divendres, 1 de juliol de 2011

Lectures, Acadèmia

Fa unes setmanes, durant un dels nostres dinars de conversa-riu, tal com és saníssim costum Josep J. Conill em va aconsellar unes quantes referències (cine, música, literatura i jo què sé què més) que considerava que em serien útils. La veritat és que JJC, tal com ha demostrat en aquestes tertúlies virtuals, és un brollador inacabable d'idees, lectures, suggeriments i agudeses krausianes de primera categoria. La seua situació marginal, d'outsider a recer de capelletes diverses (però també, per això mateix, solitari i relegat a un aïllament una mica asfixiant) li ha donat temps i llibertat suficients per a formar-se una cultura i un refinament del gust excepcionals. Bé, el cas és que entre aquelles incitacions o invitacions sobresortien especialment dos llibres que aparegueren a partir d'una llarga digressió nostra sobre La ment captiva de Miłosz:

Juan ORTEGA COSTA, Nuevo diálogo de las lenguas. Zaragoza: Editorial Eleusis, 1949 (reed. Instituto d'Estudios Altoaragoneses, 2001).

Václav HAVEL, El poder de los sin poder. Madrid: Ediciones Encuentro, 1990.

El tal Ortega Costa era un personatge per a mi completament desconegut, un senyor que va fer de diplomàtic i unes quantes coses més i que es va perdre pel món en exilis d'alt nivell funcionarial internacional. El Nuevo diálogo de las lenguas parteix de la referència del clàssic de Juan de Valdés, però el converteix en una reflexió sobre política actual (dels anys quaranta, s'entén). A banda de la lucidesa amb què Ortega concebia la dicotomia clàssica de verba et res, hi destaca sobretot una visió claríssima de la manera com funciona el llenguatge polític. A banda d'un llenguatge sucosíssim i d'unes idees polítiques força peculiars i gens habituals per a l'època, en el Nuevo diálogo m'han cridat l'atenció dues coses: primera, la reflexió sobre el que ell anomena "paraules-força", que coincideix amb la meua obsessió amb les "paraules màgiques": democràcia, sobirania, llibertat (i avui podríem afegir-hi terrorisme, desenvolupament, ecològic, etc.). Segona: el caràcter dialogat, i per tant antidogmàtic, del text, més encara en una època en què el vell gènere de la conversa literaturitzada sembla haver ja desaparegut. Cosa simptomàtica, tal com vaig denunciar en un llibre que no es publicarà mai.

El llibre de Václav Havel (Moc bezmocných en l'original, que he pogut fullejar en el web de l'autor), escrit l'any 1978, és senzillament una absoluta meravella, un prodigi de clarividència i d'humanitat. Sobre una base parcialment heideggeriana, Havel dedica la primera part d'aquest admirable llibret a analitzar les característiques del que ell anomena "societat posttotalitària", que no és altra que el comunisme dels països centreeuropeus en les seues últimes dècades de putrefacció. Havel, com Miłosz, no és el típic "dissident", sinó una persona amb el cap en el seu lloc i que és capaç de veure tots aquells trets del sistema que no depenen de persones concretes, sinó que formen part de les inèrcies mateixes del funcionament social. A més, realitza un estudi ben detallat dels significats del mot "dissident" (ell no se'n considera), i examina també l'estat de coses a la Txecoslovàquia del seu moment. El missatge de Havel és que l'alternativa entre la reforma del sistema i el canvi de sistema és un pseudoproblema, perquè cap canvi d'aquesta mena no pot substituir el que ha de ser una revolució prèvia: la revolució existencial en cadascuna de les persones, el canvi en les maneres de relacionar-se amb els altres i de viure, en la línia del "treball minuciós i ben fet" que demanava Masaryk. No cal dir que en la reflexió de Havel trobem ecos existencialistes, situacionistes i d'altres. Però el que em sembla prodigiós és la incondicionalitat de la seua anàlisi i la profunditat de la seua proposta, que en molts aspectes és ben actual. De veritat, l'he llegit amb emoció i amb una enorme enveja per un país que ha estat capaç de tenir un president com aquest senyor (tot i que el seu successor siga un mamarratxo, com si diguérem "per compensar"). La referència ddel Plató de La república és inevitable. Com m'agradaria tenir un president així!

