divendres, 1 de febrer del 2008

Analfabetització

Reproduïsc paraules i citacions de Josep Antoni:

"A mi el Reverte no m'agrada, i tant menys des que s'ha manifesta obertament --es veia venir-- com a defensor ultrat de la lengua del imperio, que es sempre de encuentro i que no coneix --faltaria més!-- el nacionalisme --això és només de catalans i bascos....-- ... peeeero... la carta que segueix té el seu què...

'Patente de corso, por Arturo Pérez-Reverte
Permitidme tutearos, imbéciles. Cuadrilla de golfos apandadores, unos y otros. Refraneros casticistas analfabetos de la derecha. Demagogos iletrados de la izquierda. Presidente de este Gobierno. Ex presidente del otro. Jefe de la patética oposición. Secretarios generales de partidos nacionales o de partidos autonómicos. Ministros y ex ministros –aquí matizaré ministros y ministras– de Educación y Cultura. Consejeros varios. Etcétera. No quiero que acabe el mes sin mentaros –el tuteo es deliberado– a la madre. Y me refiero a la madre de todos cuantos habéis tenido en vuestras manos infames la enseñanza pública en los últimos veinte o treinta años. De cuantos hacéis posible que este autocomplaciente país de mierda sea un país de más mierda todavía. De vosotros, torpes irresponsables, que extirpasteis de las aulas el latín, el griego, la Historia, la Literatura, la Geografía, el análisis inteligente, la capacidad de leer y por tanto de comprender el mundo, ciencias incluidas. De quienes, por incompetencia y desvergüenza, sois culpables de que España figure entre los países más incultos de Europa, nuestros jóvenes carezcan de comprensión lectora, los colegios privados se distancien cada vez más de los públicos en calidad de enseñanza, y los alumnos estén por debajo de la media en todas las materias evaluadas. Pero lo peor no es eso. Lo que me hace hervir la sangre es vuestra arrogante impunidad, vuestra ausencia de autocrítica y vuestra cateta contumacia. Aquí, como de costumbre, nadie asume la culpa de nada. Hace menos de un mes, al publicarse los desoladores datos del informe Pisa 2006, a los meapilas del Pepé les faltó tiempo para echar la culpa de todo a la Logse de Maravall y Solana –que, es cierto, deberían ser ahorcados tras un juicio de Nuremberg cultural–, pasando por alto que durante dos legislaturas, o sea, ocho años de posterior gobierno, el amigo Ansar y sus secuaces se estuvieron tocando literalmente la flor en materia de Educación, destrozando la enseñanza pública en beneficio de la privada y permitiendo, a cambio de pasteleo electoral, que cada cacique de pueblo hiciera su negocio en diecisiete sistemas educativos distintos, ajenos unos a otros, con efectos devastadores en el País Vasco y Cataluña. Y en cuanto al Pesoe que ahora nos conduce a la Arcadia feliz, ahí están las reacciones oficiales, con una consejera de Educación de la Junta de Andalucía, por ejemplo, que tras veinte años de gobierno ininterrumpido en su feudo, donde la cultura roza el subdesarrollo, tiene la desfachatez de cargarle el muerto al «retraso histórico». O una ministra de Educación, la señora Cabrera, capaz de afirmar impávida que los datos están fuera de contexto, que los alumnos españoles funcionan de maravilla, que «el sistema educativo español no sólo lo hace bien, sino que lo hace muy bien» y que éste no ha fracasado porque «es capaz de responder a los retos que tiene la sociedad», entre ellos el de que «los jóvenes tienen su propio lenguaje: el chat y el sms». Con dos cojones. Pero lo mejor ha sido lo tuyo, presidente –recuérdame que te lo comente la próxima vez que vayas a hacerte una foto a la Real Academia Española–. Deslumbrante, lo juro, eso de que «lo que más determina la educación de cada generación es la educación de sus padres», aunque tampoco estuvo mal lo de «hemos tenido muchas generaciones en España con un bajo rendimiento educativo, fruto del país que tenemos». Dicho de otro modo, lumbrera: que después de dos mil años de Hispania grecorromana, de Quintiliano a Miguel Delibes pasando por Cervantes, Quevedo, Galdós, Clarín o Machado, la gente buena, la culta, la preparada, la que por fin va a sacar a España del hoyo, vendrá en los próximos años, al fin, gracias a futuros padres felizmente formados por tus ministros y ministras, tus Loes, tus educaciones para la ciudadanía, tu género y génera, tus pedagogos cantamañanas, tu falta de autoridad en las aulas, tu igualitarismo escolar en la mediocridad y falta de incentivo al esfuerzo, tus universitarios apáticos y tus alumnos de cuatro suspensos y tira p’alante. Pues la culpa de que ahora la cosa ande chunga, la causa de tanto disparate, descoordinación, confusión y agrafía, no la tenéis los políticos culturalmente planos. Niet. La tiene el bajo rendimiento educativo de Ortega y Gasset, Unamuno, Cajal, Menéndez Pidal, Manuel Seco, Julián Marías o Gregorio Salvador, o el de la gente que estudió bajo el franquismo: Juan Marsé, Muñoz Molina, Carmen Iglesias, José Manuel Sánchez Ron, Ignacio Bosque, Margarita Salas, Luis Mateo Díez, Álvaro Pombo, Francisco Rico y algunos otros analfabetos, padres o no, entre los que generacionalmente me incluyo. Qué miedo me dais algunos, rediós. En serio. Cuánto más peligro tiene un imbécil que un malvado.'

Fins ací la citació i la citació de la citació.

46 comentaris:

Anònim ha dit...

Amb el seu estil característic, però diu un parell de veritats. Sembla, això sí, que al progrés cultural d'Espanya només hi hagen col·laborat escriptors i pensadors en espanyol; la qual cosa significa, en bona lògica aristotèlica, que Ramon Llull, Joan
Maragall, Rosalía de Castro o Pere Calders no eren espanyols; ergo...
El cert és que coincidesc plenament amb el Reverte pel que fa a l'anàlisi de la reacció que l'informe Pisa ha suscitat en el govern actual. Dir que ha estat patètica, insultant, d'encefalograma pla, estúpida, és quedar-se curt, molt curt. Quan surt la ministra dient que tot va bé, que hem tingut uns resultats excel·lents si els comparem amb els
de Burundi; quan Zapatero afegeix que si els estudiants no saben llegir és perquè els pares no tenen nivell cultural; quan et prenen per estúpid d'una manera tan barroera que només s'explica per l'estupidesa, la ineptitud, la incompetència i la subnormalitat
profunda, profundíssima, del responsable polític, t'entren ganes de pegar-los una patada al cul i/o als collons. I no cal invocar Unamuno, Cervantes ni Quevedo, com fa Reverte, per desmutar el que es desmunta per ell mateix; ací estem nosaltres. És que els meus pares tenien un nivell cultural superior al meu?No, per cert; són quasi analfabets. Com els d'A., com els de G., com els de tants fills dels fills de la postguerra. I els estudiants pijosestúpids d'avui en dia, educats en la cultura del dolce far niente, que papà t'ho farà tot i la ministra de cultura et passarà de curs, són majoritàriament fills d'advocats, de funcionaris, de mestres fins i tot (sí senyor, de mestres!!!), d'enginyers, de banquers... Pregunteu qualsevol professor de secundària i us ho confirmarà. Com gosa el gilipollas de Zapatero tirar la culpa del fracàs del sistema educatiu al baix nivell cultural dels pares? Precisament quan el nivell era molt més baix els fills estudiaven més, ja que estudiar era aleshores una forma de promoció social, d'aconseguir el que els nostres pares no van poder aconseguir. Aquesta idea m'ha acompanyat durant tota la infantesa i l'adolescència, i encara la tinc gravada a foc, dia a dia, minut a minut; s'encarregaven de recordarme-la els meus pares, els meus mestres, el meu entorn: "fill, estudia, que estem fent un gran esforç perquè tingues el que no hem tingut nosaltres". I això marca. I això et feia esforçar-te també, perquè el que s'ha perdut és això: la cultura de l'esforç. Gilipolles com els del psoe no poden governar-nos, no deuen governar-nos. A veure si en prenem nota ara que vénen eleccions. I em té igual que no hi haja una alternativa factible a hores d'ara: tanta subnormalitat no pot ser bona, acabarà passant factura (i ja l'està passant, de manera tal vegada, ai!, irreversible).

