Ie! Ara que pareix que hi ha sequera d'idees i de notícies (tret del cas Berlusca, que mereix un debat a fons), clave mà en el principi de l'anotació d'avui del Quadern gris, on el mestre de la boina n'amolla una de les millors de tot el llibre:
"De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable."
Sempre m'ha impressionat el primer paràgraf, amb allò d'"il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys"...
Teniu l'anotació sencera ací, al BloQG (del qual aprofite per fer publicitat). Alguna opinió?
"De vegades em passejo pels carrers amb l’exclusiu objecte de mirar la cara dels homes i de les dones que passen. La cara dels homes i de les dones que han passat dels trenta anys, quina cosa impressionant! Quina concentració de misteris minúsculs i obscurs, a la mesura de l’home; de tristesa verinosa i impotent, d’il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys; de cortesia momentània i automàtica; de vanitat secreta i diabòlica; d’abatiment i de resignació davant del Gran Animal de la naturalesa i de la vida!
Hi ha dies que invento qualsevol pretext per parlar amb la gent que vaig trobant. Els miro els ulls. És una mica difícil. És l’última cosa que la gent es deixa mirar. M’esborrona de veure l’escassa quantitat de persones que conserven en la mirada algun rastre d’il·lusió i de poesia –de la il·lusió i de la poesia dels disset anys. De la majoria dels ulls, se n’ha esbravat tot esclat per les coses inconcretes i gracioses, gratuïtes, fascinadores, incertes, apassionants. Les mirades són dures o mòrbides o falses, però totalment arrasades. Són mirades purament mecàniques, desproveïdes de sorpresa, d’aventura, d’imponderable."
Sempre m'ha impressionat el primer paràgraf, amb allò d'"il·lusions cadavèriques arrossegades anys i anys"...
Teniu l'anotació sencera ací, al BloQG (del qual aprofite per fer publicitat). Alguna opinió?
19 comentaris:
Toca pensar que més enllà dels 30 queda encara molta vida, malgrat que les cares ja no són les que eren (ni la memòria, ni les capacitats). No tinc record d'haver estat especialment feliç quan tenia 17 anys, i tal vegada això m'eximeix d'envejar el semblant triomfal dels adolescents, perquè intueixo que el que s'hi amaga darrere, encara que em quedi a anys llum, en el fons ja m'ho conec. Dit això, no em crec aquella mentida pietosa que diu que el temps ho cura tot; més aviat al contrari. (Ara no recordo com se'n diu, en filosofia, quan admetem alhora la veritat d'una proposició i de la seva contrària.)
El fragment d'"El quadern gris" és esplèndid, tot i que la prosa de Pla em segueix pareixent massa adjectiva. "Demasiadas notas en su partitura, maestro".
Sí que hi ha algunes coses d'època adolescent que jo seria perfectament capaç d'enyorar, i no precisament la felicitat que no em sembla haver tingut. Més aviat sent l'absència de projectes, d'il·lusions, de perspectives atractives, de grans ideals i d'objectius, per molt falsos i espuris que fóra tot plegat. O l'absència de ferides profundes en l'ànima, de coneixement aconseguit a base d'hòsties, d'experiències traumàtiques, de desil·lusions. Una part del que diu Pla es refereix a això, crec, i és ací on el passatge m'agafa per l'escrot.
Sobre l'estil de Pla, en fi, va per gustos. A mi sí que m'agrada.
A mi també m’agrada molt. Però collons, entre la pluja (ací està plouvent molt), aquest text del Plà, i els vostres, m’estic deixant arrossegar per la malenconia més del que em puc permetre. No podria dir que tinga enveja de la gent de 30, no, no és això exactament. I projectes e il•lusions també en tinc, fins i tot més que en aquell moment, o almenys no en tinc menys, encara que molt diferents. Però a pesar d’això, que és clar que ajuda a viure, porte també damunt molts fracassos, desencantaments i ferides… i precisament les que més dolen són les que m’he fet jo mateixa, a vegades per ingonrància i altras per imprudència. Ferides, que no acaben mai de cicratitzar però que fan de mi el que sóc ara, i que evidentement, el que sap mirar les veurà en la meua cara. Això és el que diu el Pla que es nota en la gent de més de 30 anys. I és que una de les coses que més costa d’aprendre és a tenir paciència amb nosaltres matiexos, i amb la nostra merda particular.
