dijous, 29 de maig de 2008

Més contra la dictadura psicopedagògica

Sí, ja sé que de l´educació i de la dictadura psicopedagògica ja n´hem parlat molt, però cal parar esment, per a agafar forces, en alguna bona notícia que va apareixent al respecte. Doneu-li una ullada a açò: http://www.rebelion.org/noticia.php?id=68015

21 comentaris:

guillem ha dit...

"Se extenderá", "seguirán el ejemplo"... d'on ve, aquest optimisme? Certament el que conta és una bona notícia, però d'ací a pensar que la major part de la gent es rebotarà, en fi... ja m'agradaria, ja...

Exemplator ha dit...

Sí, millor no ser massa optimista, però m'ha alegrat assabentar-me'n... És una d'aquestes notícies que et fan allunyar el dit una miqueta de l'interruptor d' "Apocalipse now"... per uns dies...

Magister ha dit...

Ja us dic jo que no s'estendrà l'oposició al Màster en qüestió. I ho sé de molt bona tinta, de primeríssima mà. Almenys a la Universitat de València. Institucionalment no hi ha el més mínim moviment en eixa direcció. Al contrari. I sé molt bé el que dic i per què ho dic.
Pel que fa a l'article, estic d'acord amb el seu contingut en un alt percentatge; però potser exagera massa en alguns punts. Per exemple: tots hem tingut professors bons i dolents, i no sempre els dolents ho eren per ignorància de la matèria. Saber ensenyar és tot un art, i es pot aprendre. Jo no eliminaria, com proposa l'autor, tota didàctica. El que tampoc no és assumible és la situació actual, segons la qual ocupa la pràctica totalitat de l'espai als plans d'estudi. Que cal una certa formació per als professors, és clar. Que el CAP no la donava, tampoc no ho dubta ningú (els psicopedagogs són els primers que ho diuen; però perquè no el consideraven suficientment "psicopedagògic"!). Si el màster és una hipertròfia del CAP, l'hem cagada llavors. El que cal reformar llavors és el discurs de la (suposada) ciència psicopedagògica, que ha demostrat reiteradarement la seua inutilitat en ser portat a la pràctica, en ser aplicat a la més cruel realitat de les aules. Fórmules pedagògiques sempre hi ha hagut (que era, si no, la maiética socràtica? Una forma d'ensenyar, i a més de tipus "col·laboratiu", en què el deixeble participava en el seu propi aprenentatge essent guiat pel mestre!). No es tracta de carregar-se l'ensenyament sobre l'ensenyament, sinó de fer-lo tornar al sentit comú, de col·locar-lo en el seu lloc com a saber secundari, subalternat, propedèutic, pràctic, i no elaborador de preteses veritats universals, enunciades com si foren incontrovertibles veritats científiques emanades d'una ciència de ciències, a les quals s'han d'adaptar tots volens nolens.

guillem ha dit...

D'acord en tot. Només una puntualització: això que la maièutica socràtica incloïa la participació de l'aprenent és també una ficció que ens van ensenyar, però ja fa molts anys que no s'ho creu ningú. "Sí, Sòcrates", "Tens raó, Sòcrates" o "Explica-m'ho, Sòcrates" no es poden considerar una "col·laboració" molt reeixida...
A banda d'aquestes minúcies, crec que l'optimisme de l'autor de l'article, perdoneu, però és una mica ridícul...
I una altra cosa: crec que té més raó del que et penses amb això de saber i saber ensenyar. Ho confirma Wittgenstein: allò que es pot pensar clarament es pot explicar clarament; allò que no es pot pensar amb claredat no es pot expressar amb claredat. Les idees boiroses donen lloc a explicacions boiroses, i a l'inrevés. Una altra cosa és que alguns sabuts no tinguen ganes de fer didàctica, però si volen fer-se entendre no els cal ni didàctica ni punyetes.

Magister ha dit...

