dimarts, 3 de gener de 2012

Notes d'ecologia de la ment (6)

Frases per a fugir d'estudi

Determinades respostes, certs inicis de contraargumentació, se solen emprar per "llançar pilotes fora" de manera fal·laç. Aquestes falques fossilitzades han perdut el seu sentit originari i se solen utilitzar molt sovint per tallar qualsevol possibilitat ulterior de discussió. Cal reivindicar-ne ús restringit i en el sentit originari. Alguns exemples:

"Això és relatiu"
Einstein se sentiria horroritzat, segurament, davant aquest ús tan buit de l'adjectiu. La frase no indica "això està relacionat amb allò altre", o "això s'ha d'entendre exclusivament en relació amb allò altre", perquè sol aparèixer sense segon terme. És una manera inepta de dir "no tens raó".

"Això és subjectiu"
Si tota enunciació la fa un subjecte o altre, tot és subjectiu... Se sol emprar per a judicis morals o estètics, tots ells subjectius per definició, amb la intenció de dir: "La teua valoració no em diu res perquè és diferent de la meua, i no pense sotmetre-la a examen ni menys encara a discussió".

"No m'agraden les generalitzacions"
Si no t'agraden les generalitzacions hauràs de romandre en silenci: tot substantiu generalitza classes d'individus. Per descomptat que aquesta resposta es refereix habitualment a generalitzacions sobre grups humans, quan la generalització de l'interlocutor no coincideix amb la nostra. El que cal fer és evitar tota generalització destinada a tractar injustament persones o fets, però seria innoble blasmar les que no coincideixen amb el nostre criteri.

"Això és simplista"
D'alguna manera, tot és simplista, i no sols perquè no arribaríem mai a descriure "la cosa en si", sinó perquè caldria ser catedràtic en tot per a parlar de qualsevol cosa. Un cert grau de simplificació és imprescindible, però no tota simplificació equival a un falsejament o a una falsedat.

"Això és vulgar"
Se sol emprar contra els -ismes esquerrans, però no sols. Quan un reaccionari percep algun raonament marxista, mecànicament l'encasella com a "marxisme vulgar". Tota crítica del paper garantista de la despesa estatal és "keynesianisme vulgar". És bo mantenir-se alerta contra aquest "aristocratisme vulgar".


Principi  de realitat

Enunciació: L'erística és una gimnàstica saludable i necessària, però només una gimnàstica.
Desenvolupament: Els grecs ja ho sabien, i els medievals també. Obligar-se a defensar el propi punt de vista ad absurdum, o a defensar el punt de vista contrari, ens fa conscients de les seues forces i de les seues febleses, i ens ajuda a entendre millor tots el punt de vista. L'erística no sols té una funció detergent, sinó també un aspecte lúdic i una utilitat social. Però es converteix en arma d'injustícia quan s'empra com una manera de blindar a tot preu les conviccions pròpies, i per vèncer els qui les qüestionen. El que importa és saber distingir un ús i l'altre, i no perdre el sentit de la realitat.


Principi d'inconseqüència parcial

Enunciació: La coherència i la incoherència són igualment sanes, en proporcions desiguals.
Desenvolupament: Algú em va dir una vegada que "una certa idea de coherència és indestriable de la nostra concepció mateixa de subjecte". La incoherència amb els principis que hom explicita s'ha d'interpretar gairebé sempre com una traïció possibilista o com un pur engany. Però no sempre. Tots els principis, inclosos els que considerem més nobles i intocables, a partir d'un cert nivell d'inflexibilitat són nocius, un pur tòxic moral. Els límits de la coherència són incerts, i depenen de cada situació i de les maneres d'actuar que s'hi produeixen. Però la indefinició en termes rigorosos no implica la inexistència del límit, tan difús com el que a la platja separa la terra ferma i la mar. La personalitat inflexible, fins i tot si ho és guiant-se per principis nobles, en algun moment arriba a coquetejar amb l'univers del fanàtic i l'autoritari.

11 comentaris:

Josep J. Conill ha dit...

Els teus (saníssims) principis d'ecologia de la ment em suggereixen algunes reflexions a correcuita:

Les paradoxes abunden molt més que no els límits, i ens tornen a remetre un altre cop als orígens, com si fóssim uns Sísifs qualssevol.

Fóra bo, doncs, mirar-se el món des de la humil perspectiva d’una certa simplexitat, entesa com el reconeixement d’una complexitat que no es confon amb la complicació, però també d’una innocència que no es degrada en beneiteria.

Als que diuen que tot és subjectiu, caldria recordar-los --com fa Diane Keaton a Woody Allen, o viceversa, a L'última nit de Borís Gruixenko (1976)-- que també la subjectivitat és objectiva.

