dimecres, 27 de febrer de 2008

La fal·làcia del món virtual com a món "alternatiu".

NOTA PRÈVIA: Per problemes tècnics, aquest missatge l'he posat abans dins d'un fil. Ara, superats ja aquests problemes, el col·loque en un fil a banda... I una qüestió d'ordre: apareixerà signat per "Josep"... un dels pseudònims d'Exemplator, Josep-Antoni, i altres malnoms que fem servir dins aquest Pati...

===RECOPIO EL TEXT (i el modifico sobre la marxa)===

Pensava introduir aquesta remissió en un missatge a banda, però el sistema no em deixa. I, potser, millor així. Volia remetre-us a la lectura d'això en El País. És una pura anècdota referida al món del famós Second life, on sembla que es vol introduir un sistema de vigilància dissenyat pel govern dels Estats Units per tal de pescar-hi... possibles terroristes...!

La veritat és que mai no he entrat en Second life. No m'interessa gens... però trobo que ja és el summum això de la vigilància real en un món... ¿En quin món? ¿Virtual, irreal...? ¿Quin estatut correspondria a aquesta mena d'hipermon que, essent virtual, és del tot mimètic al de la, diguem-ne, "first life"? Per aquesta banda es podria obrir un nou fil al voltant del concepte de realitat en aquesta desballestada societat nostra. Si mireu això, hi trobareu l'essencial sobre Second life i les múltiples possibilitats de valorar-lo. Hi he arribat mentre buscava -sense èxit- una intervenció d'algú que deixava l'invent com un drap brut des que, només entrar-hi, havia volgut follar-se la primera noia virtual que havia vist i l'havien engegat a rodar: En què es diferenciava això de la vida real...? -es preguntava aquell blocaire-. He fet una recerca buscant "+sexo+second+life" i és impressionant... Si ja la idea d'un món virtual alternatiu em sembla de persones greument malaltes, que aquest món, a més, siga un reflex idèntic al real -ja comença a fer-me por utilitzar aquesta paraula- és de persones doblement malaltes...

En realitat, ja fa temps, quan vaig descobrir Internet i les primeres vegades que vaig xatejar, em vaig quedar bocabadat. Hi hagué un temps en què perpetrava relats i la, diguem-ne, fenomenologia del xat em va fer pensar molt... (i això, en mi, em pot menar fàcilment al món del relat). És curiós com la gent, d'una banda, juga a desinhibir-se des del pretès anonimat del xat i, d'altra banda, necessita vestir-se (emoticons, avatars, lemes, etc.) per a despullar-se millor. És pura teatralitat, un món on, a la fi, perden sentit conceptes com realitat, falsedat, virtualitat... Encara recordo que vaig començar -només al cap- un relat en el qual Ausiàs March entrava en un xat. Però era ell, en persona -en què???-, no algú amb aquest pseudònim... Ja sabeu, per allò del seu patiment derivat del concepte de pecat i cos com a realitats íntimament lligades, etc. Bé, tant se val, no us amollaré el rotllo demencial que em vaig inventar... El cert és que, malgrat tot, aquell món dels xats de fa no gaire -en Internet res no pot ser de fa molt...- s'ha quedat com una cagadeta de mosca al costat d'una caguerada d'elefant si el comparem amb el món de la virtualitat d'ara... I ja veurem d'ací a uns anys -tampoc no gaires!-...

Bé, tallo. Queda ací aquesta nota sobre vigilància real en un món virtual i sobre realitat de la virtualitat. Un batibull que aneu a saber si serà suggeridor! Quin laberint més absurd...

9 comentaris:

Silenus ha dit...

