dissabte, 21 de maig del 2011

Una imatge, cinc fotos

Un dels poemes clàssics, "canònics", de Czesław Miłosz és Ars poetica?, del volum Ciutat sense nom (Miasto bez imienia, 1969). Ací us propose cinc versions que he hanat recollint, dues de catalanes, dues de castellanes i una en anglès, per si teniu ganes de comparar-les i dir-ne la vostra opinió si voleu i us interessa (Exemplator, no mires la chuleta!). A mi m'agrada molt el poema original, amb la tonalitat meditativa que li dóna el seu ritme alhora sever i quasi conversacional. Comparar els esforços dels traductors també és molt alliçonador. Us copie l'original en darrer lloc. Pur vici literari!


TRADUCTOR 1

Sempre enyorava una forma de més cabuda,
que no fos massa poètica ni massa prosaica
i que permetés entendre's sense exposar ningú,
ni l'autor ni el lector, a la tortura d'un ordre superior

En l'essència de la poesia hi ha quelcom d'indecent:
Desperta en nosaltres coses que no sabíem,
així que parpellegem, com si saltes de nosaltres un tigre
i estigués il·luminat, colpejant-se els costats amb la cua.

Per això amb raó es diu quer un daimon dicta la poesia,
tot i que s'exagera afirmant que de segur és un àngel.
És difícil entendre d'on surt aquest orgull dels poetes
si, veient la seva flaquesa, més d'un cop s'avergonyeixen.

Quina persona comprensible vol ser súbdit dels dimonis,
que actuen amb ell com si estiguessin a casa, parlen un munt de llengües
i, si no en tinguessin prou robant-li els llavis i la mà,
proven per a llur comoditat canviar-li el destí?

Atès que avui es valora el que és malaltís,
algú pot pensar que solament faig broma
o que he trobat una nova manera
per alabar l'Art amb l'ajut de la ironia.

Hi va haver un temps en què llegir sols llibres savis
ajudava a suportar el dolor o la desgràcia.
Amb tot, això no és el mateix que endinsar-se en mil
obres provinents directament d'una clínica psiquiàtrica.

I, amb tot, el món és un altre que no pas ens sembla
i nosaltres som altres que no en el nostre deliri.
La gent, per tant, manté una honestedat silenciosa,
Guanyant-se així el respecte dels consanguinis i veïns.

Aquest és el guany de la poesia, que ens recorda
com és de difícil romantre la mateixa persona,
perquè la nostra casa és oberta, a la porta no hi ha clau
i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que aquí explico, hi estic d'acord, no és poesia.
Perquè és permès d'escriure poemes rarament i amb desgana,
sota una pressió insuportable i sols amb l'esperança
que bons esperits, i no dolents, tinguin en nosaltres l'instrument.



TRADUCTOR 2

Sempre he anhelat una forma més capaç,
que no fos ni massa poesia ni massa prosa
i permetés entendre's sense exposar ningú,
ni l'autor ni el lector, a turments de rang més alt.

En l'essència mateixa de la poesia hi ha quelcom d'indecent:
sorgeix de nosaltres una cosa que no sabíem que hi era,
i així, parpellegem, com si saltés de nosaltres un tigre
i estigués a la llum, batent-se els flancs amb la cua.

Per això hom diu, amb raó, que dicta la poesia un dèmon,
per bé que exagera qui sosté que sens dubte és un àngel.
Costa d'entendre d'on surt aquest orgull dels poetes
si els fa vergonya sovint que es vegi llur feblesa.

¿Quina persona sensata voldrà ser un reialme de dèmons,
que s'hi comporten com a casa seva, que hi parlen molts llenguatges,
i, com si no els bastés a robar-li boca i mans,
miren de canviar-ne els destins per llur comoditat?

Com que avui es valora tot el que és malaltís,
algú pot pensar que només faig broma
o bé que m'he enginyat una altra manera
de glorificar l'Art amb l'ajut de la ironia.

