apareix a tot arreu. Però el que més impressiona és aquest cercle viciós que conté la "consciència benpensant", la dominació economicopolítica, la transformació de l'ajuda en ajuda a l'opressió i la dependència de l'almoina.
Respecte d'això dels segrests, home, és un aspecte del problema, però molt lateral i anecdòtic. La major part del continent no es dedica a això. Ara bé, el tema de la delinqüència sí que és molt interessant, i permet establir diferències molt grans entre països. Les històries que em contava l'altre dia Piotr Sztompka sobre el congrés de la ISA a Durban el 2006 són interessantíssimes. Però bé, és un altre tema.

Josep J. Conill ha dit...

Igual que a vosaltres, el llibre de Gustau Nerín m’ha semblat excel·lent per molts conceptes: àgil, informat, càustic, agut, sorprenent i molt ben escrit. Per moments, la seva denúncia dels prejudicis i l’estupidesa humana assoleix un to vidriòlic que em recordava els Assaigs impopulars de Bertrand Russell. El tema s’ho mereixia, ja que poques activitats se sostrauen tant a la crítica i susciten des de fa temps tanta beateria com l’ajuda a la cooperació i, sobretot, aquestes veritables transnacionals de la solidaritat que han esdevingut les ONG. No hi ha dubte que, en una societat “secularitzada” com diuen que és la nostra (encara que sobre això hi hauria molt a discutir), les ONG han ocupat en el sentit comú dominant el lloc de privilegi que abans se'ls reservava als missioners. Un cert discurs progressista hi ha contribuït decisivament. Aracil acostumava a assenyalar com una de les contradiccions més singulars de la nostra època el fet que hi assistim a una desresponsabilització cada cop més intensa de les conseqüències dels nostres actes individuals --sempre justificables a partir de traumes psicològics, alienacions passatgeres o problemes de socialització--, alhora que se’ns convida de manera aclaparadora a assumir una actitud de culpa i de remordiment per tota mena de situacions remotes amb les quals no tenim res a veure. El resultat no pot ser més esquizofrenitzant. I Nerín ho sap i ho aireja amb descarada i brillant ironia. Evidentment, com heu comentat i apareix també al llibre, els negres no són pas innocents d’aquesta situació, i pretendre el contrari només contribueix a agreujar els mals de l’Àfrica. Per aquesta banda, la posició de Nerín esdevé complementària de les remarques de Mira recollides al llibre de Pere Antoni Pons, La vida, el temps, el món: Sis dies de conversa amb Joan F. Mira (València: Universitat de València, 2009, p. 119-131). Per cert, això em recorda que potser algun dia valdria la pena llegir Pallassos i monstres (Barcelona: La Campana, 2000), l’assaig satíric sobre vuit dictadors africans de l’antropòleg i narrador català Albert Sánchez Piñol, que en els seus relats ha escodrinyat amb gràcia i intel•ligència l’imaginari europeu en relació amb els colonitzats.
Al capdavall, de què estem parlant sinó de la versió més à la page del racionalisme oligàrquic? Es a dir, d’una prossecució per altres mitjans de la caritat i el paternalisme de tota vida amb els pobres i els inferiors. Compte, però, aquests mitjans no constitueixen cap detall anecdòtic, ja que encaixen de ple amb la ideologia neoliberal i el capitalisme global que campen pels seus respectes arreu del planeta. De fet, els mecanismes mateixos de la publicitat actual resultarien inintel·ligibles sense l’existència de la cooperació. Només cal veure la proliferació pertot del “marquèting amb causa”, sobre el qual una antiga amiga i companya de la facultat, Pilar Alfonso Escuder, ha escrit des de fa anys alguns articles molt interessants, consultables en línia (http://ddd.uab.cat/pub/analisi/02112175n37p49.pdf i http://www.vives.org/files/2010/10/pcc08-alfonso.pdf).

