divendres, 9 de maig del 2008

El buit digital

El tema que obro ací podria haver estat un subtema del dedicat al viatge i la memòria, però m'estimo més obrir-ne un a banda. A través del bloc d'Emilio Hernández, dedicat a la fotografia, he trobat aquest vídeo que m'ha semblat molt interessant. Potser el coneixeu ja, però, en qualsevol cas, us el recomano fervorosament. Reserveu-vos per a veure'l 50' minutets.

El tema és la fragilitat del món digital, derivada de motius comercials però també tècnics, que pot tenir com a conseqüència més immediata deixar-nos sense història, que tota la nostra civilització acabi convertida en un maremàgnum d'uns i zeros indesxifrable. No us n'avanço res més. S'hi reflexiona sobre la memòria, la preservació del record i el cataclisme que s'acosta, enmig del cofoisme panxacontent que tant ens caracteritza -almenys als occidentals del pretès primer món...-. Vejam què us sembla...

12 comentaris:

Anònim ha dit...

Fa deu o dotze anys, quan jo estava subscrit a la revista Scherzo, vaig llegir-hi un article que es titulava una cosa així com "Compact Disc, los posavasos del futuro", i venia a dir més o menys el mateix que aquest vídeo però referit a la música. La veritat és que m'interessa molt més, infinitament més, la memòria natural que no la memòria tecnològica. Sí, em sabria greu no poder veure les meues fotos actuals d'ací a trenta anys (suposat que el 2038 estiga jo viu), o els documents que he fet ara, etc. Però això és un petit inconvenient sense importància. De fet, de molts moments importants de la meua vida no tinc ni documentació, ni fotos, ni res, i tampoc no és cosa que em preocupe. L'aspecte burrrocràtic (o militar, per exemple) del tema em sembla molt més greu, però, en fi. I respecte del futur, m'importa un pebrot si els que vindran després tindran documentació sobre mi o no. Millor que no. I pel que fa a la documentació de la nostra cultura i la transmissió de la civilització i totes aquestes coses, puagh, ja s'ho faran. Em remet a la cançoneta que tanca una interessant pel·lícula que vaig veure ahir, Cobardes: "Los niños en manada, vaya hijos de puta, / Los hombres del mañana, vaya hijos de puta, / Los que me sobrevivan, vaya hijos de puta"... I perdoneu-me els que teniu fills o teniu pensat de tenir-ne, però el futur del gènere humà... com us ho diria? Per això, la memòria del temps actual m'és indiferent.

Anònim ha dit...

Sí, a mi també m'interessa molt més la memòria natural que la tecnològica. I també tinc un munt de coses importants sobre mi mateix -per a mi mateix- fixades únicament en el record, sense documentació externa de cap mena. Ara, si per mi fos, recuperaria materialment tot el que em va agradar del meu passat: des de joguets fins a dibuixos, croms o papers.

Respecte a l'herència que deixem als nostres successors, em peocupa quasi només en funció de com m'hagi alçat. Si estic pessimista i de mala llet, se me'n fot. Si estic de millor humor, crec que un grapat de coses fóra bo que quedessen. M'imagino que els qui hàgeu optat per tenir fills, ho veureu d'una altra manera ni que només siga per la possible implicació afectiva amb la descendència... Supose.

Acabo de conèixer aquesta pàgina. Sembla un intent d'arreplega de testimonis d'història oral, quotidiana, etc. En fi, d'ací a molts anys, quan algú vulga saber què era això de la jubilació i com vivia un jubilat de les primeries del s. XXI, podrà trobar-ho ací, com nosaltres quan intentem esbrinar com vivia un pagès del Pirineu en el s. X, per exemple. És clar, si llavors un virus definitiu s'ha emportat tota la xarxa... doncs, què hi farem. O si, entre uns i altres, hem posat punt final.

PD: He suprimit una versió anterior d'aquest missatge per tal de coregir la remissió a la pàgina indicada.

Anònim ha dit...

Ah, per cert, me n'oblidava... O potser ja ho havia comentat? Redéu, quina memòria la meua... Potser us agradarà aquesta pàgina, amb el pretenciós nom d'[bold]Archive.org[/bold].

Magister ha dit...

