dimecres, 20 de febrer de 2008

Independències

Ací teniu una proposta de debat de Vicent F.:
"Açò, que pot semblar una notícia positiva (Kosovo segons El País), encara no ha acabat de quallar i no sabem si hi haurà conseqüències no tan positives. De moment ja ens van avisant que no ens fem il·lusions , però això ja ho veurem (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=2743312)."
Vinga, una ronda, que són quatre dies!

5 comentaris:

guillem ha dit...

Home, jo faria uns comentaris molt elementals, si voleu, per obrir boca. Els estats dominants, des de la Segona Guerra Mundial, han actuat sobre la base de rebutjar sempre que siga possible la creació de nous estats. És fals que hi haja una "legalitat internacional" sobre el tema, perquè en el fons és un aspecte pragmàtic: accepten nous estats si els més forts estan disposats a reconèixer-los, la resta són mandangues. Aquest principi de "no més estats" se n'ha anat en orris bastant sovint (els casos més cridaners són la descolonització i la desintegració del bloc comunista, evidentment). En aquest context hi ha països que solen jugar fort a favor de les noves independències, perquè a mitjà termini ho aprofiten per tenir una penetració privilegiada como a inversors en els nous països: és el cas d'Alemanya. Hi ha una discussió inacabable sobre si això és "magnanimitat democràtica" o "oportunisme de Realpolitik". Bé.
El cas de Kosovo, com tots sabem, estava cantat. Vull dir, que ja se sabia des de fa mesos (o fins i tot anys) que hi hauria declaració d'independència, oposició violenta dels serbis, suport dels principals països europeus, etc. Tot el que està passant ara té un innegable sabor de déja vu. Des d'aquest punt de vista, i sobre possibles conseqüències, em vénen a la ment dos comentaris. Primer: la reacció de Moratinos i companyia està marcada, crec que en primer lloc, per les necessitats de la campanya electoral. Efectivament, el govern ha liquidat ràpidament qualsevol possibilitat de donar "carnassa" al seu principal rival, i més en un moment delicat (enquestes, etc.). Però no sols és per això. El partit governant ha tingut alts i baixos en la seua història respecte de les independències (abans donaven suport al Front Polisario, ara es fan els suecos sobre el tema i pacten amb el Marroc, per exemple). Es pot dir que des de fa un cert temps és un tema que els fa por. Per raons internes espanyoles? Segona: ara pareix que la gent està molt esvalotada pel famós "efecte dòmino" que la independització de Kosovo puga portar. Bé. La mateixa por tingueren a principis dels noranta amb els països bàltics, o en 1992 quan es va desfer Txecoslovàquia, o durant tota la dècada passada a mesura que s'anaven independitzant (més [Eslovènia] o menys [Bòsnia]) els països exiugoslaus. Al seu torn, en tots aquests casos les "nacions oprimides" occidentals han aprofitat per proclamar els corresponents paral·lelismes ("i després nosaltres!"), evidentment sense conseqüències fins ara.
Un comentari final: el que diu Partal en certs moments és molt cert, i en d'altres em fa riure: qui és aquest "nosaltres" que es podria independitzar? Fent un esforç descomunal de fantasia em puc imaginar la Catalunyeta autonòmica convertida en estat, de Port Bou a la Sènia i de Lleida a la Barceloneta (ojo! Ni Perpinyà ni Fraga ni Vinaròs no hi entren!). Dubte moltíssim que les Illes Balears i Pitiüses entressen en aquest paquet. I del País Valencià, més val no dir res: mierda, perdó, agua para todos. Per tant, permeteu-me que siga incrèdul sobre possibilitats de canvi (observeu, però, amb quina rapidesa els diaris espanyols han aparcat el tema Kosovo... eh que és curiós, això?). A més, de què em serviria la independència en un país on la gent encara no saben ni tan sols ser ciutadans? Bé, talle i torne a la faena, que encara faré mala llet...

vicent f. ha dit...

