En Etiopia, enfermos ortodoxos recurren a "agua sagrada" para curar el SIDA
El 'agua sagrada' que corre en el punto más alto de Adis Abeba, junto a la Iglesia ortodoxa de Santa María, es el medio al que recurren preferentemente los enfermos de la zona, que sólo en última instancia acuden a los centros médicos.
En el monte de Entoto, más de mil afectados de sida viven con la esperanza de que sus enfermedades desaparezcan por el efecto milagroso del agua que sólo los sacerdotes autorizados pueden manipular.
Salalem Desalem, que es seropositivo y presidente de esta comunidad desde hace cuatro años, indicó a Efe que 'al principio, eran cerca de 3.000 los que formaban lo que luego se transformaría en asociación, pero el tiempo y la enfermedad' ha reducido el grupo a un tercio de lo que era.
Aún así, su fe predomina y están convencidos de que no necesitan ningún tratamiento médico para combatir el sida, tan sólo el agua sagrada que le dan en la iglesia.
'Cuando llegué a este sitio hace cuatro años apenas podía andar, me tenía que sujetar con un bastón', continuó Salalem, mientras caminaba vigorosamente hacia el lugar donde se encuentra este agua sagrada.
'Ahora -agregó- me encuentro lleno de salud y fuerza. No me hacen falta médicos. Permaneceré aquí hasta que sea la voluntad de Dios'.
Como Salalem son muchos los que acuden a la Iglesia de Santa María y renuncian a todo tipo de intervención facultativa, por miedo a que los efectos del agua sagrada desaparezcan.
Aunque el arzobispo Abuna Paulos, patriarca de la comunidad ortodoxa, mantiene que la medicina como el agua sagrada 'son ambos válidos, ya que ambos son caminos de Dios', muchos sacerdotes consideran una falta de fe recurrir a la medicina.
El personal del hospital Saint Peter, a varios kilómetros de la fuente de donde los sacerdotes extraen el agua sagrada, es conocedor de esta situación.
Por este motivo, cada pocos meses, van a la Iglesia de Santa María para informar a los muchos infectados de sida y de tuberculosis sobre sus posibilidades de tratarse en el centro.
El hospital cuenta con la ayuda del Global Fund creado en el 2002 con apoyo de la ONU y del Grupo de los Ocho países más desarrollados para luchar contra la malaria, la tuberculosis y el sida.
Gracias a su cooperación, los medicamentos normalmente inaccesibles para la mayoría de afectados, son distribuidos allí gratuitamente.
Amara Toruna, que es uno de los pacientes del hospital Saint Peter, hace seis años -con 31 años de edad- supo que tenía sida y, tras pasar varios años junto a la fuente de agua sagrada, comenzó a sentirse muy débil, y entonces decidió acudir al hospital, donde le diagnosticaron además tuberculosis.
'Estaba en una situación crítica cuando llegué', narró sonriendo, y 'empecé a tomar los medicamentos y al cabo de unos días ya me sentía mucho mejor. Sólo alguien -añadió- que ha pasado por esta enfermedad y ha sufrido sus consecuencias, sabe los beneficios de un tratamiento como éste'.
Contrariamente a lo que suele ocurrir en Occidente donde, cuando la medicina falla, se busca el milagro como último recurso, para muchos cristianos ortodoxos de Etiopía es cuando falla la fe cuando se busca el milagro de la medicina, y sólo se acude a ella como último remedio.
22 comentaris:
Magister, que bé que ens hauria vingut aquesta notícia per un dels temes de la matèria que compartim tu i jo...
Bé, sense comentaris. A mi les miracleries i els circs com aquest o Fàtima o Lourdes o jo què sé què em fan molt malícia i em posen de molt mala llet. L'únic positiu que veig en això és que, irònicament, el "fet sagrat" sembla permetre que la medicina arribe a més gent... Altrament, vés tu a saber... Ironies del destí...
