dissabte, 16 de febrer de 2008

Més sobre vigilància (novetat)

Al web del Patio Virtual trobareu un nou article, de Gus Hosein (London School of Economics), molt a propòsit de la megavigilància internètica: "Ells saben on sou". Una altra ronda, va: paga la casa!

7 comentaris:

vicent f. ha dit...

Tot plegat no deixa d'ésser un joc de xiquets per nosaltres que tenim la sort de viure al recer d'una monarquia parlamentària, amb una constitució i una democràcia d'allò més bé (ja quasi m'ho crec) i un govern modern disposat a tot per defensar els nostres drets civils com a ciutadans. Però, fins quan?
A esta marxa, o ens emparanoiem o és que som uns inconscients descervellats per no tenir por a res.
La nostra actual hiperactivitat cibernètica pot convertir-nos en qualsevol moment en objectiu prioritari de la gran màquina panòptica, substituta interina de l'ull que tot ho veu (aquell triangle que dibuixàvem per representar déu) i en eixe moment l'haurem ben cagada (amb perdó). El consol és que segurament hi ha molta més gent per davant de nosaltres, vull dir, la cua és bastant llarga i van a poc a poc.
Segurament "HALF" no està tan lluny d'ésser real, però més recargolat que la ment humana no crec que serà. De moment, aprofitem que ja ens passaran comptes.

Candido ha dit...

En mi pueblo decimos: "Ni tanto ni tan calvo". Por una parte es cierto que la POSIBILIDAD y el DESEO de control han aumentado de manera alarmante y peligrosísima, y que hoy estamos más cerca del Gran Hermano que nunca. Citan ustedes a Orwell y a todos estos escritores, pero veo que no se han preguntado hasta qué punto la popularización del programa que lleva justamente ese nombre ha cambiado la admisibilidad de la intrusión en la intimidad. Acostumbrados a aceptar como normal que lo privado sea objeto de vigilancia pública y notoria, creo que la privacidad como fortín pierde su validez. No es asunto baladí.
Por otra parte, dudo mucho que todo eso haya llevado a un ejercicio EFECTIVO y constante de vigilancia universal. El panoptismo vigilante es más posible que nunca, cierto, pero hasta ahora no han necesitado ejercerlo. Y para cuando lo hagan, como dice usted, la lista es larga. De todas maneras, eso tampoco me consuela demasiado.
Y sobre el carácter modélico de esta "democracia", y sobre la decisión con que los gobiernos defienden nuestros derechos civiles, por favor, no seamos ingenuos. Que ahora algunos vivamos tranquilos no demuestra gran cosa, en el fondo. Y si no, que se lo digan a los austríacos de principios del siglo XX.

Enric Gil ha dit...

La reflexió de Cándido a propòsit del programa "Gran Hermano" em sembla molt pertinent. La combinació d´unes pràctiques i valors socials que accepten la intromissió en la vida privada de les persones com una cosa normal i legítima (exemplificada per aquest programa, pels del cor, pel tractament "rosa" de la vida dels polítics -Sarkozy i Carla Bruni-) amb l´existència d´unes tècniques de vigilància i de control cada cop més sofisticades em sembla una mescla explosiva per a la llibertat i la dignitat individuals.
Estem assistint a una preocupant erosió de la separació entre vida privada/vida pública, substituïda per un híbrid monstruós que podríem anomenar espai públic-privat: l´espai públic no és concebut ja com una instància on debatre els problemes col·lectius en vistes al bé comú, sinó com un lloc des d´on jutjar la vida privada de les persones. Ara em ve a la ment, per exemple, el tractament que els noticiaris feren de la mort de Rocío Jurado, com si es tractara d´un programa del cor. En fi, ho veig tot molt negre (i dubte molt sobre la voluntat de les democràcies parlamentàries de combatre tot açò).

vicent f. ha dit...

Disculpeu. (és clar que no tinc la capacitat analítica desenvolupada com els habituals cervesers, i menys encara les possibilitats expressives tan fluIdes i entenedores com vosaltres, els qui soleu deixar la vostra emprempta en aquest bloc -gent amb una formació intel·lectual elevada. Eixes limitacions les tinc ben presents quan m'atrevesc a interrompre les vostres profundes reflexions sobre l'essència humana i la seua praxi. I entre les limitacions que m'atenallen es troba la de saber que "tota ironia comporta riscos, tant per al públic com per al mateix ironista. Es
tracta d’una maniobra perillosa i com tot joc dialèctic, té un marge molt estret: un mil·límetre més i l’ironista ha d’experimentar la burla dels més hipòcrites; un
mil·límetre menys i s’enganya ell mateix com una més de les seues víctimes."(aa.vv.)i açò va per la monarquia parlamentària democràtica que he tingut la gosadia d'esmentar. Humilment afegiré que la meua ignorància del tot plegat, o la meua incapacitat per fer-me entenedor no és exactament ingenuItat, o potser sí, i encara sóc a l'época ingènua i innocent del biberó. De tota manera, ironia i ingenuïtat no són conceptes eliminatoris, excloents, sinó complementàriament succesius en el procés del coneixement.)

És clar que la situació que vivim a l'estat espanyol, en general, no té punt de comparació actualment amb la de molts estats totalitaris o no -democràtics on la força i la repressió ocupen cada minut d'existència i la vida dels ciutadans no té cap valor pel poder establert, però no hem d'oblidar que eixe tipus d'organització és la conseqüència de les contradiccions de la civilització i on la bèstia (humana) mostra la seua part més fosca. La història ens hauria d'ensenyar alguna cosa, però som animals de costums i a cada intent encara la solem fer més grossa. No oblidem Bòsnia (a Europa mateix).