Bé, si un sabut expressa amb claredat les seues clares idees a un altre sabut, de segur que aquest l'entendrà. Perquè comparteixen un mateix codi. Però Kant ja pot explicar amb tota la claredat del món la seua "Crítica de la raó pura" a un que en la vida ha estudiat filosofia, que per molt claret que s'expresse no l'entendrà. Per molt clares que tinga les idees l'emissor i per molt clar que siga el missatge, cal tenir en compte també les condicions del receptor. I del canal comunicatiu! No crec, llavors, que la cosa siga tan senzilla com dius. I que conste que estic d'acord amb tu en el fons de la qüestió: allò més important és tindre clares les idees i dominar els continguts. Sense això, no hi ha didàctica que valga, ni que puga emplenar el buit de la manca de coneixements. De vegades un bon "exemplum" pot ser una eina didàctica útil, que mostre els continguts d'unes idees clares a un oient no avesat a les subtileses abstractes. L'amic Exemplator ens podrà donar molts exemples d'utilització d'aquest recurs per part de predicadors com Sant Vicent, qui sabia molt de filosofia, però a l'hora d'exposar a un públic no avesat les seues idees emprava semblances, comparances, "car les coses soptils per semblança s'entenen millor" (cita literal: Sermó "Omniumque potentior est sapientia"). Això és didàctica! El mestre que empra el sentit comú, que simplement és capaç de posar-se en el lloc del receptor, pot desenvolupar estratègies com aquestes per pura intuïció. És el que hem fet la majoria. El que faig jo a les meues classes. I us assegure que cap "CAP" m'ha ensenyat a fer-ho: ha estat la pura experiència al peu de l'aula. O siga, que crec que sí cal plantejar-se COM expliques, segons a qui ho faces, unes idees clares, al marge que les tingues molt i molt clares. Però per fer-ho no cal tant d'absurda teoria didàctica que no serveix de gran cosa. Sovint és suficient amb el sentit comú. I molts de sabuts no en tenen, d'aquest sentit comú.

guillem ha dit...

Magister, no llancem a perdre les nostres coincidències per una discussió rabínica. Jo no et dic que no tingues raó, per tant això vol dir que tampoc no dec anar del tot errat. Crec que la diferència és d'èmfasi. Jo, com tothom, també vaig patir docents que presumptament sabien molt i no sabien (o no volien) transmetre el seu saber. Però també he estat víctima de professors que eren excel·lents en l'ús d'exempla i de tota mena de recursos comunicatius, però eren uns cretins absoluts i no els he reconegut mai autoritat en res. Los puntos sobre las íes. Que no se'ns passe pel cap ara de donar tanta importància als exempla ni a una maièutica que, no ens enganyem, no ha existit mai. Recomane, sobre tot plegat, el gran clàssic Personal Knowledge de Michael Polanyi. Per a mi, la importància bàsica la té el saber, i si el savi és fosc ja m'esforçaré jo per pillar-lo. El que dius pot ser molt vàlid per als dropos sense curiositat, que són nombrosos. Però per a mi l'autoritat que atorga el saber és fonamental, de la mateixa manera que el saber clar tendeix a explicar-se amb claredat. I aquesta autoritat l'atorga també el sentit comú, perquè quan un professor és burro es nota de seguida, encara que sàpigues menys que ell.
Per tant, el que he exposat són matisos que depenen de la personalitat i de la història de cadascú.

Magister ha dit...

Cert. Però llavors tenim davant un altre problema, el problema de fons que es plantejava en una ronda de cerveses de fa molt de temps. Jo tampoc no necessitava grans escarafalls per part dl professor per entendre el que explicava. Dius: "Per a mi, la importància bàsica la té el saber, i si el savi és fosc ja m'esforçaré jo per pillar-lo. El que dius pot ser molt vàlid per als dropos sense curiositat, que són nombrosos." El problema és que les aules en són plenes, de dropos, perquè l'ensenyament és universal i obligatori, per a burros i per a llestos (que són els menys). Solució: ensenyament elitista? Quasi em tiren pedres quan, en aquella conversa, vaig proposar mig en broma mig en seri reservar les aules només per als capacitats per al saber. Al final resultarà que no anava errat!

Isabel ha dit...

