dissabte, 26 d’abril de 2008

Missatge dins una ampolla

Últimament em balla pel cap la intenció de veure una pel·lícula que tinc guardada des de fa molt de temps, i de la qual m’han arribat bones referències. A veure si en sabeu res. Es tracta de Catch-22, de Mike Nichols (1970), sobre la novel·la homònima de Joseph Heller (1961), i amb un càsting que té, entre d’altres, ni més ni menys que Orson Welles, Anthony Perkins i Art Garfunkel. Es va traduir al Regne d’Espanya com a Trampa-22. Us sona de res?

L’argument planteja un problema lògic molt curiós. Es tracta, simplificadament, d’un aviador americà que, en rebre l’ordre d’eixir a combatre, es nega a fer-ho adduint demència. El comandament, per contra, li respon que, atès que sortir a bombardejar posa en perill la vida, qualsevol persona mentalment sana es negaria a fer-ho. En conseqüència, com que el capità Yossarian s’ha negat a sortir de bombardeig al·legant bogeria, els seus superiors dedueixen que està sà i, doncs, apte per a bombardejar. Si heu vist aquesta pel·lícula, us n’agrairé qualsevol comentari.

Aquest problema s’assembla graciosament al double bind que analitzaven Gregory Bateson i els seus col·legues de l’Escola de Palo Alto —i que Aracil va adaptar per ací com a “dilema capciós”. Tot plegat em recorda una història neoclàssica que em vaig inventar per il·lustrar el double bind de manera plàstica. Com que li ho vaig prometre al Magister, em permetré la llibertat de penjar ací aquella faula, barreja entre un mite clàssic, «La veritat sobre Sancho Panza» de Kafka i la història real d’uns amics meus:

«La veritable història de Ròmul i Rem

Malgrat el que conta la llegenda, en realitat Ròmul i Rem eren fills de dues mares diferents i de dos déus bessons, un de grec i un de llatí. Ròmul era fill de Mart, i Rem havia estat engendrat per l’Ares de Tràcia. Ambdós déus havien coincidit durant les vacances d’estiu a la propera regió de Numídia —cosa que explica que amb el pas del temps, per etimologia popular, hom els haja confós amb els descendents de Numitor. Tots dos van fer-se amics inseparables, ànimes perfectament afinades entre elles. Ròmul hagué de marxar cap al territori dels hiperboris, on l’esperava un dolorós procés d’aprenentatge per entrar a l’adolescència. Els dos vells amics es retrobaren, anys després, a Roma. Però llavors ja havia aparegut la Luperca, que nodria Rem amb la seua llet, mentre que Ròmul hagué de conformar-se a menjar les herbes i arrels que trobava vora el Tíber. Al principi, tots tres van mantenir una certa amistat, i es trobaven sovint per filosofar i beure l’elixir de la vinya. Però la lloba, gelosa de la vella amistat que unia Ròmul i Rem, a la fi va agafar del bescoll el seu fill adoptiu i d’una revolada el va tancar al cau. Rem estava segrestat; pitjor encara: si intentava parlar o cridar per queixar-se de la seua mala fortuna, de la gola només li eixien lladrucs idèntics als de la Luperca. La lloba va espantar Ròmul amb gran violència, dient-li que era un perill i un paràsit per al seu amic. A Rem, d’altra banda, li va prohibir el contacte amb l’amic, sota càstig de no donar-li mai més la llet de les seues mamelles. El dissortat Rem es va veure, de sobte, tancat en una disjuntiva insoluble: o perdre per sempre l’amor i l’aliment de la seua mare adoptiva, o perdre per sempre l’amistat de Ròmul. O morir de gana, o morir de tristesa. Qualsevol moviment, en un sentit o en l’altre, implicava un resultat terrible. Ròmul, en veure aquesta situació, va preferir quedar-se a la riba del Tíber, convertir-se pacientment en agricultor i conrear vincles amb els habitants del Laci. I així és com Rem es va consumir dolorosament, durant anys i anys, en un insoluble dilema capciós; i així és com Ròmul va fundar, amb el pas del temps, Roma, ciutat gloriosa entre les de l’univers món.»

Qui habet aures audiendi, audiat

χων τα κοειν κουτω

8 comentaris:

Magister ha dit...

Gràcies per la faula!
Dóna molt què pensar...
Al capdavall, per molt capciós que siga el dilema, no ho és tant com per impedir fer una tria entre les dues opcions problemàtiques. Al final Rem elegeix una de les dues: la llet. Mal si tria aquesta, però mal també si tria l'altra. O és en realitat la lloba qui elegeix? Està vertaderament capacitat per a triar qui es troba davant un dilema capciós? Dit d'altra manera: és plenament responsable de la seua tria? Responsabilitat, culpabilitat... Tot un cas per comentar!

guillem ha dit...

No impedeix la tria, el que passa és que fa impossible una sortida. Malament si ho fas, malament si no ho fas. Morir de tristesa o morir de gana. És clar, en un "double bind" hi ha dues opcions, i totes dues són tries externes. De les quals, probablement, una d'elles respon a una situació de poder. Qui tria des de la posició subordinada, per definició tria malament. Ell és responsable de triar, però no és responsable d'haver de triar, sinó víctima de qui l'hi obliga. Els matisos i derivacions del tema són infinits...

Exemplator ha dit...