***

Aquestes dues felicíssimes lectures, i el fet que procedesquen d'un amic i contertulià, m'han fet pensar en els atzars de la nostra supervivència cultural al marge de l'acadèmia, i sovint contra ella. La quantitat de porqueries que m'han fet llegir en aquesta vida acadèmica sobre la política noucentista de la Mancomunitat, i ningú no m'havia dit encara que aquestes 130 pàgines havelianes t'ensenyen més sobre política i vida que tota la filologia catalana en peça! Fa uns dies vaig escriure, en un correu per a uns amics: "Jo, amb el rotllo acadèmic, per raons òbvies no hi tinc res a veure i cada vegada em repel·leix més." És cert, però és fals. O injust. Com totes les coses importants, l'Acadèmia és ambigua, ambivalent: d'una banda et dóna una formació substantiva, t'ensenya a parlar de les coses amb rigor, a documentar-te i a treballar ordenadament; de l'altra, però, et castra, et limita a allò que l'acadèmia ha aconseguit fagocitar, estandarditza la teua producció intel·lectual dins uns motles asfixiants, et converteix en un robot que caga notes a peu de pàgina, bibliografies i, sobretot, hipòtesis de risc zero. Per si això és poc, en el món actual, i cada vegada més, l'Acadèmia prioritza els estudis que et poden convertir en carn de canó del sistema productiu, mentre que els estudis considerats inútils desapareixen i es refugien a poc a poc en grups extraacadèmics (recordem la novel·leta de Bradbury?). Al mateix temps, la major part dels atacs que pateix l'Acadèmia procedeixen o bé dels frustrats que no hi van accedir o bé d'un cert irracionalisme arbitrari i, en el fons, criptofeixista. I jo, ingenu de mi, sospite que no hi ha intel·lecte sense l'Acadèmia i, alhora, no hi ha intel·lecte dins l'Acadèmia. Una vegada més, "ni contigo ni sin ti".

8 comentaris:

Moriarty ha dit...

L'acadèmia, doncs, com a sparring intel·lectual?
Em sembla que qualsevol que entenga la seua etapa universitària com a temps de formació de les habilitats intel·lectuals que esmentes, i sense les quals un treball de pensament mínimament digne no creu se pusca fer, té sentiments pareguts.
(Observació personal, al marge, i perfectament intempestiva: de mi puc dir que, a banda de milers d'hores de classes anodines sobre matèries que he oblidat, impartides per professors rutinaris, la universitat m'ha permés tenir dos mestres fora de sèrie: Josep Corbí i, sobre tot, Jon B. Llinares).

Moriarty

Josep J. Conill ha dit...

Després d'uns dies apartat del blog per ocupacions familiars inajornables, m'agradaria fer alguns comentaris en la línia que apunteu a les vostres intervencions anteriors.
Efectivament, l'Acadèmia --diguem-li així-- et proporciona un punt de partida i un bagatge intel·lectual homologat (i, doncs, estandarditzat), que no va més enllà, en la major part dels casos, de l'obtenció d'un lloc de treball amb el qual guanyar-se els cigrons. Quan la qüestió de guanyar-se'ls passa per la "reproducció" dels sabers adquirits en l'Acadèmia, aleshores la cosa és una mica diferent, perquè l'aspirant s'hi ha de sotmetre a tota una sèrie de rituals iniciàtics, sovint també humiliants, encarregats d'assegurar-ne la idoneïtat, mitjançant la repetició compulsiva dels sabers adquirits i/o el desplegament d'un simulacre de recerca teledirigit (llegiu-hi la "tesi doctoral"). Per aquest camí, hom arriba a esdevenir un exemplar perfecte d'allò que Aracil en deia, amb impagable ironia, un "semental epistemològic".
En qualsevol cas, el resultat és sempre el mateix: preservar la integritat de les disciplines, concebudes en forma de compartiments hermèticament tancats, separats per autèntics abismes de les disciplines suposadament veïnes. Si això ocorre fins i tot en aquelles disciplines que es vanten de manera tòpica del seu caràcter interdisciplinari, ja em direu quin ambient enrarit no es deu respirar por otros pagos. No cal dir, d'altra banda, que aquest és el caldo de cultiu de la "ciència (sub)normal", sotmesa fatalment a la llei dels rendiments decreixents, que és com dir a l'entropia. Alguna cosa n'he dit, sobre l'assumpte, al primer capítol del meu llibre Del conflicte lingüístic a l'autogestió i, a més a més, recordo molt bé que Guillem i jo ens hi vam referir també largo i tendido durant la presentació a València de l'obra.

Josep J. Conill ha dit...