Doncs, jo he entés tot el contrari: que precisament per creure que amb aquesta aigua sagrada es poden curar, no prenen les medicines, ni van a l'hopital. O ho dius perquè el personal de l'hospital va a l'església a parlar amb la gent perquè acudisca a l'hospital?
Jo només voliar dir que aquesta notícia m'ha recordat moltíssim els llibres de Kapuscinski que tant m'agraden, i com de bé explicava aquestes coses. Com que sé que ja coneixeu la seua obra no fa falta donar més detalls, veritat?
No sé si he mainterpretat el text. Havia entès que el personal de l'hospital acudeix a l'església per donar-los a conèixer l'existència de l'hospital. La idea que m'ha passat pel cap és que el fet sagrat té més força de convocatòria que l'hospital i, per tant, aquest pot treure partit d'aquell, en benfici dels malalts. Ho he pensat tenint en compte el pes del "sacrum" per a aquests pobles, tal com conta Kapuscinski, entre altres, en un llibre tan preciós com és Heban (trad. esp.: Ébano), efectivament recomanabilíssim. Ara, tot això no em lleva les males sensacions. Vicis de ciutadà racionalista? Cristofòbia? Eclesiofòbia? Teofòbia? Tot plegat?
Cre-ència vs. Ci-ència
Realment no se sap molt bé qui treu partit de què.
Encara que l'Arquebisbe i Patriarca diu que no estan renyides les dues -ències, a la pràctica els seus pastors no ho consideren així i fan el possible per mantenir la paradeta oberta. Són una sèrie de teories que ja coneixem al nostre món occidental i que sovint s'han emprat a la pràctica per assolir més poder (l'expansió i manteniment d'una estructura poderosa com les esglésies exigeix certes contradiccions: les missions són, a més d'obrir nous mercats espiritu-econòmics, una espècie de retroalimentació del bastiment religiós. Al mateix nivell es troba la qüestió dels preservatius com a mètode de prevenció de la Sida i altres malalties infecto contagioses... Esteu segurs que vivim al segle XXI?
Tant de bo aprofités l'aigua miraculosa per prendre's els medicaments, però sembla que com sempre, es tracta d'aprofitar-se dels més dèbils o dels més ignorants, en aquest cas de tots.
Ho deixe (encara que no encerte a expressar la impressió que em causa la notícia, ho rumiaré, que sóc un boca-solta).
Vicent-f, el que dius és molt interessant i planteja problemes de pes. De tota manera, en el cas que ens ocupa ací, no sé jo si algú s'aprofita de res... És ben cert que l'Imperi porta amb ell mateix llengua i religió. I aquests en són les conseqüències. Ara, davant el fet consumat de la misèria, què fem? Els missioners em fan feredat, encara que potser és injust ficar-los tots en un mateix sac. Les ONGs,millor vigilar-les: no totes són el que semblen. I la presumpta ajuda humanitària no sol arribar als qui la necessiten. Sí, ja sé, caldria impulsar el desenvolupament in situ... encara que caldria saber a quin preu. Si el desenvolupament implica ajuntar en un mateix mapa tribus que sempre s'han fet la pell, tradicionalment, creem un autèntic país-polvorí. I, mentrestant,,la gent mor. No sé, francament, si l'aigua sagrada els acosta a la medicina, més val així. I sí, també estic amb tu que no trobo les paraules adinets per a expressar la sensació que em produeix. En qualsevol cas, certament, és una sensació desagradable, pròxima al fàstic.
