dilluns, 5 de maig de 2008

Viatge, nostàlgia, memòria

Xiquets i xiquetes, a la biblioteca del P@tio Virtual teniu un text nou: Viatge, nostàlgia, memòria. Un diàleg, que podria agradar-vos. És el primer fascicle d'un projecte que serà motiu de comentaris, ja ho veureu...

25 comentaris:

Exemplator ha dit...

Hòstia puta, Guillelmus Memor sive el Memoriós...! Quins records que ens ha posat davant de colp i volta! vaja, vaja... I pensar que més d'una vegada he cercat pel meu disc dur, que sembla més aviat uan caa de putes esbojarrada, restes d'aquesta conversa...! Veig, a més, que has ajuntat dos fils diferents (crec recordar que són conversesdiferents les del record-aventura i les de Kazimierz...), però has fet ben fet! Per cert, sobre el tema del tresor amagat podria fegir més dades, gràcies a un llibre que llavors no tenia... però no, ara me n'abstindré... Estic encuriosit per veure quina gresca mouen aquestes pàgines...

guillem ha dit...

Espere que t'agrade, Exemplator, està fet amb molt de carinyo...
La veritat és que es tractava de dos temes separats en el temps, però que en el fons no són dos aspectes del mateix, sinó el mateix tema. No ha estat gens difícil soldar-los: de fet, ho estaven demanant a crits des de feia anys.
El cotarro exemplar del tresor amagat deu donar per a una tesi doctoral, però el que m'interessava no era l'aspecte erudit, sinó el fenomenològic, tot i que una miqueta d'informació bibliogràfica sempre va bé.
Ja em diràs què et sembla. Te'l volia dedicar a tu, però com que en realitat no és obra meua sinó un text fet a través meu, he pensat que, fet i fet, tampoc no tinc tants drets sobre el resultat.

Exemplator ha dit...

És un text "coral", és a dir, fet amb el cor i amb un cor de veus -de tres veus- que s'hi expressen amb força. Autoria compartida, doncs, en uns temps tan llunyans que semblen propers -això crec que em ve de la Lipska, però inesperadament i adaptat...-. M'agrada molt el teu regal -regal a mi, al Magister i, de retop, al Pati...!-. Gràcies!

guillem ha dit...

-- Textus choralis atque cordialis.
-- Uns temps tan llunyans que semblen propers.

Ningú no ho hauria pogut expressar millor, Yusuf!!!
Espere que tots en gaudiu a pleret, a betzef i a balquena.
Hala, a cascar-la!

Magister ha dit...

A mi també m'ha agradat; però deixaré que parlen els altres contertulians, a veure què pensen dels temes tractats. Que no són pocs, ni fàcils!

Isabel ha dit...

Este es el rollo que anoche me sugirió vuestra carta: rápidamente, en castellano y con ideas mezcladas porque estaba muy cansada, y ahora no tengo tiempo de retocar nada, además el tema-S da para mucho.

Yo lo que creo es que el amor a las cosas, lugares y personas, no depende tanto de la bondad, cualidad y belleza de estas cosas sino de otros componentes mucho más subjetivos. Polonia, Alemania, Madrid, Valencia o Barcelona pueden ser muy distintas social, económica o políticamente hablando, y los de Europa central pueden estar mucho más civilizados, y tener una valía extraordinaria, vale, (si vosotros lo decís, será por algo, pero, por cierto, os habeís enterado de lo de Austria, no?) pero lo que te hace querer a una ciudad es lo que en ella has vivido, porque ha sido el escenario de experiencias que te unen a ella. Y eso no se puede borrar, son lazos que nos atan afectivamente a lugares y a personas. ¿Se puede uno desarraigar de tal manera que corte con sus raíces totalmente, de cuajo? No sé hasta qué punto. Por eso, precisamente, el turismo es otra cosa, los turistas no se apegan a los lugares que visitan a no ser que allí les pasara algo importante para sus vidas. Quiero decir que lo que marca no es tanto el lugar como la vida, los lugares son circunstanciales. Si en vez de a Polonia os vais a Praga, pues, ahora estaríais hablando de Praga. Por lo tanto cuando se añora un sitio creo que lo que en realidad se añora es algo de lo que viviste en ese sitio. (¿Todo esto es muy obvio, no?) Mi pueblo y sus gentes pueden tener más o menos virtudes, incluso puedo ser consciente de un montón de cosas que no me gustan, pero en sus calles y rincones está mi vida, éste es el valor que tiene para mí. Ahora, no me metas de repente en otro pueblo con las mismas características, porque entonces no creo que pudiera soportarlo.

