dijous, 28 de febrer de 2008

La banalitat del mal...

Perdoneu que cite implícitament la senyora Arendt, però és que em venia al cap a partir d'aquest exemple superb d'humor negre... I és que els polonesos, de vegades, són la rehòstia... Si no fóra perquè són tan polonesos... Ai! Abans que em pose melancòlic, gaudiu-ne (cortesia de l'Exemplator):

16 comentaris:

Exemplator ha dit...

He conegut aquesta historieta en un bloc de fotografia (qui la citava recordava que el cine no és més que fotografia en moviment..., però evidentment el curt aquet va d'una altra cosa ben diferent...). L'autor és Baginski i no el coneixia de res fins ara. Sembla que té altres coses interessants -també en Youtube-, però encara no he tingut temps de posar-m'hi. La veritat és que m'ha captivat -i de seguida l'he tramesa a uns quants patiers-. M'encanta l'habilitat narrativa, l'expressivitat dels personatges, el detallisme de les accions i l'humor, que no és exacatemnt negre... És, més aviat, nigèrrim: més negre que la pegunta, la nit o les ungles desrés de furgar-se el nas. Mare meua!

Anònim ha dit...

Al Baginski no li han usurpat la capacitat d'imaginar, no..

Encara estic rebolcant-me en la cadira però al mateix temps un calfred em recorre l'esquena. A més dels aspectes artístics, quina genialitat en mostrar-nos la summa perversió, ridícula i monstruosa però sublim. I té molta molla, espessa, i molt sucosa. Per menjar caragols a cal Pepico mentre fan un "pase".
Em pregunte, quin personatge ens assignarien en aquesta història?
I quin escolliriem nosaltres en l'improbable cas que poguéssem escollir alguna cosa?

Mentrimentres, un fart de riure.

(Per cert, també he vist "The Cathedral" perquè la curiositat pica. És de nolt de nivell aquest artista polonés)

(Vicent F.) (m'amagaré i seré anònim avui per si de cas, no vull la medalla...)

Guillem ha dit...

Home, Vicent, a mi m'agrada molt TAMBÉ perquè m'ho prenc en pla autosarcàstic... o autohumornegràstic...
Jo em pille el paper de la granota, ara que puc.

Josep ha dit...

NOTA PRÈVIA: He volgut corregir el text que segueix i no he pogut. Llavors l'he eliminat... però no m'esperava que quedés un avís dient que "un administrador" ha eliminat res... L'administrador Josep ha eliminat un escrit d'Exemplator, que és ell mateix... Ai, ai... acabaré esquizofrènic...

RECOPIO EL TEXT:

Sí, jo també he pogut veure "The Cathedral", i està molt bé... Però sembla massa una mera exhibició de domini tècnic, efectes especials molt impactants... etc., sense la càrrega d'humor negre que té aquesta historieta. També n'he vist un altre que no recorde ara com es diu i sembla que és un trailer d'un videojoc en el dissenys del qual ha intervingut ell. En fi, que el xiquet té molt bona mà... Però ací no és sols el domini tècnic... És que està molt ben construït...

vicent f. ha dit...

No he passat molt bona nit, no sabia exactament què em passava, quin rossegar fosc sorgia de la part més profunda de la poca massa gris que conserve. En despertar, un petit somrís em desdibuixava els llavis. He recordat una llàgrima fugissera, efímera, i aleshores ho he comprés...eixe ritme -tan compulsiu-, els esguitons i el croac, tan innocent... el Baginski dels ous!.

Ho he tingut clar: faré una sessió al treball, açò s'ha de compartir. Merda, impossible, caca-pedo-culo i d'altres com youtube estan filtrats i són d'accés restringit. Té igual, repartiré pasquins. Les companyes i els companys em miraven una mica entre temorosos i sorpresos. Què li haurà picat al V.
El Baginski dels ous!.

Isabel ha dit...