No obstant això, també hi ha trobades que mereixen la pena. Qui m’anava a dir a mi que coneixeria una colla de hobbits als quaranta anys!!!
En fi, ànim, que viure és de valents!!!
PD : I m’estic acordant d’una cançó del Sabina que m’agrada molt i que a vegades escolte quan vaig al cotxe: “Más de cien mentiras”.
http://www.youtube.com/watch?v=hUAJGobnzTs&feature=related
Bon profit!
Això de "hobbit" no m'ho havien dit mai, i mira que m'han dit coses en la vida... És bo o dolent?
Em sembla que, d'alguna manera, estem matisant o desenvolupant el mateix que diu Pla. És a dir: no és la (inexistent?) felicitat adolescent el que deixa marques en nosaltres [Sebastià], sinó la pèrdua de les il·lusions i de la innocència [jo], tot i que aquestes il·lusions i projectes poden desaparèixer a favor d'altres [Isabel].
Ah, el vincle que volia penjar Isabel el teniu sencer ací.
En qualsevol cas, en fi, estic d'acord amb el de la boina que a partir d'una certa edat tot, fins i tot el rostre, deixa entreveure en nosaltres els aspectes més lamentables de l'edat madura, o adulta, o adúltera, o com vulgueu dir-ne, que no és cosa que ens barallem per una paraula, tu.
És més que bo! De fet, és d'allò millor que podria dir-te. Perquè veges que hi ha coses que perduren en el temps: aquesta referència la continue mantenint des dels 17 anys.
Ah! Pos gràcies, xe... ;-)
De res... :-)
Per cer, Guillem, aprofite per a dir-te que m'he pres la llibertat d'invitar a participar en el bloc (si té ganes, clar) un amic molt savi que, sens dubte, hi aportaria reflexions i qüestions força interessants. Té un blog que es titola "Cultura cásica" :
http://www.tradicionclasica.blogspot.com/
(i de nou no sé posar el vincle)d'allò millor que hi ha a la red.
T'ho dic, per si de cas s'anima a participar.
Ara, aprofitant que els núvols s'estan allunyant i ja ix el sol de nou(en sentit real i figurat), tornaré a treballar un estoneta.
Bon cap de setmana!
Hombre, pues si ustedes creen que a los treinta se está como dice Pla, no quiero verles yo a mi edad (los que no la tengan ya), medio siglo contemplando la naturaleza humana...
Per mi perfecte, com més serem més riurem. O més plorarem, si ens agafem al peu de la lletra el que insinua Cándido... que, per cert, feia temps que no cervesejava per ací... i que si vol i li interessa puc incloure'l en la llista de correus informatius de Ronda de cerveses Newsletter, només ha de posar-se en contacte amb mi per correu electrònic.
Ah, germans e vassalls de Déus omniFotent... Tinc 41 anys i aviat en faré 42... E què us diré? Per mi, potser, el millor de fer-se vell és, precisament,l'agredolç dolor de l'enyorança. Però també sóc conscient que això és aconhortar-se llepant-se les ferides. Ara, potser més val llepar-se-les que no posar-s'hi sal...
I tanmateix, no tinc sensació d'envelliment. Em pregunto, de vegades, si els vells de debò s'adonen que són vells o més aviat veuen que els altres els tracten com a tals. Ho dic, perquè la sensació que tinc del meu cos no és gaire llunyà a la que en tenia amb la vintena d'anyets. A la millor és senzillament perquè no em fa gaire la guitza, de moment -les arrugues, el pèl blanc, etc., són bagatel·les, foteses que no m'interessen gens-. De fet, l'envelliment -el desgastament, la corrosió de debò- crec que ens ve de fora. A mi, el que m'ha desballestat adesiara és, per exemple, el món de la feina -les misèries que s'hi relacionen- i el capítol de les pèrdues. Que collons, deixem els eufemismes: les morts. Concretem-ho més: els morts. El primer factor és anihliador: podem acabar vivint per a treballar, cert. El segon factor, ve de fora. Però en ve com una càrrega de profunditat. La mort d'algú que de debò t'estimes et cau ben endins i t'esclata al més profund, amb les conseqüències lògiques. De vegades crec que morim del tot quan ens omplim ja massa de mort. De morts.