Anònim ha dit...

Subscric, amb punts i comes, accents i dièresis, la catilinària que el Magister acaba de proferir, lúcida i encertada, a anys llum de la imbecil·litat del Pérez Reverte (que no pel fet de dir coses certes s'escapa de la mateixa estupidesa que critica. Tot molt espanyol, sí senyor!). Ara bé, "votar" i "cap alternativa" són per a mi termes contradictoris. Accepte que no hi ha cap alternativa decent al catàleg de subnormals que ens demanen el vot. Per tant, com que no m'agrada contradir-me, ja sabeu què vull dir...
I, per cert, Magister, ens agrade o no, o bé ens governaran subnormals (votats) o bé ens governaran fills de puta (no votats), o bé subnormals fills de puta (votats o no). És "lo que hay".

Anònim ha dit...

Sí senyor, estic d'acord. "Es lo que hay". Precisament anit repassava fragments d'eixa meravella del pensament lúcid i condensat que és el Tractatus Logico-Philosophicus de Wittgenstein (Alícia, ja l'he trobat!); ara no el tinc a mà, així que em perdonaràs, amic Penetrator, que el cite de memòria i malament, però ve a dir això: Es gescheht, was gescheht. Passa el que passa, i no hi ha més explicació per al que hi ha que eixa: hi és. Llavors no hi ha pregunta possible pel perquè: en el fet està la resposta mateixa.
La filosofia ajuda de vegades a entendre l'incomprensible, precisament perquè t'ensenya que no hi ha res a entendre. Així que, tornant a la vessant política de l'assumpte, entenc la posició de Guillem, i la compartesc. L'exili, ni que siga interior, és una bona "alternativa" a la manca d'alternatives.

Anònim ha dit...

Doncs jo subscric el que dieu tots dos!
Sí, efectivament el Reverte és com el qualifiqueu i, a més, no m'agrada el to que empra, entre altres coses perquè és constant en tota la seva producció articulística (l'altra no la conec) i, per tant, a la fi deixa de fer la poca gràcia que feia descobert de bell antuvi. Item plus: el seu espanyolisme put de manera insuportable.

Efectivament, la lliçó de "treballeu, aprofiteu el temps...!" recitada pel nostre ambient era una constant quotidiana. I, si calia, encara ens recordava --em ve al cap ara un professor molt estimat i ja major en l'època en què em va ensenyar ciències naturals-- que, quan ell anava a escola, tenia companys que aprofitaven per a escriure, si calia, rotllos de paper higiènic, per no fer gastar més diners a casa! I és que no sols ens van empeltar la cultura de l'esforç, sinó que anava de bracet amb la de l'estalvi --tot s'aprofita fins a la fi; els llibres, com la roba, passen dels germans majors als menors, etc. Havíem d'esforçar-nos si no volíem acabar com els rucs, que anaven a la formació professional! Sí, ja sé que això --el desprestigi de la professional-- ha estat injust i ha fet molt de mal a molta gent..., però és el que hi havia. D'una manera o altra, fins i tot per procediments qüestionables, se'ns feia creure que era important formar-se bé i que la universitat era el millor de tot --"No tots hi arriben: costa molt, el camí és dur, cal preparar-s'hi!". El mateix professor de l'anècdota que us acabe de dir ens tractava sense gaires contemplacions i l'excusa --des de sisè d'EGB i el vaig tenir fins a I de BUP!-- era: "Acostumeu-vos-hi, que després arribareu a la universitat i us pensareu que totcristo ha d'anar darrere vostre, ajudant-vos!" Això era quan ens controlava si havíem fet el resum dels temes del llibre de text... M'imagino que aquest bon home deu haver-se jubilat abans de conèixer el pa que s'hi dóna avui dia. Sort que ha tingut!

Quant a l'aspecte polític que tots dos plantegeu... En fi, és l'oposició habitual entre l'esperit crític i desencisat i l'esperit crític desencisat i, a més, nigèrrimament pessimista... E què us diré que no us haja dit ja alguna volta! Jo oscil·lo entre tots dos. Enguany més que mai m'atreu l'abstencionisme, però no crec que hi caigui. Ara, el panorama és com per a anar-se'n l'exili, per a fer-se apàtrida --després d'haver apostatat. És molt trist... però és el que hem permès nosaltres que fos... I això és el pitjor.

Anònim ha dit...

Tu has permès alguna cosa? No ho sabia jo, xe! Pos ja te la farem
pagar!...

Anònim ha dit...

IE!!! Quina seriositat! Voleu un exemple grandiós (uns diran que per plorar, jo us dic que per riure) de tot això que dieu sobre l'educació i la burrera? El reporta el gran Jordi Llovet en El País avui. Especialment dedicat a mis queridos polluelos medievalistes...

"[...] un bon dia, vaig decidir no parlar més del rei Jaume I a les meves classes, perquè, després d’haver afirmat, cosa certa, que el rei havia nascut a Montpeller, els alumnes van escriure, el dia del juí final, que havia nascut “en un paller”, com el bon Jesús en un pessebre. Davant aquest equívoc tan grotesc de la realitat històrica, em va semblar que era millor que em centrés en les cròniques més literàries, i així vaig preferir tota la vida la Crònica de Muntaner. El rei me n’excusi."

Clar, jo tinc la mala fama de pessimista catastrofista i no sé què més, però m'he descollonat una bona estona amb tota la felicitat del món...

Anònim ha dit...

Home! Això és com aquella alumna meua de fa uns tres cursos que,
després de parlar jo de la influència del neoplatonisme i agustinisme de l'Escola de Chartres en Llull em va amollar el dia del juí final que "Llull havia estudiat en l'escola de Sartre". Verídic, palabrita del niño Jezú.

I és una més entre tantes, com bé sabeu els qui heu de patir cap a
juliol el tradicional enviament de l'antologia de perles que recull
cada any. Ja veurem la collita d'enguany. Al cap i a la fi, tots dós exemples són casos de "lectio facilior", molt medievals per tant. Hem de ser comprensius amb la ignorància del proïsme, pobret...

Unknown ha dit...

Amb aquest article li tocarà els ous a més d'un, segur! Mira, estic pensant portar-me'l al CAP per a lligir-lo a classe. Al primer qui
li donava un atac, seria al professor: psico-pedagog de l'educació.
El pobre home aquest defensa unes coses... pa' morir-te! Per exemple, tu saps que adiquirir coneiximents no és tant important en secundària i batxillerat? Doncs no, el que és important és formar
persones, educar, l'intel·ligència emocional.... els coneiximents
s'obliden... s'ha comprovat que s'oblida un 80% dels contiguts, a
més sempre es poden trobar en els llibres. Ara, si aconsegueixes
que un alumne siga una persona capaç de resoldre conflictes,
prendre decisions, reflexionar... això SÍ que és important. O siga,
que això del sintagma nominal, o la literatura medieval.... no és
tan necessari!

Et conte una altra del professor del Cap: diu que no li tinguem
enveja als alumnes de Finlàndia (la primera en l'informe Pisa).
Perquè saps per què són els primers? Doncs perquè com allí no tenen vida social, no ixen de cerveses, del treball se'n van directament a sa casa... com no tenen sol... doncs, tot el temps es dediquen a estudiar, per avorriment. Però nosaltres som una altra cosa: quan acaba la classe ens prenem unes cerveses amb els companys, tenim vida social, ens divertim un muntó...

Conclusió (meua): som uns burros, però que bé que ho passem!

I no m'he inventat ni una paralula!!! Al·lucineu!!!

Anònim ha dit...

Pues ese señor, además de ser un perfecto salvaje, es un ignorante de tomo y lomo. ¡Como si los conocimientos, y la costumbre y el deseo de adquirirlos, no formaran el carácter, y las actitudes, la personalidad y todo el resto! ¡Como si la ignorancia no fuera precisamente la base de la manipulabilidad y de la ceguera social!
Otra cosa: yo he vivido precisamente en Finlandia, y le puedo asegurar a ese mamífero primate que tienen vida social, solo que cualitativamente diferente a la de aquí. Cosas que por ejemplo son normales en aquel país son inimaginables en este. Por ejemplo, que un nuevo inquilino pase a visitar a los pisos vecinos para presentarse y ofrecer su ayuda en lo que sea necesario, con toda cordialidad. O por ejemplo, que la gente se reúna a cenar en casa de unos amigos y antes de comer se pongan a hacer música juntos. ¡Qué sabran estos batracios de lo que es la vida social sana, si lo único que entienden es el ruido y la grosería! Y después que no me digan que no hay motivos para el catastrofismo...