Doncs, a mi també m’havia alegrat moltíssim aquesta notícia, però després de llegir el comentari del Magister, m’he desinflat de seguida. Pel que fa a la resta, encara que siga repetir el mateix, diré alguna cosa. És veritat que bàsicament esteu defensant el mateix, però amb unes petites diferències que poden ser importants en la pràctica real de la docència. Jo m’incline més per les puntualitzacions que fa el Magister, perquè és veritat que quan el professor és savi i fosc, l’alumne, si és intel•ligent, ja s’esforça, i normalment aconsegueix entendre’l. Però quan el professor és savi i a més sap explicar-se, la cosa és infinitament millor (se m’està ocorrent una semblança que millor no la dic ), l’alumne aprofita molt més les classes i a més es molt d’agrair. Ara jo em pregunte, és pot ser savi i fosc? Sí, és clar, però és que ací estem parlant del savi que a més és professor i per tant, és importantíssim que no siga fosc, que li agrade la docència, que sàpiga ensenyar, que ajude l'alumne a veure això que no entén, etc. És més per a mi ja no seria tan savi si fóra fosc. Per tant, després de la saviesa –condició indispensable- ve la gràcia i claretat en l’ejercici de la docència. Ara, que això no s’ensenya en el CAP –ja siga de tres mesos o d’un any- és evident i més que demostrat.
Quant això dels alumnes burros i llests a les aules, per això s’han inventat el que s’anomena Tractament a la diversitat (bé, també per altres casos, és veritat), és a dir, s’ha d’adaptar el currículo a les necessitats concretes dels alumnes (adaptació d’objectius, de continguts i d’activitats), el problema és que això que abans es deia alumnes amb necessitats educatives especials i que normalment eren quatre en una classe ara cada vegada són més perquè hi predomina la burreria.

Enric Gil ha dit...

Bé, crec que en el fons estem tots d´acord: l´important no és si la pedagogia és important, sinó qui és el dipositari legítim del saber pedagògic: si el professor especialitzat en un àmbit del saber que s´encara als alumnes dia a dia, o una gent, els pedagogs, que separa la qüestió de com ensenyar del contingut a ensenyar, i que, a més, xafen les aules molt de tant en tant, si les xafen. En aquest punt crec que l´autor de l´article té raó.
Ara se m´ocorren tres exemples de filòsofs bastant obscurs que, tanmateix, com a professors tenien molt d´èxit: Kant, Heidegger i Wittgenstein. El que és clar és que si les seues classes despertaven tanta expectació no era perquè hagueren fet el CAP... El testimoni de Herder, per exemple, diu que les classes de Kant eren molt amenes.
Un altre exemple: sembla que Cioran, que escrivia millor que aquests tres junts, el poc de temps que es va dedicar a l´ensenyament va ser un professor lamentable. Però segurament en aquest cas el problema era la manca de vocació o de ganes, i no la de la capacitat pedagògica.
Conclusió: sí que hi ha una clara relació entre saber i saber ensenyar.

guillem ha dit...

Ja vaig veure jo de seguida que l'optimisme d'aquell article era més aviat per a plorar que no per a alegrar-se. Ahir mateix, mentre ens dedicàvem a discutir bizantinament, una alta autoritat educativa de Catallufa deia a les notícies que el país (aquell) està adaptant-se molt bé a Bolonya, que el que tindran ara són persones més especialitzades, i sobretot que d'ací a poc faran una bona esporgaeta: desapareixen o es fonen una vuitantena de titulacions, entre elles un fum de filologies, una informàtica (?), etc. Mireu una versió de la notícia ací.
En fi, res que no sabéssim abans. Per tant, la dictadura continua i continuarà, fèrria i inclement.

Exemplator ha dit...

Enric acaba de dir en citant filòsofs el que jo hauria dit citant professors importants per a mi. Els que he tingut i remarcaraia com a bons especialistes i bons docents segur que no han necessitat de cap CAP ni res de semblant. Per a caps, ja tenien prou amb el su, molt ben organitzat.