Ahora el tema de la aventura- huída. Efectivamente hay que tener un par de huevos para exiliarse siendo consciente de lo que eso supone emocionalmente, y si no lo sabes, entonces eres un inconsciente. Yo también, en cierta manera, tengo esta experiencia a pequeña escala, quiero decir, que fue dentro de España y por un año. En mi caso me sirvió para darme cuenta de que el problema era yo misma, por lo tanto, la cuestión iría conmigo a donde yo fuera.

Pero a parte de eso, creo que la única manera de sobrevivir a un exilio es integrarse, física y emocionalmente con el lugar y las personas. Si te dejas seducir por el ambiente y, si encima entra el componente amor, pues entonces la cosa se facilita bastante, lo cual no quiere decir que no te acuerdes de lo que dejaste. Ahora, a ti que te vaya mal, que te encuentres solo, en vez de amor que encuentres rechazo, y ya me dirás lo distinto que puede resultar todo, y cómo aparece rápidamente la nostalgia de tu país y familia y amigos, etc. ¿Es buena la nostalgia? Depende, porque hay diferentes grados y diferentes tipos, y no se puede generalizar (Exemplator generaliza) Y puede ser muy jodida, pero mucho. Creo que ya lo sabéis.

Otra cosa, ¿qué edad teníais cuando os fuisteis al exilio? ¿Lo haríais ahora? Lo digo porque eso de las aventuras con la edad te va acojonando. Y ya no sólo me refiero a vivir en otro país, sino a cualquier cosa que suponga un cambio, salir de la rutina y buscar nuevas experiencias, de la seguridad económica, de la seguridad afectiva, porque claro, somos más conscientes del peligro de equivocarnos, de la posibilidad del fracaso. Cada vez hay que ser más valiente, para aventurarse en proyectos que no sabes cómo te van a salir, o cambiar una situación que ya no te hace feliz, y más cuando eso supone ir contra corriente, y nadar contra viento y marea, y no olvidar que, aún así, existe el riesgo de ahogarse.

Acabo. A mi me gusta mucho como explica Guillem eso de la patria en su pàgina, es exactamente como yo lo vivo. Una vez me echaron en cara que: “ya se sabe que tú eres de unos pocos y de los que tú quieres”. Y contesté: “efectivamente, el problema tuyo es que tú, precisamente, no estás entre esos pocos”.

Qué largo, no? Si es que me pongo y no puedo parar!

guillem ha dit...

Toma, jeroma, pastillas de goma...
Chupa del frasco, Carrasco...

Isabel ha dit...

Chico... Com és això del Salvatore?

guillem ha dit...

No és el Salvatore, sinó Ígor, el del "Jovenet Frankenstein", el meu alter ego freakie.
Bé, estic ansiós per veure com es descabdella el debat, que promet ser sucós del copó...

Exemplator ha dit...

Home,em llançaria ara a una aventura semblant a aquella...? No ho sé. Supose que no, perquè he optat per un grauy major d'estabilitat.Ara bé, el que cansa i crema no és el simple pas dels anys, sinó les experiències viscudes. Són aquestes les que ens envelleixen. EL cos, ja dictarà al seu moment les limitacions oportunes. De moment, i toco fusta, percebo el meu cos més o menys com quan tenia vint-i-pocs anys, però les forces em manquen de vegades perquè estic infinitament més cremat -per dins- que llavors.

Evidentment, en les meues respostes de vegades generalitze. Però, de tota manera, és ben cert que el record em sembla com una mena de diamant en brut, un valor per se. I en tot això hi ha la curiosa contradicció de voler "agarrar l'instant" i, alhora, saber que la fotografia es gaudeix encara més com més allunyada queda...