Anònim ha dit...

Home, no sé què esperaves... sí és que la fitxa ja ho diu tot:

"Tipo de documento: trabajos de fp y enseñanzas técnicas

Idioma: catalán Número de páginas: 6
Enviado por: Punqui Procedencia: España"

I deia alguna cosa el Yusuf sobre FP?...

Anònim ha dit...

Ep! El meu comentari sobre la FP in illo tempore anava per un camí absolutament diferent. Senzillament, els professors d'aleshores valoraven les lletres i la universitat molt per damunt de la formació tècnica. En el fons... posaven les artes liberales per damunt de les mechanicae, cosa que, de fet, podia tenir un efecte no gens recomanable: algú que podia haver-se sentit perfectament feliç amb una bona formació tècnica es veia quasi obligat a tirar cap a la universitat per allò del "què diran", encara que no li agradés l'estudi teòric. Tot això no té res a veure amb aquesta trista anècdota. Senzillament, ara el càncer ja s'ha estès a tot el cos educatiu!

Anònim ha dit...

És clar, home. Ho deia de conya. Intertextualment parlant.

Anònim ha dit...

Per cert, les darreres intervencions es referien a aquest comentari de Josep Enric:
"Au, va, flagelem-nos una mica més, que fa goig!

Ja sé que es tracta del famós "rincón del vago", però hi he arribat fent una cerca sobre la Vida coetània del beat Ramon Llull per al màster que tenim l'Exemplator i un servidor a la UNED. Per curiositat he mirat el "treballet" que algun estudiant descerebrat ha penjat sobre Ramon Llull, i que no fa cap favor a l'incaut que el copie i el
lliure al professor. Vegeu, si us voleu riure una estona:

http://html.rincondelvago.com/ramon-llull_2.html

Ve a tomb dels correus anteriors. Ací "l'Art de contemplació", una
part del Blaquerna, esdevé "La recontemplació". "El desconhort" és "El desconcord", i el "Cant de Ramon" passa a ser "El cant del romà". Jo diria que està fet adrede; però quan arribem a la part final, la de "Significació" i "Valoració personal" (per què collons els treballs dels alumnes han d'incloure una "valoració personal"??), el deliri és
absolut i només pot haver estat escrit per un subnormal profund. Mireu el que diu de "les demés llengües catalanes" i del patró lingüístic de la "conselleria real"!! Estic per encarregar un treball puntual als meus alumnes i penjar jo mateix en la pàgina infame aquesta un de conya, a veure si algú pica i el copia..."

Però com que a aquest mandrós li hem de penjar els comentaris nosaltres, es'm va passar... Sorry.

Anònim ha dit...

L'anècdota de Josep Enric, citada per tu, és clafredant. Ara, només que tingues un mínim de contacte amb professors -especialment de secundèria (redéu: havia escrit "secundpària" :D )-, te n'assabentes de moltes de més grosses. Com aquell que confonia "cañadas" amb "cañerías" -parlant de la Mesta castellana i dels desplaçaments dels seus ramats...-. Barbaritats que poden fer riure i que han existit sempre -l'antologia del disbarat ja és ben antiga-, però que són dramàtiques i que es generalitzen ara sense aturador. En aquests moments, fer una antologia del disbarat seria facilíssim!

Anònim ha dit...

És clar, amb el benentès que aquests disbarats no són la malaltia sinó el símptoma, l'indicador d'un procés social d'analfabetització.

Anònim ha dit...

Efectivament, Guillelmus! Però sembla que tot està bé. L'altre dia, en una tertúlia radiofònica, no sé qui d'educació deia que tenim el millor sistema educatiu de la història d'Espanya. I no li tremolava la veu en afirmar-ho! La veritat és que el nostre no era una meravella, però tampoc no arribava al que veiem avui dia!

PD: Per cert, corregint això de "secundpària" (en el meu missatge anterior) he escrit "secundèria"... Tampoc no està malament, no?

Sebastià Moranta ha dit...

Segueixo amb interès el vostre debat sobre la catàstrofe de l’ensenyament. El meu punt de vista sobre l’assumpte queda resumit en aquesta mena d’aforisme:

“Hi havia una vegada un professor tan, tan egoista, que el preocupava més la seva pròpia ignorància que la dels seus alumnes.”

Al meu entendre, la vostra discussió es basa en un “orgull generacional” que caldria matisar. Sí, el nivell educatiu dels adolescents i molts universitaris d’avui sens dubte és tan lamentable com manifesteu, o fins i tot més; i tot això com a conseqüència d’un fals progressisme que, d’ençà dels anys 80 del segle XX, considera que els infants s’eduquen sols i que a l’hora del pati, “en armoniosa interacción con sus congéneres”, aprenen tant com durant la classe de llengua o de matemàtiques. Una pedagogia que encara pretén que els adolescents llegeixin llibres o resolguin problemes aritmètics “motivats” només pels dots de persuasió d’un professor simpaticot. O tal vegada les expectatives ja no arriben ni en aquest llindar. Ara bé, quan penso en la vida i miracles d’alguns companys meus d’escola, tinc dubtes que la nostra generació fos millor que l’actual, o més esforçada, o amb més perspectives de ser alguna cosa a la vida. Pura semàntica: l’excel•lència sempre és l’excepció, mentre que de mediocritat n’hi ha a cabassos. D’antologies del desbarat se n’han pogut fer sempre. Dit això, no calia tenir cap informe PISA a les mans per sospitar que el sistema educatiu espanyol era poc competitiu i no gaire presentable.

Sobre les eleccions del 9 de març i l’abstencionisme que defensa en Guillem: totalment d’acord. No crec que votar Petazeta amb el nas tapat amb l’única motivació d’evitar que guanyin Rajoy i Pizarro sigui la manera més digna d’exercir el dret de sufragi. Per cert, a les Balears enguany es presenta una coalició de diversos partits alternatius: es diu Unitat per les Illes (i jo que em demano: de quines illes?). És una opció, encara que en un sistema quasi bipartidista sigui perdre el temps: el repte és treure un (1!) diputat.

Anònim ha dit...

He procurat, durant bastant temps, mantenir-me a l'ombra protectora del xiprer guaitant sense assomar el nas, i gaudir resseguint els vostres escrits i comentaris. He vist cóm heu anat analitzant una realitat tan trista sense perdre el sentit de l'humor, tan indispensable per sobreviure.
Però ara que ho veig clar us ho he de dir.I és que ara ho comence a entendre: amb eixe nivell d'analfabetisme, cóm esperàvem canvis a les eleccions? Al remat ens acabarem ofegant en la nostra pròpia brutícia. Ens castiguen i encara els donem premis i aplaudim les gràcies. Som un poble difícil d'entendre, nosaltres. Tant, que potser el 9 de març encara acabarem donant-li les claus de casa nostra al nou botxí.
(Disculpeu la intromissió)

Anònim ha dit...

Per a ampliar els termes del debat, i situar el paper dels polítics en un context més ampli, us recomane un text de Rafael Sánchez Ferlosio: "Educar e instruir."(www.elpais.com/articulo/reportajes/Educar/instruir/elpepusocdmg/20070729elpdmgrep_7/Tes)
Destacaria els següents punts:
1) La diferència entre instruir i educar: segons Ferlosio, l´esperit crític només es pot desenvolupar a partir de l´adquisició de coneixements.
El problema està en què, hui en dia, et trobes amb alumnes que no tenen gens d´educació, i si no es respecten unes normes bàsiques de convivència la tasca instructora del professor esdevé gairebé impossible.
2)Qui realment educa en l´actualitat, no sols al jovent sinó a tota la societat, és la publicitat (darrere la qual es troba el mercat).
El món que ens ven la publicitat es pega d´hòsties amb la cultura de l´esforç de què parla Josep Antoni, la qual és indispensable per a instruir-se. En aquest sentit, em sembla terrorífica la concordança del discurs pedagògic de què parla Isabel (val més divertir-se que no saber tant, com els finlandesos) amb el discurs publicitari.
3)Un dels grans tabús de la democràcia, el tabú de prohibir: prohibit prohibir. La publicitat se n´aprofita de la por a prohibir (qui prohibeix manifesta una actitud totalitària, i nosaltres, els demòcrates, no ho volem ser, això).
I dic jo: no faria més bé al sistema educatiu que l´estat controlara segons quins continguts dels mitjans de comunicació en lloc d´entestar-se ara i adés a fer reformes que no duen enlloc?