Bona nit. Veig que l'anàlisi d'urgència que ens ha regalat Guillem és molt complet, ben assaonat i ben presentat, al punt, com una bona paella.
De moment no faré comentaris, malauradament estic d'acord i m'agradaria veure les coses d'una altra manera.

Després d'una setmana de la recent no-estrenada i unilateral in-dependència del bunyol balcànic conegut per Kosovo encara no s'ha afonat el món.
La situació es va tensant a cada moment, sobre tot pel que fa als "nous perdedors" en aquesta història (hi haurà algun bàlsam calmant? el risc d'escaldar-se és molt alt i poden sofrimar-ho tot al seu pas).

No és cas de broma, a la zona ja se les coneixen aquestes coses i per un tres i no res la fan ballar. No dic jo que siguen de got i punyal, que això seria una generalització fàcil però una mica recremats ja ho estan, i quan s'engeguen és molt complicat parar. No sabem amb quina sang propiciatòria s'apaivagaran els espirits ancestrals del Mont Balkan, en la llunyania ja sonen els sabres i les amenaces (potser només són amenaces). Què faran els russos? (Sempre els russos)
Podria semblar catastrofista però si apuja massa la temperatura... vaja, hi ha perill d'incendi als balcans...

M'ha alegrat llegir avui el reportatge del nostre conegut Timothy Garton Ash (recordeu "La Stasi britànica"?)intitulat "La independencia dependiente" al suplement Domingo d'El País.
I és que després de la sequera respecte d'aquest assumpte, potser esperant un senyal del cel, hem pogut veure escrites en paper les evidències que no es comentaven. La sombra o la mà de l'amic americà (sempre els americans) és present allà on bufe una mica de vent. Cap fulla no es mou sense la seua aquiescència o la seua empenta.
Amb quina rapidesa van felicitar el nou estat! Quins reflexos!
(Per cert, per què van emprar les paraules "això contribuirà a la pacificació de la regió"? Tots sabem el que entenen els americans per pacificar) (o només serà una fórmula de Gran Bruixot?).

I els europeus, protagonistes (pobres), encara esperen controlar-ho tot sols. ("Quin marrón").
La subasta ha començat. Qui va?

Amb tot, la millor nota positiva ha estat: dos equips participen representant el seu país al campionat mundial de tennis de taula a la Xina. La primera gesta serà tornant les pilotetes.

Millor, llegiu Timothy a "El País".

vicent f. ha dit...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
Silenus ha dit...

He he he, això de les pilotetes, per Déu que és catxondo (per molt seriós que siga en realitat, sí); és una ironia que les coses més serioses dels estats i les nacions em facen riure, vaja, les seues creences, els seus rituals i els seus símbols... Però, alerta, no pas amb el somriure de Sarko dient "Casse-toi donc", sinó amb el del predicador de "Pale Rider", si se'm permet la pedantesca llicència. En fi.
Certament, Vicent, meneges molta raó: els russos i els americans, com sempre. Per cert, i ja que he fet la referència cinematogràfica, em sembla que "pacificar" en el seu lèxic significa allò que feia Dirty Harry amb la magnum.
En qualsevol cas, he de dir que les meues simpaties no estan precisament amb els serbis, que, generalitzacions a banda, molt estimables no són. Però qui ho és? Repetisc: en fi!

Exemplator ha dit...

L'anàlii del Guillem em sembla molt encertada. També crec que, sens dubte, la situació dins d'Espanya condiciona la presa de postura davant d'aquests fets. I no oblidem el cas de Gibraltar: l'estat Eppaniol ni de conya vol acceptar que els d'allà puguen decidir si són epanyols o ciutadans del Regne Unit -on, de fet, crec que són ciutradans de segona... la veritat és que em falta informació al respecte...-.

En fi, l'actitud front a les (in)dependències és un dels termòmemtres més evidents i objectius a l'hora de palesar els propis complexos, les pors més íntimes i el cinisme més avalotat...