Josep J. Conill ha dit...

Un altre aspecte que m’ha colpit en llegir el llibre és el paral·lelisme existent entre el discurs sobre la cooperació i l’activitat de les ONG i la xerrameca pedagògica. Fa tot l’efecte que la nostra societat va deixar ja fa molt temps d’instruir les futures generacions per tal de remeiar-ne la ignorància i, en el seu lloc, ara es dedica a “desenvolupar-les” (sigui el que sigui el que això vulgui dir). Evidentment, no es pas casual que Rousseau fos alhora el principal ideòleg de la bondat del salvatges i de l’educació natural, dues de les nocions que més han contribuït a la devastació de l’ecosistema mental de la nostra època.
El problema és que la indignitat de l’estat de coses que retrata el llibre de Nerín no pot dur-nos a inhibir-nos de l’ordre injust que governa el món. La dificultat, sens dubte, radica a trobar les idees i els camins per transformar-lo. Com diu Immanuel Wallerstein (L’universalisme europeu. València: Universitat de València, 2008, p. 117): “Ara anem cap a una nova era. Una alternativa possible [a l’universalisme europeu] en seria una pluralitat d’universalismes, una mena de xarxa d’universalismes universals. Seria el món que Senghor concebia com a rendez-vous du donner et du recervoir. Res no ens garanteix que hi arribarem".
Mentrimentre, el meu sentiment com a lector no pot resultar més agredolç, una barreja d’indignació i impotència. Bertolt Brecht va encertar a expressar-ho admirablement en el poema que copio a continuació.

Refugi nocturn

M’han contat que a Nova York,
al cantó del carrer vint-i-sis amb Broadway,
durant els mesos de l’hivern, s’hi està un home totes les nits
que, tot pregant als vianants,
cerca un refugi per als indigents que allí s’apleguen.

Al món així no se’l canvia,
les relacions entre els homes no s’hi tornen millors.
No és aquesta la manera d’escurçar l’era de l’explotació.
Però alguns homes troben llit durant una nit,
durant tota una nit estan a cobert del vent
i la neu que els anava destinada cau al carrer.

No abandonis el llibre que t’ho diu, home.
Alguns homes troben llit durant una nit,
durant tota una nit estan a cobert del vent
i la neu que els anava destinada cau al carrer.
Però al món així no se’l canvia,
les relacions entre els homes no s’hi tornen millors.
No és aquesta la manera d’escurçar l’era de l’explotació.

K. ha dit...

Bé, jo havia evitat parlar del racionalisme oligàrquic i sobretot del seu estudiós i magnífic espècimen, el tal Aracil, perquè tot el que tinga a veure amb ell em posa d'una certa mala hòstia. Però sí, ara que ho dius, la connexió em sembla molt pertinent.
Però hi ha una cosa que em toca molt les gònades en la reflexió aracilenca en general, i és que no té pars adstruens, i quan la té encara és pitjor perquè fa feredat. És molt divertit, i per cert molt racionalistaoligàrquic, desmuntar les coses, sotmetre-les a crítica, arrasar i després deixar només les runes. Evidentment que l'etnocentrisme i la vocació colonialista bateguen en el fons de tot aquest món de les ONG, la cooperació i el sursum corda. Però el més difícil ve després, quan es plantegen els interrogants que jo assenyalava cap al final del meu text, i que tu has reprès de manera competent. Molt bé, d'acord, no hem de posar "tirites" al sistema, no hem de passar per l'almoina interessada, ni pel gest kitsch, ni per l'immiscuïment en cultures i formes de vida que cal respectar en peu d'igualtat. D'acord, però com ho farem per eradicar la sida d'Àfrica? Com els convencerem que l'explosió demogràfica és una desgràcia per a aquest planeta, i que l'ésser humà no mereix escampar-se com una plaga sinó extingir-se? Amb quina cara ens negarem a fer-los veure que certes creences mítiques i "tradicionals" els resten expectativa de vida i benestar, i els afegeixen sofriments que es poden evitar? Amb quin estómac mirarem cap a un altre lloc quan es maten entre ells i cometen genocidis que nosaltres hauríem pogut evitar? Etcètera, etcètera. Estic totalment del costat de Nerín i crec que aquestes formes d'ingerència i de dominació són malignes, però no em satisfà la resposta pràctica que es deriva del seu discurs. Perquè les coses són molt més complicades que no la "defensa dels africans".
D'altra banda, tens més raó que un sant quan assenyales cap al nefast Rousseau. Lamente moltíssim que un dels nostres contertulians li tinga tanta estima com per a reivindicar-lo en un dels seus llibres, però crec que el predomini de Rousseau sobre altres representants més lúcids de la Il·lustració ha estat una absoluta desgràcia per a la civilització europea, una tragèdia massissa i total. El sistema educatiu espanyol, que com tu assenyales és cent per cent rousseaunià, no arriba ni a nivells de Tercer Món.