En fi, ja hi tornarem. Ara no tinc més temps. Però sí, el país interior és el país del que hem viscut. I, respecte a aquest, acostumo a ser força "nacionalista".Som record. Som passat.

Isabel ha dit...

Una cosa és el bon record i una altra la nostàlgia. La nostàlgia té necessariament un component de melancònia que no cal en el record. I a aquesta la defineix el diccionari així: Tristeza vaga, profunda, sosegada y permanente, nacida de causas físicas o morales, que hace que no encuentre quien la padece gusto ni diversión en nada.
És com el "vivo sin vivir en mí" de san Juan, però llevant-li el sentit religiós.
Però això deia que hi ha moltes maneres de sentir nostàlgia, i el que ha probat "la mala" t'assegure que no vol hi tornar.

Exemplator ha dit...

És que jo no concebo las nostàlgia "mala"... La nostàlgia és, etimològicament, el dolor del retorn -el retorn dolorós-. El que no diu la paraula és qui retorna a què: nosaltres al passat o el passat a nosaltres. Evidentment, seria incapaç de desitjar tornar a un passat negatiu. Estrictament parlant, ni tan sols pretenc aturar el temps. Més aviat, voldria viure simultàniament diversos moments, a triar a pler, de la meva història.Evidentment, la definicó que cites ja es refereix més aviat a la nostàlgia en un sentit que avui dia relacionaríem més aviat amb la "depressió", un nom bastant més prosaic. Per cert, el dicionari de la RAE al·ludeix més aviat al dolor derivat d'alguna pèrdua -sentit que, curiosament, no recull el diccionari de l'IEC...-.

El passat és un paisatge fascinant. Anem fent via i, de tant en tant, m'aturo a mirar enrere el camí recorregut, ple de fets positius i negatius -des de la meua subjectivitat-. No m'agrada la idea de tornar enrere. Hi ha massa coses del present que considero positives i no voldria perdre. Però no em resigno a pensar que certes pèrdues són inevitables.L'estoïcisme que propugnava l'altre dia el Magister se'm queda curt ací. AL final no et queda més que aguantar-te, ja ho sé, però no defensaré mai la resignació, l'acceptació d ela derrota, encara que la derrota sigui absolutament certa. L'oposició, la resistència, són absurdes, ja ho sé: quasi només un mer dret al pataleig. Però em són inevitables en segon quines coses. Em són naturals, per així dir-ho.

Isabel ha dit...

Sí, entenc perfectament el que dius. Potser no més siga un problema de terminologia. El que passa és que quan tu parles de nostàlgia a mi em ve al cap una altra cosa, un altre sentiment, més aviat dolorós. Tu fas referència al passat, i jo també hi compte allò no passat, els somnis tancats que diu Sabina,(Es nota que m'agrada Sabina, veritat?)la idealització dels quals és més habitual encara.
De tota manera, crec que has sigut, en general, un home feliç, potser més del que tu t'adones.
Hale, ara treballaré un poquet.

Isabel ha dit...

Ai, perdó, volia dir "trencats"...
que ja sabeu el que pot passar per una confusió de res!

Exemplator ha dit...

Essencialment sí, no en tinc cap dubte. Per damunt -i per sota- de putades més o menys dures i al marge d'una certa perpètua insatisfacció -que m'acompanya sovint amb una fidelitat a voltes extenuant-, empeltada de no poc pessimisme vital.Crec que no canviaria res del que he viscut. Més aviat m'agradaria haver incorporat altres experiències. Però no hi ha temps per a tot. Has de triar (i això també és un trauma). I en aquesta lloança de la felicitat passada nom'hi estic referint a l'estil de la típica mitificació de qualsevol temps passat. No, qualsevol, no...

El tema dels somnis i de la nostra relació amb ells mereixeria un fil a banda.

guillem ha dit...