Amics, em fa la impressió que trobe un punt contradictori i, fins i tot, "egoista", en el sentit negatiu del terme, en les vostres intervencions. Sobretot en la de Silenus, que afirma importar-li un brot o dos pebrots deixar o no constància a la posteritat del que hem heretat i d'allò bo que hajam pogut fer. Mireu, a mi la perpetuació de l'espècie humana, com a tal, tampoc no em sembla un acte lloable en si; si desapareguera, probablement la natura en general se sentiria alleujada. Però mentre existesca, crec que hem de salvar el poc que ens fa dignes d'habitar sobre aquesta terra, si és que mai n'hem sigut dignes. Si trenquem la cadena de transmissió a les generacions futures, llavors estem condemnant els humans del demà a una situació que, crec, no haguérem volgut per a nosaltres mateixos. Què faríem sense eixos dipòsits de saber, de pensament, de bellesa i de gaudi que són els llibres? L'instrument que, històricament, s'ha revelat com el millor per a emmagatzemar informació i transmetre-la per al futur i que, de moment, malgrat tot el que es diga, no té competidor seriós. Voleu dir que tant se us faria si desaparegueren els llibres? Si la generació següent no pogués tenir a mà el pensament d'Aristòtil, les obres de Dant o les partitures de Bach? Jo no em puc pensar sense aquests dipòsits de la memòria transmesos de generació en generació. I vull que les següents generacions els tinguen també disponibles. El que després facen amb ells ja serà cosa seua, però almenys hem de donar als homes i dones del futur la possibilitat de seguir sent humans en el sentit ple del terme. Cosa impossible sense la memòria d'aquesta mena. Perquè els llibres són memòria tecnològica, no memòria natural. I, per tant, perillosos. No en va l'activitat preferida del censor i de l'inquisidor és cremar-los!

Anònim ha dit...

Típica reacció humanística i benintencionada, que em sembla valuosa i ben indicativa. Això de l'egoisme, per favor, fa vergonya fins i tot parlar-ne: és el mateix argument que empraven els capellans per convèncer-nos que no s'han d'emprar mètodes anticonceptius i que cal tenir fills... Diu el diccionari que egoisme és un "excessiu amor de si mateix que fa atendre únicament a l'interès propi, àdhuc en dany d'altri". Cosa que no s'aplica a aquest cas, perquè a mi la condició humana em fa vergonya en bloc i em provoca repugnància, i jo mateix m'hi incloc. Si dic que m'importa un pebrot el que els futurs habitants vulguen recordar d'aquesta època no és "en interès propi", perquè en interès propi em convindria molt més creure el contrari (a la manera del Magister) i tenir, gràcies a això, una bona raó per a viure i esforçar-me per aquesta transmissió del saber.
D'altra banda, tot això que si Bach, que si Dante, que si Aristòtil... en fi, com si no haguessen estat ja definitivament expulsats de la vida real d'aquesta societat. Clar, com que a nosaltres ens interessen, pensem que són vigents. Wishful thinking. Res de tot això no existirà en la pròxima generació (al vostre debat sobre educació em remet). I, al cap i a la fi, la humanitat tampoc no mereixia res de tot això, com s'ha demostrat.
I, per acabar, de bon rotllo, però conec gent que és infinitament més "humana" (siga el que siga això) que d'altres que gaudeixen presumidament d'Aristòtil, Bach o Dante. Per tant, dir que conèixer els seus assoliments "ens fa més humans" no passa de ser una mostra d'entusiasme amb les pròpies passions, no un judici descriptiu. Després anirem pel món malparlant de l'etnocentrisme...

Magister ha dit...

Davant del discurs apocalíptic no hi ha argumentació possible: si és la fi, no cal parlar més. Pleguem doncs.

Vinga ja! Un poc de serietat. Ni tu t'ho creus, això que la documentació de la nostra cultura i la transmissió de la civilització te la porta fluixa. Que no et posaries mans a l'obra ara mateix si et permeteren ser professor d'una universitat de prestigi i amb un fum de medis al teu abast per transmetre el saber als sedegosos estudiants? I estic segur que ho faríes molt bé, millor que jo. A qui vols enganyar? Almenys no insultes la intel·ligència de l'interlocutor, que la provocació està molt bé, però té aquest límit: deixa d'estar bé quan insulta.

