dimecres, 13 de febrer de 2008

Contrareforma

Presente a la vostra consideració el següent text d´Enrique Gil Calvo: http://www.elpais.com/articulo/opinion/nueva/contrarreforma/elpepiopi/20080212elpepiopi_4/Tes

Definitivament, sembla que l´esperit il·lustrat ha de lluitar en múltiples fronts (serà capaç de no rendir-se?): al dogmatisme neoliberal se´n suma el vell dogmatisme religiós, exemplificat no únicament pel terrorisme islamista ni pel puritanisme nordamericà, sinó també pel catolicisme, el de tota la vida, vaja. Em sembla digna de reflexió la tesi que relaciona l´augment d´influència de la religió en política amb la decadència de les grans ideologies modernes, sobretot les d´esquerres. No sé a vosaltres, però a mi tot plegat se m´antoixa com la represa d´una batalla que semblava (quina ingenuïtat!) definitivament guanyada. És possible una política realment atea, desencantada, però raonable? O els qui en alguna ocasió hem cregut en aquesta possibilitat hem estat (o som) també víctimes d´una superstició, la superstició de la raó? Us llance aquests angoixats interrogants.

7 comentaris:

Silenus ha dit...

Jo no sé a vosaltres, però a mi expressions com "superstició de la raó" i "dogmatisme de la raó" em produeixen mal de panxa. Ja sé que és una manera de parlar, Enric, en aquest cas fent "representació" d'un discurs aliè, però, francament: el fet que tinguem la batalla perduda no vol dir que la culpa siga nostra. Sí home, cornuts i pagar el beure! No siguem masoquistes ni acomplexats, per favor. No serà que la gent (com deia fa poc Magister) és burra per natura, per ambient o per afició?

Dic tot això per excitar una mica el debat, perquè la veritat és que a mi cada vegada em fa més fàstic tot plegat.

I sobre la recontrareforma, doncs mira, al final haurem d'acceptar democràticament el que decidisca la majoria dels nostres conciutadans, bé directament (participació cada vegada més massiva en el que l'autor anomena performances) o bé indirectament (les decisions que, sobre la base d'aquesta mobilització i de l'ambient social, prenga el govern, constituït legítimament i democràticament, i tot exercint les funcions de decisió que li corresponen). La democràcia és així, i està molt bé que siga així. Si l'església, el govern i els votants porten a la recontrareforma, doncs bona cara i endavant.

Anònim ha dit...

Tampoc no ens les hem de tragar com rodes de molí! Ojo! La història i tot el que l'envolta és com l'anar i venir de la mar, el que passa és que habitualment no ens n'adonem del moviment perquè estem immersos en ell i només apleguem a tindre consciència dels canvis amb la perspectiva de la llunyania en el temps, o en l'horitzó -seguint el símil dels oceans- i encara i així, solen ser altres els qui ens avisen dels esdeveniments.
Ara, segurament estem en época de recessió i rescisió, no solament pel que fa a les qüestions pecuniàries o manducaires, vaja, materials, sinó que les qüestions de l'esperit, incloent-hi la raó (el saber, la ment, el pensament...i cóm no els drets, la llibertat,...) també pateixen, potser per la por a la catàtrofe, vull dir, no serà, en el fons, un instint d'autoprotecció i supervivència extrema (com a espècie) que la mare natura ens imposa a cada moment? Perque de vegades, córrer massa ens fa ensopegar. Xè, jo no crec que tot siga pur atzar i passe per casualitat, de vegades hi ha raons ocultes darrere de cada moviment, i no sabem quí maneja els fils. Cordialment.

VicentF. ha dit...

Tampoc no ens les hem de tragar com rodes de molí! Ojo! La història i tot el que l'envolta és com l'anar i venir de la mar, el que passa és que habitualment no ens n'adonem del moviment perquè estem immersos en ell i només apleguem a tindre consciència dels canvis amb la perspectiva de la llunyania en el temps, o en l'horitzó -seguint el símil dels oceans- i encara i així, solen ser altres els qui ens avisen dels esdeveniments.
Ara, segurament estem en época de recessió i rescisió, no solament pel que fa a les qüestions pecuniàries o manducaires, vaja, materials, sinó que les qüestions de l'esperit, incloent-hi la raó (el saber, la ment, el pensament...i cóm no els drets, la llibertat,...) també pateixen, potser per la por a la catàtrofe, vull dir, no serà, en el fons, un instint d'autoprotecció i supervivència extrema (com a espècie) que la mare natura ens imposa a cada moment? Perque de vegades, córrer massa ens fa ensopegar. Xè, jo no crec que tot siga pur atzar i passe per casualitat, de vegades hi ha raons ocultes darrere de cada moviment, i no sabem quí maneja els fils. Cordialment.