La cosa, efectivament, té molta teca. Deixe de banda el detall de la vigilància dels ianquis, que és un exemple extrem de paranoia i de mania persecutòria, entre altres coses.
El que veig és que el personal sembla que no troba res d'estrany en aquest tinglado de Second Life, ho troba curiós, sorprenent pel nivell de tecnologia que demostra, però normal... Xe, vols dir? Aquesta gent, en la mesura que es passen hores i hores asseguts cara a la pantalla, estan descuidant tots els components de la vida real, incloent-hi les diverses habilitats que només la interacció real posa en joc. I és que el personal està malalt. per no dir res de la lectura política que es pot fer d'això, en termes d'immersió profundament patològica en la idea que l'única alternativa a un món cada vegada més carnívor és dissipar el temps lliure en un joc i en una ficció...
No ens enganyem: no estem parlant del telèfon (fix o mòbil), ni tan sols d'internet o del correu electrònic --mitjans que, al capdavall, estan més o menys arrelat al món real, de les coses del qual són mers transmissors o aparadors: transmissió de veu, de textos, d'informacions, succedanis de la paraula parlada o de les coses impreses en paper. Del que es tracta, com assenyala molt bé Exemplator, és fins i tot del nostre sentit de la realitat. No hi ha pitjor alienació que la d'una fantasia hipostasiada fins a l'estatus fantasmagòric de "segona vida". Des del meu punt de vista, aquest és el narcòtic social perfecte per a la perpetuació multiplicada del que passa en el món real: una societat de malalts que durant el dia estan esperant tornar a casa a fumar l'opi de la realitat irreal, convençuts que hi "viuen". Mentrestant, el món continua ple cada vegada més de bogeria i d'injustícia. Tal com vaig insinuar l'altre dia, tot plegat fa una pudor inconfusible de déja vu, de finals de la Belle Époque.
I no dic res respecte de l'aspecte econòmic del tema. Fixeu-vos que (alguns) sempre hem maleït l'economia especulativa, improductiva i parasitària dels brokers de la borsa, però això de fer-se milionari venent fantasies dins d'una fantasia... en fi, em sembla el límit inassolible de la degradació. Francament, tot això mereix una fi apocalíptica i violenta. Ja ho veurà qui ho veja.

Vicent F. ha dit...

"3 años de cárcel para un ingeniero Marroquí por crear un perfil con la identidad de su rey en Facebook"

Un ingeniero de TI de Marruecos ha sido condenado a tres años de cárcel por hacerse pasar en Facebook por un miembro de la familia real de este país. El motivo para condenarlo a tres años de cárcel: “usurpar la identidad de Su Majestad el Príncipe Moulay Rachid”. Amnistía Internacional dice estar sorprendida de la sentencia. “Es del todo desproporcionada”, sostiene un miembro de la organización... "
Bé, no l'he contrastada la informació i no sé si realment pertany a la virtualitat o al món real, si serà veritat o pura invenció fantàstica o una vulgar mentida, paraula tan de moda i devaluada darrerament.

De tota manera cada dia es fan més patents, evidents, reals, visibles i tangibles, els símptomes que ens caracteritzen com a espècie animal dominant (si excloguem les cuques i les rates). Tota la nostra irracionalitat pot desenvolupar-se -sense límits?- i com sempre, trobarem la part més insana abans que els possibles beneficis...ummhh, deixeu-me pensar...

vicent f. ha dit...

La meua ignorància virtual em pot portar a fer afirmacions més pròpies d'una Second Life que no d'aquesta "m.." que ens ha tocat viure. Podria fins i tot donar més una imatge de Troll (virtual) amollant bajanades respecte d'aquest conflicte (real-virtual-desig-frustració?), que no pas de pardillo galàctic com "en realitat" sóc...

Els meus fills, competidors directes de l'espai cibernètic, ja no es molesten a intentar explicar-me allò de Matrix, ni jo a intentar comprendre-ho, així que per a mi l'univers al que s'accedeix mitjançant un teclat i un rato(lí), i a través d'eixa pantalla que fa de "windowa" enciclopèdica, és tot el mateix. Tant se me'n fa que l'anomenen Second Life, com Facebook, com qualsevol dels altres entorns d'intercanvi relacional entre els humans (i no-humans o màquines). Al cap i a la fí es tracta d'una disfressa per tal de no assolir les pròpies mancances i les insatisfaccions amb què ens regala la frustrant vida on ens aboquen i on estem lligats fins i tot per llei i sense escapatòria possible (quin desastre, para! para!).

També he de dir que de moment no he visitat aquest Nou Món però ja trobaré el moment. I potser això invalide qualsevol opinió (meua) al respecte.
Pel que conten, podria haver estat un gran invent i tampoc no hem pogut evitar llançar-lo a perdre barrejant totes les seues coses bones i el potencial positiu amb allò més brut i pervers que s'haja pogut inventar: ¿el diner?
Serem a temps de salvar-lo? Seria possible crear una ONU o un FMI, o un G8, o una UE, o una ONG que no ens deixe crear tot això?

(M'he proposat fer tot un llarg llistat amb les possibles aplicacions benèfiques i beneficioses per a la humanitat, i de segur que superarà en nombre a molts altres invents- encara que... si ja esteu avisant que els americans van a ficar cullerada, malo!)(No sé si ens interessarà el negoci)

I és que, senzillament, és la nostra manera de fer. Sembla que no en sabem altra. Però no voldria recomençar amb el mite del "bon sauvage" i allò sobre la natura humana...
Em desconnecte.

Exemplator ha dit...