Ací podem observar un fenomen típic entre l'Exemplator i jo: partint d'una idea que tots dos subscriuríem, de sobte un dels dos l'expressa d'una manera que desperta immediatament el rebuig visceral de l'altre... Dir que "el país interior és el país del que hem viscut. I, respecte a aquest, acostumo a ser força 'nacionalista'. Som record. Som passat." (subratllat meu) em sembla una aberració insostenible. És clar que entenc el que hi ha darrere d'aquesta afirmació apassionada, però l'afirmació en si em provoca una repulsió radical. Si "som" alguna cosa (i jo, això, no ho tinc gaire clar, gràcies a gentola com Nietzsche, Freud, Goffman i altres fulanos per l'estil), dic que si "som" alguna cosa, en tot cas "som" aquest punt infinitesimal estirat en l'espai-temps que és el "present". Dir que "som record" i "som passat" seria (si no fóra per que ho diu l'Exemplator) una barbaritat reaccionària.
Dit això, crec que aquesta actitud "fàustica"("Verweile doch! Du bist so schön!") és una resta d'infantilisme com qualsevol altra (i no ho dic com un retret: qui estiga lliure de pedres, que llance el primer pecat, etc.). Exemplator mateix ho admet de manera explícita. Però quan el propi passat evocat, el record, és bell, ¿com evitar aquesta imprecació fàustica?
La meua opinió, tan estúpida com qualsevol altra, és que la relació sana amb el passat només pot ser contradictòria, ambivalent o fins i tot agonística. Ja en donarem exemples si fa al cas.
Respecte d'aquest "exili", dues coses. Primer, una puntualització terminològica. Vist el malestar que sempre m'ha provocat aquesta terra i aquesta gent, jo solia anomenar "exili" la meua fugida a Polònia. El Sebastià, però, que és una persona assenyada, em va fer veure que això era un abús de llenguatge bastant irrespectuós i frívol. Per això parle ara de "fugida", i prou. Segona cosa: jo hi vaig fotre el camp quan ja tenia el cap bastant format i tenia clara la meua actitud respecte de les coses de la vida. Tenia trenta anys. D'ací a poc en faré trenta-vuit. I si no fóra perquè certes obligacions familiars m'ho impedeixen, ara mateix tornaria a alçar el vol. No a Polònia, alerta, o no necessàriament, però sí a algun país civilitzat (incestuosos a banda...).
Bé, després continuaré, si puc.

Magister ha dit...

I, si voleu, podem complicar encara una mica més el debat, amb la inclusió de l'exili interior. Una opció que tampoc no s'agafa de la nit al matí, però que pot incorporar-se a la nostra vida ara i ací progressivament -jo, personalment, ho note- fins al punt que, sense adonar-te'n, comences a sentir-te un estrany a casa teua (o al lloc que se suposa ha de ser casa teua). Jo trobe que l'exili interior està relacionat no amb la nostàlgia com la defineix Exemplator, sinó amb eixe sentiment que tan bé descriu Isabel, que es pot confondre amb ella, però que no és el mateix: la malenconia. L'exiliat interior no sent nostàlgia: sent malenconia. Que heu definit com "nostàlgia de la mala", si no m'equivoque, tot i que no n'estic d'acord. Primer, perquè no és "nostàlgia", pròpiament parlant; segon, perquè no sempre és un sentiment patològic que desemboque en la depressió. Exemplator té tendència a identificar totes dues coses, depressió i malenconia, i no crec que siguen el mateix; si de cas, la primera és la derivació patològica de la segona. Jo sempre m'he identificat amb el caràcter malencònic, dintre de l'esquema clàssic dels quatre temperaments. La bilis negra predomina en la meua complexió! I com que els malencònics no tenim desenvolupat un gran sentiment d'aventura, optem pels exilis interiors. O, com bé puntualitza Guillem, tot citant l'amic Sebastià, per la "fugida cap a endins". Allà pot un trobar el passat, o la bèstia interior de què parlava Nietzsche ("en la solitud creix tot el que un hi porta; fins i tot la bèstia interior"), o l'espai per a la reflexió i l'especulació, o per a l'art. O la depressió, i llavors estem fotuts...

Isabel ha dit...