Això de riure o d'humor serà conya, perquè a mi m'ha deixat impactada. Ni el més mínim somriure, vaja. I m'ha recordat, en certa manera, la pel·lícula de La vida es bella, perquè al cine, hi havia gent RIENT-SE i dient que era D'HUMOR, i jo no ho poida entendre. A mi aquestes coses (psicòpats de diferents tipus hi ha al món més d'un on menys t'esperes)em donen por perquè sé que existeixen, (i tant que existeixen!!!). I al pati real us contaria alguna cosa, però ara calle.
I ara amb aquest mal cos que se m'ha quedat qui continua treballant sobre l'amor a l'EM? Només volia fer una ullada mentre que berenava i mira per on, ací estic escribint. Acò del bloc té molt de perill, oi? Pel treball ho dic, clar.

Isabel ha dit...

Perdoneu-me les faltes, per favor, que he anat molt depressa.

Continue treballant!

vicent f. ha dit...

*Nota: Que ningú, cap persona, es puga sentir interpel·lat pels meus desvariejos. El que segueix és només una reflexió irreverent, ho sé. Un afegitó per rentar la superficialitat dels meus comentaris previs. No estic mirant ningú (als ulls) mentre escric açò. Esteu avisats.

Potser les opinions han estat molt "formals", sense "entrar a matar",perdó, sense debatre l'essència profunda de l'ésser humà, eixe animal tan racional, però depredador, que intenta sobreviure a la seua materialitat (el cos real) al preu que calga i perpetuar-se en aquest planeta defugint l'extinció encara que siga amb l'extermini més cruel.

Sí, és molt evident: no hem parlat de l'amor, dels bons sentiments, dels valors, del que cal fer per ser bones persones, de les coses belles.

I això que la vida és bella; paradoxalment eixe era un dels missatges en aquella pel·lícula, malgrat totes les perversions, injustícies i patiments, la vida és bella, per damunt de la mort i la destrucció; i cal afrontar-la amb l'optimisme que ens assegura la supervivència. Eixa és l'esperança.
La paraula felicitat és molt maleable. Si fóssim rigorosos només la podriem pronunciar en comptadetes ocasions però ens adaptem; no en som, de rígids, perquè ens trencariem amb els primers freds, i ho sabem.

De tota manera, continue pensant (o creient) que "això" és una obra d'art. Que a més, m'ha fet trontollar. I que a dessota la "virtuosisima lacrima" del greixós trobaríem moltíssima substància, amb múltiples sensacions (fàstic inclòs).
Però, amb tot, -i potser per això precisament no hem embogit tots fins al deliri- la risa és la més meravellosa eina defensiva que tenim les persones davant les adversitats, i l'humor -del color que siga, i mentre no siga només una burla, o un menyspreu o la falta de respecte envers el proïsme- ha estat des de sempre el necessari i imprescindible "flotador salvavides" que ens ha permés com a espècie -i sobretot com a individus - superar la negror i la buïdor més absoluta. (Bé, alguns cerquen el flotador en altres "opis del poble").
Trobe, en contra fins i tot de les opinions expressades -en la intimitat- per la meua família (i altres animals), que aquesta creació de ficció fantàstica animada pot tindre com a objectiu l'efecte catàrtic que ens permeta seguir respirant (¿o és millor tancar els ulls, tapar-se el nas, i intentar no trepitjar, infructuosament, cap cerebel en aquesta cursa suïcida cap a un infinit enmig d'un forat negre al firmament?).
Després d'aquesta perorata - sense arguments, ja- us he de dir: no em féu cas, però Baginski és un artista, els artistes fan obres d'art, l'obra de Baginski és una obra d'art. ( I conté molts missatges encara per desxifrar, amb un sentit crític molt fort)

(Però no és exactament un gag de Polònia)

(Ara, després de tants despropòsits seguits, em prendré unes vacances verborro-virtuals. Potser quan torne a llegir açò hauré de rectificar i desdir-me, retractar-me i demanar permís abans d'intervindre. Però ara ja està) Bona sort.
Bona nit.

Guillem ha dit...