Hi hagué un temps en què hom llegia només llibres savis
que ajudaven a suportar el dolor o la dissort.
Això, però, no és el mateix que mirar-se mil
obres procedents directament de clíniques psiquiàtriques.

I és que el món és diferent de com ens sembla
i nosaltres no som com en el nostre desvari.
La gent, doncs, manté una callada Honradesa,
i així es guanya el respecte de familiars i veïns.

Aquest profit té la poesia, que ens recorda
com és difícil continuar sent la mateixa persona,
perquè casa nostra és oberta, sense la clau al pany,
i hostes invisibles hi entren i en surten.

El que explico aquí, d'acord, no és poesia.
Perquè és llegut fer versos poc sovint i a desgrat,
sota una coacció insuportable i només amb l'esperança
que serem l'instrument dels bons esperits, no pas dels dolents.



TRADUCTOR 3

Siempre sentí la nostalgia por una forma más capaz,
que no fuese demasiado poesia ni demasiado prosa
y que permitiera la comprensión sin exponer a nadie,
ni al autor ni al lector, a torturas de orden superior.

En la esencia misma de la poesía hay algo indecente:
surge de nosotros algo que ni sospechamos que estuviera allí,
parpadeamos entonces, como si un tigre saltara de nosotros,
firme en la luz, la cola golpeando sus costados.

Por eso justamente se dice que la poesía está dictada por el demonio,
aunque se exagera al sostener que debe tratarse de un ángel.
Es difícil comprender de dónde viene el orgullo de los poetas
si a veces sienten vergüenza por ser visible su debilidad.

¿Qué hombre razonable aceptaría ser territorio de demonios
que se comportan en él como en casa propia, hablando múltiples lenguas,
y que, no satisfechos de robarle la boca y la mano,
tratan, por comodidad propia, de cambiarle el destino?

Pero lo que es morboso recibe hoy mucho aprecio;
cualquiera podría pensar que sólo estoy bromeando
o que he encontrado algún nuevo modo
de alabar el Arte sirviéndome de la ironía.

Hubo un tiempo en que se leían sólo los libros sabios
que ayudaban a soportar el dolor y la desgracia.
Esto, sin embargo, no es lo mismo que hojear mil obras
que provienen directamente de una clínica psiquiátrica.

Además, el mundo es distinto de lo que parece,
y nosotros somos distintos de nuestro farfullar.
La gente conserva entonces una silenciosa honestidad
conquistando así el respeto de los parientes y del vecindario.

La utilidad de la poesía está en recordarnos
que es difícil seguir siendo la misma persona,
porque nuestra casa está abierta, su puerta, sin llave,
y los huéspedes invisibles salen y entran.

Lo que aquí digo no es, de acuerdo, poesía.
Porque es lícito escribir versos rara vez y sin ganas,
bajo un apremio insoportable y sólo con la esperanza
de que los espíritus buenos, no malignos, hagan de nosotros un instrumento.



TRADUCTOR 4

Siempre añoré una forma más amplia
que no fuera demasiado poesía ni demasiado prosa
y permitiera entenderse sin comprometer a nadio,
ni al autor ni al lector, a tormentos de orden superior.

En la esencia de la poesía hay algo indecente:
brotan de nosotros cosas que no intuíamos tener,
así que pestañeamos como si de nosotros saltara un tigre
y estuviera iluminado golpeándose los flancos con la cola.

Con razón se dice que es un daimonion quien dicta la poesía
pero se exagera al afirmar que debe de ser un ángel.
Difícil es entender de dónde surge el orgullo de los poetas
si más de una vez se avergüenzan de que sus flaquezas sean visibles.

¿Qué persona juiciosa querría ser un estado de los demonios,
que lo rigen como en su casa, hablan muchas lenguas
y, por si no bastara, le roban sus labios y sus manos,
intentando, para comodidad propia, cambiar su destino?

Como que lo enfermizo hoy es valorado
alguien puede pensar que sólo estoy bromeando
o que he encontrado una nueva manera
para alabar el Arte con la ayuda de la ironía.