Detestar les generalitzacions constitueix, en si mateix, una generalització –i no pas la més intel·ligent.

Tot és relatiu, és clar, excepte la imbecilitat i el fanatisme d’alguns, que acostumen a ser absolutament destructius de qualsevol ecologia.

K. ha dit...

Quant a límits i paradoxes, em sembla un tema apassionant. La impossibilitat i l'existència fàctica dels límits, o aquesta segona i la impossibilitat de delimitar-los, és la més punyent del cas.
Veig que estem d'acord. per resumir, jo diria que en comptes d'invocar en va el relativisme, l'objectivitat o l'odi a les generalitzacions, fóra millor respectar i entendre les diferències, aportar matisos on calgui, esbrinar què de cert hi ha darrere de les generalitzacions.

Josep J. Conill ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep J. Conill ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Josep J. Conill ha dit...

I tant, que estem d'acord. Per cert, tinc a mà una breu reflexió del nostre amic Amadeu Viana sobre l'emergència de les paradoxes: "Si extremem els requisits lògics i col·lapsem els marcs referencials (...) apareixen les paradoxes". Semblen les regles d'un joc liminar, i tota definició de la realitat ho és en gran mesura. Com no hi hauríem de ser aficionats, doncs? Encara que, sens dubte, en aixo tenim molt a envejar als matemàtics. Aquests sí que tenen un tracte íntim amb les paradoxes! I si no que ho digui l'amic Emili...
Finalment, una consulta inepta. Sóc capaç de detectar en el llenguatge musical una gamma prou àmplia de recursos retòrics, però no se m'acut com s'hi podria expressar la paradoxa. Tindria a veure amb la seva capacitat per donar cabuda al silenci com a forma musical? O és que el fet mateix d'expressar sentit en absència d'un significat denotatiu en constitueix ja la gran paradoxa? No en tinc ni idea, però estic segur que tu hi deus haver pensat moltes vegades.

K. ha dit...

El tema de la paradoxa i la música és pelut. Perquè la paradoxa depèn d'inconsistència lògica entre enunciats, mentre que la música no treballa amb les categories del significat, sinó que s'assembla més al gest que a la paraula. En música, el que sí que hi ha són expressions de fenòmens semànticament i lògicament molt més abstractes que la paradoxa: l'humor, la ironia, el sarcasme. Falta saber, però, si coses com les superposicions (Ives!), la politonalitat i la polirítmia no entrarien d'alguna manera en la categoria de paradoxes. L'únic fenomen musical que realment fa pensar en paradoxes és, crec jo, la contraposició estilística, com ara els contrastos entre la vulgaritat i allò sublim en Mahler (Adorno) o l'eclecticisme bigarrat de Schnittke.

V. ha dit...

Qüestió peluda, en efecte, aquesta de la paradoxa en música. En referència a l'apunt de Josep, en què hi esmenta la detecció al llenguatge musical d'una amplia gama de recursos retòrics, caldria no obstant puntualitzar que parlar de "llenguatge músical" és com parlar de llenguatge poètic, i que per tant, tot i que és cert que en una etapa història les obres musicals fan servir un llenguatge propi amb la voluntat de traduir recusos retòrics de manera musical, l'afirmació no va més enllà, i m'explico. De la mateixa manera que no solem parlar de "llenguatge poètic", o de "llenguatge pictòric", sí que es sol fer en canvi de "llenguatge musical", sense parar-hi atenció al fet que aquest suposat llenguatge mai ha estat el mateix. El llenguatge que fa servir Cage o Ligeti, en poc o en res s'assembla al que feia servir Bach, i el que feia servir Bach està igualment lluny del que comprenia Dufay.

El tema de la retòrica es va explotar des de finals del renaixement fins a l'època del Sturm und Drang, si fa o no fa, per a traduir musicalment tot un sistema de figures que premetien exprimir un significat codificat. Ara bé, a partir d'aquesta època, amb l'eclosió del classicisme i tot el que va venir després, la codificació retòrica dels afectes (una manera de gestualitzar, de corporalitzar la música) ve a ser substituïda progressivament per la topicalització (no sé si el mot existeix), a saber, l'ús de gestos musicals que esdevenen tòpics, expressions dotades d'un cert significat (Assafiev feia servir el terme "entonació", i no en referència a l'altura de les notes).

V. ha dit...

Dit això, i perdoneu-me si he pogut semblar alliçonador (res més lluny de les meues modestes pretensions), el tema de la paradoxa en música cal mirar-se'l amb molta distància.