És clar que els exempla són importants, però són un mitjà subordinat a l'essencial, que és la saviesa. A mi els estudis literaris i retòreics m'han ensenyat més a ensenyar que la merda del CAP que vaig haver de fer. El tipus de públic que ens trobem a les aules pot imposar certes condicions més o menys dures, però també és ben cert que part d'aquest públic no hauria de ser a les aules. Comptat i debatut: els bons professors, normalment, saben ensenyar; alguns bons especialistes poden no saber ensenyar, però, en un àmbit universitari, l'actitud del Guillem hauria de ser la més general per part de l'alumne (si el professor sap, esforça't per enetendre'l!); si un profesor no sap i no sap ensenyar, no hauria de ser professor. Tot això lliga amb altres subtemes: el de l'educació, a què ja ens hem referit en altres fils; i també el de les eixides laborals dels qui estudiem humanitats, cada volta més restringides en una societat que, com més va, menys s'interessa pel tema.

Jo, personalment, sí nego que s'hagi de dedicar ni mig minut a l'ensenyament sobre l'ensenyament. És una pèrdua de temps. Ni CAP ni res. I menys encara un màster. Això sí: a les portes de la ciutat, tres forques, una per a un pedagog, una per un psicòleg i una per a algun que altre xiquet. I un regidor municipal que s'encarregués que no quedessen buides mai.

Magister ha dit...

Comptat i debatut, estem d'acord en l'essencial. Però fixeu-vos en una cosa: els autors del manifest que ha donat peu a aquest fil, i els contraris al màster de formació del professorat, proposen com a alternativa una espècie de MIR, de període de formació en pràctiques. Ergo pressuposen que cal una "formació" pedagògica! Que aquesta ve donada per la pràctica, és clar: hom aprèn a fer classes fent classes. Però llavors no veig la necessitat d'eixe MIR, o PIR (Professor Intern Resident). Com no siga una manera d'estalviar diners en els sous dels primers anys de treball dels joves professors...

Isabel ha dit...

Això és un altre "desatino" més. Només faltava això!
I com és possible que des del vostre CAP fins al meu (l'he fet enguany)tot siga igual, quan tot el món sap que és una miserable pèrdua de temps?
I una altra cosa. No estaria també bé buscar una manera d'acabar amb tots els professors que són dolents, que no compleixen amb el seu treball per desgana, per desídia o per incapacitat, i s'amaguen sota la incapacitat o desmotivació dels alumnes per a no fer res? Una espècie d'avaluació de la pràctica docent. Perquè d'aquesta espècie en concec més d'un, per això de ser mare. De la meua experiència com a alumna universitària no vull parlar ací. No és lamentable que hi haja gent que per a complir amb el seu treball haja d'estar vigilada o sota amenaça de comiat? No hi possaríem una altra forca més?

Exemplator ha dit...

Efectivament, Magister. I aquest MIR, PIR o com collons es diga és una de les coses que em distancia d'aquest manifest que, d'altra banda, he signat... Si ja ho dic: els enemics més greus els tenim a casa. Som nosaltres mateixos, per no organitzar-nos i plantar cara radicalment. I els qui no neguen rotundament determinats supòsits d'acció també col·laboren a fer una volta més de rosca. A l'hora de la veritat, però, ens acontentem fent la viu-viu segons podem, perquè la realitat és així de dura i encara sort que hi ha possibilistes que saben nedar en aquest procel·lós oceà i organitzen coses en benefici de tots. Encara sort. I, alhora, no deixe de veure la contradicció: el possibilisme sempre implica posar oli a la llàntia... quan potser el millor seria que la llàntia s'apagués. Vull dir la que ens fa llum -i, sobretot, fum- des de Bolnya... No sé si m'explico. Són les contradiccions de la supervivència. Només un dogmàtic empedreït negaria a questes contradiccions... però jo em trobo ben lluny de ser un dogmàtic. Potser per això en sento tan pessimista i desanimat.

Exemplator ha dit...

