S'ha parlat ací d'herois mediàtics, de La Rochefoucauld i de la desconfiança que susciten els esmentats herois (per a uns) i els qui els critiquen (per a d'altres). Estic completament d'acord amb el Magister que després de llegir les Màximes un ja no pot ser innocent i ingenu mai més, ni creure fàcilment en l'esforç desinteressat dels altres. Però, en honor a la veritat, potser seria bo dir que també La Rochefoucauld s'ha de llegir amb distància i perspectiva, i que al cap i a la fi va ser ell qui escrigué que "Notre méfiance justifie la tromperie d'autrui". No sé qui és el senyor Hitchens, i em repugna qualsevol persona que done suport a la guerra d'Iraq; però del que es tracta és de destriar si el que diu sobre la senyora Agnes Gonxha Bojaxhiu és cert o no, i en cada cas quines en són les conseqüències. A mi, l'autor de l'article no em preocupa, m'interessa el que diu sobre la que ell anomena "santa mediàtica". Santa no ho sé, però mediàtica indubtablement sí que era. I catòlica integrista sembla que també. Sobre la resta de coses, epokhé.
Bé, però el que m'interessa ací, com una puntualització al discurs rochefoucauldià del Magister (que compartesc radicalment: no debades vaig traduir bona cosa d'aforismes del temible François fa una pila d'anys), és indicar que sí que hi ha herois desinteressats, altruistes i discrets. El cas que més m'agrada és el de Nicholas Winton, un britànic que en 1939 va evacuar de Praga prop de 700 infants jueus, que va enviar a famílies segures d'Anglaterra. Vaig descobrir aquest cas fa un parell d'anys, al Canal 33. En acabar la Guerra Mundial, Winton no en va dir res a ningú i continuà fent la seua vida a Anglaterra. El 1998, la seua dona va trobar a les golfes de casa una carpeta plena de documents i cartes sobre el que havia fet Winton, i tot just llavors es va fer públic. A la televisió pública el van portar a un programa on, sense saber-ho ell, tot el públic present eren xiquets a qui havia salvat d'una mort segura. Si us interessa el cas Winton, a Internet hi ha abundant informació sobre ell. Se n'han fet pel·lícules i documentals. No sé què en diria La Rochefoucauld, però la veritat és que me la bufa: si el que es conta d'ell és cert, i sembla que ho és, ja us dic ara que el nomene Ciutadà Compatriota Honorari i Fill Predilecte de la Civitas Mei. Allà va un fragment de vídeo:
1 comentari:
Impressionant! Potser de les situacions més emocionants que he vist darrerament. M'ha sorprès especialment com, després de la reacció inicial, Winton entra en un estat de xoc emocional, del que ja no ix. Normal. Supose que com sempre, tot li vindria de cop al cap d'uns dies. Gràcies pel post.
Publica un comentari a l'entrada