Hubo un tiempo en que se leían sólo libros cultos
que ayudaban a soportar el dolor o la desgracia.
Pero esto no es lo mismo que adentrarse en mil
obras directamente de una clínica psiquiátrica.

Y con todo, el mundo es diferente a como nos parece,
y nosotros somos diferentes a nuestros devaneos.
Así que la gente conserva una honestidad silenciosa
consiguiendo asó el respeto de vecinos y allegados.

Ésta es la utilidad de la poesía, que nos recuerda
cuán difícil es seguir siendo la misma persona,
pues nuestra casa está abierta, sin llaves en la puerta,
e invisibles huéspedes entran y salen.

De acuerdo, lo que explico aquí no es poesía.
Porque un poema se escribe raras veces y con desgana,
bajo una presión inaguantable y sólo con la esperanza
de que buenos y no malos espíritus nos tengan como instrumento.



TRADUCTOR 5

I have always aspired to a more spacious form
that would be free from the claims of poetry or prose
and would let us understand each other without exposing
the author or reader to sublime agonies.

In the very essence of poetry there is something indecent:
a thing is brought forth which we didn'nt know we had in us,
and stood in the light, lashing his tail.

That's why poetry is rightly said to be dictated by a daimonion,
though it's an exaggeration to mantain that he must be an angel.
It's hard to guess where that pride of poets comes from,
when so often they're put to sham by the disclosure of their frailty.

What reasonable man would like to be a city of demons,
who behave as if they were at home, speak in many tongues,
and who, not satisfied with stealing his lips or hand,
work at changing his destiny for their convenience?

It's true that what is morbid is highly valued today,
and so you may think that I am only joking
or that I've devised just one more means
of praising Art with the help of irony.

There was a time when only wise books were read,
helping us to bear our pain and misery.
This, after all, is not quite the same
as leafing through a thousand works fresh from psychiatric clinics.

And yet the world is different from what it seems to be
and we are other than how er see ourselves in our ravings.
People therefore preserve silent integrity,
thus earning the respect of their relatives and neighbors.

The purpose of poetry is to remind us
how difficult it is to remain just one person,
for our house is open, there are no keys in the doors,
and invisible guests come in and out at will.

What I'm saying here is not, I agree, poetry,
as poems should be written rarely and reluctantly,
under unbearable duress and only with the hope
that good spirits, not evil ones, choose us for their instrument.



ORIGINAL

Zawsze tęskniłem do formy bardziej pojemnej,
która nie byłaby zanadto poezją ani zanadto prozą
i pozwoliłaby się porozumieć nie narażając nikogo,
autora ni czytelnika, na męki wyższego rzędu.

W samej istocie poezji jest coś nieprzystojnego:
powstaje z nas rzecz, o której nie wiedzieliśmy, że w nas jest,
więc mrugamy oczami, jakby wyskoczył z nas tygrys
i stał w świetle, ogonem bijąc się po bokach.

Dlatego słusznie się mówi, że dyktuje poezję dajmonion,
choć przesadza się utrzymując, że jest na pewno aniołem.
Trudno pojąć skąd się bierze ta duma poetów
jeżeli wstyd im nieraz, że widać ich słabość.

Jaki rozumny człowiek zechce być państwem demonów,
które rządzą się w nim jak u siebie, przemawiają mnóstwem języków,
a jakby nie dosyć im było skraść jego usta i rękę
próbują dla swojej wygody zmieniać jego los?

Ponieważ co chorobliwe jest dzisiaj cenione,
ktoś może myśleć, że tylko żartuję
albo że wynalazłem jeszcze jeden sposób
żeby wychwalać Sztukę z pomocą ironii.

Był czas, kiedy czytano tylko mądre książki
pomagające znosić ból oraz nieszczęście.
To jednak nie to samo co zaglądać w tysiąc
dzieł pochodzących prosto z psychiatrycznej kliniki.

A przecie świat jest inny niż się nam wydaje
i my jesteśmy inni niż w naszym bredzeniu.
Ludzie więc zachowują milczącą uczciwość,
tak zyskując szacunek krewnych i sąsiadów.