Xe, que bé que l'has explicat. Farà goig ser alumna teua! És exactament així, jo em referia a aquesta malenconia que tu dius, el que passa que també té un component de nostàlgia per la cosa de la pèrdua (en quant a allò que una esperava de la vida i que no ha pogut ser). Y per això quan Exemplator parla de nostàlgia jo pense en aquest sentiment que dic, no tant en coses viscudes. Crec, que excepte pel fet de tornar al meu pare a aquest món, no tinc cap interés en revivir res, especialment.
Però tens raó, la malenconia no té perquè acabar en depressió. Mai he tingut depressió, i sí molts estats de melancònia. I també me'ls guarde per a mi soleta. La patisc en silenci, vaja. No m'agrada ensenyar-la a no ser que siga molt necessari. És com desnudar-se en públic.

vicentf. ha dit...

Dos pensaments em recorren el cervell:
El regust amarg de la cervesa, amb totes les paraules: re-gust, amarg, cervesa. I ronda rere ronda retorna, sempre abans del punt i final.

I el segon pensament, o potser el primer, no ho recorde, és una altra idea: La mirada, cap endins o cap enfora, tant se val, sempre ens porta més lluny d'on ens trobem realment. I després de recórrer el camí, cap enfora o cap endins, sempre hi ha un horitzó inabastable però només assolible amb la mirada. I torna a començar. Amb un regust amarg de cervesa al paladar.

Vicent F. ha dit...

Les meues més sinceres felicitacions.

És tot un goig poder llegir les vostres aportacions, i aprendre.

A cada fragment nou es va degotant un trosset de l'aventura de la VIDA que ens descobreix, a més, una encisadora qualitat humana en les vostres persones, i no és retòrica. Us ho puc ben assegurar.

He pogut advertir, en la meua ignorància, una certa evolució al bloc. Als primers comentaris trobava una racionalitat de les que poden amb tot (la imatge que em venia s'assemblava a una taula de disseccions on els forenses, vosaltres -patiers impertèrrits-, fèieu honor a la vostra especialitat; una mica a la manera del Ricardo Arias, entestat a microanalitzar cada partícula significativa, o no, de cada paraula, i enredar-se en l'absurd fins enfollir). Però amb el temps he pensat, o he cregut, veure com les intervencions s'anaven daurant
amb sentiments, amb emocions, més propers a l'aventura de viure cada dia.
Ja sé que són opinions, que no val magnificar, que aquest bloc no és pas la bíblia dels Odysseus, però per a mi ha estat una molt agradable sorpresa entropessar de "morros" amb els vostres textos (una "textura" virtual corprenedora). Gràcies.

guillem ha dit...

Vicent, en aquestes situacions és on solc citar aquella famosa frase de Harvey Keitel en Pulp Fiction...
En tot cas, és doblement agradable que agrade als altres el resultat de fer el que a un li agrada.
És possible que la teua percepció siga exacta. De tota manera, coneixent els tertulians com els conec, no m'equivocaré de molt si dic que tots tenim aquesta doble cara de metge forense i de poeta, per entendre'ns.
Bé, a veure si d'ací una estona puc afegir alguns comentaris sobre les darreres intervencions. Fins ara.

Isabel ha dit...

Tens molta raó, Vicent. Són massa sabuts i tendeixen a anar-se'n per les branques. Els costa aterrar, però
estirant estirant van traient la vida que és allò més important.De tota manera, és veritat, en el fon són bona gent.

guillem ha dit...

