dissabte, 7 de maig del 2011

Començant pels meus carrers


No sé quantes vegades he matinejat per anar a un aeroport i volar cap a Cracòvia: senzillament n’he perdut el compte. Supose que desenes de vegades, potser un centenar i tot. Els contertulians sabeu que hi vaig viure durant cinc anys, hi vaig fer el doctorat, hi vaig aconseguir l’única plaça de docent universitari que he tingut en la meua vida, etcètera. Em conec millor Cracòvia que València, sé on han desaparegut botigues conegudes i on hi ha negocis nous, podria anar pels seus carrers amb els ulls tancats, i ara, passat el temps, he hagut d’assumir que a Cracòvia mai no podré ser un turista. La relació amb ella és massa íntima. Tot i que pot ser una ciutat extremadament dura, m’estime Cracòvia molt més que València, sí, però precisament per aquesta familiaritat (en sentit figurat i literal) anar allà no té res d’especial per a mi. És una cosa que necessite fer almenys una vegada a l’any, però entra dins de la més prosaica normalitat. És gairebé una rutina.

En canvi, aquesta vegada és diferent. Sent una espècie d’ofuscació afectiva, i no és per la meua natura de sentimental reticent. Demà vole cap a la meua ciutat per passar-hi una setmana llarga, perquè participaré en el Seminari de Traductors emmarcat en els fastos del Festiwal Miłosz 365, dedicat a aquell enorme escriptor per causa del qual vaig “exiliar-me” i vaig aprendre polonès, per acabar traduint un llibre que m’havia trasbalsat, La ment captiva. Ho vaig sol·licitar, m’hi van admetre, i em paguen totes les despeses. Mai no havien estat tan generosos amb mi, els polonesos. El centenari del naixement del iaio deu haver desfermat una certa eufòria. El fet que m’hagen admès en aquesta celebració, el fet de dedicar-me durant set dies a Miłosz, matí, vesprada i nit, entre escriptors, traductors i la plana alta dels polonistes i dels amics del iaio, em posa tan tou que he de fer esforços per moderar l’entusiasme.

Hi ha un contertulià que té molt a veure amb tot això. No vull assenyalar amb el dit. Com que “qui no és agraït és un malparit”, cada vegada que vaig a Polònia li compre un llibre. És una vella tradició, que no pense trencar mentre em quedarà un bri de consciència. Tot i que a vegades li porte llibres que ja té, accident que em fa sentir especialment ridícul. La causa de tot plegat és un llibre, un assaig escrit per un poeta en una llengua que mai de la vida no m’hauria imaginat que aprendria. Mireu que curiós, quina perversió més estranya.

Cracòvia, com és natural, m’acollirà com sempre: amb indiferència. Les ciutats no tenen atributs humans. No surten a rebre’ns quan baixem de l’avió. No les podem saludar. No els podem donar records en nom d’altri. Això ja ho sé. Però aquesta retrobada m’excita de manera insensata, i ara ja sé per què. Perquè, en cert sentit i d’una certa manera, es tanca un cercle iniciat fa una dotzena d’anys. La ciutat estarà literalment ocupada per estudiosos de la seua obra, els llibres de i sobre Miłosz ompliran prestatges de les llibreries, i fins i tot s’ha construït un “Pavelló Miłosz” a Plac Szczepański, un lloc que em porta molt bons records perquè allà vaig aprendre a parlar polonès. Tot plegat serà abassegador i obsessiu. Però jo, veges tu!, hi estic encantat.

7 comentaris:

Unknown ha dit...

Bon viatge, amic! Espere que et siga molt profitós aquest congrés. Com ja et vaig dir en una ocasió, aquesta tr aducció teua del Milosz també em va impactar a mi, per tanto, m'alegre de tot això que contes. Espere que quan tornes ens faces un resum de tot el que hi hagues viscut.

Guillem Calaforra ha dit...

Gràcies, Isabel. Alguna cosa us relataré, això segur. Però probablement tindrà un sabor agredolç, que és el que últimament sempre em deixa Cracòvia. A veure si tinc temps de fer fotos! ;-)

josepjconill ha dit...

Bon viatge Guillem. Quina enveja que em fa, aquesta habilitat, tan teva, d'entrar en altres mons (que, no ens enganyem, no estan en aquest). Potser per això en certes ocasions has fet servir el pseudònim de Penetrator? Ironies a banda, tot i les reticències que la beateria dels polonesos em provoquen, reconec que hi ha un grapat d'autors fonamentals, Milosz entre ells, sense els quals no seria capaç d'explicar-me el món de la mateixa manera.
A gaudir, doncs...

Exemplator ha dit...

A mi també em fa enveja, també. Al cap i a la fi, també percep Cracòvia com la meua ciutat. Però em fa mlta il·lusió, a més, que per uns dies t'envoltes de gent tan lligada al tresor de Miłosz. El que em sap greu és que, quan en tornes, et fotràs un bon bac. És el que tenen els somnis. Però, aquest almenys, mentre duri, serà ben satisfactori, serà dels bons. Au, prent-te allà una bona Żywiec a la salut de tots nosaltres!

Exemplator ha dit...

..bé, on he dit "una bona Żywiec"... potse llegir també "unes quantes", que tampoc no passa res.

Guillem Calaforra ha dit...

Us escric des de l'habitació de l'hotel, on un malestar terrible em té confinat. Espere que demà, a base d'ibuprofens i porqueries per l'estil, no haja de perdre'm l'inici del tema.
Josep: la beateria dels polonesos és repugnant també (o sobretot) per a mi. Tots els que he conegut responen a un de dos models: el del xovinista ultrabeato nacionalista fatxa, o el de l'antipatriòtic supercrític teòfob internacionalista (estic simplificant, evidentment). És curiós que Milosz fos catòlic i antinacionalista, crític però equànim. Un cas estrany. A mi, en qualsevol cas, moure'm per aquest àmbit centreeuropeu germànic i eslau em fa sentir molt lliure d'aquell manicomi catalufoespanyol i valencià i (puagh!) "mediterrani". Per això sempre intente fugir cap al meu "exili".
Exemplator: no em pegaré cap "castanyà" en tornar perquè, tal com saps, la meua relació amb tot açò és, malgrat tot, de distància profilàctica. Fins i tot amb el iaio! Per tant me'n tornaré alhora amb recança i amb alleujament. Però el fet d'haver començat amb Milosz i haver tancat el cercle amb ell (i amb Cracòvia) té per a mi una connotació simbòlica tremenda.

Magister ha dit...

No hem tingut ocasió d'acomiadar-nos abans del viatge, però, com bé dius, no es tracta d'un viatge qualsevol. A mi em passa el mateix quan vaig a Freiburg, almenys una vegada a l'any (normalment dues vegades): és una necessitat que forma part ja de la rutina. I també me la conec (i me l'estime) més que València. Però també en aquest viatge teu hi ha elements especials, com és la trobada Milosz, i el fet que vages convidat com a traductor del mestre. Ja contaràs! El que em costa imaginar és Caracòvia aquests dies més centrada en el seu premi Nobel que en el seu flamant beat, nou de trinca. Que potser encara hi ha esperança de redempció, fins i tot per als polonesos?
M'agradaria tornar-hi. Recorda't de nosaltres, pobres mortals, que restem ací, patint els rigors de la primavera "mediterània"!

I, sobretot, gaudeix!