Unknown ha dit...

Voleu més lenya al foc?

Publicat al Singular Digital, dimecres 30 de gener del 2008

Les universitats catalanes denuncien que els seus alumnes escriuen cada cop pitjor i llegeixen menys
La presidenta de l’Associació Catalana d’Universitats Públiques (ACUP), Anna Marina Geli, ha assegurat que els alumnes que s’incorporen a les facultats catalanes ho fan cada vegada menys preparats, sobretot en aspectes lingüístics i gramaticals. Segons Geli, els nous universitaris cometen més faltes d’ortografia i tenen menys comprensió lectora. “S’ha afluixat en lectura i comprensió escrita i oral” ha sentenciat la presidenta d’ACUP.

En declaracions a Europa Press, Geli ha assenyala la davallada del nivell d’“autoexigència” dels alumnes i la influència de la cultura dels missatges de text dels mòbils com a algunes de les causes d’aquest fenomen traient, alhora, responsabilitats al propi sistema educatiu. Els universitaris “cada vegada escriuen pitjor” i els costa construir un text “complet, amb ordre i de qualitat” ha afegit Geli.

D'aquesta manera, la representant de les universitats catalanes no ha volgut carregar tota la culpa de la situació actual a les escoles. Segons Geli, aquestes es veuen obligades a fer un “sobreesforç” impartint matèries no “tradicionals” com l’educació cívica, vial i alimentaria. “No es pot fer tot en aquesta vida i l’horari escolar és limitat” assegura Geli qui ha acabat remarcant que “l’escola lluita a contracorrent” per fomentar la lectura i l’escriptura correcte mentre que el sistema cultural actual “no es molt propici” per fomentar aquests camps.

Anònim ha dit...

És curiós, aquests últims dies no ha parat de ploure notícies sobre aquesta qüestió. L'última és que es preveu un informe PISA dels estudis universitaris... I ací m'agradaria que algú dels qui hi treballen diguera alguna cosa. De moment, permeteu-me recollir alguns dels vostres fils:
a) No sé si som uns catastrofistes que armem escarafalls amb el nostre greuge generacional; de tota manera, tancar la qüestió amb el bonisme de dir que "sempre han tingut bec les oques" pot ser una mostra de miopia, o de tàctica estrucista. Estic fent caricatura de dues posicions extremes, evidentment. No, no accepte aquest relativisme fàcil: en la meua generació hi havia burros a balquena, però certes coses que ara són habituals aleshores eren impensables. No m'obligueu a donar detalls, per favor, que seria desagradable.
b)Crec que qualsevol avaluació honesta d'aquest problema ha de partir d'un fet incontrovertible: la responsabilitat bestial de la xusma "psicopedagògica" en aquest desastre absolut. Hi podem afegir molts factors més, com ara la complicitat dels pares consentidors (i per tant profundament culpables) que prefereixen protegir els fills abans que convertir-los en persones completes i normals.
c) Enric, el que dius és molt cert però necessita matisos. Vull dir: fa uns dies em renyaves per parlar de la "natura humana", i ara introdueixes tu dos elements que si no els perfilem semblaran ens misteriosos, mítics i metafísics: "la publicitat" i "el mercat". Doncs bé: la publicitat és, per definició, allò que fan els publicistes, els quals són persones que es guien a partir dels gustos i aspiracions del personal... Ells, com els productors, estan determinats per la receptivitat de la gent als seus productes, la qual, al seu torn, és un producte de la pressió publicitària. Es tracta, doncs, d'una interrelació i no d'una relació causal unidireccional. Respecte del mercat, òbviament és un agregat d'accions individuals coordinades. El mercat és tothom i no és ningú: és una estructura que hi ha fora de nosaltres, però que construeixen totes les accions econòmiques en què participem. Jo no crec que el mercat i la publicitat tinguen èxit si no hi ha gent disposada a donar-los èxit. Ara, és evident que els nanos són fàcilment manipulables per aquestes institucions socials pel fet mateix que ni els pares ni els mestres no tenen ja autoritat sobre ells. Com veus, accepte el que dius però de manera matisada.
d) La connivència entre el discurs publicitari i el discurs pedagògic és certíssima. I sempre contra la cultura de l'esforç. Jo hi afegiria el discurs irresponsable i deseducador dels pares, ajudat per la sobreprotecció bavosa dels pares dels pares.
e) Per cert, no us sembla que la debacle de l'educació encaixa molt bé amb la tradicional desconfiança i menyspreu d'algunes societats respecte del pensament, la intel·lectualitat i el saber? És una hipòtesi que potser ajudaria a entendre certes conseqüències electorals com les que hem al·ludit, i a les quals es referia explícitament Vicent. Penseu que els mateixos esguerros mentals que omplen els "botellons" són gent en edat de votar, per exemple...
f) I aquesta burrera dels pares, que no saben exercir cap mena d'autoritat i no saben educar els fills, d'on ve? En part d'ells mateixos, majoritàriament incompetents en criança de fills; en part, també, d'un sistema socioeconòmic que (1) els incita a passar-s'ho bé sense sacrificar-se per la bona educació dels fills (novament la cultura de l'esforç zero), i (2) els obliga a treballar més per poder subsistir (o per poder pagar-se els plaers) i a no deixar-los temps d'educar els fills.
g) (I talle:) Enric, estic a favor del control dels media. Només que no sé com es faria això sense que s'assemblara a la tradicional censura. Però alguna mena de "direcció sàvia" és imprescindible. Resultarà que tenien raó els defensors del despotisme il·lustrat?

Enric ha dit...

Al fil de l´última intervenció de Guillem:
1) Això de l´informe PISA sobre els alumnes universitaris em sembla extraordinàriament interessant. Els professors universitaris també s´haurien de mirar la gepa: la meua experiència "pedagògica" com a estudiant universitari ha sigut la mentable, ja que el sistema universitari tendeix a igualar a la baixa tot creant un perfil d´alumne ideal caracteritzat per la capacitat memorística i la disponibilitat per a assistir a classe regularment. La capacitat de lectura i de reflexió autònoma no s´incentiven massa (per dir-ho suaument).
2)Relacionat amb el que acabe de dir sobre la igualació a la baixa i sobre el que comentava Sebastià sobre altres èpoques, trobe que hi ha una qüestió fonamental: encara que "sempre han tingut bec les oques", abans potser estava molt més clar qui volia i valia per a estudiar i qui no, mentre que ara tot el món sembla que ho ha de fer, i el resultat és la mediocritat generalitzada.
3) Estic d´acord amb la matisació sobre la publicitat i el mercat: la gent no és innocent. Ara bé, em fa por que apelar a la natura humana ens faça prendre com a inevitables coses que no ho són.
4) La qüestió del control dels mitjans: tenint en compte que la majoria d´aquests pertanyen a grans corporacions empresarials que censuren ara i adés, no es podria pensar en l´acció de l´estat com una "censura contra la censura"? Deixe la qüestió en l´aire.

Anònim ha dit...

Ep! Quan deia això del mercat i la publicitat no ho he relacionat amb la natura humana, sinó amb el toc d'alerta de l'altre dia sobre possibles "essencialismes". Volia dir que el mercat i la publicitat són també accions humanes que depenen d'altres accions humanes. Ara, si em preguntes on és el principi del cercle viciós, ja és un altre tema, i tinc opinions també sobre això...
Estic seguríssim que una part del problema és fruit també de l'actuació dels professors universitaris. En tinc indicis, però no en puc parlar amb autoritat.
En fi, com deia aquell: "Abans hi havia Franco, la dictadura i tot això, i tots érem víctimes. Ara tots som culpables". Extrem i simplificat, però fa pensar...