Emili Morant ha dit...

Xe, cabritos del Serengueti, amb el llibre del mes passat dies sencers de silenci i ací en un dia ja s'heu posat "a sac"! Només he pogut llegir el final del darrer comentari i veig que heu arribat al rousseaunisme del nostre sistema educatiu... Ja vos contaré, ja, en què em guanye el pa darrerament.

Imprimisc, llegisc i comente. Fins aviat.

K. ha dit...

I és que açò és un guadiana dels collons. De tota manera jo, la veritat, no sé de què et queixes, Miliet, perquè el mes passat donà per a 7 comentaris, cosa que, tal com està el pati (mai més ben dit), em sembla acollonant... ;-) Espere els teus, que també prometen.

Josep J. Conill ha dit...

M'ha fet gràcia, Emili, això de "cabritos del Serengueti", però tampoc no és tan sorprenent, al capdavall, que uns llibres donen per a més comentaris que d'altres. Deu ser qüestió, suposo, del contingut i la disponibilitat o l'humor de la gent.
Pel que fa a les teves remarques, K., comparteixo plenament l'antipatia que hi exterioritzes envers l'evolució ideològica d'Aracil i els seus plantejaments enfront de gran part de les qüestions crucials a què s'enfronta el món en general i la nostra societat en particular. Ara bé, em refuso a deixar de tenir en compte les seves --si és que continua (ho dubto molt) considerant-les com a tals-- aportacions sempre que calgui. Si haguéssim d'ometre les referències d'autors amb una trajectòria cívicopolítica indesitjable acabaríem quedant-nos en quadre i acabaríem prescindint de tot Cristo. Sense anar més lluny, no podríem haver comentat el llibre de Sombart, perquè en els seus útims anys esdevingué un nazi de tomo i lomo. Això sí, coincideixo amb tu que sóc molt més capaç de ser objectiu amb Sombart que amb Aracil, perquè aquest darrer em resulta un personatge molt més pròxim i les seves bestieses em produeixen molta més irritació.
D'altra banda, és evident que coincideixo amb tu en els plantejaments que hi fas sobre la situació a l'Àfrica. Que alguna cosa cal fer, és més que evident. El problema és que encara no sabem ben bé què. L'abstenció paralitzant, en aquest sentit, em sembla igualment intervencionista, perquè els africans, de manera directa o indirecta, no poden deixar d'experimentar (sovint de manera traumàtica) les repercussions de les decisions políticoeconòmiques que es prenen a la resta del món. Tot plegat configura, doncs, un double bind: malament si hi intervenim, i malament (o pitjor encara) si no ho fem. Nerín passa de puntetes sobre aquesta qüestió, que constitueix el punt més feble del seu magnífic llibre.