En aquest punt lamente l'absència dels comentaris de Sebastià, que o bé te massa faena o bé prefereix observar discretament.
El viatge, en la meua opinió, no sols és una vivència i un procés de formació, sinó que també t'ensenya que hi ha llocs i gent objectivament valuosos, fora dels "teus" i de "casa teua". Sovint més valuosos, dissortadament. O més bonics. El que m'atrau de Cracòvia (o de Praga, o d'altres llocs) no és només el que hi he viscut, sinó també les seues virtuts intrínseques. Si l'Exemplator pot tenir nostàlgia de l'horribilíssima Katowice perquè hi va tenir experiències boniques, jo m'estime Cracòvia tot i que hi vaig tenir experiències terribles. Vull dir, que hom no enyora els llocs del viatge només per allò que hi ha viscut, sinó que pot enyorar també paisatges, sons, fins i tot olors.
És bona la nostàlgia? Home, en el text que us he oferit (retocat, però molt realista i molt fidel), el que l'Exemplator diu literalment és que la nostàlgia és important, i jo hi estic d'acord. Tots dos ens separem, però, quan es tracta de parlar de la "bona" i la "dolenta". Ell diu que no en concep cap de dolenta. Jo, els límits entre ambdues, no sé si existeixen. El pas del temps i la llunyania ho falsegen tot (els psicòlegs empírics ho han estudiat a bastament), i fins i tot acabem enyorant coses que en realitat van ser dolentes i experiències que senzillament hem inventat sense saber-ho. És això bo, o és dolent? No ho sé. Potser sí que és cert que fins i tot l'autoengany és bo si ajuda a viure, però la meua passió socràtica m'impedeix de creure-ho. Siga com siga, mentre es tracte d'una nostàlgia moderada i no malaltissa, creativa i no castradora, no m'hi opose gaire.
La malenconia és un altre material, però, tot i que entre ambdues hi pot haver una relació causal circular. Jo també sóc un caràcter melancòlic, però altrament que el Magister crec que és un estat bastant més negatiu. Molt desmobilitzador i paralitzant, o almenys així ho visc jo. I això, per a algú pròxim a una perspectiva vitalista i agonística, no és molt recomanable.
El record té un valor per se, com diu el Yusuf? Ací tenim un exemple de discrepància com els que esmentava jo mateix en una intervenció anterior. Torne al punt de vista pragmàtic: en la meua humil opinió, si serveix per a viure millor, crear bellesa i/o entendre el món, el record és positiu i valuós. Si et fa patir, et castra i/o no ho pots convertir ni en art ni en coneixement, la meua actitud és d'una preteritoclàstia immisericorde. No sempre sóc capaç de ser coherent amb això, però és que no sempre els records són clars i unívocs en aquest aspecte.
Sobre somnis trencats (o tancats, que ací l'errada no canvia el sentit), estic d'acord: mereix una discussió a banda. De manera que us invite a obrir un fil sobre el tema amb un text vostre.
Finalment, "exili interior"... Bonica denominació, massa lírica al meu parer, per a diversos fets i estats diferents. Per exemple, per a la sensació ambiental de ser diferent de tot el que t'envolta i de no poder fer-hi res; per exemple, per a la còmoda retirada "pour cultiver son jardin" dels qui ja no volen canviar res en el món; per exemple, per a qui creu que té moltes coses a dir i tanca la boca perquè ningú no vol escoltar-lo. Etcètera. L'exili interior és un altre abús de llenguatge. Ara, entenc que algun nom hem de donar a aquest estoic "tancament de la paradeta" a què ens veiem obligats els qui ens sentim fora de lloc, desplaçats de manera simbòlica o de manera física. Per les raons que he explicat en un altre comentari, tinc un gran escrúpol a l'hora d'emprar el concepte d'"exili" de manera metafòrica.

Sebastianus ha dit...

Por alusiones...

Em sento com un espectador amagat sota la tauleta del Pàtio, assumint la meva condició d’outsider integrat... Llegint la vostra conversa retocada per en Guillem, em va semblar que ja havia sentit tot el que hi dèieu, però no podia recordar exactament on, ni quan, ni en quines circumstàncies. Les ides que em criden totes aquestes coses que dieu són tantes i tan embolicades, que fins ara no he sabut ficar-hi cullerada. A veure si aquest cap de setmana trobo una estoneta, si encara no ha refredat la cosa.

Ara, només un parell de flaixos que em vénen al cap…

L’“exili”, o l’“evasió”, o la “fugida”: no ens perdem en minúcies terminològiques. A partir de la meva experiència, la “fugida” que m’interessa és aquella que qualsevol observador imparcial (!) podria considerar immotivada: ens n’anem algun dia perquè sí, quan ningú no ens empeny; passen els anys i ens avesem a les indubtables virtuds d’aquesta “fugida”, però no acabem mai d’arrelar ni ens construïm cap casa; i arriba un moment que ja no trobem cap raó de pes ni per “quedar-nos” en aquell indret apartat del nostre entorn natural i familiar, ni per “tornar”. A partir d’aquí, van prenent cos dos elements de cada vegada més inquietants: el primer és el pes cert de l’edat, que a poc a poc ens duu a desitjar una estabilitat laboral que algun dia podríem necessitar, més o menys com una assegurança de vida o una taula de salvació projectada cap a un futur indeterminat; i la segona és el temor que inspira una màxima que fa més o menys així: “Qui s’endinsa en un ambient que no és el seu i s’hi queda a viure, a la llarga no n’obtindrà res de bo”. Aquest últim pensament connecta amb l’exili més autèntic: l’exiliat és algú que es refugia en un país on no l’esperen, ni és necessari per a ningú, ni és capaç d’aportar res; l’exiliat és algú que acaba malbaratant totes les seves virtuts.