Xe, Vicent, hòstia, estàs fet un poeta. Els meus comentaris, com que em falta aquesta vis lírica, seran més prosaics.
Dues coses. Primera: per a mi és indubtable que la narració de Baginski és una magnífica obra d'art. Darrere de la brutalitat que prima facie colpeix durament l'espectador, hi ha una sintaxi narrativa i una sensibilitat fora mida. Molt millor que "La catedral", sens dubte. Trobe que el seu objectiu més cridaner és posar en evidència la brutalitat inherent de vegades a la sensibilitat artística. El militar sacrifica la vida dels mindundis perquè el gordo faça el seu muntatge atroç, artístic sens dubte. Atenció al text: "bla" és l'única paraula que empren. Un seguit de símbols i al·lusions molt eloqüents. Temes? El valor de la vida i de l'art, per exemple, o el sacrifici de la vida dels altres en benefici del propi plaer estètic. Que els ho expliquen als faraons de les piràmides.
Segona: entenc perfectament que Isabel es puga sentir trasbalsada per la duresa d'aquesta història. Siguem clars: l'humor negre, com el sarcasme, s'assembla als plats forts de picant --no satisfan tots els paladars. Cal una disposició d'ànim molt peculiar per a gaudir del que té de bo un plat extrem com aquest. Jo, ho reconec, sóc amant del picant i de l'humor bèstia. Ho han dit molts sabuts, i ho recordava l'Aracil en aquella impressionant introducció a Escalante: l'humor negre és un bàlsam contra la desesperació. Els qui en gaudeixen potser són les persones d'afectes extrems. Però almenys no sóc l'únic... El Yusuf també, també... Espere que la Isabel no s'haja sentit agredida per aquests gustos radicals. Potser és una qüestió de canviar el xip, no ho sé.

Exemplator ha dit...

Efectivament, l'humor negre (i també verd) ens ha fet riure sovint al Guillelmus i a mi. I no pas sols a nosaltres, que al Pati real qui més qui menys hi està afeccionat: el Magister no ho fa gens malament (!!), per no parlar del Barbut, el gran absent del Pati Virtual.

Efectivament, quan veus aquesta història unes quantes vegades t'adones de que ben construïda està. Des del començament se sent,lluny, la música que després sabrem què vol dir. Quan el militarot aquell llança els pobres soldats i mira cap avall, pensem que s'adelita amb la caiguda. Potser sí, però també està esperant l'ordre següent. La història, breument, ens indica que ve de lluny i potser seguirà lluny. Es repeteix sense treva. L'Artista sembla una mena de Cal·lígula -al cap i a la fi, sembla que és un artista amb poder, ja que té subordinats-. I un poc m'ha fet pensar també en aquell constructor de màquines per a torturar que maldava per fer-les bé, tot oblidant la seva finalitat. Té molta molla..., perquè no és sols l'Artista: hi ha el sistema, hi ha el qui acompleix ordres.. Hi ha les pobres víctimes -condecorades, això sí-.

Sí, sí, magnífica. I molt per sobre -moltíssim!- de la Catedral, que sembla pur esteticisme -molt ben fet, això sí-.

Au, bona nit!

PD: Vicent, crec que els vídeos de Youtube es poden descarregar. Copia-te'l en un CD i porta-te'l a la feina, si és que hi teniu el Youtube bloquejat.

Isabel ha dit...

A veure, unes aclaracions ràpidament perquè esitc a l'institut.

Primera: Que no m'haja rigut o somrigut no vol dir que no m'haja agradat. De fet, m'ha agradat moltíssim: és genial per la narració, per l'expressivitat, per la sensibilitat, pel missatge... En fi, que estic totalment d'acord que és una obra d'art. Ara, les obres d'art a cadascú, depenent de la nostra sensibilitat, ens poden provocar sentiments diferents. L'impotant és que no et deixen indiferent. A mi no m'ha deixat en absolut indiferent, com ja us he explicat abans. És més, li l'he enviat als de la meua colla de seguida.
Dit tot això, és clar, que no m'ha molestat en cap moment, ni la pel·lícula ni els vostres comentaris. Jo també sóc persona de passions extremes, i a vegades m'afecten les coses més del que convé. A més a més, ja sabía que eréu un poc bèsties, no ha sigut cap sorpresa!
Talle abans que em pillen!

vicent f. ha dit...