Isabel, planteges un altre tema interessant: el de l'avaluació del professorat. I és també complicat i difícil. D'entrada, l'avaluació practicada per part de l'alumnat em resultaria respectable... segons l'alumne. Els abusos per aquesta banda també són fàcils. D'altra banda, encara recordo alguna proposat destinada a fer fitxar els professors con en tants altres treballs... A veure, és obvi que hi ha unes obligacions mínimes: si un professor no va a classe, entenc que l'alumne hauria de prendre certes inciiatives... Però la idea d'obligar l'assistència durant més hores -a banda de classes i tutories- (he sentit qui ho ha proposat alguna volta!) és no entendre res de res. Cobertes les obligacions mínimes, el professor mínmament digne continua treballant. La docència i la investigació són tasues lentes i dures i, en l'àmbit humanístic, se solen realitzar partiuclarment en arxius, bibliotequesi... a casa pròpia! I, després, ve el tema de l'avaluació del que fem. El contaria el cas de com valoren, per exemple, edicions filològiques de primeríssim rang. Saps per a què serveixen, de cara a les coimissions estatals? Per a res! Així de clar. En fi, conec algú que està especialment cremat amb el tema, i amb tota la raó del món!

guillem ha dit...

He! He he! Jo diria que es tracta d'una batalla que ja hem perdut fa anys, abans i tot que algú s'imaginés aquesta "reforma" o "xapussa". Perquè aquesta reforma lliga amb moltes altres coses que aparentment no hi tenen res a veure. Per exemple, amb el boom immobiliari. Però vaja, tampoc no tinc temps ara d'explicar una cosa que ja sabeu: que tenia raó el vostre amic quan deia a classe "cal ralassiunàaa, cal ralassiunàaa..."
D'altra banda, Exemplator, tu que ets tan radical en moltes coses em sorprèn que siguis tan circumspecte i "centrista" quan es tracta de l'avaluació del professorat. Ho entenc i no t'ho recriminaré, vista la quantitat de rituals humiliants d'avaluació que has hagut de suportar. Però em sembla que la Isabel té raó, tot i que aparentment només es refereix a secundària. En el teu gremi, els qui heu arribat al capdamunt gràcies a la vostra excel·lència sou una ínfima minoria, de la mateixa manera que entre els estudiants la gent presentable són un ridícul percentatge i la majoria són xusma liquidable. Però clar, els professors mai de la vida no deixaran la seua posició de poder a l'albir dels subordinats (que en aquest cas són, a més a més, els seus clients captius). I això em sembla completament injust. Jo sí que hauria penjat més d'un professor, quan era estudiant. Ho pensava llavors, i ara no pense el mateix: ara em sembla que no salvaria ni tan sols molts que llavors hauria salvat...

Isabel ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Isabel ha dit...

No em referia tant al absentisme laboral del professorat, com a la negligència i l'abandó de la seua tasca docent. I estava referint-me més a secundària. Imagina't la cara que vaig posar-li al professor de llengua i "literatura" de la meua filla quan va dir en una reunió de tutoria que no explicava literatura perquè la literatura medieval (que és la que toca a 3ºESO) és molt avorrida i no els interessa. Vaig tardar un segon en desenfundar la pistola i disparar!
Altra cosa. És normal que un professor suspenga al 100% dels alumnes (75 alumnes, tres classe senceres)? I és normal que el cap de departament o la junta d'avaluació no hi diga res? El mateix que a classe va dir que estava fart i que ell cobrava de tota manera el mateix a fi de mes. I no estic exagerant ni una mica. És normal que jo tinga que explicar-li a la meua filla i a les seues amigues tota la sintaxis del curs perquè no saben gens? I ni són tontas, ni desmotivades.
Però bé, això és el que hi ha, a vegades, malauradament.
Tu parles més de l'ambit universitari. Entenc que la vostra feina és una altra cosa per això de la investigació, però et recorde que alguns col•legues teus fa temps que no investigen res, i no fan res de res, excepte passejar-se per la facultat i fastidar alguns bons alumnes.
Tant per a uns com per a altres hauria d'existir una manera de controlar això, de penalitzar això, i d'evitar la intocabilitat del funcionariat.
Quant a l'edició de textos, ja ho sé, misèries de la filologia i el seu món, parles d'això amb l'Hauf en el programa de ràdio.

