dimecres, 23 d’abril de 2008

Qüestió cutural o drets humans?

Amics, sent dir-vos que s'ha acabat la risa. I a pesar de que se'ns està amuntonat la fèina, no puc deixar de proposar aquest vincle amb fotos (sobretot les fotos) que m'ha posat malalta de veritat. (Avise que són terribles, en el vincle ja est pot endivinar de que va l'assumpte).

http://ciberprensa.com/ablacion-fotos-de-una-aberracion/

M’he trobat amb aquesta notícia per casualitat mentre que feia un descans aquest matí i m’ha deixat impressionada. No és cap novetat, ja fa temps que tots sabem d’aquesta pràctica terrible, però la visió de les fotos, ha sigut molt dura, duríssima. I em pregunte com és que encara no s’ha acabat amb aquestes coses? I els drets humans? De segur, que haurà organitzacions, leis, que persegueixen aquestes pràctiques tan condemnables. Però clar, el problema crec que és molt més complex, és tracta d’una cultura, d’unes creències, de conviccions ancestrals, d’una escala de valors respecte al paper de la dona… En fi, amb quins arguments es pot convéncer les mateixes víctimas de l’aberració, humillació, mutilació (no sol física) a la qual són sotmeses, si interpreten les intervencions externes como intrusions i amenaces a la seua cultura? Es pot ser pemissiu amb qualsevol classe de cultura? No, i rotundament, no. Vosaltres penseu que amb mesures legals i prohibicions es pot sol·lucionar el problema?

3 comentaris:

guillem ha dit...

El fil que obres, Isabel, enllaça perfectament amb el que vaig obrir jo fa unes setmanes i que no tingué èxit, sobre etnocentrisme o universalitat en el cas dels drets humans.
Fa poc, algú citava per ací el llibre del nostre amic Jordi. Permeteu-me ara que faci un altre tant:
«Com hem vist abans, la Declaració [Universal dels Drets Humans] va ser proclamada a París i sense la col•laboració directa de molts països que encara eren colònies. El lloc escollit recollia simbòlicament l'herència d'aquella primera declaració dels drets de l'home i el ciutadà, aprovada per l'Assemblea francesa el 1789. Com aquella, mantenia l'individu com a protagonista absolut i no feia cap referència als drets col•lectius o dels pobles. Amb el temps, el nom oficial s'ha modificat mínimament i, per evitar el llenguatge sexista, la declaració ja no és dels drets de l'home, en masculí, sinó dels drets humans. Però el seu contingut continua blindat, i qualsevol declaració encontra seua resulta immediatament demonitzada perquè se suposa que la Declaració representa els mínims drets que tot ésser humà ha de tenir. I, no obstant això, s'han alçat moltes veus crítiques, veus que acusen els redactors de la declaració de voler fer passar com a universals el que no són més que categories occidentals. La crítica més contundent potser és la d'Alasdair MacIntyre, que afirma que no existeixen drets «naturals» de l'ésser humà, que no podem parlar de drets que pertanyen als humans qua éssers humans. Segons que afirma taxativament, «no existeixen tals drets i creure-hi és com creure en bruixes o unicorns»; els drets humans o naturals són «ficcions» inventades en una cultura determinada i després pretesament exportats al conjunt de la humanitat. MacIntyre recorda que no hi ha en moltes llengües, ja siga antigues o modernes, una expressió que permeta traduir l'actual concepte de «drets». Zolo aporta un exemple molt concret d'aquesta dificultat: «Tan estranger resulta el concepte mateix de 'dret' a la semàntica de la llengua xinesa que, com va recordar Xung-Shu Lo, els primers traductors dels clàssics polítics occidentals, a final del segle XIX, es van veure obligats a encunyar un nou terme, 'xuan-li', literalment 'poder i interès', per a poder explicar la idea dels drets individuals. I n'hi ha prou de donar una ullada a la Carta Africana sobre els Drets Humans i els Drets dels Pobles, aprovada el 1981 per l'Organització per a la Unitat Africana, per a veure que els drets economicosocials concebuts com a drets col•lectius prevalen clarament sobre els drets civils i polítics dels individus.»
En fi, reobrim el debat, va!

Enric Gil ha dit...

Independentment de qui els haja inventat, els drets humans han de ser universals. Que siguen una invenció d´una comunitat humana particular no té perquè llevar-los validesa. Relativitzar-los, com sembla fer MacInttyre, obri les portes a qualsevol tipus d´aberracions. Precisament ahir (volia avisar-vos, però se´m va oblidar, ho sent) vaig anar a una conferència d´Yves Charles Zarka sobre Carl Schmitt i el nazisme. Doncs bé, està més que comprovat que aquest jurista tan de moda fou un nazi integral que tractà de justificar jurídicament les lleis de Nuremberg. Doncs bé, el tipus d´argumentació que utilitzava per a justificar les aberrants lleis nazis era de tipus relativista, en la mesura que lligava el dret al caràcter de cada poble. La idea d´un dret universal era una perversa idea jueva, poble desarrelat per antonomàsia. Els nazis, amb la legislació que havia d´abocar a la Solució Final, no feien altra cosa, segons Schmitt, que protegir la idiosincràsia del poble alemany front a ingerències forànies.
Que els pobles occidentals no hagen estat, ni estiguen, a l´altura dels seus ideals (els drets humans), no demostra que aquests siguen una màscara de l´etnocentrisme, sinó que simplement diuen una cosa i fan una altra. Si els pobles colonitzats poden lluitar contra l´imperialisme és precisament gràcies a la idea dels drets humans. Fer-ho en nom d´un retorn a una tradició pura no contaminada per la mentalitat occidental condueix al fanatisme i a l´integrisme identitari.

guillem ha dit...

Estic completament d'acord amb tu, Enric. Encara diré més: el famós relativisme cultural és... un invent occidental!!! Com les nacions i el nacionalisme, per cert. O com el dret romà i l'estat del benestar, mos ha fotut! Com si el fet de ser un "invent", o una convenció, representara un pecat original. La mala consciència dels progres occidentals, això sí que és una tara. They throw away the baby with the bathwater, com diuen els anglosaxons.
Ho sent, hi ha coses d'altres cultures que jo no tinc per què respectar i no les respecte. Com en la meua pròpia cultura, que per cert solc menysprear amb certa freqüència. La mutilació genital és un exemple típic, una mica esterotipat fins i tot, però vàlid. No sé si podem (en el sentit de can i en el sentit de may) evitar que facen la clitoridectomia a l'Àfrica Central i Oriental, però tinc molt clar que al meu país (d'Hèlsinki a Atenes i de Fisterra als Urals) no s'ha de tolerar mai de la vida. Ho sent, no sóc relativista cultural, la dignitat de les persones és més important que els dialectes.
Una altra cosa és de quina manera podem definir aquesta dignitat, o si podem definir-la d'una manera mínimament concreta, que al capdavall era el que intentava fer la declaració universal dels drets humans. Amb l'abstenció, per cert, dels països comunistes, Aràbia Saudita i Sudàfrica (en castellà diuen "ya te vale", els valencians diríem: "ja ho tenien bonico, ja, els cabrons")... és a dir, no precisament els països més simpàtics i civilitzats...
A més, crec que el que és objecte de debat és aquesta "universalització" que proposes, i que és controvertida perquè no sabem ben bé com argumentar-la de manera que la universalització siga real. D'això anava l'article que us proposava jo fa unes setmanes.