K. ha dit...

No, no t'enganyis. La trajectòria politicoideològica del subjecte me la porta molt fluixa. Per mi, com si vol fer-se de la secta Moon o de la tribu dels pigmeus: me la sua en estèreo. És una qüestió personal, d'aquelles que tant deteste com a argument i que a ell tant li agraden (i tant li agrada provocar-les). Dit això, insisteixo: em negue a tornar sobre aquesta persona.
Quant a la resta, el double bind és una referència molt pertinent. I, efectivament, crec que aquest és punt més feble no sols del llibre de Nerín, sinó també de moltes argumentacions d'antropòlegs i de benintencionats anticolonialistes, entre els quals m'incloc (a estones).

Josep J. Conill ha dit...

No cal que hi tornem, doncs. La veritat és el món és molt més ampli i divers del que ell, en el seu deliri autocomplaent, pensa(va) i predica(va) i tampoc no l'hi trobarem a faltar.
Pel que fa al double bind, em passa el mateix que a tu, els problemes del món africà em produeixen una sensació contradictòria, que oscil·la entre la indignació i la indiferència. I si bé es mira, tan culpable o innocent pot resultar l'una com l'altra.

Jordi ha dit...

No he llegit el llibre de Nerín, tot i que n'havia sentit parlar i el tinc en la llista dels que llegiré tard o d'hora, entre altres coses perquè jo també me'n beneficie de la "cooperació". Un dels meus treballs és per a una ONG i amb ella he viatjat per Àfrica, per Amèrica i per Àsia i he vist en primera persona el que es comenta al llibre. El cooperant és una figura que moltes vegades acaba per resultar repugnant. Una bona part dels que he conegut eren uns il·luminats -per la religió o la revolució, que de tot n'hi ha- que després d'un temps acabaven per odiar aquells que volien salvar precisament perquè no estaven a l'alçada del seu projecte de redempció, perquè no entenien la seua superior idea del món i perquè es limitaven a aprofitar-se dè l'ajuda material que els podien proporcionar. A l'Àfrica, la meua impressió -ben decebedora, colpidora i corcant- era que ja no hi ha cap solució, que deixar-los tranquils és impossible i que la presencia occidental no pot resultar més que destructiva. Quan algú em parla de la Il·lustració pense en Àfrica perquè és en aquell continent on s'han aplicat millor els mites de la "tabula rasa", de començar de zero -com si això fóra possible!- sota la direcció dels occidentals que faran un món perfetce i racional, i ja vegeu. Quan em parlen de capitalisme pur i dur, pense en el Congo, on no hi ha res, absoluatment res fóra dels impulsos -que no lleis, perquè això implica cert ordre- del mercat i així va el país, o el que siga. Esperança? Recorde una vesprada camí d'Addis Abeba en què els cotxes - tot terrenys amb aire condicionat- es van aturar en sec davant la presència d'un home vestit amb una túnica blanca impoluta que esgrimia una llança imponent i lluïa un pentinat d'aquells coneguts com a "afro". L'home, prim i alt, es va limitar a llançar una mirada d'aquelles que "petrifiquen". Els cotxes es detingueren i aleshores va creuar la carretera un ramat de camells, infinit, alçat una polseguera mítica, mentre alguns altres camellers empaitaven les bèsties ridícules. Vaig preguntar. Eren membres d'una tribu ferotge, que té ímplicitament concedit el dret de pas per a les seues transhumàncies periòdiques arreu del país. Continuen a la seua i si algú s'hi fica, li mostren la llança, comercien amb els àrabs i no tenen documents. Sobreviuran? buf!

Emili Morant ha dit...

He arribat a "conclusions" (millor dit: a "qüestions finals") semblants a les vostres però pel camí invers, i per tant, més que reformular els dubtes ja expressats els donaré un èmfasi distint, personal. El llibre de Nerín està tan ben escrit com heu comentat vosaltres mateixos: informa, entreté i argumenta (potser més en un sentit que un un altre, però això no és un defecte tan greu en un llibre que sap que va justament "contra corrent"). Però des del primer capítol m'ha provocat una reacció que podria resumir burdament en la frase: "Bé, val, sí, i què vols que fem?"

