dijous, 26 de maig del 2011

El passat és un país estrany

Indubtablement, Past is a Foreign Country és un llibre ben interessant. Ja ho sabia de fa anys, quan alguns contertulians i jo vam estar comentant-ne alguns passatges de la introducció. Leo Lowenthal, un geògraf amb una curiositat enciclopèdica i amb una intel·ligència admirable, hi desglossa ordenadament la immensa riquesa de matisos que presenta el seu tema, la diversitat de relacions entre les persones i el passat, ambdós termes entesos en un sentit força ampli i inclusiu. La primera part, que comento ací com a lectura d'aquest mes, es dedica a les maneres com necessitem el passat.

Lowenthal passa revista a una copiosa llista de tòpics associats al passat, tot sovint contradictoris entre ells: el passat com a tradició, els atributs de prestigi que s'hi associen (la respectable antiguitat de les coses, la continuitat, el passat com a heretatge, etc.), els beneficis que aporta el passat (el passat ens és familiar, ens dota d'identitat, ens orienta i ens enriqueix, serveix com a forma d'escapisme, dóna validesa als nostres esquemes), etcètera. En tots aquests punts, i fins on ha arribat la meva lectura —ja entrada la segona part, que comentaré el mes vinent—, Lowenthal actua com un sistematitzador d'informacions disponibles, sempre des d'una mirada més descriptiva que no pas creativa. Aquest és, probablement, el punt feble del llibre, que no proposa cap teoria atrevida i excitant sinó que es limita a exposar el que hi ha, i a adornar-ho amb un aparell d'exemples suficientment satisfactori. L'autor, al capdavall, no escriu com a filòsof ni com a sociòleg, i ningú li pot demanar que ofereixi més del que dóna, que en realitat és molt.

M'ha resultat de molt amena lectura el capítol dedicat a les formes com «consumim» la vellesa, tant en les persones com en les coses. No es tracta només de la nostra relació contradictòria amb les coses velles —ara adorant-les, ara rebutjant-les—, perquè en realitat la vellesa desperta actituds diferents segons de què es tracti i segons el context. Dos aspectes destaquen en la seva exposició, al meu parer: primera, les analogies orgàniques que inunden el nostre llenguatge inevitablement, i que inconscientment ens fan aplicar atribucions de vitalitat i decadència orgàniques a coses inerts i fins i tot a conceptes i nocions; i, segona, la vellesa estètica, la pàtina, tot un món de símbols, judicis i prejudicis veritablement bigarrat i apassionant. Reconec que en aquest capítol em vaig recordar d'un que jo conec, tan viciosament addicte a la nostàlgia conservadora pel passat que reprocessa les seves fotos per donar-los una tonalitat sèpia que no tenien... una perversió que es contagia, per cert...

Lowenthal dedica un capítol extraordinari a analitzar quatre exemples de la lluita entre els antics i els moderns: la famosa Querelle (història que conec bé, per raons que alguns potser recordareu), la Il·lustració, l'Anglaterra victoriana i els EUA després de la seva fundació. La secció més impressionant és, en la meva opinió, aquesta darrera, on es concentren tantes duplicitats, tantes contradiccions i tantes tensions que sembla com un veritable microcosmos on estudiar a fons el ni contigo ni sin ti, que també m'obsedeix de fa anys. S'ha de dir que l'autor es mou amb una extraordinària perícia en aquest capítol tan complex.

En resum, tot i que reconec que tenia una imatge (prejudiciosa) ben diferent d'aquest llibre, he de dir que no m'ha decebut sinó que em sembla una lectura molt agradable i instructiva.


4 comentaris:

Anònim ha dit...

Pregunta erudita: qui és aquest paio??

Guillem Calaforra ha dit...

http://www.cas.uio.no/Groups/lsclawjus/LowenthalCV.htm

josepjconill ha dit...