Mire enrere... La infantesa? És una època massa mitificada per alguns, tòpicament. La recorde gratament, però sóc ben conscient de moltes coses que no me'n van agradar, d'aquella època. I tanmateix, hi ha moments d'aquell temps que els tinc clavats entre neurona i neurona. Normalment són dels positius. I l'adolescència-joventut? Certes coses em fan somriure, perquè les puc veure com una mostra d'ingenuïtat. D'altres continuen mereixent-me respecte. I estima. I l'ara? L'ara és l'època més negra. Entre altres coses perquè, amb aquesta edat, ja sé el que són certes mossegades i m'ensume les que s'acosten. I fan mal. Molt de mal. M'agradaria tornar enrere, al temps en què no tenia aquests ferides, però sense perdre el que he après -en tots els sentits: experiències, lectures, coneixences, (des)il·lusions...-. Es pot conjuminar una cosa amb l'altra? Evidentment no. I això és sal a la ferida. Recordo una conversa, amb alguns de vosaltres i amb una amiga que no sol passar per ací, al qual explicava el meu desig roent que el temps fos com una mena de biblioteca immensa, de la qual pogués recuperar uns moments o uns altres de la mateixa manera com agafo un llibre o un altre de la meva biblioteca personal. Ben cert que quan agafe un llibre dues o més voltes no sempre el llegeixo o el percebo de la mateixa manera -els records també tenen vida pròpia, no es queden fossilitzats-, però ja m'agradaria poder recuperar olors, sensacions, llums que tinc emmagatzemats en això que en diem memòria. A la millor és que, malgrat tot, he gaudit de la vida -del que porte viscut- i per això, golafre com sóc, em resistesc a deixar de tastar el que sé que m'ha agradat.
És curiós, a mi també m'agrada espiar la cara de la gent. Potser més ara, que estic reactivant el meu gust per la fotografia... Mira que, justament, a mi no m'ha agradat mai que me'n fessen, de fotografies, ... i, tanmateix, n'he recuperat un bon grapat de pertot arreu, de diverses èpoques, i les tinc més o menys a l'abast. M'hi dedico sovint quan vaig amb metro, si l'ànim resisteix. En l'època en que perpetrava contes, els rostres me n'inspiraven molts. Com més s'allunyne dels trenta anys -deixant-los enrere-, els rostres més traspuen embadocament davant la pròpia buidor o davant la immensa vulgaritat d'una vida que potser, s'havia somiat, d'una altra manera. No necessàriament pelna d'aventura fins al paroxisme, sinó, potser, simplement, altra. Ara, els rostres d'altri em poden dir coses tan diferents que sempre sospito que em parlen segons el meu estat d'ànim -més o mentys ruïnós-. I això em fa veure'ls, en bona mesura, com un inesperat espill. Amb més o menys deformacions, però com un espill.
El comentari de l'amic Exemplator, com els que l'han precedit, és suficientment ric com per a estalviar-se afegir molt més. Però el tema també m'afecta especialment. Sempre he dit que mai no tornaria cap enrere, "ni borratxo". Costa arribar a una certa maduresa (sempre imperfecta, sempre perfectible) com per a tirar marxa enrere i perdre-la. No, per a mi la infantesa no fou cap paradís, ni perdut, ni imaginat, ni real. Ni recorde l'adolescència com un període especialment fructífer en res: més aviat era el regne de la inseguretat, de les vacil·lacions i de la ridícula adhesió a unes certeses febles sostingudes sobre una sorra que ben aviat va desfer-se.
Tampoc no puc dir que ara siga feliç, però almenys, amb el temps, un intenta entendre i posar en pràctica el concepte de "felicitat" més pragmàtic i realista: el més semblant al concepte epicuri de felicitat. Una mena de tranquil·litat d'ànim no gens passional, de repòs del cos i de l'ànima, d'ataràxia si cal. Però no és fàcil, i de vegades el resultat és que un deixa veure en el seu rostre de 40 anys, en els ulls que cada cop miren més cap a endins i menys cap a fora, una imatge com de cansament, com eixa a què fa referència Josep Pla.
