dimecres, 28 de desembre del 2011

Remordiment


L'altre dia vaig aprofitar la nit de nadal per veure, una vegada més, una de les meves pel·lícules favorites: To be or not to be, d'Ernst Lubitsch. Magnífica, magistral una comèdia que no falla mai. Però, en veure-la, em va venir al cap una altra pel·lícula d'en Lubitsch, una que sovint he comprovat que és relativament poc coneguda. Em refereixo a Broken Lullyby o The Man I Killed, traduïda al castellà com Remordimiento. I, ja m'ho perdonareu -o no...-, però el títol castellà m'agrada infinitament més que els originals, perquè, en bona mesura, la pel·lícula és la història d'un remordiment. D'un remordiment individual que acaba essent col·lectiu. 

Recordo que, ja fa algun temps, la vaig veure amb el nostre Guillem i vam parlar-ne llarga estona. A ell li prenc un qualificatiu que crec que la defineix molt bé i, alhora, em va fer gràcia: "tragèdia d'enredo". Efectivament, Lubitsch té la mà trencada a fer comèdies, amb enredos més o menys notables, però ací el que ens ofereix és un drama o, potser millor, una vertadera tragèdia. Una tragèdia d'una contundència a l'altura de la de les imatges amb què s'obre, per a mi absolutament prodigioses. Actuen com un esborronador contrapunt del discurs. 

Situem-nos en el primer aniversari de la fi de la I Guerra Mundial. Durant la celebració, en una gran catedral, del gran triomf, amb tota la pompa que ve al cas. El capellà parla de pau, el director ens porta la mirada als sabres, als uniformes, a les desfilades, al soroll, a l'aldarull. L'única cosa en silenci és l'hospital, on encara jeuen molts ferits, que embogeixen en sentir les salves. Els contrastos, les subtileses arriben al punt àlgid en un quadre -en un enquadrament- que és, potser, el meu favorit. Heus-lo ací:

      
D'alguna manera, em fa l'efecte que resumeix exactament el que és aquesta pel·lícula, el punt de vista des del qual es narra: el d'un mutilat. Un mutilat que no té cap mutilació exterior, però que està destrossat anímicament, interiorment. 

Un altre amic amb qui he tingut el gust de gaudir d'aquesta pel·lícula és el Magister. Recordo que ell va insistir -i no li falta raó- en el que jo qualificaria, parafrasejant els seus mots, de caràcter penitencial de l'aventura narrada. Efectivament, el protagonista necessita un perdó i ben a l'inici apareix un capellà, un confessor. Ara, entre les moltes coses que salten ací pels aires hi ha la famosa dita paulina, aquella de "la veritat us farà lliures". La veritat? Lliures? Ha! Que ho preguntin al protagonista! -i potser no pas sols a ell! I, respecte al perdó..., no us en diré res...

I tot això en el context d'una pel·lícula del 32, on encara és evident el pes del cinema mut. Els actors, de vegades, semblen actuar més com en el teatre i, a més, amb la gestualitat exagerada de les pel·lícules mudes. Res d'això, però, no em molesta, més aviat a l'inrevés. 

En fi, no he volgut estendre'm massa sobre l'anècdota perquè, si no coneixeu aquesta pel·lícula, no vull xafar-vos-la. Malauradment, no és fàcil de trobar. A la FNAC vaig comprar-ne un exemplar escadusser. A YouTube la trobareu, però a trossos. Us animo a veure-la -de nou o per primera vegada, tant fa. I ja contareu, quan podreu, les vostres impressions.  

Això és tot. Un comentari un poc atrotinat i ràpid. Però això sí que no em deixarà cap remordiment.  

11 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

No coneixia la pel·lícula, gràcies per la referència. En prenc nota. Lubitsch és sempre una aposta segura.

Guillem Calaforra ha dit...

De moment, ací us deixe Remordimiento, interessantíssima pel·lícula que mereix molts visionats:
http://youtu.be/vZS8sgZHbsQ
Quan haja apujat també To be or not to be faré els meus comentaris. De moment, diré només que m'ha alegrat molt llegir aquesta entrada.

Exemplator ha dit...

Magnífiques notícies! Moltíssimes gràcies!

Guillem Calaforra ha dit...