Guillem, m'has pillat amb la lectura una mica endarrerida a causa de la correcció d'exàmens, de manera que encara no he pogut acabar la primera part del llibre, ja que tot just acabo d'encetar la lectura del capítol sobre "El aspecto de la vejez" que, tal com remarques, m'està semblant de lectura molt entretinguda. Coincideixo, doncs, amb tu en el fet que es tracta d'un llibre "de lectura molt agradable i instructiva" i no pas de cap totxo insuportable, a pesar de les aparences.
És clar que les crítiques que podríem fer-li vindrien també per aquest costat. La principal ja l'has assenyalada tu mateix i és que l'obra s'acontenta amb la descripció (sovint massa epidèrmica) dels fenòmens que estudia, sense anar molt més enllà. La mancança d'una orientació filosòfica i antropològica sobre el temps hi resulta especialment escandalosa, així com l'escassa atenció prestada a les relacions mútues que les concepcions socials del futur i del passat estableixen entre si. En aquest sentit, la comparació de Lowenthal amb un historiador de la talla de Reinhart Koselleck resulta especialment adversa per a aquell.
A tot això, jo hi afegiria algunes altres coses, com ara que el llibre estigui escrit --tret molt típic dels historiadors-- a partir de la classificació d'un corpus de fitxes, segons el procediment analític a l'ús consistent a enunciar un fenomen i il·lustrar-lo acte seguit amb una proliferació erudita d'exemples. No ens enganyem: el procediment pot ser apte per transmetre informació, però el pensament no té gaire a veure amb això. Per contra, les parts més reeixides del llibre, com ara aquella que dedica a la Querelle entre antics i moderns, són aquelles en què presenta un discurs més elaborat, emancipant-se de la tirania del fitxer. Per cert, coincideixo també amb tu que l'apartat dedicat a les relacions dels nord-americans amb els pares fundadors resulta molt suggestiu, tot i que l'autor, sense que el lector arribi a esbrinar-ne la raó, s'hi atura a començaments del segle XX, sense explorar temes tan apassionants com la reactualització durant el mandat de Kennedy del discurs sobre la frontera com a coartada legitimadora, entre d'altres, de la carrera espacial o del moviment en favor dels drets civils.
D'altra banda, sobretot en el primer capítol del llibre, les classificacions que l'autor proposa s'assemblen sovint a les d'aquella enciclopèdia xinesa que reportava Borges, i que suscitaven la rialla filosòfica de Foucault. Bé està que les reaccions humanes davant el passat siguin contradictòries, però les classificacions que se'n deriven no tindrien perquè ser-ho també necessàriament.
Finalment, un altre aspecte que hi trobo insatisfactori --deixant de banda el caràcter una mica potiner de la traducció espanyola, així com el de l'edició del llibre, qüestions en cap cas atribuïbles a l'autor-- és el de les il·lustracions, potser insuficients i no gens ben triades en la major part dels casos.
De totes maneres, la perfecció no és d'aquest món i el llibre resulta una mostra molt estimable d'amplíssima erudició, i a mi --que m'interesso sobretot per les visions del futur que es forgen les respectives societats-- m'està resultant força interessant i ple de matisos aprofitables.

Guillem Calaforra ha dit...

Tots aquests punts són efectivament criticables. La sensació d'estar llegint una bona sistematització de fitxes la vaig tenir des del principi. Així i tot el trobe profitós, i crec que no hauríem de demanar-li coses que no pretenia oferir (al contrari que tants altres llibres, que ofereixen molt menys que el que prometen). La idea del futur, per exemple, mereixeria un llibre (i molts) a banda. Pel que fa a això dels Estats Units, jo ho vaig llegir pensant exclusivament en el segle XIX, i per això no he trobat l'absència d'aquests punts que tu assenyales, i que també hi anirien molt bé. No hem de perdre de vista que es tracta del llibre d'un geògraf, i que el nivell de generalitat i d'abstracció a què arriba estan molt per damunt, però molt i molt, del que sol ser habitual en el món acadèmic. Certament no es tracta d'un llibre genial, però sí que el trobe satisfactori. A favor d'ell he d'afegir, encara, que la segona part aixeca una mica més el vol i em sembla especialment sucosa. Però no vull donar detalls sobre això, que pertoca més aviat al mes vinent.
I una última nota: a mi també em va venir al cap aquella classificació borgesiana que esmentes! (Aquesta mena de paral·lelismes i coincidències em produeixen un placer especialment viciós.)