Estic d'acord amb el que dius. I ja fa molts dies que volia dir-ho però quan em pose em falta temps per aplegar al punt final i alguna cosa es destecla entretant.

Precisament, d'això que assenyales, la gràcia està en poder gaudir o patir cadascú a la seua manera les coses que ens porta la vida i després poder contar-ho...

(sense que l'artista ens faça la "foto-instantànea" per això- !!!!)


I en un altre ordre de coses, no hem aprofundit en l'anàlisi de les situacions denunciades al curt per Baginski. Tal vegada hem preferit deixar flotar l'anècdota, amb tota la càrrega de denúncia tan forta que porta. És molt antisistema, l'ataca de ple; i certament cal tenir molt de poder i autoritat per aconseguir eixa parafernàlia de muntatge, i no és gens casual que hi intervinguen els uniformats, són els que controlen a nivell estatal tots els estaments socials (amb tant de poder és fàcil la corrupció i amb aquesta la perversió); però la història que ens conta també pot representar situacions concretes i casos individuals, a més petita escala, una història més domèstica, més d'anar per casa, amb la simptomatologia malaltissa, aplegant al paroxisme o sense, amb els trets narcisistes tan exacerbats o només un cert afany de protagonisme, amb resultats cruents i nefastos o senzillament ridículs.


És clar que no podem repassar l'estat mental de tots aquells que ens governen, però ho hauríem de fer. S'hauria de passar un test abans d'accedir a llocs de responsabilitat..., almenys pública.
Ho deixe así, perquè parlariem dels règims políticomilitars i personalistes que hem patit al llarg de la història: nazisme, franquisme, stalinisme,... recordeu aquell dictador "caníbal" (Bokassa ), o Idi Amin ("El último rey de Escocia"). Però ho deixe ací, repetesc, perquè de segur que amb tants i tants no podria anomenar-los tots.
El més greu de tot és la complicitat i el gest de mirar cap a un altre lloc mentre això continua passant a hores d'ara a moltes parts del món.

Redéu, havia dit que ho deixava ací. Xa.

Guillem ha dit...

Em fa l'efecte que el que té d'antisistema, o de punkarra, en alguns aspectes se li escapa fins i tot a Baginski. Vull dir: la referència politicomilitar és òbvia, i crec que per això no li donem més voltes. En canvi, no és tan obvi que enfoquem l'anècdota de "Fallen Art" des del punt de vista de les relacions entre moral i estètica, i potser l'autor mateix no hi ha pensat (no ho sé: si jutgem per La Catedral, té una vena esteticista claríssima). L'obra d'art (la coreografia del gordo), justifica la massacre dels soldadets? (Evidentment no, respondríem. I llavors hauríem de pensar com jutjaríem determinades obres d'art en termes humans... El tema no és poca cosa, i hi ha una eterna discussió entre el marxisme i l'esteticisme burgès des de fa un segle).
Bé. Una altra lectura, aquesta en clau si voleu "foucaultiana", i perdoneu la pedanteria: i si interpretem Fallen Art com a metàfora de situacions semblants de micropoder, a escala quotidiana? No pararíem. Però en fi, crec que tampoc no cal excedir-se. Nil nimis!

Anònim ha dit...

J'ai compris. Touché!

Guillem ha dit...

No home no, que tampoc no era aquesta la intenció... Vull dir, a mi el curtmetratge de Baginski em fa moltes cosquerelles diferents a les neurones. Potser és que les tinc molt sensibles, les que em queden... He, he, he...

Exemplator ha dit...

Bé, el fet que sàpiga tocar tant... les neurones... vol dir que és una gran petita obra... Fins it to si guanya significats d'alguna manera imprevistos per l'autor mateix...

La interpretació aplicada a petita escala és també interessant, evidentment. I igualmenta gran escala però deixant de banda la figura dels grans dictadors i substituint-los pel sistema en bloc...: els sistema que s'alimenta d'aquells mateixos que havia de protegir... I les pròpies víctimes no diuen ni ase ni bèstia perquè, al cap i a la fi, reben una medalla...