To Be or not to Be és, indubtablement, una obra mestra. Hi ha molts moments memorables, com ara Hitler fent el salut als altres, o quan encaren els "dos" doctors Siletsky, etcètera. En aquesta pel·lícula, la ficció dins de la ficció té la funció paradoxal (però efectiva) d'exorcitzar la tragèdia, i ho aconsegueix. Això sí, amb un toc de bondat maliciosa i una ironia finíssima, marques de la casa Lubitsch. L'escena final del coronel "Concentration Camp Ehrhardt" i Schultz és senzillament meravellosa.
Broken Lullaby és, per contra, un producte molt més ambigu i enervant. Una cosa sí que veig clara: els primers 10 minuts i el monòleg del pare al restaurant són alguns dels moments més alts de l'antibel·licisme en el cine, a l'altura de Paths of Glory, per exemple. Ara bé, la història central és molt estranya. Des de la trobada de les dues mares al cementeri comença un estrany melodrama, molt del gust de l'època (i que supose que tenia la funció d'atraure espectadors), però l'espectador constantment sospita que allà hi ha alguna cosa que no hi encaixa. Com si estigués fent una burla del melodrama, precisament. Un dels moments insuperables de tot el film és la passejadeta que fan els dos protagonistes pel poble, mentre sonen de fons les campanetes de les portes (que ja no veiem) que van obrint tots els tafaners i tafaneres del poble. En aquesta pel·lícula Lubitsch ataca el bel·licisme, però la condició humana no queda gaire millor. Tret del final, encara més paradoxal que la resta: ella fa que tots dos enganyin els pares del difunt (per cert, amb el cognom del poeta boig que signava "Scardanelli"), i ell s'hi resigna ben malament. Cosa que implica dos finals, el melodramàtic i el "real": per als espectadors sensiblers, la noia ha resolt el problema amb la seva bondat posant per davant el benestar dels pares; per als espectadors suspicaços, aquesta maniobra benintencionada no és més que una dilació que un dia o altre esclatarà, atès l'estat del soldat francès.
Per cert, que has mostrat la imatge del mutilat, però cal recordar també el plànol del capellà parlant de pau i la imatge del seguit de sabres...

Exemplator ha dit...

Els primers dos minuts tenen tal capacitat narrativa i, alhora, tal concisió... M'encanta la imatge dels sabres, però la contraposició d'imatges / text és constant i amb unes conseqüències brutals. La pau/pistoles, mirar el futur/militar capcot, oblidar el passat/militar ple de condecoracions... etc. En general, els primers deu minuts són d'una tensió narrativa quasi insuportable, I insuperable.

Les escenes que cites també m'encanten. Potser, la de la passejada amb el rerefons de les campanetes -tan irònica com encantadora-, i la del venedor que canvia el preu del vestit d'un dia a l'altre, podrien ser l'úniques concessions a l'humor, digunem-ne, "pur", relativament intranscendnet, destinat, potser, només a alleujar la tensió creada.

Efectivament, la fi admetria les dues lectures; però jo no faig meva la lectura de "solució del conflicte". No. De fet, el conflicte queda enquistat. I la infecció baixa a capes més i més profundes, amb el protagonista convertit, malgrat seu, en una mena de fantasma del Walter. I, els pares, convertits en víctimes d'una mentida... propiciada per algú que volia dir una veritat tan dolorosa com punyent!

Al meu parer, totes aquestes capes, tan complexes, contribueixen a fer d'aquesta pel·lícula una obra mestra francament inquietant i amb una fi, si descartem la lectura ingènua, molt potent.

Guillem Calaforra ha dit...

En efecte, la lectura ingènua del final (i del melodrama) és estrictament ad usum Delphini, perquè el conflicte s'enquista, com tu dius, en una felicitat basada en una mentida però nascuda de la necessitat d'expressar una veritat. I aquesta és la tragèdia de la pel·lícula, sens dubte. Quant a l'escena de les campanetes i al venedor que canvia el preu, jo no hi veig humor pur, sinó un sarcasme ferotge de les misèries humanes: un cop que l'espectador s'ha identificat empàticament amb els dos personatges centrals, aquestes gracioses misèries li pareixen repugnants --i tràgiques. Separant-me una mica de la teva valoració, jo diria que l'obra mestra és To Be or Not to Be, mentre que Broken Lullaby és una excel·lent mostra de geni però a un nivell una mica més relaxat. No gosaria dir-ne obra mestra, però sens dubte és una pel·lícula magistral.
Per cert, us vaig dir que penjaria l'altra, però no he pogut perquè pesa massa. Si algú se la vol abaixar, li puc dir d'on pot fer-ho fàcilment. I tinc accés a tota la filmografia de Lubicz, d'altra banda.

Aina ha dit...

Escriuré, breument, per primera volta. Un text interessantíssim. I quin debat, gràcies! La ironia subtil de Lubitsch és un gran antídot per al Nadal.

Us deixe dos enllaços. Un, per qui vulga la pel·lícula, i un altre, amb els subtítols en castellà:

http://www.filestube.com/38b141e16d538c6303e9,g/broken-lullaby-1932-002.html

http://www.allsubs.org/subs-download/broken-lullaby-1-cd-1932-spanish-subtitles-the-man-i-killed-ernst-lubitsch-esp/1735159/

Guillem Calaforra ha dit...