Magister ha dit...

Una mica fora de temps (cosa habitual en mi...) m'apunte a aquesta ronda de cerveses. L'article em sembla molt revelador. Fa algun temps es posà de moda l'expressió "franquisme sociològic" per fer referència a eixa difusa ideologia dretana present en la nostra societat en individus que afirmen no tenir-ne, d'ideologia, però que el que pensen, sense ells saber-ho, és més fatxa que "Las leyes fundamentales del reino". Doncs bé: potser estem ací davant d'un "catolicisme sociològic" atàvic en la societat espanyola. Les esglésies són cada cop més buides, sobretot de gent jove; cosa que va fer exclamar alegrement a un cunyat meu que la Santa Mare tenia els dies comptats i que aviat veuríem com tancava la paradeta. Quin error! Curiosament, a diferència d'altres països on el catolicisme practicant gaudeix de molta millor salut que el nostre, especialment entre els joves, l'integrisme no arriba a graus tan esperpèntics ni rocambolescos com al solar patrio. El que demostra: a) que, en efecte, es fonamenta en una actitud totalment irracional, i b) que en tenim per a estona; dissortadament, per a molta estona.

Silenus ha dit...

Si el teu cunyat s'equivoca (i jo crec que sí), tu també. El teu comentari estableix una regla de tres que al meu parer és falsa i nociva:
Si (a) catolicisme no practicant és igual a (b) actitud irracional, llavors (c) catolicisme practicant és igual a (d) actitud racional. Sí home! El que passa és que els països segons tu més practicants (i ja hi veig el sud d'Alemanya, Polònia, no sé si Itàlia, i prou...) potser són menys hipòcrites, que no ho sé i tampoc no m'ho crec, sinó que són més fanàtics... I per tant més perillosos, donat el cas.
Més que parlar de "catolicisme sociològic", jo diria que l'església espanyola (y de las jons) està aprofitant l'estrebada agit-prop de la dreta. A banda de la coincidència ideològica total entre els bisbes i l'ala dura del PP, el fet és que hi ha una curiosa coincidència entre el fenomen "l'església al carrer" i el fenomen "la dreta al carrer", i l'empenta d'uns es transmet als altres, que són els mateixos. A més, l'agit-prop catòlic viu ara de la renda aconseguida durant l'epoca Wojtyla, que n'és precedent directe. Aquell sinistre personatge (ja pots dir missa si vols, Exemplator!) buidà les esglésies i omplí les places i els parcs, tot i que ho feia per a actes de catarsi cesarista i no per a la mobilització barroerament política. No crec que els borregos que anaven a agenollarse als Blonia de Cracòvia siguen més racionals que els borregos que van a portar banderetes de l'aguilucho a la precampanya electoral catòlica.

Magister ha dit...

NON SEQUITUR, NON SEQUITUR! Jo no he deduït eixa fal·làcia,amic Silenus! Que el catolicisme practicant siga (o en ocasions puga ser) menys rocambolesc en les seues manifestacions no el fa més racional que el catolicisme sociològic! En cap moment es pot derivar una cosa semblant del meu discurs! (Crec jo...) Així que, per la resta, coincidesc plenament amb les teues paraules, o savi faune!

Silenus ha dit...

És que el teu raonament semblava aplicar aquesta regla de tres, de manera que o bé t'has expressat obscurament o la foscor estava en el meu enteniment, o totes dues coses.
Home, jo diria que el que hi ha al Regne d'Espanya no és integrisme sinó gresca clerical, que no és el mateix. L'integrisme és, en rigor, justament el que fan els practicants de Polaquistan, per exemple. De fet, si ho enfoquem des de l'anomenada "teoria de la tria racional", l'agit-prop hispànic és més racional perquè és clarament instrumental (amb l'objectiu de desestabilitzar el govern sociata i d'imposar la percepció falsa que Espanya és arxicatòlica). Per contra, en comparació el catolicisme antropològic de tipus polonès és clarament irracional, per tal com es basa en un costum mai no qüestionat, en l'obediència cega a l'autoritat de la jerarquia i a la tradició, en una adhesió emocional (en el cas polonès, empeltada de nacionalisme furibund i de messianisme) i en la creença en entelèquies, en històries clarament absurdes, etcètera. A mi, com a tots vosaltres, és veritat que em fot la hipocresia d'aquests falsos cristians (que és una hipocresia catòlica en general), i que preferisc els qui són coherents amb les seues creences... Bé, no, també depèn de les creences, que n'hi ha de nocives i és millor que els seus defensors siguen incoherents...