El tema és dur i difícil com la vida mateixa. Evidentment, sense llibertat no hi ha la possibilitat de triar. De triar com cal, és a dir, implicant en la tria la persona completa. No és possible, perquè la persona està segrestada. Ara bé, hi ha una tercera possibilitat -o hauria d'haver existit-: la de domesticar la lloba. De eft, en la teua saborosa faula, oh Penetrator, no hi ha cap condició que indicque que, realment, la lloba no podia conviure amb Ròmul i Rem. Potser aquest supòsit, si existia, era pura invenció de la lloba. I la seua domesticació hauria passat per un procés d'alliberament de la lloba respecte a ella mateixa.Ara,autoalliberar-se és un procés lent i difícil fins i tot per als més savis i, cal reconèixer-ho, responsabilitat també de Rem, que hauria d'haver sabut imposar unes certes condicions... a no ser que debò li importés un rave Ròmul i la resta... cosa que tampo no sembla derivar-se del mite que ens proposes.I és que, ser esclau, és le més fàcil... Ja ho sabem: la llibertat no es regala, es guanya. I aconseguir-la, de vegades, fa por...

guillem ha dit...

Crec que un dels trets característics de les situacions de double bind és que totes dues tries són dolentes perquè tenen resultats dolents i, en conseqüència, l'única sortida digna és impugnar la disjuntiva, no acceptar la tria. Un dels mèrits d'això que els modernillos anomenen "deconstrucció" és aquesta possibilitat de donar la volta a la truita posant al descobert el joc implícit i desemmascarant els pressupòsits subjacents. D'altra banda, en cas que Rem posara potes amunt aquesta obligació de tria s'exposaria a dos resultats previsibles. Un, que gràcies al desemmascarament del joc la Luperca cancel·lara el dilema capciós (que al capdavall va imposar ella, des de la seua posició de poder). L'altre, que ella entenguera aquest desemmascarament com una tria de facto a favor de Ròmul, és a dir, contra ella, i que en virtut d'això decidira trencar la baralla i deixar Rem sense l'aliment de les seues mamelles. En impugnar el joc el risc hi és, evidentment, però el fet de no impugnar-lo i d'assumir la veu de la Luperca també és una tria nefasta, perquè deixa Rem sense Ròmul. Per cert, el fet que Ròmul acabara fundant Roma demostra que triar la lloba va ser una molt mala solució...
L'actitud de fons de Rem és molt ambigua i es presta a debats. Per exemple: la meua hipòtesi és que entre ell i la Luperca s'estableix una relació de dependèncian i, doncs, de poder. Aquests vincles són molt i molt difícils de trencar (ningú no diu que siga impossible, però els narcòmans no són amos d'ells mateixos). Des d'aquest punt de vista, la lloba tenia totes les possibilitats de guanyar si imposava un double bind en què ella es trobara en un dels extrems. Això em fa pensar en una possibilitat que em ronda pel cap des de fa temps: el "dilema capciós" ¿és sempre una imposició d'algú (o d'algun ens) que es troba en relació superordinada respecte del subjecte víctima? Mmmm. No sé què en penseu vosaltres.
Dir que Rem se'n fot, de Ròmul, em sembla poc probable i, en certa mesura, injust. La seua lenta mort espiritual, que la faula insinua ben clarament, ho demostra. Ni ell ni ningú no és insensible respecte del propi passat, i la gran amistat que l'unia a Ròmul durant anys i panys no pot desaparèixer i prou, ni tan sols sota el poder de la dependència de les mamelles de la Luperca. Sí que és veritat que pot quedar reprimida sota una aparença d'oblit, substituïda per vincles amb els altres habitants del cau de la Luperca --insectes, potser algun ratolí-- o amb els veïns --es conta que les Sabines vivien prop d'allí... Però la segona llei universal de la termodinàmica estableix que "quien tuvo retuvo", i precisament això, unit a l'acceptació del "dilema capciós", assegura a Rem un càstig etern.
I, en fi, pel que fa a Ròmul, encara sort que va reeixir a fundar Roma. Però això ja són figues d'un altre paner...

Exemplator ha dit...

Sí, en el fons la situació de Ròmul ´s menys trista, encara que sempre cal pensar que la seva Roma seria sens dubte millor amb le presència de Rem -d'un Rem lliure i sobirà, s'entén-. La impugnació de la disjuntiva molt probablemente hauria tingut efectes molt negatius també. En realitat, segons la faula, semla que Rem ha estat absorbit totalment per la Luperca i n'ha assumit els judicis sobre Ròmul com a justificació al seu distanciament... Mala cosa, doncs. EL tema és si seria factible una desassimilació o alliberamentr, per quins mitjans i a quin preu. Francament, en sóc molt pessimista... Ja tornaré sobre aquest fil, que sembla, molt interessant, que demà me'n vaig uns dies. Si és que les faules i els exempla donen per a molt...

Candido ha dit...

Tengo para mí que alrededor de este "post" tan peculiar hay alguna especie de complicidad entre ustedes, pero no sabría decir exactamente en qué consiste.

guillem ha dit...

Cándido, una part de raó sí que tens. Es tracta de referents i experiències pròximes per a alguns dels contertulians. Però el fil de discussió, la faula i els comentaris tenen un interès en realitat global i abstracte: es pot discutir sobre això sense haver de conèixer necessàriament cap referència real.

Exemplator ha dit...

Efectivament, Cándido... Les faules, els exempla, etc., traslladen a un àmbit general allò particular precisament perquè puga ser tractat per tots, independentment de la proximitat als "fets"...