Anònim ha dit...

Home, Guillem, de fet la Universitat va adaptant-se a la nova realitat a colp de decrets. Ara mateix se'ns diu que la societat no necessita humanistes i sí carreres més curtes i pràctiques. Què es fa? Adapatar-hi el sistema universitari en bloc! I els professors universitaris no hi oposem resistència. Ens deixem arrossegar. Però, qui inicia aquest canvi i per què? I pel camí d'aquesta pregunta arribem a un nucli fosc força interessant: en mans de qui està de debò del poder...? El poder de decidir "ara cal aquesta reforma, ara cal aquesta altra". Perquè em fa l'efecte que la universitat ha esdevingut gestora del canvi -de la part del canvi que li correspon: ara, per exemple, amb el canvi de plans d'estudis-, però no creadora. No conec cap rectorat, cap universitat que en bloc haja dit "Fins ací hem arribat! Aquests canvis no els volem!". La universitat, com a institució, segueix el joc al poder.

I sí, a la universitat es tendeix a baixar el nivell. Llei de mercat, pura i simple, tant més peremptòria com més aïllada està la universitat en el context d'una societat radicalment neolliberal.

En fi, continuarem.

Anònim ha dit...

Veig que finalment apuntem cap a la Universitat. Bé està. Guillem havia llençat el guant, Exemplator l'ha recollit, i "per al·lusions", en certa manera, em toca ara a mi. Molt es podria dir -i supose que es dirà a poc a poc-, però podem continuar pel tema de la universitat i el mercat. A banda del fet que la societat actual no considera que el saber i la cultura siga una cosa prestigiosa (i per això cada cop és més rar trobar alumnes que vagen a la universitat per aprendre i per saber; hi van per altres motius, vés a saber quins!), la universitat està plenament inserida en la voràgine del mercat. Com? De moltes maneres. Una que té a veure amb el baix nivell dels estudiants, amb el resultat probablement negatiu que donaria un informe Pisa de les carreres humanístiques a la universitat espanyola: calen alumnes. Si la major part dels professors són funcionaris, si cal pagar els sous de trenta professors titulars en un departament on hi ha només vint alumnes nous matriculats, i gràcies, cada any, els comptes no surten. I si damunt en el primer curs et carregues a dinou dels vint perquè no saben escriure, a l'any següent es tanca la paradeta. Perquè ara hi ha una cosa que es diu "universitat privada" on el nivell d'exigència, us ho assegure, és encara més baix: simplement és inexistent.
Així que hem de lluitar en el mercat per la pròpia supervivència laboral. Si tens pocs estudiants en una assignatura optativa, el rectorat t'obliga a no impartir-la l'any següent. I si suspens molt, pocs estudiants s'apunten a les teues classes. Si una titulació té pocs estudiants en les seues assignatures, senzillament no té justificada l'existència, perquè no és rendible per a la universitat (es diu que "no respon a la demanda social" a la qual ara, vés per on, la universitat està obligada a respondre. Estem al servei de la societat, sí).
Això no justifica el baix nivell, ni ho explica tot, en absolut. Però és un element més. Ja en parlarem d'altres, que la cosa no acaba ací. Per exemple, com el discurs pedagògic subnormalitzant troba un brou fabulós per desenvolupar-se en la universitat a partir d'açò. Tot lliga. Per donar resposta a la demanda dels clients (els estudiants ara són clients, vos ho jure:he vist el terme emprat en documents emanats des del rectorat de la universitat PÚBLICA!) cal guiar-los, orientar-los, que facen molts exercicis per tal d'aconseguir unes habilitats competitives (tot menys fer classe). Algun dia parlaré de les noves tècniques pedagògiques aplicades a la universitat. Amb els nous plans d'estudi s'implanten com a cosa feta. És el darrer assalt: en dos anys la malifeta que s'ha fet amb l'educació secundària estarà ja inoculada per a sempre en el sistema universitari espanyol. I us jure que molts col·legues estan pegant bots d'alegria.
Magister.

Anònim ha dit...

La universitat ha esdevingut gestora (Exemplator) (jo diria que "braç executor", més aviat) i ha assumit alegrement el discurs de l'enemic (Magister). Per què? Sospite que perquè els universitaris ja abans formaven part del discurs dominant. Mentalitat funcionarial, es diu. I ceguesa, també es diu. No ens enganyem: el professorat universitari, en un percentatge altíssim, és intel·lectualment i humanament igual d'infumable que els nanos adolescents que fa uns dies ens provocaven escarafalls de nobilíssima indignació. Perdoneu, però hi ha un perfil de professor i de càtedro que no resulta gens difícil de trobar en els llocs de responsabilitat (els mateixos des dels quals haurien de rebutjar la "reforma" suïcida!!!): classistes, amants de la jerarquia i d'infligir la impotència, ments captives, majoritaríssimament Fachidioten, incultes i ignorants (recordem unes quantes anècdotes?...), aferrats a la mamella, manteros i amants de la pela, pedants i pretensiosos perdonavides, ells mateixos menyspreen la passió del coneixement amb el cinisme amb què tracten la resta de la comunitat universitària, i per totes aquestes qualitats no veuen a distància superior a un pam respecte dels pèls del nas. Sí, ja ho sé, que no tots són així, i que els estudiants i els membres de l'administració no són millors. Tot això ja ho sé. Però he sigut estudiant de carrera i de doctorat, he ensenyat a la universitat i ara estic en els budells administratius, i per tant també sé el que dic. Penseu que els rectors i càtedros que ara consideren la universitat com la seua empresa de producció de títols abans han sigut doctorands, i abans estudiants... Els que manen a la universitat són el fruit selecte d'un ambient. Imagineu-vos com és, doncs, aquest ambient.

Enric ha dit...

Completament d´acord amb el que diu magister: això també passa en la secundària. Conclusió: hi ha determinades institucions que haurien de quedar al marge de la lògica del mercat (com les educatives). D´altra banda trobe en El País d´avui una notícia on es parla de les propostes educatives del PSOE i d´IU: el primer vol donar un sou de 600 euros al mes als estudiants de batxillerat per a motivar-los (la pregunta és: se´ls exigiran resultats acadèmics a canvi? En tot cas, encara que fora així, la lògica del mercat ja s´encarregaria de fer que als "clients" dels professors no se´ls exigira massa: quina ganga, cobrar per ser un estudiant mediocre!). Per la seua part, IU proposa estendre l´educació obligatòria fins als 18 anys. I per què no donar un pas i fer obligatori l´ensenyament universitari? Imagineu-vos, en un futur no molt llunyà, als professors de la universitat posant parts de mala conducta a adolescents de 20 anys i cridants als pares per saber per què els seus fills no han assistit a les classes: l´estampa fa feredat. Però, ens encaminem a això?

Anònim ha dit...

Mare de déu, els professionals de la política són cada vegada més subnormals... I més perillosos... L'únic que se'ls passa pel cap és la idea de mantenir-los a les aules a base de pagar-los o d'obligar-los. És a dir, que les coses s'arreglen amb diners o per la força. Tot un exemple del discurs dominant. La mare que els va parir, quin nivell de cretinisme!

Anònim ha dit...

El Magister indica irònicament una de les claus del problema: estem "al servei" de la societat. I tot seguit identifica -seguint el to irònic- servir la societat amb el fet de satisfer les seves demandes. Vet-ho ací! Estar al servei de la societat implica satisfer les seves demandes, però el problema és qui o què genera les demandes d'aquesta societat. Si ho deixem a la llei del mercat, ja hem begut oli! Tot el que sigui cultura desapareixerà en un tres i no-res. És la història de sempre: les humanitats no poden dependre de la llei de mercat! O alm enys no en la nostra societat actual d'aquestes latituds -potser seriua una mica més factible en països més civilitzats, però sense que aquests països siguen tampoc Xauxa!-. La universitat que pot sobreviure en funció del mercat és únicament la més lligada al món de la tècnica. O hi ha una voluntat explícita i decidida de fomentar les humanitats des de dalt, o ja podem plegar! I potser passa això: que ja podem plegar.

PD: Crec que aquest divendres hi ha una europrimitiva interessant... Que ens toqui serà més fàcil que esperar que els nostres governs s'interessen per les humanitats. Així que...