Recorde una discussió de sobretaula amb un familiar que em deia que això de fer donacions a ONGs, a iniciatives de l'Església i projectes tan benintencionats era perdre el temps, perquè sospitava (no era algú tan ben informat com Nerín: com a molt, rumors que corrien pel poble) que la meitat dels diners que s'arreplegaven es perdien pel camí. Li vaig haver de respondre que sí, que jo també imaginava que la meitat dels diners es llançaven a perdre, però que no estava segur si això era un argument per a no donar un duro o per a duplicar les meues quotes (en aquest cas, a la Creu Roja, de la qual sóc un soci passiu - ni tan sols llegisc els informes, que són avorrits i no me'ls creuria).

Amb el vostre permís, formularé aquesta pregunta de forma encara més genèrica del que potser necessitaríem per al debat: "Convé gastar diners en iniciatives benintencionades de les quals 1) sabem que són ineficients i 2) no tenim al nostre abast immediat formes de fer-les més eficients?" Com sou espavilats, veureu que la meua "generalització" és deliberadament tramposa, perquè el que fa es escampar el dubte no només a les donacions voluntàries a ONGs, sinó, per exemple, a totes les nostres donacions "obligatòries" a iniciatives tan benintencionades com el sistema educatiu públic (així, a l'engròs), els subsidis per a aturats, la millora de l'administració pública... i no em caldrà continuar per a que vegeu en quin sentit apunta l'argument.

La de Nerín és una esmena a la totalitat, de part d'algú que coneix els budells del "sistema" de cooperació i ajuda al desenvolupament, que se sap tots els seus defectes i ha tingut el valor d'exposar-los de manera diàfana. Jo mateix, que he treballat per a un parell d'empreses privades i per a l'administració pública (educativa) podria confegir una crítica destructiva d'eixos dos mons - amb menys gràcia que Nerín, segur. I vosaltres mateixos, dels vostres propis àmbits de treball. Arribaríeu a l'extrem de proposar l'extinció d'eixes institucions "mig podrides" en què vos guanyeu la vida? Jo no. L'àmbit educatiu duu anys reclamant que el que necessiten les nostres aules és "tecnologia". Què hem aconseguit? En el millor dels casos, un projector en algunes aules... i trenta cabritos del Serengueti tirant-se paperets els uns als altres davant d'una projecció de què fan el mateix cas que de l'antiga pissarra: gens ni miqueta. Batalletes de projectes grans o menuts que no serveixen per a res ens en sobren a tots, així que mai he sigut tan ingenu de creure que les ONG eren organitzacions modèliques: el llibre de Nerín m'ha confirmat la sospita que les iniciatives occidentals funcionen tan malament a l'Àfrica com a Occident mateix. Ací les patim nosaltres, allà els africans.

Emili Morant ha dit...

Després d'assenyalar l'ambivalència dels arguments d'"eficiència" aplicats a les ONGs, voldria centrar-me en dos punts per a no divagar en excés - ja hi haurà temps per a altres arguments:

1) Si alguna cosa aconsegueix la crítica que fa Nerín al "tinglao" de la cooperació és convéncer el lector que no hi ha, a hores d'ara, una tercera via factible entre la nostra indiferència i el nostre paternalisme. Les ONGs apel·len desvergonyidament al crim de la indiferència per a atraure socis, Nerín desemmascara les raons (i el sensesentits) del nostre paternalisme neocolonial. Ho fa molt bé, i contra el corrent dominant d'allò "políticament correcte", perquè ell necessita tot un llibre d'anècdotes i exemples concrets mentre que a les ONGs els basten uns pocs anuncis amb xiquets famolencs. Però no puc participar en aquest debat sense posicionar-me clarament. Digueu-me simple, però entre la indiferència i el paternalisme, preferisc el paternalisme. La forma en què ho expressa el poema de Brecht que copiava Josep és especialment lúcida. Jo ho diré d'una altra forma: ja sé que el que necessiten a Àfrica és una canya de pescar que no arriba mai, però no els negaré un peix als qui puguen morir de fam demà mateix.

