Ja fa temps, quatre o cinc setmanes, que volia escannejar per a vosaltres aquestes coses del llibre de Sennett, citat moltes intervencions enrere. Aprofite l'últim comentari de l'Enric per a imposar-me de complir aquesta petita obligació.
Si ens referírem al "sistema" com una cosa mefistofèlica que actua a les nostres esquenes i contra els nostres interessos, a la manera d'un Mòloc impersonal, seria una mica patillero i no resultaria admissible des del punt de vista d'un sociòleg. "El sistema" (títol, per cert, del llibre autocompassiu que va fer Mario Conde quan el van enxampar) és el resultat del que fem tots, un per un i en conjunt, i per molt que ens escandalitze és una creació també nostra. I és una creació que la major part de les seues víctimes no atacarien per res del món, perquè en molts casos, i a causa de moltes accions socials deliberades que han protagonitzat, en són còmplices directíssims. Dic això com una opinió que crec que pot ser interessant de tenir en compte quan es parla d'aquesta bèstia omnívora que és el turbocapitalisme en què vivim.
I bé, precisament sobre les conseqüències personals del treball en aquestes circumstàncies tracta aquest magnífic llibret de Richard Sennett, gran sociòleg i persona de gran intel·ligència intuïtiva. Sennett analitza uns quants casos (només) aparentment poc representatius de com tant la mobilitat com l'estabilitat en una feina creen frustració i estranyesa entre el treballador i el seu producte (l'alienació respecte del producte, un tema clàssic del Marx madur), de com aquesta alienació aboca el treballador en una espècie d'esquizofrènia entre el dins i el fora del treball, la necessitat d'estabilitat i la urgència de canviar encara que siga acceptant el risc. En fi, no us en dic res més. El llibre es presenta com una barreja entre històries reals i reflexions, està magníficament ben escrit i es llegeix amb avidesa.
I bé, precisament sobre les conseqüències personals del treball en aquestes circumstàncies tracta aquest magnífic llibret de Richard Sennett, gran sociòleg i persona de gran intel·ligència intuïtiva. Sennett analitza uns quants casos (només) aparentment poc representatius de com tant la mobilitat com l'estabilitat en una feina creen frustració i estranyesa entre el treballador i el seu producte (l'alienació respecte del producte, un tema clàssic del Marx madur), de com aquesta alienació aboca el treballador en una espècie d'esquizofrènia entre el dins i el fora del treball, la necessitat d'estabilitat i la urgència de canviar encara que siga acceptant el risc. En fi, no us en dic res més. El llibre es presenta com una barreja entre històries reals i reflexions, està magníficament ben escrit i es llegeix amb avidesa.
1 comentari:
Efectivament, aquest és un de tants llibres que m´agradaria llegir quan tinguera una mica de temps lliure. Totalment d´acord amb la puntualització que fas a propòsit del "sistema", que és una creació social sustentada per l´acció dels individus particulars. Possiblement la tragèdia moral i política més gran de l´actualitat és precisament que la majoria de la gent no percep res problemàtic en el "sistema": si és així, per què havien de voler canviar-lo? La gent s´acostuma a tot. És el vell problema també plantejat per La Boétie, el de la servitud voluntària. Pensant ara més concretament en el tema del llibre, a la Renfe hi ha una exposició d´una empresa de treball temporal que diu: "Más de 500 empresas a tu alcance". És a dir, no és el treballador precari qui ha de demanar treball com qui demana al almoina, sinó són les empreses les que, segons el "sistema", es posen al servei dels treballadors. Molt fort.
Publica un comentari a l'entrada