Anònim ha dit...

Pues ya me explicará usted, señor Exemplator (qué pseudónimo tan extraño, dicho sea de paso), ya me dirá usted de dondé habrá de proceder esa voluntad clara y decidida, si resulta que las humanidades (con el pensamiento crítico incluido) representan justo lo que menos conviene a quines se supone que las deberían fomentar... Porque al fin y al cabo la burguesía ha aprendido la lección histórica y ya no utiliza las "humanidades" como precioso lujo (sus vástagos "humanistas" se han mostrado díscolos demasiado a menudo). Ahora el poder es más astuto y sabe que lo mejor para afianzar la jerarquía del dinero es que los desgraciados de abajo asuman la idea de que, como el "mercado" es sinónimo de "libertad" (quod erat demonstrandum), lo más democrático y lo mejor es "que todo sea mercado". Y efectivamente así es, hasta extremos que habrían hecho palidecer de bisoñez a los contemporáneos de Adam Smith. Claro, en un contexto de esta guisa, la educación secundaria, el prestigio intelectual de las universidades y la continuidad de las "humanidades" son una broma de las que congelan la sonrisa. Así que ya sabe usted lo que les espera...

Anònim ha dit...

Conxorxa del poder? És possible. Mai m'han caigut del tot simpàtiques les "teories conspiratives" de cap mena. No crec doncs que hi haja cap programa secret per part dels governs burgesos per a carregar-se les humanitats, malgrat que el discurs oficial siga de suport a la cultura. Però el fet és que se les carreguen. Més o menys conscientment, actuen en conseqüència amb els pressupòsits polítics i socials que dominen la cultura -en sentit sociològic- actual. I el més graciós de tot és que les propostes que més ens escandalitzen... provenen de partits "d'esquerra"!! Fins i tot d'algun partit que encara té membres que es consideren marxistes (els comunistes d'Izquierda Unida). Dinàmica de la burgesia?
I us anuncie una cosa terrible: alguns dels comportaments conflictius que són ja habituals a les aules de secundària estan arribant a les aules universitàries. Amb la qual cosa es demostra empíricament que no anem desencaminats en les nostres anàlisis, i que el futur immediat pinta negre. Jo, per sort, encara no he tingut ocasió de comprovar-ho en pròpia carn, perquè fa anys que impartesc classe a grups de "nocturn", amb estudiants majors de trenta, de quaranta i fins i tot de cinquanta anys. Però els meus col·legues que fan classe de matí a estudiants de 18 anys em conten coses esfereïdores de debó. Ja us contaré, que aquest quadrimestre que comença em toca tornar a l'horari de matí.
I, com a curiositat: el pseudònim de l'amic Exemplator, com el meu, com els dels primers habitants de "El Patio" in illo tempore, és més aviat un malnom posat per altres persones i que així ha quedat. Seria una història massa llarga explicar-lo...
Magister

Anònim ha dit...

Ai, Magister...! Quants records del Pati no virtual -ans virtuós, això sí!-... No cedim, però, a la nostàlgia...

Certament, jo tampoc no crec en conxorxes, però sí que la societat té una lògica interna. No, no és que hi haja una voluntat estricta de carregar-se les humanitats. Alguns gestors del poder sí poden ser conscients que afavorir el sentit crític pot ser perillós i contraproduent, però d'això a parlar d'una "conxorxa anti-humanitats"... Dins de la lògica interna de la nostra societat en aquest context d'ara el que interessa és fomentar una mena de tecnocràcia perquè això és productiu i rendible. I per a això no calen les humanitats. I ací s'ha acabat el bròquil. ¿Es produirà en algun moment una reacció que faça pensar en la necessitat d'un capitalisme de rostre humà? Ja veurem. Hi ha agents desestabilitzadors, pals a les rodes que poden afectar el sistema econòmic. Alguns d'aquests pals vénen de fora d'Europa. No sé si els Chávez, Lula, Morales i companyia sabran inventar alguna alternativa interessant. Supose que no. I, en qualsevol cas, no crec que d'ells puga venir res que, de colp, faci veure com és d'important mantenir les humanitats a les universitats... precisament, oi? Sí, si la veritat és que tot sembla molt clar. Ja tenim sort si podem encara calfar-nos una mica amb les brases de tot plegat...

Anònim ha dit...

Vaya por Dios, no me atribuyan ustedes ninguna teoría sobre conspiraciones. Aunque mi trayectoria como profesional del Derecho podría inclinarme a este tipo de hipótesis, les aseguro que no es mi fuerte. Más bien me refería a una manera de pensar más global, más impersonal, en la que la gente en posiciones de poder reacciona de maneras no necesariamente pensadas y deliberadas, sino siguiendo pautas que después heredan y desarrollan sus sucesores. No es que la burguesía haya "decidido" racionalmente que las humanidades le estorban, sino que a lo largo del tiempo ha ido tomando decisiones que revelan fuerzas de atracción y repulsión de las que pueden no tener ni la más mínima idea... Pero bueno, esto es entrar en profundidades de otro tipo. En cualquier caso, veo que este debate ha tomado un cariz elegíaco, y eso tal vez no es buena señal.

Anònim ha dit...

Ie, tios, no sé què us heu fumat, però la veritat és que al meu parer: a) ni les mesures que critica el Magister no tenen res a veure amb l'esquerra, sinó amb l'estupidesa dels proponents (o no, mira, en realitat són de dretes, a la vista de quin discurs perpetuen i extremen), i b) els governantillos aquests que esmenta Exemplator estan molt lluny de ser qualsevol cosa semblant a les esquerres, al rostre humà, a la política seriosa i responsable i (pufff!!!!!) a la salvació de les humanitats. La pura realitat és aquesta, xiquets: les humanitats no interessen o, com suggereix Candido , molesten, i estan condemnades a mort, amb l'alegre complicitat dels seus últims practicants. Efectivament, escalfem-nos amb les brases, perquè el que s'acosta és la glaciació. La qual cosa no significa dedicar-s'hi a qualsevol preu, oju!
Siguem clars: el sistema educatiu --que era el tema d'aquest debat-- i les "humanitats" --que és cap on ha derivat-- tenen el seu context històric, i el que estem veient és el final definitiu de la "nostra" idea d'universitat, d'aprenentatge i de cultura, totes elles deutores d'un model suprem (la universitat d'encuny humboldtià) que hom ja dóna per soterrat. Jo, personalment, què voleu que vos diga, a continuar llegint, a escriure les meues xorradetes i a tocar la flauta barroca, i els que vinguen darrere que s'ho apanyen amb aquest món Mad Max que sembla agradar a (quasi) tothom. Els qui tindran amarga mala consciència seran els qui s'han reproduït... Uffff.

Unknown ha dit...

Us adoneu que tot el que estem tractant ara sobre el desprestigi de les Humanitats està molt relacionat amb axiò que déiem l'altre dia de la manca de valors morals i manca d'eforç i sacrifici de la nostra societat?
Precisament, les llacunes morals i culturals entre els joves són símptoma de l'abandó de les Humanitats ja des de l'institut. Vull dir, que és en secundària i batxillert quan els alumnes comencen a tenir una actitud crítica y reflexiva. És, potser, l'etapa de més idealismes i d'afany de justícia social. En aquest moment, especialmente, són importants les Humanitats, perquè la filosofia, els clàssics, la literatura, l'art, etc., els proporcionaran uns referents indispensables per a entendre el present. Podran reflexionar i plantejar-se problemes sobre temes divins i humans amb una base cultural ineludible per a tractar aquests temes. En fi, ja sé que no us he de convèncer sobre la importància de les Humanitats, només volia destacar aquesta relació entre pèrdua de valors i pèrdua d'Humanitats. Quan deixaran d'esser una qüestió només d'erudits per a convertir-se en pilars fonamentals de l'educació?

Potser, alguna vegada arribaran a aquesta mateixa conclusió els polítics encarregats d'educació i assumptes socials, i per tant, prendran les mesures corresponents. Ara, quan serà això? I quantes coses hem de veure i patir abans d'això? Fins a quin grau de salvatgisme hem d'arribar? En fa por només de pensar-ho!