2) Uns pocs dels exemples que Nerín posa de cooperació fallida són distints de la majoria en un sentit concret: no són "ineficients" sinó "contraproduents", és a dir, el seu impacte no és escàs sinó decididament negatiu (sobre les economies locals, sobre formes de vida més pertinents al seu context que les que s'intenten imposar, etc.). Són aquests casos, i només aquests, els que m'han arribat a indignar: cap "bona intenció" els justifica, i els meus arguments per a tolerar la "ineficiència" no els són aplicables. Un polemista astut podria al·legar que, fins i tot els projectes ineficients o inútils que jo "tolere" tenen un impacte "negatiu" si considerem el "cost d'oportunitat", tot allò que podria haver-se fet "en comptes de". Però en aquest punt tornem a la casella d'eixida: si aplicara el criteri del "cost d'oportunitat" a les coses no d'Àfrica, sinó del meu propi país, no acabaríem...

Josep J. Conill ha dit...

No sabria dir on, però en certa ocasió vaig llegir que si demà mateix un cataclisme geològic enfonsava en l'oceà el continent africà, la reacció de la resta del món seria d'alleujament. El comentari és terrible, però posa de manifest de manera molt brutal, on ha arribat l'estat de coses present. En aquest sentit, com s'ha encarregat de reblar el comentari de Jordi, el llibre de Nerín no va gens desencaminat en les seves conclusions. El més trist del cas, però, és aquest cul de sac en què desemboquen la major part de les anàlisis sobre la situació africana.
D'altra banda, és ben cert, Emili, que la indiferència no és cap solució i que, davant l'adversitat, potser el que caldria és redoblar els esforços humanitaris, encara que res no ens garanteix que aquesta immensa gola que és l'Africa no s'acabarà empassant tranquil·lament qualsevol ajuda, de la magnitud que sigui. Per aquest costat, crec que la comparició que fas amb les deficiències de gestió dels serveis públics i de l'empresa privada observables en les nostres societats, és una mica tramposa. Perquè, amb totes les imperfeccions que es vulgui, en els sistemes democràtics els administrats han exercit tradicionalment alguna mena de control sobre els administradors. Ja sé que recordar això a hores d'ara, en plena dictadura d'uns mercats més irresponsables que mai, pot semblar un sarcasme. Però és que, en aquest aspecte, l'Àfrica se'ns apareix com un immens forat negre --valgui el joc de paraules.

Emili Morant ha dit...

En efecte, Josep: l'analogia que he fet és tan tramposa com denuncies. La democràcia ens hauria de permetre "fer més eficients", millorar els nostres projectes comuns d'una forma que estem lluny de poder esperar de la cooperació en els països africans. Cert. Ací tenim Blascos i Urdangarins, però també les eines per a desfer-nos d'ells (per poc acostumats que estiguem a fer-les servir).

En tot cas, què fem? Esperem a que Àfrica es democratitze per a tirar-los un cop de mà? Els "democratitzem" nosaltres à-la-Bush? El llibre de Nerín arriba al mateix cul de sac que les nostres discussions, i resulta un tant decebedor que algú tan ben informat com ell no puga donar més llum sobre com "solucionar" la situació africana, després d'haver donat tantes pistes de com no ho hem aconseguit fer.

Àfrica s'empassarà tota l'ajuda que arribe, i bona part es llançarà a perdre, serà gestionada per aventurers, bon vivants i divorciades deprimides. És una llàstima, sí. En comparació amb els "usos possibles" dels nostres diners, és un balafiament. Però en comparació amb els "usos habituals" dels nostres diners, no em sembla el punt més vergonyant dels pressupostos públics.