Quin imperi? I per què? La Polònia exrussa (!) no vol ni recordar que ho va ser, mentre que la Polònia exaustríaca va plena d'imatges i records de Francesc Josep I... Respecte dels missioners, hi ha de tot, como en botica. Quan parles de les ONG entenc que vols dir "algunes ONG", perquè n'hi ha algunes (Metges Sense Fronteres, Amnistia Internacional, Transparency International, etc.) que es juguen la perruca tots els dies mentre nosaltres vivim tranquils en el "primer món". Respecte del desenvolupament, tot i que sospite que estaríem d'acord, el tema mereix fins i tot un fil a banda. Només cal veure com la gent es juga la vida per fotre el camp de tots els països subdesenvolupats (cosa que ens hauria de fer pensar, per exemple, què troben ells més important, una vida pròspera o els vincles "culturals"). Jo estic a favor de la prosperitat a tot arreu, però molts no s'adonen que el preu d'això seria empobrir i encarir la vida dels occidentals, cosa que també em sembla justa. I respecte de la descolonització, conec de primera mà relats de gent que va veure la Guinea colonial i la independent, i la veritat és que em sembla --és una opinió personal-- que convindria defugir el sentit comú establert "progre", les conclusions preestablertes i la simplificació expeditiva. I és que la realitat sempre és més complicada que les nostres cavil·lacions.
Ah, i crec que la interpretació de la Isabel, seguida de manera implícita per Vicent, és la correcta. Els de l'hospital els persegueixen per tal que prenguen les medecines i abandonen aquesta burrera, mentre que una colla d'eixelebrats incombustibles prefereixen la superstició. Tot plegat, estic d'acord, produeix una repugnància intensíssima, un sentiment de fàstic enorme i un punt més de menyspreu per l'estupidesa humana.
Sí, de missioners haurà de tot, jo tinc la sort de conèixer algú dels bons: gent d'una humanitat admirable i que està dedicant la seua vida a ajudar (en molt sentits) als més pobres (també en molts sentits). Precisament, al Kapuscinski, concretament Ébano, me'l vaig regalar fa ja alguns anys un xic que està a Mozambique de missioner. Aquesta gent, en comptes de discurs sobre el fam, hi dediquen la vida. Com mínim, hauríem de reconèixer-los el mèrit. És veritat que aquest missioners són creients, i per tant, també transmetran les seues creencies, però crec que això, en tot cas, és millor que no fer res, que és el que fem nosaltres.
Hale, vaig a estudiar una mica. Bon dia a tots.
Doncs sí. Si són creences del tipus de la santíssima trinitat, la veritat és que és una mala sort. Ara, si els transmeten alguns costums ètics decents, tampoc no em sembla malament. Però si escolaritzen el personal, els ensenyen a llegir i a escriure, els acostumen als serveis mèdics i sanitaris com cal, jo no hi estic en contra. El que passa és que sovint s'hi colen elements de doctrina, i això és fotut.
Evidentment, Guillem, si dic "no totes les ONGs" significa que sí que n'hi ha algunes que es juguen la pell..., com les que cites, per exemple.
Quant a l'altre aspecte, m'he limitat a indicar que la casualitat del fet presumptament miraculós atreu a prop de l'hospital una massa de gent que potser l'hospital no pdoria atendre si, pels seus mitjans, hagués de buscar-la. Amb això no estic justificant ni la burrera ni la superstició.
Quant al desenvolupament i les missions, estic amb tu i Isabel, si bé amb els matisos que introdueixes tu, perquè també em toca els collons la doctrina.
El comentari que fas respecte a la gent que fuig buscant la prosperitat és important. Subratlla un fet obvi i inqüestionable. El que passa és que la fugida no resol res ni porta prosperitat a casa d'ells. I si, tot el que els arriba a ells és el nostre model de desenvolupament, mai no eixiran de la misèria, perquè la miséria és el lloc que els hem reservat en el nostre model de desenvolupament. Així de senzill. Per tant, caldria mirar-s'ho tot de cap a peus i replantejar-ho, o no farem res.