Una altra idea: la fugida, l’exili ens eximeix de moltes responsabilitats, i dóna a les nostres mancances i limitacions un vernís de relativisme, de provisionalitat, de marrada circumstancial i sempre reversible. Per això m’atrau, perquè d’alguna manera allargassa la meva adolescència.

No sé si a la llarga cal acceptar l’exili com un destí, “in the way we accept an incurable illness”, tal com deia la versió anglesa d’un text de Miłosz, “Notes On Exile”, que vaig citar a en Guillem d’una manera interessada i en unes circumstàncies que avui ja no puc saber què tenen d’exili, ni de nostàlgia, ni de “turisme” mal entès.

Quant a la distinció entre viatger i turista, que sovint no expressa gaire més que el voluntarisme i la bona fe d’un tipus de turista amb certes pretensions, de classe mitja i amb inquietuds “culturals”: ara penso en el turista que no s’ha plantejat mai ser una altra cosa, aspirar a una condició potser més elevada, perquè ja li està bé així. I penso també en aquell altre turista que ho és a desgrat, però que no pot deixar de ser-ho: el turista tant-si-vols-com-si-no. És el que seríem tots nosaltres, suposo, si demà mateix ens toqués en una rifa un viatget de quinze dies all included a Tailàndia, o al Tibet, o a una illa caribenya.

guillem ha dit...

Sebastianus, home de la "tàctica Carlsberg", em sorprens. De vegades ets més radical que jo. De fet, aquesta intervenció teva em fa sentir com si fos Felipe González al costat de Kropotkin. Començant pels matisos de terminologia, ja veus tu...
La màxima que cites diu: “Qui s’endinsa en un ambient que no és el seu i s’hi queda a viure, a la llarga no n’obtindrà res de bo”. El problema és que si jo afirmés que aquest és "el meu ambient", diria una mentida de dimensions galàctiques. Tot i el que he dit i escrit fins ara, ací em sento com un absolut alienígena (anava a escriure "cada vegada més", però arribats a cert punt, això és impossible). Per això aquesta obsessió a escriure sempre entre cometes i/o en cursiva "el meu país". L'exiliat, dius, "es refugia en un país on no l’esperen, ni és necessari per a ningú, ni és capaç d’aportar res". I això és, curiosament, el que sento ací. O mira, potser resulta que sóc un alienígena i punt, ací, allà i acullá.
El meu instint nihilista m'empeny, en principi, a donar-te la raó quan liquides la distinció entre "viatger" i "turista". I tanmateix, m'hi resisteixo. Ho plantejaré amb dos exemples extrems: el guiri és el Curro de l'anunci, el viatger és Kapuscinski. Segons amb qui estan les teves afinitats, ets una cosa o una altra. El guiri torna a casa més o menys cansat o relaxat, content de tornar o trist d'abandonar la vacança o vagància. El viatger, quan torna, és una persona interiorment diferent. No és un problema de classe social: mon pare és d'extracció lumpenproletariat, i els dos viatges que va fer a Suïssa (tema laboral a banda) el van transformar en una persona diferent. És clar que podem jugar a la "filosofia de la sospita" i afirmar que tot plegat són enganys, que no hi ha diferència de fons entre qui va pel món intentant aprendre i qui viatja per entretenir-se. Però també es podria pensar que això és, en si, l'engany més penós i més letal, perquè sota aparença de "realisme" només és una idea que castra i paralitza. No ho sé, ara em surt el meu Hamlet visceral de les entranyes i no sóc capaç de defensar eficaçment ni un punt de vista ni l'altre.