Missatge dins una ampolla

Últimament em balla pel cap la intenció de veure una pel·lícula que tinc guardada des de fa molt de temps, i de la qual m’han arribat bones referències. A veure si en sabeu res. Es tracta de Catch-22, de Mike Nichols (1970), sobre la novel·la homònima de Joseph Heller (1961), i amb un càsting que té, entre d’altres, ni més ni menys que Orson Welles, Anthony Perkins i Art Garfunkel. Es va traduir al Regne d’Espanya com a Trampa-22. Us sona de res?

L’argument planteja un problema lògic molt curiós. Es tracta, simplificadament, d’un aviador americà que, en rebre l’ordre d’eixir a combatre, es nega a fer-ho adduint demència. El comandament, per contra, li respon que, atès que sortir a bombardejar posa en perill la vida, qualsevol persona mentalment sana es negaria a fer-ho. En conseqüència, com que el capità Yossarian s’ha negat a sortir de bombardeig al·legant bogeria, els seus superiors dedueixen que està sà i, doncs, apte per a bombardejar. Si heu vist aquesta pel·lícula, us n’agrairé qualsevol comentari.

Aquest problema s’assembla graciosament al double bind que analitzaven Gregory Bateson i els seus col·legues de l’Escola de Palo Alto —i que Aracil va adaptar per ací com a “dilema capciós”. Tot plegat em recorda una història neoclàssica que em vaig inventar per il·lustrar el double bind de manera plàstica. Com que li ho vaig prometre al Magister, em permetré la llibertat de penjar ací aquella faula, barreja entre un mite clàssic, «La veritat sobre Sancho Panza» de Kafka i la història real d’uns amics meus:

«La veritable història de Ròmul i Rem

Malgrat el que conta la llegenda, en realitat Ròmul i Rem eren fills de dues mares diferents i de dos déus bessons, un de grec i un de llatí. Ròmul era fill de Mart, i Rem havia estat engendrat per l’Ares de Tràcia. Ambdós déus havien coincidit durant les vacances d’estiu a la propera regió de Numídia —cosa que explica que amb el pas del temps, per etimologia popular, hom els haja confós amb els descendents de Numitor. Tots dos van fer-se amics inseparables, ànimes perfectament afinades entre elles. Ròmul hagué de marxar cap al territori dels hiperboris, on l’esperava un dolorós procés d’aprenentatge per entrar a l’adolescència. Els dos vells amics es retrobaren, anys després, a Roma. Però llavors ja havia aparegut la Luperca, que nodria Rem amb la seua llet, mentre que Ròmul hagué de conformar-se a menjar les herbes i arrels que trobava vora el Tíber. Al principi, tots tres van mantenir una certa amistat, i es trobaven sovint per filosofar i beure l’elixir de la vinya. Però la lloba, gelosa de la vella amistat que unia Ròmul i Rem, a la fi va agafar del bescoll el seu fill adoptiu i d’una revolada el va tancar al cau. Rem estava segrestat; pitjor encara: si intentava parlar o cridar per queixar-se de la seua mala fortuna, de la gola només li eixien lladrucs idèntics als de la Luperca. La lloba va espantar Ròmul amb gran violència, dient-li que era un perill i un paràsit per al seu amic. A Rem, d’altra banda, li va prohibir el contacte amb l’amic, sota càstig de no donar-li mai més la llet de les seues mamelles. El dissortat Rem es va veure, de sobte, tancat en una disjuntiva insoluble: o perdre per sempre l’amor i l’aliment de la seua mare adoptiva, o perdre per sempre l’amistat de Ròmul. O morir de gana, o morir de tristesa. Qualsevol moviment, en un sentit o en l’altre, implicava un resultat terrible. Ròmul, en veure aquesta situació, va preferir quedar-se a la riba del Tíber, convertir-se pacientment en agricultor i conrear vincles amb els habitants del Laci. I així és com Rem es va consumir dolorosament, durant anys i anys, en un insoluble dilema capciós; i així és com Ròmul va fundar, amb el pas del temps, Roma, ciutat gloriosa entre les de l’univers món.»

Qui habet aures audiendi, audiat

ὁ ἔχων ὦτα ἀκούειν ἀκουέτω