"Disculpeu" per haver-li donat un gir o una nota "econòmica" al debat. Els vostres enfocaments antropològics o psicològics estaven d'allò més bé: no sabria ampliar-los o matisar-los millor que afegint una referència llibresca com les que heu aportat vosaltres mateixos, un assaig relativament recent de Ferran Sáez Mateu que duu per títol "Els bons salvatges" i que, partint d'un capítol sucosíssim de Montaigne "sobre els caníbals" fa una crítica àcida a tota la tradició Rousseauniana i "progre".

I si no, seguiu parlant d'Aracil, que jo no sé ben bé qui és però veig que m'hauré de posar al dia :-)

K. ha dit...

I uns collons. Si parleu d'Aracil apague l'ordinador.

Josep J. Conill ha dit...

Ah, ah, ah, ah...

Josep J. Conill ha dit...

Ara, que l'alternativa de parlar de Ferran Sáez Mateu no em diràs que no és ben bona, K.

K. ha dit...

No gaire. Però almenys per eixe senyor no m'he implicat mai en res.

Josep J. Conill ha dit...

En això, vas sobrat de raó.

K. ha dit...

Crec, Emili, que plantejar-ho en termes de "jo els done 10 euros perquè almenys els arriben 10 cèntims" constitueix una distorsió del problema per la via anecdòtica. El llibre de Nerín serveix, si més no, per a dues coses: primera, trencar amb el cercle viciós d'aquesta correcció política que ens fa xantatge emocional i ens obliga a callar perquè "no está el horno pa bollos"; i segona, serveix perquè s'entenga que l'única solució, si n'hi ha cap (que ho dubte), seria desmuntar tota aquesta teranyina maligna i començar de zero. Pensar pietosament en el percentatge d'ajuda que els arriba ens retorna al dilema que planteja Brecht, i que és absolutament insoluble mentre durarà la injustícia, és a dir, sempre: malament si fem almoina, malament si no fem res. Típic dilema capciós, tal com assenyalava Josep. Tinc la sospita que té raó Jordi quan diu que allò no té solució. L'anècdota de la llança no em fa ni fred ni calor, però, i aquesta concepció reduccionista i obsessiva de la Il·lustració em pareix intolerable i impròpia d'algú tan intel·ligent com el Jordi (això, ho hem discutit en diverses ocasions i crec que no ens posarem mai d'acord).
La idea d'Emili d'aplicar el dilema als nostres contextos més immediats em sembla molt aguda, però no estic gens segur que vaja al fons del problema. Entre altres raons perquè, ens agrade o no, hi ha un ací i un allí, un nos-altres i un ells-altres, i el que passa ací ho puc entendre, investigar, difondre, (intentar) canviar i explicar en categories meues, mentre que el que passa allà, a l'altra banda de la caixa negra, només em resulta accessible per analogia i de manera molt indirecta, a través de llibres com aquest. En això, el relativisme de Jordi crec que té molta raó, malgré moi. Aquesta és una societat de violències i enganys, és cert, però almenys puc oposar-m'hi perquè no partesc de la idea que governants i els governats tinguen bones intencions; el "pacte de no agressió" hobbesià no equival a la "bona fe" que ens exigeixen les ONG i la cooperació. Viure en aquest context és un fet nu en què tots intentem que no ens la peguen, mentre que la raó de ser de les ONG i la cooperació se suposava que era l'adhesió voluntària a uns valors, i s'ha demostrat que no és altra cosa que un xantatge emocional terriblement pervers. Per això trobe molt més greu si una ONG m'enganya que si m'enganyen els poders establerts, perquè aquests poders els has d'obeir i/o lluitar-hi des de la posició de ciutadà, que et ve donada, mentre que l'ONG infringeix un pacte moral.