Potser encara em quede molt per viure en termes quantitatius, o potser se m'acabe l'alè demà o demà passat. Però qualitativament em sembla com si no puguera fer molt més del que ja he fet. Variacions sobre el mateix tema? Un altre llibre acadèmic? Tres, quatre més? Un fill? Per a què? Al final, un viu, viu com pot, i va morint mentre viu.
Només ara, un cop passat el que seria, segons Dant, "la meitat del camí de la nostra vida", comence a entendre plenament el que significa morir quotidianament, la implacable força d'eixes dues paraules amb què Sèneca resumeix sentencialment tot el sentit de la vida: "quotidie morimur".
"L’estoïcisme, de fet, va crear una amplíssima distància entre allò que els seus teòrics predicaven i la seua acció real; les propostes morals, desvinculades d'una communitat i llançades a l'abstracte repte d'assolir tota la humanitat, esdevingueren pura teoria. No és estrany per tant que un altre dels màxims representants de l'escola, l'emperador Marc Aureli, fervorós partidari del cosmopolitisme, recomanés en els seus Soliloquis (escrits en grec) l'amor al proïsme, al mateix temps que les seues tropes envaïen, sense gaires miraments amb la població local, Mesopotàmia i Armènia. Algunes de les propostes dels estoics servien també per legitimar l'expansió imperial: quan Sèneca manifestava, tal com recorda Armand Mattelart al seu esplèndid treball Història de la utopia planetària, que «per a tots van ser oberts els camins / l'ús de tot va ser comú als humans», obria la porta a la lliure circulació dels individus, a un «món sense fronteres»; però això -a la pràctica- volia dir la lliure circulació de les legions romanes." Jordi Sebastià, El parany cosmopolita, pàg. 38.
És a dir: jo, que practique l'epicureisme, l'estoïcisme i la resignació tant com vosaltres, em permet ara de fer d'advocat del dimoni, o en realitat d'advocat del Jordúnida. Practique justament allò que em sembla tan menyspreable i baix de sostre, una "teoria" o "idea de la vida" de vol gallinaci, amb fàtua pretensió de saviesa vital i predominantment estrucista. Sóc així, què hi farem! Però a veure qui li nega raó al Jordúnida...
Efectivament, Magister. Allò del "quottidie morimur" ho prte gravat entre cella i cella. I, estricatment parlant, se me'n for: no em fa por la mort pròpia -si de cas els camins que, sota forma de certes malalties, hi menen-. La maduresa, sempre relativa, és un camí difícil i un estat fràgil, però tampoc no em fa sentir el desig tant de tornar enrere com el desig que certes coses no haguessen quedat enrere. Ja sé que això és impossible, però la impossibilitat no em lleva el patiment o el dolor. Efectivament, l'estoïcisme i l'epicureisme, fins a cert punt, ajuden a viure o a morir, però sempre hi ha alguna cosa que se'm subleva contra la constatació de la pèrdua, sens dubte irremeiable. En el fons, malgrat tot, potser continue aferrant-me a certs elements de la vida amb especial força. Precisament perquè la mort iens assetja -i ens venç- no puc evitar oposar-hi reistència. La resiustència de la memòria. Batalla perduda, ja ho sé. Què hi farem. I no crec que això, amic Silenus, servisca per a justificar cap expansió imperial, francament...
Jo crec que estem parlant de dues coses relacionades però diferents. Per una banda, de les pèrdues (de persones estimades) que hem de patir al llarg de la nostra vida, i que a vegades són tant traumàtiques que mai ens recuperem del tot. Concretament: el meu pare va morir de sobte d’un infart quan jo tenia 20 anys. Crec que ha sigut, fins ara, l’aconteciment més dolorós de la meu vida, i va marcar-la per a sempre, pel dolor que encara sent (el temp no hocura tot, és veritat) i per algunes decisions que vaig prendre en aquell moment sota l’influència de la pèrdua. Aquesta és una de les ferides a les quals em referia anteriorment.