Sobre professors universitaris i alumnes també tinc moltes coses a dir, visucudes en primera persona. Voleu saber com es veu el vaixell des d'aquest costat del mar? Perquè vosaltres esteu tots en el mateix lloc, o paregut. Bé, ara no tinc temps (em toca explicar als alumnes de tercero de la ESO la lírica renacentista i Garcilaso de la Vega...i em pregunte, si seré capaç de despertar el seu interés i curiositat?Podré encamenar-los el meu entusiasme?)però després si puc continuaré. Només dir que perquè pugen donar-se (encara que a vegades ni tampoc així) bons alumnes, primer ha d'haver bons professors!!! Bé, doncs la manca de bons alumnes és proporcional a la manca de bons professors. Ara, els que tenim la sort d'haver trobat algú dels bons, hem pogut comprovar com és d'important la figura del professor, perquè com he dit abans l'entusiasme s'encomana, i no hi ha millor motivació que un professor apassionat per la seua assignatura. Quan això coincideix amb ulumnes amb interés per l'adquisició de coneiximents, aleshores perfecte. Us sona, veritat? L'atre dia escoltant l'Alber Hauf vaig entendre moltes coses!
Bueno, pues eso, el que tenga oídos para oir, que oiga.

Anònim ha dit...

Au, va, al final faré no d'advocat del diable, sinó de diable directament, i diré un parell de barbaritats, a veure si essent políticament incorrectes resumim el nus de l'assumpte. Al capdavall estem pegant-li voltes al mateix nano, i crec que us n'heu adonat. Val a dir: el model de societat culta, amb ciutadans responsables, lliures, intel·ligents, europeus, civilitzats, etc., és contemporani del model d'universitat humboldtià, perquè tot ve del mateix tronc: la Il·lustració, la utopia de la raó triomfant. Ja no tenim plena fe en aquella utopia, llevat de quatre despistats que encara no s'han llegit "La dialèctica de la Il·lustració" o que no s'han assabentat que Auschwitz hi té alguna cosa a veure. Però, vés per on, sembla que encara ens hi agafem com a clau ardent quan de la formació cultural de la persona es tracta: el ciutadà ha de ser culte o no serà.
Doncs no. Ací tenim davant dels nassos un nou fgracàs del model utòpic de la raó imperant. De filòsofs, poetes, artistes i humanistes sempre hi ha hagut, abans i després del segle XVIII. Però sempre han estat minoria, selecta minoria. El problema és que a partir del XVIII sembla que volem que TOTS ho siguen, i això, amics meus, no pot ser (i als fets em remet). Diguem-ho clarament: el saber, la reflexió el pensament crític, el gaudi de la música d'Alan Petersson, és per a uns pocs, per a escollits. I pretendir crear una societat on tots llegesquen Homer és més que utòpic: és absurde.
Em direu elitista, però a la fuersa ahorcan. El que tinc clar és que el saber humanista no té perquè anar unit amb un comprtament ètic i social positiu: de càtedros intel·ligents i fills de puta en coneixem uns quants. Llegir i entendre Sèneca no et fa estoic. I a l'inrevés, molts semianalfabets són exemple moral: també podria donar noms, en la meua família, per exemple.
Estudiar humanitats, saber per saber, no és una cosa per a tots, sinó per a qui vol i pot. No és necessari per a viure, ni per a viure moralment; ni molt menys per a trobar una bona feina o guanyar diners. Així que les mesures polítiques (incorrectament polítiques) que caldria prendre són:

-ensenyament primari obligatori només fins als 12 anys, i ja em sembla massa. S'ensenyarà als xiquets i xiquetes els rudiments per funcionar en la societat: les quatre regles, llegir i escriure, qui era Franco, i quatre coses més. amb això ja poden anar bé.
-Estudiar, el que es diu estudiar, es fa a l'ensenyament secundari, voluntari i garantit per a tot aquell que en tinga ganes o necessitat.
-I a la Universitat hi anirà, com sempre, l'elit intel·lectual, els més capacitats per a pensar i per a crear. La resta no ho necessita per a res.
Què us sembla el programa? Guanyaria unes eleccions el candidat que presentés una reforma educativa així, tan "raccionaria", tan del "ancien régime"? És que encara estem en la utopia de la Il·lustració... Si és que som roussonians, redéu! Al final de la partida enllacem amb un altre fil d'aquesta ronda de cerveses: el de la natura humana. Em té igual si l'espècie és bèstia per natura, per entorn o per afició. El cas és que és bèstia majoritàriament. I ignorant. Tornem a l'elitisme, i ja em perdonareu que ho diga tan cruelment. És per provocar una mica...
Magister.

Anònim ha dit...

Hombre, es curioso. En su alegato antiilustrado parece usted querer olvidar que hay países en los que gracias a un currículo razonable todas las personas escolarizadas sí que han leído Homero, entre muchas otras cosas. Sólo que no todos son "humanistas", por supuesto. A parte de que se quejan ustedes del desmontaje de las humanidades y, como alternativa a la utopía de la razón, ofrece usted la amenazadora utopía (de Platón y del absolutismo ilustrado) de un aristocratismo que se pretende... ¿qué, razonable, racional, o simplemente garrotero? Sí, claro, la ilustración kantiana puede que sea utópica, o no, pero que lo que usted plantea sea possible y al mismo tiempo justo, vaya, es cambiar el idealismo por la alucinación. Dicho sea de paso, yo también me considero elitista, pero no creo que haga falta simplificar el problema de una manera tan grotesca. Por cierto, puede que la Ilustración tenga mucho que ver con Auschwitz, pero también con el auge de las humanidades y con la universidad al estilo de Humboldt, justamente. Y para acabar: los ideales de ilustración universal, que usted se complace ahora en ridiculizar, nacen en las humanidades y... en la Ilustración. A ver si somos más rigurosicos, por favor.

Enric ha dit...

Em sume a la incorrecció política del Magister, i no crec que es tracte de cap alucinació. Si em permeteu la pedanteria wittgensteiniana, podríem dir que el problema dels partits progressistes és que confonen la gramàtica de la paraula "dret" amb la d´"obligació": una cosa és que tothom tinga garantida l´oportunitat de rebre un ensenyament de qualitat fins a la universitat, i una altra de molt diferent és pensar que tot el món està obligat a fer-ho. Reconéixer aquesta obvietat no té perquè abocar-nos a cap amenaçadora utopia del despotisme il·lustrat. Hi ha "aristocràcies" i "aristocràcies": unes estan ben fundades i d´altres no, senzillament. Propose una definició d´actitud il·lustrada: desenmascarar les falses aristocràcies. L´aristocràtica proposta de la reforma educativa del Magister no fa mal a ningú: perquè qui no estudia és perquè no vol, i no perquè se li impedesca; i qui vol, pot rebre una educació de millor qualitat. En canvi, amb el democratisme pedagògic actual tots ixen perdent: els qui no volen estudiar perquè estan obligats a fer-ho, i els qui volen perquè no ho poden fer en unes bones condicions. Resultat: mediocritat general.
Ara bé, això no significa que no hi haja determinades condicions polítiques, socials o del tipus que siguen que puguen afavorir una major expansió social de l´estima per la cultura (encara que no tots siguen humanistes).
És curiós com reflexionant sobre aquests temes contínuament em ve al cap l´exemple de l´esport, on les coses funcionen molt altrament. A mi, com a aficionat al bàsquet, m´agradaria, quan jugue, poder i saber fer les coses que feia amb el baló Michael Jordan, per exemple, però no ho puc fer, i no passa res. Si jo jugara amb l´equip del meu poble un partit amistós contra, posem per cas, el Barça, a ningú se li ocorreria dir que, com que el Barça és un dels millors equips d´Europa i nosaltres un simple equipet de poble, hem de començar el partit amb un avantatge de 50 punts, perquè si no seria injust. Aquest tipus d´argument és el que impera en la ideologia pedagògica actual. És cert que els grans esportistes són models a imitar per a molts xiquets i joves: tots tenen dret a voler ser com Ronaldinho o com Pau Gasol, PERÒ NO TOTS HO PODEN ACONSEGUIR. Aleshores, per què ací sí que es respecta el principi d´una fèrrea aristocràcia? Doncs perquè l´esport sí que dóna diners, i les humanitats no: si en les competicions professionals de qualsevol esport competiren esportistes mediocres, ningú les seguiria, i s´ha acabat el negoci. En canvi, en les humanitats tot val...