Exemplator ha dit...

Tens raó en el que dius, Isabel. I tu també Guillem. Creu-me que no és que siga poc radical. Jo també penjaria uns quants elements. I, en un cas, ja ho vaig intentar en temps d'universitari amb la il·lustre col·laboració d'un altre patier... En realitat, més que res, subratllava la dificultat de realitzar un control adient en el context d'una universitat com la que hem parit. Els barems, no serveixen de res. I, si intentes satisfer-los, converteixes la satisfacció dels barems en la meta del teu treball, en comptes de dedicar-te a treballar amb qualitat, cosa que, de vegades, pot implicar treballar molt sense publicar gaire. I, després, les comissions encara diran que si això, publicat en tal lloc, no val res mentre que una merdeta publicada en tal altre lloc és una meravella, etc., etc. Senzillament, la pèssima qualitat d'una part dels docents és també conseqüència d'un sistema universitari que de vegades, directament, els ha creats i, altres voltes, els ha donat recer perquè ja estaven dins...! Ara, t'ho assegure, quan es parla d'avaluacions, és com per a tremolar. Especialment si has treballat i t'adones que el teu treball, fàcilment, pot no servir per a res. Tot es redueix a percentatges derivats de càlculs a voltes complicadíssims i, a la fi, el teu lloc es justifica més per certes tasques paraadministratives que pel treball vertaderament seriós, docent i d'investigació (observa que parle dels dos temes). Tot això sense parlar de la possibilitat que alguns docents concrets estiguen simplement cremats. I ací, d enou, tornem al tema del sistema educatiu i de com diferenciar casos i casos. Perquè les ferides reals d'uns, és clar, també serveixen perquè altres. amb una barra impressionant, s'hi camuflen. Però sí, teniu raó, podem afegir una altra forca per a molts casos.

Enric Gil ha dit...

Algunes reflexions:
1)Compartesc completament la indignació d´Isabel per la poca iniciativa de la gent raonable. Guillem diu que s´ha de relacionar: efectivament, tot està relacionat! Els amos del sistema sembla que han triomfat a l´hora de destruir el teixit social, creant una societat "asocial", constituïda per mònades sense finestres que ballen impotents segons la música que toquen els poderosos. Tot el món diu que el CAP és una merda, però ahí està, a punt de ser ampliat! Ara mateix, per tota aquesta moguda de l´Educació per a la Ciutadania, jo, com a professor de filosofia em sent desconnectat dels meus col·legues, t´enteres d´alguna iniciativa per ací, una altra per allà, però no hi ha una comunicació fluïda que permeta una mobilització consistent. I clar, si durant tant de temps els pedagogs se n´han eixit amb la seua, deu ser que ells sí que estan organitzats.
2) També compartesc la indignació d´Isabel davant dels professors imcompetents i impresentables, però també és molt cert el que diu Exemplator sobre com dur això a la pràctica. En la universitat, l´ideal fora que els alumnes, en tant que persones ja adultes i responsables i amb ganes d´aprendre feren força d´alguna manera contra els professors impresentables (però això és suposar molt...) En secundària: fixa´t que les teues crítiques, Isabel, venen d´una persona amb formació acadèmica com tu i que coneix el món de l´ensenyament. La pregunta és: la majoria dels pares són com tu? És a dir, tenen un criteri fonamentat per a decidir qui és un bon professor? I els alumnes? Tal i com estan les coses hui en dia, només faltava que deixàrem el lloc de treball dels professors de secundària en mans dels pares i dels alumnes...
Dit això, estaria bé que algú es decidira a fer la genealogia de la pedagogia (en sentit nietzscheà/foucaultià). La meua hipòtesi, també apuntada en el manifest contra el Màster, és que la pedagogia és un discurs ideològic que pretén ficar tirites en les ferides morals, socials, econòmiques... provocades pel capitalisme salvatge. Si la societat és mínimament civilitzada, produïrà xiquets i joves civilitzats: en aquest cas, no faran falta els pedagogs. I si la societat és incivilitzada, produïrà xiquets i joves incivilitzats: en aquest cas, el que diuen els pedagogs tampoc soluciona res. Ara mateix estic treballant en l´IES Mariano Benlliure, un institut que sempre ha tingut molt bona fama, amb alumnes de classe mitjana/alta. Doncs bé, la majoria dels alumnes que tinc són, en efecte, gent molt sana: agradable, educada, respectuosa, amb un mínim interés pels estudis. Un dia vaig ficar un part de mala conducta a dos alumnes, i dies després em buscaren ... per a demanar-me disculpes pel seu comportament! Això no m´havia passat mai. Si els alumnes fan això és perquè darrere hi ha uns pares amb trellat que es preocupen pels fills. Quina falta fan les receptes pedagògiques en un context educatiu així? Cap. Amb un alumnat així, el professor pot fer coses, pot treballar a gust. Conclusió: el problema és social, polític, cultural, econòmic (en efecte, Guillem, tot està relacionat). I la pedagogia és part del problema, no de la solució.