Per acabar només afegiré que aquella frase tan emprada a les pel·lícules: "si vosté no ha fet res malament, no ha de témer res, açò són comprobacions de rutina", sol ser la manera subtil com comencen els vertaders problemes. Perquè, qui no ha fet res malament alguna vegada? i segons quin codi està malament o no?. I en el fons, no es tracta més que de subtileses (encara que a un delicat pas de la barroeria).
Sort.

Guillem Calaforra ha dit...

Ie, no vos baralleu.
M'alegra molt que Vicent F. haja esmentat aquesta frase típica, que conté tota una "teoria política", si puc dir-ho així, en forma de píndola. "Això són comprovacions rutinàries, si no ha fet res de dolent no té res a témer": hòstia, és una autèntica excusatio non petita, de les que a mi m'agrada col·leccionar (juntament amb els eufemismes i els malentesos). Em sembla certíssim --quan ens diuen això, malament rai, perquè ells (aquest ells fusterià, ai!) ja decidiran si el que hem fet és dolent o no. La frase inclou, crec, la idea que qui la diu és qui té la vara de mesurar...
Justament per això em sembla perillós que l'estat (o els seus braços armats) tinga tanta informació sobre nosaltres a la seua disposició, perquè la suma entre les dades i la mala voluntat pot donar uns resultats tremends. HAL 900, si és bona "persona", tira que te va, però si és un cabró, ai de tu... Us imagineu un Corcuera del 2020, superinformat?...
A banda d'aixó, crec que el que assenyalen Cándido i Enric sobre "Gran Hermano" i la transformació o desaparició de la privacitat mereix molt i molt de comentari. Potser més, fins i tot, que la hipervigilància de les "democràcies", tan inquietant però que a nosaltres, que jo sàpia, encara no ens ha matxacat. Això de la privacitat sí que és un pou sense fondo. Vaja, crec jo --no sé si ingènuament o irònicament, xe...
Per cert, vull que quede ben clar que, a pesar del gentleman's understatement, a mi sempre m'agraden els comentaris de Vicent F. Encara que a algú se li puguen escapar les ironies, que tots estem distrets de vegades. Ie Vicent, que ací sempre tens una ronda pagà!

vicent f. ha dit...

(Ho sent. No volia pertorbar la tranquil·litat i la pau d'aquest cau. Potser la lluna em fa més susceptible i caure en la impertinència. No he pretés cap baralla ni faltar davant la conducta tan pulcra i respectuosa dels companys. Sisplau)

De vegades es poden perdre les referències, i podem creure que aquest espai on deixem la nostra opinió té alguna cosa de lloc sagrat (o de catedral del pensament) i per tant una mica d'immunitat com si d'una ambaixada diplomàtica es tractés. Doncs no. Des del moment que publiquem ací estem fent "públiques" les opinions i sometent-nos a les limitacions que marca la "llibertat d'expressió". Podem imaginar que som a la tauleta d'"El Patio Virtual", fent-nos una cervesa, però som al centre de l'Àgora i els micròfons són oberts amb el volum al màxim, fins i tot la nostra respiració quedaria enregistrada si fos necessari o simplement interessant. Només que amb tant de soroll al món no podem saber qui ens està llegint, escoltant o resseguint la pista. En som conscients. Però aquesta sèrie de detalls i rastres que anem deixant al llarg de la vida generalment no són perillosos. I no ho són mentre algú considere que la cosa va bé. De moment només serveixen per omplir-nos la bústia de publicitat i propaganda amb ofertes increïbles, a més de saber si cometem frau fiscal.
Amb aquest "stock" de dades personals realment es poden fer moltes coses positives, a més de pel·lícules de ciència-ficció, però la perspectiva és diferent segons moltes variables i una d'elles és la intencionalitat. El món està ple de filantrops i benintencionats que ens volen salvar de tot. Respecte a d'açò podem recordar els tres consells bàsics del clàssic "Manual de la Guardia Civil": Vista larga, paso corto y mala intención.

O allò de "Pensa malament i encertaràs".
Vaig a prendre café.

Guillem ha dit...

La cosa no para, i podríem acumular comentaris quasi de cada dia. L'article "El 'cibervoyeur' te vigila y te graba", d'El País d'avui, afegeix llenya al foc. Té gràcia que aquest llarg article desenvolupe una idea que vaig apuntar jo l'altre dia: avui, la vigilància és omnipresent (o, si voleu, "omnipossible") perquè a tot arreu la gent porta a la butxaca una càmera i una gravadora. I ja no és només que aquest ens quasimític i inassolible que anomenem "l'estat" ho tiga disponible sempre i a tot arreu, sinó que el fet que tot siga enregistrable tothora i a tot arreu canvia de manera radical la nostra manera de viure el propi espai vital, la pròpia imatge, les pròpies accions. La intimitat, vaja, o la privacitat. Que ens havíem acostumat a considerar com un reducte de llibertat enfront de tots els poders, i que ara s'esfuma i ens situa en unes gàbies invisibles. Sí, ja sé que a Burundi es viu molt pitjor, no fotem. El cas és que aquesta vida de país desenvolupat cada vegada té menys sentit (i cada vegada ens obliga a fer més esforç per donar-li més i nous sentits). És una opinió personal, és clar, de desgraciat funcionari amb pretensions intel·lectuals, rondinaire i malcriat. Tot el que vulgueu. Però, com diuen els que imiten la fraseologia madrilenya, "això està ahí"...
M'ha cridat l'atenció la frase que tanca l'article: "Dentro de poco viviremos esa imagen que anticipaba la película Blade Runner en la que todo está siendo registrado y visionado a través de miles de pantallas". Bé, potser ja us cansa aquest tema. Talle.