Tot d'acord. Però torna al text: no és que "la casualitat del fet presumptament miraculós atreu a prop de l'hospital una massa de gent que potser l'hospital no podria atendre", sinó que "El personal del hospital Saint Peter, a varios kilómetros de la fuente de donde los sacerdotes extraen el agua sagrada, es conocedor de esta situación" i la gent "sólo en última instancia acuden a los centros médicos", per això "cada pocos meses, [els metges de l'hospital] van a la Iglesia de Santa María para informar a los muchos infectados de sida y de tuberculosis sobre sus posibilidades de tratarse en el centro", perquè "los medicamentos normalmente inaccesibles para la mayoría de afectados, son distribuidos allí gratuitamente". Això no crec que dóne moltes possibilitats d'interpretació: la gent vol aigua sagrada, i els de l'hospital van darrere d'ells per tractar-los, i la majoria, com que no volen, estiren la pota. Aquesta és la història, i això és el que ens parla de l'estupidesa humana.
I, efectivament, això que dius del desenvolupament i la misèria és cert. La clau és el consum, la base del "primer món", que podem mantenir perquè el "segon" i "tercer" no se la poden permetre. Si hagueren de copiar aquest esquema, el planeta duraria quaranta-vuit hores. Per tant, si volem justícia per a tots han de canviar ells i hem de canviar nosaltres. Però això és un tema per a un altre fil, com deia.
Sí, sí, ja ho sé. Però un dels problemes que apareix amb freqüència en el llibre del Kapuscinski és el de la dispersió de la població, pel seu caràcetr nòmada. A això em referia. Les aigüetes dels collons "aturen" un grup important de població. Igual hauria tingut que fos una ciutat. O un camp de refugiats. En qualsevol cas, una parada més en una immensa caminada constant -"Àfrica viu al camí", que deia el Kapuscinski-. I una parada que aquells aprofiten per intentar fer el que poden, trobant-se el que s'hi troben.
Però, vaja, no té major importància: intentava subratllar l'única conseqüència positiva, des d'un punt de vista pràctic, en un fet tan trist. No veure'l, era el més fàcil.
Durant la lectura dels vostres comentaris he recordat una discussió que vaig tenir fa algun temps amb un creient que té un familiar missioner a l'Àfrica. Crec que quan pensem en la tasca del missioner com una feina tipus "ONG" aplaudim, però quan es tracta de la doctrina, ja no ens fa tanta gràcia. Això és el que em sembla deduir dels vostres comentaris: els missioners són bons en tant que actuen com les ONG (suposadament laiques, que també n'hi ha, i moltes, d'eclesiàstiques...). Però és que caldria definir fins on arriba la "doctrina". Directament al tema que ens ocupa: la doctrina de l'Església és contrària a l'ús del preservatiu, ací i a l'Àfrica. Supose que a més d'un missioner a l'Àfrica açò li deu de posar greus problemes de consciència, perquè haurà de veure morir els seus feligresos de SIDA per no usar preservatius... La meua discussió amb la persona en qüestió anava per ací: com és que no se senten més veus, i més altes, dintre de l'Església i dintre dels missioners, criticant aquest aspecte de la doctrina moral sexual catòlica tan perniciós? Resposta: el seu oncle missioner li va explicar que el preservatiu no forma part de la cultura dels africans, i que no es tracta d'anar allà a dir-los ara que canvien de la nit al matí els seus costums. A collons! Però que deixen els seus déus per una abstracte monoteisme no és forçar la seua cultura...
El que ens porta a un altre fil anterior.
Efectivament,aquest és un dels problemes més seriosos, i no tant si els parlen o no de la santíssima trinitat. I et conteste que SÍ, que alguns sí tenen problemes de consciència i de moltes més coses. I per què no s'escolten més veus al respecte? M'imagine que passa com en qualsevol altre organisme, que la crítica quasi sempre es queda a nivell intern. En unes altres ocasions el que passa és que es prenen la píldora de Murti-Bing i prou. Me explique?
A mi personalment, entre els missioners les que més m'agraden són les de la Madre Teresa. Elles no entren en qüestions de religions, es dediquen a ajudar tots els pobres sense importar-les si són musulmans, budistes o cristians. A banda d'això, no intenten convèncer-los de res, ni que canvien de religió, es limiten a assistir-los en les seues necessitats, i acompanyar-los en silenci quan van a morir.