Però, per l’atra banda, estem parlant també de la pèrdua de les il•usions, dels projectes, perquè arriba un moment en què t’adones que la majoria de les coses « importants » ja estan fetes i que la resta és, només, més del mateix. Si això damunt afegeixes la sensació o la certesa de que en algunes coses t’has equivocat… en aquest moment no et queden més que dues opcions: o et resignes i tires per endavant como pots (mort en vida), o decideixes canviar les coses. Això també m’ho conec, i és precisament, el que em va fer plantejar-me de nou la meua vida, lluitar amb els obstacles (que en el meu cas eren molts), i tornar a estudiar fa ja uns anys, i intentar arreglar algunes errades de les quals parlava abans (algunes, altres no es pot), i buscar nous projectes i il•lusions. Una altra qüestió és que també sé amb absoluta seguretat que també aquestes noves il•lusions moriran, perquè tot se’ns fa vell molt prompte. Potser, en el fon siga tot una problema d’insatisfacció.
Pel que fa a la nostàlgia crec que hi ha una nostàlgia pijor (segon jo ho veig) que la que produeix l’enyor dels bons moments passats, i és l’enyor de coses que mai has tingut. Per tant, no crec que el problema siga tant per la mort física pròpia, sinó per viure la vida estant mort.
El que sí que és un fet és que aquestes morals de caire individualista, esteticista i escapista són el rerefons perfecte (d'indiferència o dessensibilització) de tota injustícia institucionalitzada. I en això l'anàlisi de Jordi Sebastià té raó, al meu parer. A banda que em sembla que considerar un punt de vista epicuri-estoic com a saviesa madura és bastant penós. Però aquestes són idees per a un altre fil de discussió que potser podríeu encetar algun dia...
A mi em sembla que el tema no és si el passat ha estat feliç o no (la meua infantes i adolescència no en van ser, de felices, més aviat el contrari), ni si la mort pròpia o d'altri són una part de la maduresa o no, ni si el més encertat és ser estoic, epicuri, cínic o violinista. El que a mi em sembla indiscutible del text de Pla és que el pas de la vida deixa marques fins i tot (o sobretot) en el rostre, i que aquestes marques procedeixen de fets amargs o luctuosos. Com ara la desaparició d'il·lusions i projectes, l'acumulació de petites misèries, la degradació de la innocència. Ni de conya no voldria tornar cap enrere, com el Magister, i (al contrari d'Exemplator) se me'n fot si aquells moments tornaran o no (amor fati!). No m'importa no tornar a tenir el que de bo hi hagué en el passat, però sí que em fot moltíssim haver perdut tot el que aquella època tenia de bo: empenta enfront de la vida, il·lusions, projectes (per molt esbojarrats i impossibles que foren alguns), confiança en les meues pròpies possibilitats, etc. I Pla em diria que tot això se'm veu en els ulls, i tindria raó.
El Magister diu que tot el que tenia llavors era "el regne de la inseguretat, de les vacil·lacions i de la ridícula adhesió a unes certeses febles sostingudes sobre una sorra que ben aviat va desfer-se". Doncs bé, jo crec que el que tinc ara és el regne de la seguretat cadavèrica, la "corfa dura com l'acer" (stahlhartes Gehäuse) de Max Weber, i una ridícula falta de conviccions mínimes, la vida com una fulla que s'endú el vent. "Querido Max, no te pongas estupendo". Que gran que era Valle-Inclán!
Marc Aureli també va escriure que el record no és cap garantia d'immortalitat. El tòpic diu que els morts continuen vius en la memòria dels vius. Però aquesta memòria també morirà, i llavors? Qui netejarà la tomba dels nostres pares quan els nostres fills hagen mort?
Ho sent, amic Silenus: no crec que es puga despatxar la moral estoica o epicúria amb una simplificació tan radical com dir que són "de caire individualista, esteticista i escapista", i que "són el rerefons perfecte (d'indiferència o dessensibilització) de tota injustícia institucionalitzada". Podrem estar més o menys d'acord amb els seus plantejaments, o fins i tot amb la seua aplicació, però crec que poques filosofies afirmen veritats tan grans, com a punys de grans. Que els estoics incorren en contradiccions? I tant! No recorde quin filòsof estoic va protagonitzar l'anècdota següent: quan va visitar un col·lega contrari a la seua filosofia, aquest va soltar el gos quan l'estoic entrà al jardí de la casa. El gos va mossegar l'estoic, qui, naturalment, es va queixar a crits pel dolor. "I ara, com és que et planys? No ets un estoic? No hauries de plegar-te a la naturalesa sense caure en la queixa?", digué l'oponent. "Jo he dit sempre el que l'estoic hauria de fer; però mai no he dit que ser estoic siga una cosa fàcil", respongué el filòsof atacat. Una mica l'"eixida de bombero" (expressió del gust de Guillem) del mateix Sèneca, que davant les acusacions de ser ric i, alhora, un filòsof que hauria de menysprear les riqueses, respon que el que cal fer és acceptar el que a un li arriba sense lligar-se, acceptar amb indiferència fins i tot la riquesa, igual que la pobresa, sense que ni l'una li l'altra li furte la vertadera lliberat interior.