En nom de la tribu patiera, Aina, benvinguda a aquest tuguri. I gràcies també pels vincles per a descarregar la pel·lícula. Em sembla que també es pot descarregar des del meu canal de YouTube, amb els subtítols ja incorporats.

Exemplator ha dit...

Només tres cosetes ràpides:

A) Primer que res, benvinguda Aina! És un plaer que, de colp i volta, hi hagi un nou participant en aquesta taverna de paraules. Tant de bo tornes per ací sovint.

B) Quant a la pel·lícula, jo no done tanta força a les escenes que mencionàvem de les campanetes, passejada, etc. Diria que el que predomina és un humor amb voluntat de descarregar una mica la tensió abans de l'apoteosi. Però en fi, és una mica subjectiu i difícil d'avaluar.

C) M'havia oblidat d'indicar una altra de les escenes, per a mi, més impactants per la seva silenciosa loquacitat. Em referesc al moment e què el pare de Walter ix del restaurant, després d'haver amollat el seu discurs immens i d'haver rebut l'emocionada felicitació d'aquell jove mutilat. N'ix i es queda mirant l'arc del carrer per on passaven les tropes que ells acomiadaven entre aplaudiments. No hi passa ningú, però se sent la remor de la desfilada militar. No hi passa ningú o potser hi passen només els fantasmes que poblen l'amorgor del pobre vell. Aquesta evocació dels fantasmes a través del buit, que dura uns segons, m'encanta.

Guillem Calaforra ha dit...

L'humor és sovint una cosa tan ambigua que es confon amb moltes altres o s'hi superposa. No dic que la teua interpretació siga impossible, perquè òbviament ho és, però el mateix podríem dir dels enquadres dels deu primers minuts. Es podria argumentar amb raó que es tracta d'humor negre. Però aquesta no és la meua manera de veure la pel·lícula; d'altra banda, en un context tan dramàtic (i de vegades melodramàtic) com el que amera la major part del metratge, trobe fora de lloc, dissonant i disfòric que l'escena de les campanetes siga com per fer riure. El que descriu és una misèria humana, en un poblet germanòfob després de la guerra, on el francès és mal vist per quasi tota la població, on la xafarderia es dóna la mà amb l'abús (el preu del vestit). En fi, cadascú la conta com la veu: jo hi veig sarcasme immisericorde contra la miserable condició humana de la massa.
Completament d'acord amb tu: el revival de les tropes marxant per l'arc, imaginat o recordat pel pare tot just després d'haver dit allò de "Jo els vaig aplaudir i anaven cap a la mort" és, certament, un moment duríssim de la pel·lícula. Supose que és aquesta mena de detalls genials el que els cinèfils anomenen "el toc Lubitsch".

Aina ha dit...

Coincidesc amb K. i la seua interpretació: l'humor de Lubitsch, en aquests casos, és pur sarcasme. No obstant això, pense com Exemplator: és tan fi, tan aparentment benevolent, que lleva tensió narrativa (però no despista).

D'altra banda, pense que el final de la pel·lícula no es troba massa lluny del seu inici. Ambdues, la seqüència inicial i el fals desenllaç, són per a mi una provocació al final feliç del cinema de Hollywood. La vida, la vertadera història, contràriament a allò a què l'espectador està acostumat, comença doncs quan se signa l'armistici i quan el protagonista i la família alemana -els mutilats, com bé diu Exemplator amb la seua excel·lent observació!- han de fer front a la tragèdia de la seua pau. I això fa d'aquesta una pel·lícula poc convencional.

Els pares perdonen l'enemic i li obrin les portes. La parella, després de "l'enredo", viu amb la seua veritat, tan crua i tan amarga com les altres veritats de la guerra. Com la condició humana.

A la circularitat hi contribueix la peça de Schumann, tan bella. Potser també ací m'estic llençant a una piscina sense aigua, però pense en la presència de la música al film i de la seua relació amb el protagonista, present fins i tot en els moments en què s'han comés les baixeses més abjectes: llevar la vida a algú i fer viure en l'engany els altres. Melòmans tots, per què el quadern de Beethoven, per què la partitura i per què el "Kinderszenen"?

La teatralitat de la interpretació, però, no em va cridar tant l'atenció. Si no vaig errada, "Broken Lullaby" és una de les primeres aportacions sonores de Lubitsch; potser la primera? Aquest factor, sumat al fet que el director va treballar prèviament en el món del teatre, expliquen per ells mateixos la gestualitat exagerada a què Exemplator es refereix. Sempre he vist "To be or not to be" com un homenatge a aquest món aleshores en crisi.

Molt més teatral em sembla "La grande illusion", posterior a "Remordiment", tot i que el "llast" (posat molt positivament entre cometes) del teatre en el cinema és molt més propi d'Europa. Remuntem-nos un parell de dècades enrere, amb la càmera i el plànol general fixe de Méliès! Bé, reconec que potser ací estic exagerant.

Bon any!