Al cap de setmana, en un setmanal, no recorde si va ser a El País o al Semanal, va eixir un article sobre la Madre Teresa dient que s'havien publicat unes cartes seues en les quals es descobria que havia tingut durant tota la seua vida, molts dubtes de l'existència de Déu, i que sempre s'havia qüestionat la seua fe, encara que no l'havia parlat més que amb alguna persona d'absoluta confiança. I mira per on, després de llegir tot això, encara, em cau millor. I entén perfectament que una persona que ha estat tan en contacte amb el sofriment humà diariament, es plantege totes aquestes coses, i més encara.
Un afegit. Això del descobriment de les cartes té darrere el problema de si la poden o no canonitzar després de saber que la seua fe era precària. Mira per on! A mi personalment, m'importa un "pito" si la canonitzen o no, però em posa de molta mala llet que siga per aquesta raó.
Doncs llegeix açò, amb calma i atenció:
http://www.monde-diplomatique.fr/1996/11/HITCHENS/7400
I no és l'única crítica, fonamentada, que he llegit al respecte. En una ocasió va manifestar que els pobres no necessitaven idees polítiques salvadores, ni justícia social, ni cap altra ajuda més que l'amor i la compassió. L'exaltació dogmàtica -cristiana- de la pobresa i del patiment té aquesta conseqüència perversa: benaurats els qui pateixen; doncs que pateixen.
És que des que vaig llegir La Rochefoucauld, de xiquet, ja no sóc el mateix. Ja no puc ser totalment innocent.
A veure si ara ix bé l'enllaç, que abans crec que no s'ha posat bé:
http://www.monde-diplomatique.fr/1996/11/HITCHENS/7400
No sé si surt bé. Com es fa per posar un enllaç a una pàgina web? Quin blogger més desastre sóc!
I ací la versió en castellà, per si algú té problemes amb la llengua francesa:
http://www.geocities.com/jrme_chile/madre_teresa_de_calcutta.html
L'adreça a la qual intenta remetre el Magister és aquesta per a l'edició original. La versió espanyola no he sabut retrobar-la.
No pense convertir-me ací en defensora de ningú,però només he de dir-te que aquest personatge que escriu aquest article està més que qüestionat: defensor de la guerra d'Irak i de Busch... entre altres més coses. Aquest és un dels articles que he llegit posant-lo verd:
http://www.guerraeterna.com/archives/2005/11/christopher_hit.html
Com veus, tampoc sé posar enllaços.
Argumenta hic sunt:
Tu quoque
Ad hominem
Ad verecundiam
I perdoneu els latinajos.
En roman paladino, en el cual suele el pueblo fablar con so vezíno:
He llegit amb atenció l'article del Magister, i efectivament em pregunte si seré encara massa inocent, no et cregues que ha caigut en saco roto. Però entendràs que quan llegisc una cosa així m'interesse per qui és l'autor i quina és la seua línia de pensament, perquè no tot el món és de fiar. Simplement, m'he limitat a asenyalar que és un home molt polèmic (cosa que en principi no ha de ser dolenta)i que defensa la guerra d'Irak. Com he dit abans no vull defensar per defensar ningú, però tampoc vull creure el primer que llegisca al respecte. Saps molt bé que tot el món té defensors i detractors, (fins del mateix Kapuscinski s'han dit coses molt greus) i que un mateix vaixell es veu de diferent manera des d'un lloc que des d'un altre, i que hi ha diverses maneres d'interpretar les coses.
Per exemple, respecte a això que diu el Magister sobre el que pensava sobre la pobresa, el que jo tenia entés és que deia que la seua missió era atendre els pobres en les seues necessitas més elementals, dedicar-s'hi al problema concret i immediat, i que ja altres s'ocuparan de lluitar per la justícia social i la resta de coses. Això no vol dir que fóra indiferent a les injustícies i que justificara la pobresa.
Però no posaré la mà al foc per ningú, el que sí faré és investigar e informar-me.
Publica un comentari a l'entrada