No és tan inconsistent, l'estoïcisme. I ja es poden perdonar certes contradiccions: qui n'estiga lliure, que llence la primera pedra. Al blog de música de l'amic Guillem, "So i Silenci", n'hem tractat com de passada el tema, en comentar que el gan compositor Alan Pettersson de vegades sembla contradir-se en l'explicació de quina és la clau de la seua música. Però això no li lleva cap valor estètic, ni moral, al resultat final; si és que en aquest cas es pot parlar de moral, que crec que sí, donat el grau de sinceritat i fins i tot de compromís polític present en les obres de Pettersson. Però aquest és un altre fòrum i un altre tema.
Total, que responc a la provocació de Silenus, en citar el passatge del llibre de Jordi, i trenque una llança a favor de l'estoïcisme. Per provocar jo també. Provocador pot ser un llibre que tinc ara sobre la taula, pendent de lectura, però que, pel que he fullejat, pot ser interessant: Richard SORABJI, "Emotion and Pace of Mind. From Stoic Agitation to Christian Temptation", Oxford University Press, 2000. Tracta de la teoria estoica al voltant de les emocions, i dels exercicis pràctics que se'n deriven per arribar a l'autocontrol i a la pau de la ment; i com això ho transforma el cristianisme en el "domini de les temptacions". Però la gràcia està en que l'autor, pel que he llegit a la introducció, defensa que les pràctiques estoiques serveixen encara hui en dia per arribar a eixa "peace of mind" que tants busquem.
Bé, era per seguir provocant.
Por favor, no se sulfuren ustedes enzarzándose en una discusión bizantina, casi surrealista. El señor Silenus parece haber olvidado que nadie está reivindicando como teoría moral global una escuela de pensamiento helenística, de hace más de dos mil años. Por supuesto que todas las morales tienen un contexto histórico y responden a las necesidades de perfiles sociológicos concretos. Lo que pasa, y creo que interpreto bien las palabras de Magister y de Exemplator, es que en el estoicismo y en el epicureismo hay actitudes que se pueden aprovechar para encararse con el pasado de cada uno, con el "tempus fugit", con las ilusiones perdidas o con la desaparición irreversible de la gente amada. Lo cual sí que enlaza con el tema del "post". No se trata aquí de si Séneca o Zenón eran coherentes, sino de cómo afrontar la parte amarga de la propia madurez. Por supuesto que hablarles de estoicismo a los vietnamitas deformados por el napalm, o a los supervivientes de Falluja (por no decir nada de los campos de concentración, esto sería demasiado facilón), sería una broma de mal gusto, pero nadie está proponiendo eso, creo yo. Otra cosa es que determinadas actitudes irresponsables y "dandys" ante las injusticias que nos rodean tengan un tufillo más o menos "estoico" o "epicúreo", pero bueno, creo que esta no es la cuestión. El tema era como plantar cara a lo que expone el texto de Josep Plá. Y aquí es donde epicureismos, estoicismos y hedonismos varios pueden ser una posibilidad viable, tal como indican los interlocutores citados, aunque no la única, ni tampoco necesariamente la más sabia.
Estic d'acord amb Cándido, i de retop també amb Exemplator i amb el Magister. Però amb un matís d'amor fati que em separa de les posicions més enyoradisses, potser. però és un matís, no m'interpreteu en sentit fort, ep!
I per cert, sobre això de la coherència, home, hi ha casos i casos, i diuen els filòsofs que la coherència forma part de la noció mateixa del "jo", però hi ha una referència molt bonica sobre això en Rodzinna Europa de Milosz, que potser l'Exemplator té a mà i pot citar-la millor que jo...
Publica un comentari a l'entrada