Per una banda Josep apunta a convertir en silenci (tradicionalment contraposat al so, o al soroll), com a forma, és a dir, com a obra. No sé si l'al·lusió implícita és pel 3'44'' de John Cage, però en tot cas, ja va deixar clar aquest darrer que el silenci com a tal no existia, és a dir, l'absència de sons donava lloc a què s'escoltès la "música" de l'ambient. Aquesta suposada paradoxa no va gaudir de massa èxit més enllà del fenomen puntual i de la contradicció que caracteritzava les propostes de Cage (sovint inspirades en les paradoxes dels "koans", els famosos jucidis del budisme zen en què una contradicció posa a prova la comprensió de la realitat del monjo novici.

Guillem, per altra banda, apunta a les superposicions politonals (molt practicades pels neoclassicistes francesos del Grup dels Sis). Jo aquestes no les comprendria pròpiament com paradoxals, sinó que busquen una sortida a l'atzucac en què es troben estèticament i la troben observant-hi pràctiques musicals extraeuropees. La seva voluntat no és en absolut la d'expressar-hi una contraposició a nivell lògic, sinó la d'ampliar el sistema de manera que permeti més colors. També Ives podria ser un dels que hauria practicat allò de les superposicions, com bé apunta Guillem, potser més interessat per resultats acústics (efectes doppler, o creuament de wind bands als carrers de Nova Anglaterra -el seu pare dirigia una banda-), que no pas pel resultat lògic o formal d'aquesta proposta. De fet Ives mai va teoritzar al voltant del tema (com ho va fer Milhaud, o Honegger) i va viure plàcidament dels doblers que li procurava l'empresa d'assegurances que tenia; sobra també dir que ni tan sols va arribar a escoltar moltes de les peces que va escriure, les quals van romandre oblidades per un bon temps fins als anys 60 i 70.

V. ha dit...

Sobre la qüestió que Adorno tracta de manera molt encertada dels contrastos estilístics a Mahler (la vulgaritat i el sublim, apunta l'amic K.), cal dir que és una de les constants de Mahler. L'efecte d'agafar un material que pot estar revestit d'un aura sublim, i deformar-lo fins a transformar-lo en una deixalla, una ombra vulgar, és un procediment en què Mahler hi excel·leix per sobre fins i tot de Beethoven, qui el va practicar bastant. Mahler aconsegueix dotar de nous significats moltes melodies dotades d'aura pròpia, i de significats precisament contraris. Parlar de paradoxa seria potser apropiat sempre que ho analitzéssim des d'un punt de vista narratiu, com ho fan els musicòlegs semiòtics.

Un bon exemple són els estudis sobre la "intriga musical" que ofereixen els de Cahiers de narratologie. De lliure accés ací:
http://narratologie.revues.org/6390
No cal dir que aquesta gent sempre genera als seus estudis nombroses conclusions un punt agossarades, i rara vegada s'arriven a posar d'acord entre ells... cosa que sempre m'ha produït una cerca desconfiança.

Ara bé, el tema de la paradoxa pròpiament s'hauria de donar a nivell paral·lel, si més no, és a dir, que Mahler, en el cas que comentàvem, fes servir una melodia (per simplificar) dotada d'un significat, i si no alhora, després fes sonar una altra de semblant que exprimís el contrari. Això ja ocorre a un cert nivell en Beethoven (la coexistència o lluita entre el Major i el Menor). No deixa de ser molt complicat determinar si qüestions com aquestes podrien donar lloc a parlar de paradoxes.

Personalment trobo que el terme no és el més idoni per les implicacions que suposa, sobretot quan parlem de música.

Resta, però, pensar què en seria de tot això quan els antics de debò (els del segle XIV, posem per cas) feien servir tenors de misses (les quals feien servir al seu torn cantus firmus gregorians) per a edificar sobre ells cançons profanes. Paradoxal?

K. ha dit...

Les facundioses intervencions de V. demostren que és ell qui hauria d'escriure sobre música, i no jo. Però com que ell no ho fa si no li estiren la llengua, hauré de continuar intentant-ho. En qualsevol cas, el que em queda sobretot de la seua intervenció és una idea wittgensteiniana: "llenguatge" no té el mateix ús en el joc "paraula" que en el joc "música". Cosa que coincideix amb el principi de la meua resposta. Però em reitere en el que deia: la paradoxa no encaixa amb un context narratiu o descriptiu, sinó amb un de premisses lògiques. I la música és un fenomen estètic i formal, però no pas "lògic" en el sentit estricte del terme.

Josep J. Conill ha dit...

Al capdavall, el que m'heu demostrat és que val la pena fer preguntes ineptes, perquè amb les vostres respostes un acaba aprenent un munt de coses. I això per a un melòman curiós però molt innocent, com és el meu cas, és molt important.