Unknown ha dit...

Anem a veure, Magister i companyia,

Primer de tot, dir-te que comptes amb el meu vot per a la candidatura a president, si decideixes presentar-te quan tanquen la teua facultat :-)

El teu programa no crec que contradiga res de la meua intervenció d’abans, perquè m’imagine que quan expliques qui era Franco els parlaràs de llibertat, de tolerància, de respecte, de pau, de responsabilitat, etc, etc. Valors humanístics, en definitiva, encara que ja sé que no hauràn de llegir Séneca, ni Rousseau en primaria. Aquests podran ser uns ciutadans perfectes, qui diu que no? Segur que els familiars que menciones són persones maginífiques encara que no tinguen estudis, doncs clar. Però, que jo defense l’estudi de les humanitats com a font de valors morals pels joves i no tan joves, no vol dir que només es puguen adquirir a les aules. Ni molt menys.

En secundària no deixes clar el currículum, però done per descomptat que també hi inclouràs una formació en humanitats, ara ja molt més ampla, sobretot (encara que mai exclusivament) per aquells que volen estudiar una carrera de lletres. I estic totalment d’acord que aquesta etapa ha de ser voluntària. Aquests també podran ser excel•lents ciutadans, fins i tot tenir una respectable cultura tant humanística como científica, reflexionar, estimar la música, tenir un pensament crític, sense llegir Homer. Perquè entre el negre i el blanc hi ha moltes tonalitats.

Pel que fa a la universitat, sóc tan elitista como tu i com l'Enric. Aquesta mania actual (encara que ja fa anys) que tot el món ha d’anar a la universitat és un grau error que a molts alumnes els cuasa grands problemes. Ací eixiran, evidentment, els filòsofs, poetes, artistes i humanistes, la selecta minoria. Totalment d’acord. Aquest també seran bons ciutadans, i aquests sí llegiran Homer.

A pesar d’això, entenc que sempre hi haurà en qualsevol grup d’aquestes, persones que poden ser uns fills de puta, encara que hajan estudiat humanitats. Doncs clar, no són matemàtiques. I a més, tampoc tots els llicenciats en Filologia són filòlegs!

Anònim ha dit...

MAGISTER FOR PRESIDENT!!! Sens cap mena de dubte!

Bé, conyes a banda, el discurs ddel Magister ´s evidentment ultrat i ell amteix ho sap. El seu sentit últim, despullat ja de la conya i la ironia magnífica que hi ha emprat, correspon més aviat a la lectura que en fa Enric. Efectivament, abans de la il·lustració, també hi hvia intel·lectuials. I si tornéssim a l'Antiguetat clàssica, seria magnífic... acondició que nosaltres no fóssem esclaus, és clar... I encara més magnífic si, essent senyors, tinguéssim entre els nostres esclaus un encarregat de portar els xiquets a l'escola: un pedagog. Ah, tenir un pedagog per esclau! Aquesta sí que seria bona!

El que més em dol de tot plegat és que, sense arribar a l'extrem del que planteja el Magister, hem tingut sistemes educatius millors. I en aquest sentit Cándido té raó quan diu que "hay países en los que gracias a un currículo razonable todas las personas escolarizadas sí que han leído Homero, entre muchas otras cosas. Sólo que no todos son "humanistas", por supuesto". Em pregunto per què aquesta possibilitat sembla haver-se perdut.

Ben cert que Auschwitz i la il·lustració tenen alguna cosa a veure, però, compte, la il·lustració i els drets humans també. I crec que hauríem de poder agafar una cosa sense agafar-ne l'altra.

Per a acabar, com diu l'Enric -a mi també m'agrada el bàsquet-: no tothom pot ser un Gasol. I no passa res. Però un estat com cal hauria d'afavorir unes mesures educatives perquè tots els "Gasols" potencials puguen realment arribar a desenvolupar-se com a tals sense els entrebancs derivats de la seva condició social. I ara, fem la substitució. Qui diu "Gasol" diu un humanista. I qui diu un humanista, diu, simplement, un home culte que, sense pretendre arriobar a ser un humanista, vol tenir un certs coneixements que el posen per damunt de la mitjana. Sense més. Crec que aquests mínims d'anar per casa no haurien de ser tan difícils d'aconseguir. I, tanmateix, semblen impossibles. Potser ja ho són.

Anònim ha dit...

Exacte, conyes a banda, fins i tot l'EGB i el BUP d'abans de la Deforma eren molt més dignes. L'exemple d'Homer era especialment desafortunat -- els meus estudiants polonesos havien llegit no sols Homer, sinó també Sòfocles. En aquest punt coincidesc també amb Exemplator i amb el Cándido (no serà vostè de la Serrania, per casualitat?). No cal un govern dels savis, Magister, perquè els savis tendeixen a no voler entrar-hi. Tu mateix, pendó, no et presentaries com a polític ni encara que això et posara a recer de l'Euribor... El que cal és, senzillament, un sistema educatiu planejat per persones sensates i protagonitzat per persones sàvies al servei de "projectes de persones". No és tan difícil. I tanmateix, sembla que fins les coses més elementals ja sonen a fantasies d'un altre món. Aquesta és la qüestió, amarga com poques.
I, per cert, Magister, Cándido e tutti quanti: no cal estirar-ho fins a qüestionar la racionalitat ni la Il·lustració. No siguem xorres, amics: si el personal llegira Kant i fóra fidel al seu esperit, otro gallo nos cantara. Un altre dia, si voleu debatre sobre això, no hi tinc inconvenient. Els termes del nostre debat estan molt clars, no cal tirar bales tan grosses.
I permeteu-me que us invite al text que ve després, que si no pareixerà que som una simfonia d'una sola nota...

Anònim ha dit...

Bé, una simfonia d'una sola nota pot ser avorrida, o estar molt ben feta; però la meua intervenció anava, en efecte, en la línia de trencar un poc el monocromatisme. Amb ironia i un punt de mala llet, com bé heu vist. No he pretés, ni crec haver-ho fet, "ridiculitzar" els ideals de la il·lustració: només relativitzar algunes de les seus conseqüències. Això no té res a veure amb ridiculitzar. I, en efecte, la república de Plató, el govern dels filòsofs, és una altra utopia estúpida, perquè senzillament cap savi de debó voldria dedicar-se a la política. Per a això ja estan els tecnòcrates o els sense escrúpols, que ho fan molt bé, molt millor que el filòsof.
I què bonic seria que tots llegiren Homer! Almenys, fem el possible perquè la majoria ho faça. O almenys que en tinga possiblitat. Però no es pot obligar...
Magister

Anònim ha dit...

Per cert: més material per al debat. Tot un "exemplum". Mireu, per curiositat, el vídeo promocional (sí, PROMOCIONAL: en la lògica de mercat, la propaganda és fonamental) de la Universitat de València per a vendre (sí, VENDRE) la Facultat de Filosofia i Ciències de l'Educació. El trobareu a la següent adreça:
http://www.uv.es/~webuv/noticies/noticia.php?idnoticia=6175
S'admenten comentaris.
Magister.

Enric ha dit...

Resulta cruelment irònic assabentar-se pel vídeo de la gran demanda laboral de carreres com Filosofia o Humanitats quan, qui escriu aquestes línies, filòsof, es troba actualment gaudint d´unes vacances forçades perquè, segons la Conselleria d´Educació, actualment, en tota la província de València no hi ha cap professor de Filosofia de secundària malalt a qui calga substituir. En aquest context, què pot significar que aquests estudis ens permeten "adaptar-nos a les noves tendències"? Tal volta es refereix a la capacitat d´assumir estoicament uns llocs de treballs precaris i inestables. Deu ser això.

vicent f. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
vicent f. ha dit...

Sigueu ben educats i feu cas al Guillem: Passeu a un altre apunt.

No temeu, al remat tots els camins porten a Roma. (Que al seu temps gloriós ja practicava la pirateria a la xarxa mediterrània i es va convertir en la gran còpia de la cuna de la civilització "europea" -ja inicià aleshores la fuga i rapte de savis i cervells estrangers a canvi d'un contracte de becari al servei de les famílies riques). De segur que tornarem a parlar de les humanitats, de l'educació, de la llibertat, de la vida...