Voldria afegir encara que la marginalitat creadora t'obliga a l'adopció d'unes altres estratègieses intel·lectuals, radicalment diferents a les imperants dins l'Acadèmia, però també les que posa en joc la improvisació analfabeta dels frustrats. Potser caldria que, entre tots, compilarem algun dia, un recull d'aquestes estratègies, que seria també, alhora, un veritable manual de supervivència. A tall d'exemple, i per cloure aquesta intervenció, en faig un breu recompte d'aquelles que m'han estat particularment profitoses:
1) Comprar llibres i llegir "en totes direccions", tractant de lligar caps, susceptibles de permetre avançar per noves vies.
2) D'aquesta manera, la recerca es transforma en un camí, una senda pionera, que un mateix va obrint a mesura que fa el seu itinerari intel·lectual. No cal dir que d'aquesta manera ningú no es forja una carrera ni publica dia sí dia també. Però, si més no, amb una mica de sort, s'arriba a descobir i a publicar alguna cosa rellevant. Una altra cosa és que l'Acadèmia disposi sempre dels òrgans de percepció adequats per detectar el treball ben fet, però aquesta pretensió s'escapa de les nostres mans i, en el pitjor dels casos, allò que ha vist la llum en forma de publicació, per clandestina que sigui, sempre queda. I és com una botella que es llença al mar, amb l'esperança que tard o d'hora el seu missatge arribi a mans d'algú. Per dir-ho amb una imatge gràfica: és com si la transmissió de la torxa dels saber és dugués a terme a les fosques.
3) Tot plegat, permet l'aparició sovintejada de la serendipity, és a dir, dels descobriments casuals, que mai no són "casuals" (tot s'ha de dir), perquè en primer lloc requereixen la presència d'algú. Si el teu camí no passa pel lloc adequat, el descobriment mai no arriba a produir-se. Així de senzill.
4) D'aquesta manera, esdevens velis nolis un transeünt de la terra de ningú, és a dir, del territori encara inexplorat on es produeixen les sorpreses i els descobriments dignes d'aquest nom. Ser capaç d'ubicar-s'hi no és poc mèrit, per contrast amb aquells que es passen la vida cultivant l'hortet de la pròpia mediocritat especialitzada. Si, a més a més, podem explorar aquest territori desconegut en bona --tot i que sempre molt escassa-- companyia, millor que millor.
L'esperança, doncs, és el darrer que es perd.

***

Espero poder reincorporar-me plenament a l'activitat del blog en tres o quatre dies.

Moriarty ha dit...

O el que és el mateix: allò que no és heretgia està condemnat a ser escolàstica.

Moriarty

K. ha dit...

Benvolguts, els vostres comentaris coinccideixen bastant. Bé, Moriarty no sé si és realment tan "trotskista epistemològic" com Josep. És broma. Tots tres hem llegit Kuhn, potser també Lakatos, Feyerabend, fins i tot Latour i companyia, i sabem que la mediocritat de la "ciència normal" (allò que Kuhn descrivia gràficament amb l'activitat de resoldre trencaclosques o pusles) és tan important com les subsegüents revolucions, perquè una ciència en revolució permanent és un contrasentit i una fantasia ahistòrica. Una cosa molt diferent és la manera com s'han escurçat cada vegada més els períodes de "ciència normal" al llarg del darrer mig mil·lenni; és allò de l'accéleration de l'histoire, que deia Halévy. També he de dir que tots aquests rituals que esmenta Josep existeixen, per bé que ell els descriu amb un bon polsim de pebre: d'acord, però no es tan fiero el león como lo pintan. Doctorar-se és un procés extenuant, curull a més no poder d'absurd i de submissió a estàndards d'actuació ridículs, estúpids i humiliants, però tampoc no equival a atrapar-se les gònades amb una tapa de piano... I almenys sí que té un element positiu: que t'obliga a sotmetre't a una disciplina de treball, a aprendre superant la incomoditat o la peresa, a arriscar-te públicament a rebre hòsties. Imprimeix caràcter, com la "mili" o com qualsevol experiència dura. En en meu món autogestionari això ja no em diu res, però reconec que pot fer un paper en aquest context d'irresponsabilitat, malcriança i pell fina que té la joventut d'ara (ja escric com un iaio, ho sé). De tota manera, avui es pot presentar com a tesi doctoral un recull d'articles publicats, de manera que...

Josep J. Conill ha dit...