Jo ja sé que aquestes coses ens superen..., però, per més maldestres que siguem en aquestes batalles, no és el mateix enviar un correu o llegir un periòdic o xerrar ací... que integrar-se en Second Life (això del Facebook no acabo d'entendre ni sé ben bé de què va).

És curiós com tot això d'Internet -especialment del web 2.0- ens ha enderiat amb la idea de "compartir", un dels grans mites de la xarxa. Ho hem de compartir tot, vulguem o no vulguem. I de bracet amb la idea de compartir, també ve la pseudodemocràtica idea de "avaluar les notícies". No funcionava així allò del "Meneja'm"? Amollar notícies que es mantenien en primera plana segons estigués més o menys puntuat pels seus lectors... Se'ns insta constantment a un món extravertit, com si fos un delicte el silenci, la solitud o la concentració. Fins it ot les vacances són millors si pots dedicar-te a... xerrar per telèfon com una malabèstia! La gent xerra i xerrar i xerra i amolla pocasoltada rerere pocasoltada a tota hora... No, no és que hàgim d'esperar a telefonar només aun tinguem alguna certesa interessant a comunicar sobre qualsevol problema filosòfic, no, no vaig per ací: hem de telefonar quan siga necessari, el que passa és que cada vegada sembla que ens resulta més necessari no pas el fet de comunciar-nos... sinó el simple soroll.

Evidentmenmt, no negaré la utilitat de la telefonia mòbil o l'interès -per a mi ocasional- dels mp3... Tinc molt poc de tecnòfob. I també molt poc de tecnòlatra. Però m'intriga d'on ve aquesta dèria per comunicar-nos tant i tant quan, de fet, vivm en una de les societats més aïllades que hem tingut mai! Aquesta extraversió loquaç que ens fa convertir en joc una cosa tan sinistra com el Gran Germà, com si res... I després protestem perquè ens controlen i saben fins i ntot la marca dels calçotets que portem. I d'aquesta cursa esbojarrada cap a l'aïllament i el solipsisme masturbatori, jo diria que Second Life n'és l'exemple més depurat i refinat -de mement-.

Au, bona nit!

guillem ha dit...

Anem a pams, que si no el debat es pot embolicar. Jo, si tinguera fills i es dedicaren a la informàtica, la veritat és que em faria una por terrible de pensar en les conseqüències de totes aquestes coses (en les quals m'imagine que els meus fills estarien immersos). Per pura autodefensa elemental, és clar. Per això entenc perfectament el punt de vista de Vicent, i em sembla lícit i fins i tot necessari en el seu cas. Ara bé: no tinc fills, ni ganes (és a dir, amb moltes ganes militants del contrari...), i per tant puc pensar sobre el tema sense condicionants i parlar-ne sense embuts. Intente fer-ho sense ferir ni ofendre ningú, que quede clar.
Com diria un cèlebre personatge, "hi ha dues línies d'investigació". D'una banda, les conseqúències de la "virtualitat" aquesta (jo preferesc anomenar-ho "fantasia cibernètica", per respecte al P@tio) per a la vida social i per al sentit de la realitat. De l'altra, el problema del "soroll" que assenyala l'Exemplator.
Pel que fa al primer problema, en fi, crec que subscriuria el que diuen Silenus i Exemplator. El qualificatiu de (pseudo)sociabilitat masturbatòria és la clau, al meu parer, i no caldrà que us recorde el que deia Freud sobre la sexualitat immadura. A mi, personalment, em sembla fins i tot insultant que unes persones estiguen jugant (o guanyant diners) amb una ficció onanista mentre el món real (i no tinc por d'emprar el terme) és cada vegada més invivible. Què voleu que us diga, potser sóc un moralista, però és així. A més a més, aquesta difuminació de les fronteres entre la realitat i la fantasia penetra molt més a fons del que ens pensem. I la realitat (injusta i fastigosa) es reprodueix de meravella quan el personal es dedica a menejar-se-la virtualment. És el meu punt de vista.
Respecte del "soroll", que és un altre tema, doncs sí, certament. Subscric del tot l'explicació de l'Exemplator. Jo hi inclouria, de manera metafòrica, les pseudorelacions personals, incloent-hi els xats amb desconeguts i totes les Second Life que vulgueu. Succedanis que, sense que els participants se n'adonen, devaluen les relacions reals i els fan més ineptes a l'hora de tractar (amb) persones. Per no dir res de la desverbalització d'aquesta moda nefasta del "llenguatge sms" i similars... Els qui tracten amb adolescents saben perfectament quin és l'abast d'aquesta regressió en el llenguatge, directament proporcional a la quantitat astronòmica de missatges que circulen. Cada vegada es parla més i es diuen menys coses. Cada vegada més paraules, cada vegada menys idees. Cada vegada més "comunicació" (pseudònim de la buidor verbosa, tòtem dels temps), cada vegada menys reflexió. Ja sé que sona a discurs reaccionari de "sempre anem a pitjor", però si algú em pot demostrar el contrari de manera fefaent, n'estaré encantat. Talle, que encara me'n direu alguna de grossa...