Anònim ha dit...

Ooooh, ara et fas l'optimista i tot... I m'acuses amb un clàssic argumentum ad hominem de manual... Com si jo no hagués renunciat ja dues vegades a ser professor d'universitat... A banda que, amb les meues il·limitades limitacions, això d'"una universitat de prestigi" sona a broma.
Doncs no, querido, no té res a veure amb la meua baixa taxa d'èxit professional. Simplement és que me la porta fluixa i prou. Hi ha coses més importants que la memòria que els que vindran tindran sobre aquesta època. Tot això d'Aristòtil i la resta queda molt bé, molt altisonant i molt digne, però en fi, ja no m'impressiona.
Bé, això dels "sedegosos estudiants" i allò de l'"insult" està molt bé, molt catxondo. Però com a xiste.

Guillem Calaforra ha dit...

ieeeee, xiquets, ni tanto ni tan calvo...

Anònim ha dit...

No cal dir que em sento molt més a prop de la postura del Magister que de la de Silenus. Crec que tens raó en el que dius, Magister. Seria absurd negar-ho. Jo no entro en els raonaments del Sllenus: simplement hi ha dies que tinc ganes de desconnectar l'interruptor, sense més contemplacions. I sí, ja sé que pot ser una oposició interna molt marcada: d'una banda el conservador radical que sóc -en el sentit més literal, d'atresorador d'instants, "tastador" de perfums que detecto i que guardo per als mals moments... moments en què no sempre aconsegueixo gaudir-ne...-; de l'altra, l'anihilador furibund, amb una certa tendència apocalíptica...

Sí és cert, com diu Silenus, que moltes de les coses que has esmentat, Magister, ja s'han quedat sense lloc fins en el nostre món actual... Però què hi farem, això no ens eximeix del deure moral de protegir el que és valuós per si mateix: les brases poden servir per a encendre un foc més gran en altre moment. I, mentrestant, escalfen una mica l'ambient, el fan més habitable. Però, creu-me, hi ha dies en què m'encantaria veure i viure l'apocalipsi.

Guillem Calaforra ha dit...

Subscric les teues paraules moderades, oh Exemplator, moderades i assenyades, a l'ensems que apassionades en la seua circumspecció, i que mostren un pensament complex i contradictori, fins i tot paradoxal. Com totes les idees importants.

Guillem Calaforra ha dit...

Per cert, això de l'arxiu de l'experiència m'ha semblat molt interessant, tot i que els vídeos que hi apareixen són extremament breus, d'un minut o dos, i el muntatge és bastant matusser. Però em sembla una iniciativa molt bonica, no perquè siga tan conservador com l'Exemplator, que se'n passa un ou per al meu gust, sinó perquè de certes coses hom només s'assabenta i/o se'n recorda d'aquesta manera. Molt entretingut, també.

Anònim ha dit...

Quan jo era petitó i anàvem a la mar -no anàvem a la platja, anàvem a la mar, paraula que ja ho contenia tot en tres lletres, tot, tot i tot, fins l'inimaginable- una de les activitats més frenètiques i afanyoses era la de construir grans castells i fortificacions a mode de ciutats medievals a la sorra, amb els seus gegantins pous de defensa, i per extreure la sorra mullada per fer les gorrites per lluir les torres.
Com que no podíem acabar mai l'obra, s'ho deixàvem per al dia següent amb la promesa que continuaríem l'endemà ben d'hora.
I l'endemà, ja se sap. La sorpresa era inexplicable. Algú ho havia aplanat tot per la nit i no havia deixat rastre dels nostres treballs, treballs que havien de perdurar per a l'eterna posteritat.
Però, nosaltres, xiquets com érem, empreníem de nou la feinada amb més il·lusió per tal d'acabar abans l'obra projectada, millor diríem: imaginada, desitjada, somniada...

Ara, que ja sóc gran, encara de vegades em sorprenc intentant comprendre què haurà pogut passar amb el castell de cada dia, però tot i treballar a peu d'ona, preferesc mirar cap al ponent afanyant-me abans no es ponga del tot i el dia s'acabe, almenys per a mi.