Isabel ha dit...

Totalment d’acord amb tu, Enric. Però continuem reflexionant :

Ací hi ha dos institus de secundària, els dos més o menys iguals, d’alumnes de classe més baixa que mitjana. I ara entre en un altre problema que també està relacionant. Què passa amb els pares d’aquests centres? Efectivamet, a les reunions trimestrals de tutoria només asisitim la meitad dels pares ; a parlar amb el professor per un suspens del seu fill, dos gats ; i per a interessar-se pel funcionament del curs, un gat. Diguem que la majoria dels alumnes no arribaran a batxillerat, i només un grupet a la universiat. Què està passant? Doncs que tot el món que té possibilitats s’està canviat a la concertada o privada. Nosaltres sempre hem sigut defensores de l’ensenyament públic i hem actuat en conseqüència, els nostres fills han anat a l’escola pública, i fins ara cap problema. Però per primera vegada estem plantejant-nos qué fer, perquè la situació és cada dia pijor al institut: alumnes desmotivats sense perspectives ja des de la ESO, pares que no s’impliquen, professors que deixen de ser professors… El gupet d'alumnes bons que hi ha a cada classe no pot sobreviure-hi.
He estat en un col•legi concertat fent les pràctiques del CAP, perquè el director és conegut meu i pensava que me les signaria sense fer-les. No ha sigut així, i he tingut que anar durant un mes a l’institut diariament. Bé, ho dic, perquè això era un altre món: una gran majoria d’alumnes interessasts per estudiar, pares que a la primera estan en el centre, informes del tutor cada mes sobre el funcionament del xiquet, respecte al professor…. me’n vaig quedar morta. I encara vaig tenir que suportar que el director “amic” que deia em diguera: què, t’has convençut ja de la diferència entre la qualitat d’aquest centre i dels públics? A la qual cosa jo li vaig respondre: Del que m’he convençut és de que juegeu amb cartes diferents!
Et conte tot això pel que dius de que treballes en un bon centre, amb bons alumnes, no sé si és un centre públic o concertat, i no sé a quin lloc exactament et refereixes però tinc entés que a València, sobretot a la capita,l està occorrent el mateix. És un greu problema, perquè, ja et dic que nosaltres estem plantejant-nos també el canvi. A mi personalment em fa sentir molt malament, perquè la meua ideologia està totalment en contra dels concerts quan podríem dedicar aquests diners a millorar l’escola pública, però també es tracta de la meua filla, i l’institut no sembla que vaja a millorar, malauradament, a més ella mateixa està desijant canviar-se de centre.

Ara sobre pares. De pares hi ha de tot. També hi podríem posar una altra forca. És molt difícil això de ser pares, també s’apren sobre la pràctica como a ser professor, i també és important el sentit comú. A vegades has de tenir autoritat, a vegades millor ceder, a més està el problema de que, normalment, som dues personas i no sempre els criteris coincideixen. A més els fills jutgen amb avantatges. Però en això que dius de l'educació dels pares tens tota la raó.
I ja talle el rotllo, que m’he alçat de bon matí amb l’ànim d’estudiar un poquet abans que s’alcen les feres. 