Isabel ha dit...

Jo tinc fills menors, i per descomptat que intentem controlar i vigilar el seu accés a Internet i els seus perills. I no tinc ni el mínim escrúpol per això, crec que és la nostra obligació com a pares, almenys, així ho veiem el meu home i jo. L’ordinador al qual ells tenen accés està en un lloc de la casa de pas, visible sempre. No tenim ordinadors a les habitacions, com tampoc hi tenim televisió. Potser algú li puga paréixer una postura repressora, o massa autoritària, doncs molt bé, cadascú que ho faça como vulga, en la nostra casa manen els pares. Hi ha diàleg i tots poden opinar, fins i tot queixar-se, però l’última paraula la tenim nosaltres. A vegades encertarem i a vegades no, però així és la vida, no?
Pel que fa al Scond Life aquest, he de reconéixer que no tenia ni idea que existira aquest món. He investigat els llocs que indica el Josep, i m’he quedat morta. Crec que, efectivament, és una cosa molt perillosa perquè algú haurà que acabe vivint més en aquest món virtual que en el real, amb tot el que això comporta. Una cosa que comença com un joc pot acabar en bogeria. Jo crec que aquest fenòmen es conseqüència de la solitud i frustracions de la gent, que busca trobar i realitzar en aquesta altra vida el que no ha pogut fer en la real. Però, jo em pregunte: es pot enganyar una persona a si mateixa fins a aquest punt? Ens podem creure les nostres pròpies mentides i alimentar aquestes fantasies fins que s’apoderen a poc a poc de la realitat?
I ara, endivina endivinalla, a qui us recorda tot aquest assumpte de fugir de la realitat i ficar-se en la pell d’un personatge de ficció fins a arribar a la bogeria? Ara, que no és el mateix dedicar-se a desfer entuertos que a menejar-se-la virtualment, evidentment :-)

Exemplator ha dit...

Sí, Guillelmus, jo també coincideixo amb tu que, si tingués fills, em preocuparia pel tema (...vaja... si fos un pare com cal...). I prendria cartes en l'assumpte, com fa la Isabel (...que sí sembla una mare com cal...). En la meva intervenció em limitava a "matisar" les paraules en què Vicent semblava ficar en un mateix lloc el Second Life aquest amb el simple fet d'engegar l'ordinador (o almenys així he entès jo l'inici de la seva intervenció).I quan deia que aquestes coses ens superen... m'incloïa entre els "superats"...! Perquè, vertaderament, no puc entendre el que passa. Se'm resisteix.

Jo no sé quant de temps porta rutllant això del SLife. Als E.U. més que no pas ací. I ací ha estat molt celebrat (n'hi ha una versió en castellà i no sé si n'hi ha en català...). Com que no acabo de saber com funciona la cosa per dins, no puc donar-vos-en més detalls. Però sí vull afegir un parell d'anècdotes més. Concretament, a Second Life es fan també campanyes electorals (no sé si l'actual espanyola hi té reflex), hi ha partits polítics amb seu virtual (entre altres, que jo sàpiga, Esquerra Republicana) i hi ha grups de pressió política... Quan m'he assabentat d'aquestes coses (i de moltes altres que podeu trobar si googlegeu una miqueta), m'he quedat bocabadat. Com és possible? Fins a quin punt de narcotització mental podem arribar? És indescriptible! Fugir a través d'un món virtual d'aquest món real, alhora que el món real reprodueix com més va més exactament el món que suplanta! La veritat és que costa fins i tot de descriure..., simplement de concebre... Ens usurpen la realitat i tot seguit ens usurpen fins i tot la capacitat d'imaginar. I tots ben contents, volant cap a casa per a connectar-s'hi...

Exemplator ha dit...

En Ciberprensa -un blog que trobo força interessant i que recomano als qui us interesseu per tecnologia i per ciberperodisme- publiquen la notícia que l'Institut Cervantes ja té seu a... Second Life...! En fi... Doncs, això.

Exemplator ha dit...

Un afegitó, en anglès, però com anell al dit: la lluita antiterrorista dels EE.UU. en els mons virtuals... . En fi...