M'ha fet gràcia, això de "trotskista epistemològic". Estic també d'acord amb el que dius sobre la necessitat de la ciència normal i sobre l'acceleració de les revolucions científiques, que coincideix amb l'acceleració de la perspectiva temporal en les nostres societats. Amb un petit matís: aquesta necessitat de l'existència d'una ciència normal reclama de manera indefugible la presència d'aquells que en treballem al marge, procurant establir les nostres trajectòries intel·lectuals amb el major grau de llibertat possible.
Què en seria de la ciència normal, sense nosaltres? Passeu-me la immodèstia, però estic segur que el panorama, si més no en les ciències socials, seria prou més sòrdid (del que ja és, vull dir).
Veig, Guillem, que acabes el teu comentari deixant-hi caure una (irònica) suggerència deshonesta. No et diré que no... Evidentment, ningú no estem a cobert de la temptació de presentar en algun moment una tesi doctoral, tot i que, per la meva banda, em vaig fer ja fa temps la promesa que nomes incorreria en tal feblesa si això anava aparellat a l'obtenció d'una feina més digna. Crec que és, mutatis mutandis, una mica el mateix que a tu et va ocórrer a Cracòvia... Però, amb una diferència: pel que a mi respecta, no hi ha cap perill, ni tard ni mai, que la Universitat (cap universitat) tracti de seduir-me amb els seus cants de sirena. Així que, visto lo visto, continuaré fent la meva.
Per acabar, un pensament de Lichtemberg: "Cal fer" --sempre, hi agegiria jo-- "alguna cosa nova per veure cap cosa nova". Trobo que, com a màxima epistemològica per posar-se en marxa, no està gens malament.

K. ha dit...

Amic Joseph/Josep Cotten/Conill, per descomptat que estic d'acord. Només faltaria, sóc un marginal jo també! De tota manera, tampoc no em considere revolucionari: al cap i a la fi, quan feia chocholingüística intentava refinar i elaborar suggeriments trets del sistema de l'Innominable. I ara que no en faig, per acabar de ser marginal sense ser revolucionari m'he instal·lat en el No Man's Land de l'assaig. El cas és que, en la meua opinió, si bé els "revolucionaris" solen ser excepcionalment bons, entre els "normalistes" n'hi ha de tot, molts mediocres ridículs, molts dolents, i uns quants de bons. Potser amb l'envelliment m'he fet moderat (???), però em sembla que una bona "ciència normal" aporta el necessari desenvolupament, elaboració i "realització" de les sacsejades revolucionàries, i això també em mereix un gran respecte i admiració (insistesc: quan és bona "ciència normal"). Ara bé, va amb caràcters; la cabra tira al monte, i la meua natura em demana marxa i m'atrauen els "revolucionaris" científics. Pervivències inconscients del model romàntic del "geni"? Podria ser.
Quant a l'al·lusió mzalèvola, que no has tardat a captar, sí, et done tota la raó. Sense una utilitat pragmàtica, com era el meu cas, és difícil de justificar el ritual doctoral. De tota manera, la possibilitat d'impartir ni que siga una sola assignatura universitària al teu propi aire ja dóna "vidilla" i pot resultar molt gratificant, tal com vaig comprovar en l'assignatura sobre el gènere assagístic que vaig impartir durant dos anys en un màster a València. I, al cap i a la fi, hom també s'ho pot plantejar com un desafiament més, o bé purament lúdic o bé per canalitzar la testosterona: "ho faig por mis güebos". Això també sol donar bons resultats. En fi, era només un comentari... al marge!

Josep J. Conill ha dit...

Probablement, quan ens referim al terreny de les ciències socials, la dicotomia entre ciència "normal" i ciència "revolucionària" esdevé una mica estreta, tenint en compte que en aquestes disciplines la seva mateixa caracterització com a ciències és molt sovint borrosa i laxa, quan no discutible. Això deixa gairebé sempre marge --sens dubte, el terme és aquest-- per a un tipus de reflexió paral·lela, que acaba sent sovint més interessant i tot que la producció estereotipadament disciplinària. Com qualificaríem si no els escrits de Benjamin o Adorno per referència a la sociologia? O certs assaigs de Simmel, o la major part de l'obra de l'Innominable? Els exemples podrien multiplicar-se amb prodigalitat. En qualsevol cas, tots ells comparteixen un tret en comú: es tracta de gent que ha fet contribucions essencials a una sèrie de "ciències" des d'una posició sovint marginal, sense preocupar-se en excés de si allò que feien era "normal" o "revolucionari". Senzillament reflexionaven amb talent i procuraven donar a conèixer aquestes reflexions. Evidentment, treballar des dels marges no és senzill i costa que els respectius nuclis disciplinaris arribin a assabentar-se d'allò que fas; però, tot i això, l'empresa no sempre resulta impossible.
Pel que fa a la ciència normal, evidentment que és necessària, però que la facin ells --podríem dir unamunianament--, que nosaltres estem massa ocupats tractant d'entendre el món, que és com dir assajant.