Ten pożytek z poezji, że nam przypomina
jak trudno jest pozostać tą samą osobą,
bo dom nasz jest otwarty, we drzwiach nie ma klucza
a niewidzialni goście wchodzą i wychodzą.

Co tutaj opowiadam, poezją, zgoda, nie jest.
Bo wiersze wolno pisać rzadko i niechętnie,
pod nieznośnym przymusem i tylko z nadzieją,
że dobre, nie złe duchy, mają w nas instrument.

Berkeley, 1968

10 comentaris:

josepjconill ha dit...

Benvingut a casa, Guillem, després de la teva peripècia cracoviana.
Tot i conèixer prou bé, en la mesura en què les traduccions m'ho permeten, l'obra de Miłosz, sobretot l'obra en prosa, no havia llegit encara aquest poema, que m'ha semblat excel·lent. M'agrada, com tu dius, el seu to meditatiu, però més encara aquell aire una mica reticent que adopta davant el propi ofici, com si és tractés més aviat d'una maledicció que no pas d'un do. Per experiència, alguna cosa en sé, de tot això, i he sintonitzat des del primer moment amb la mena d'experiència complexa que el poema tracta de capturar. Pel que fa a les versions proposades, em resulta difícil establir alguna preferència, encara que la primera traducció en català m'ha semblat especialment adequada, sobretot perquè resol amb naturalitat la traducció de l'esperit que s'empara dels poetes emprant successivament les formes "daimon" i "dimonis", de manera que el terme clàssic resulta de seguida "naturalitzat" en la llengua del poema, ni que sigui al preu de transformar-lo en una forma més col·loquial, cosa que li fa perdre, ben cert, connotacions culturals importants, però alhora li fa guanyar també força expressiva.
Per cert, una última qüestió em suscita la curiositat: el poema original s'ajusta a alguna mena de mètrica? Versos blancs, potser? Ho dic per la referència a la "forma" que figura a la primera estrofa, encara que jo seria sobretot partidari d'interpretar-la en el sentit d'una forma intel·lectual, això és, d'una manera de dir.

Guillem Calaforra ha dit...

Quina alegria: un comentari, quan ja anava a autocomentar-me! A veure, Josep, intento aclarir els teus dubtes. Pel que fa a la forma, en aquest poema (com en la majoria dels de CM) el que hi ha és vers lliure, sense rima ni recompte de síl·labes. En aquest en concret veig una clara tendència als pentàmetres (entesa de manera laxa), i sobretot juga amb el gondoleig rítmic, que sembla evocar les cabotades que devia fer el pensador de Rodin.
Amb el tema del daimonion acabe de comprovar que la forma catalana registrada és dèmon; la versió daimon (per què aguda?) hauria d'haver anat amb cursiva.
A mi, aquest poema m'agrada molt també per aquesta actitud reticent, entre irònica i afectuosa, amb què pren en consideració la tasca de creació poètica. L'estrofa on parla de "com és difícil continuar sent la mateixa persona" em sembla una pura meravella, el tipus de poesia que sempre m'ha enamorat en CM.

josepjconill ha dit...

Aleshores, doncs, aquesta forma laxa de què hi parla Miłosz podríem entendre-la tant en un sentit diguem-ne tècnic com en un de més introspectiu, referit, com deia en el meu comentari anterior, a la temptativa, sempre renovada, de donar veu a allò que batega dins de nosaltres, però que es transforma indefectiblement pel camí de l'escriptura.
Es tracta, sense cap dubte, d'una experiència que tot aquell que practica alguna modalitat de la "literatura", entenent el terme en un sentit general i no sols artístic, coneix en major o menor mesura; però que el poeta experimenta amb una intensitat inusual, en la mesura en què no pot prescindir sota cap concepte d'alguna mena de pauta "externa" al propi discurs, la qual acaba incidint-hi sempre de manera imprevisible, com si es tractés d'una mena de somnambulisme racionalment induït --per dir-ho amb una fórmula que ja vaig emprar als meus Submarins de butxaca.
Tenint en compte aquestes premisses, resulta molt difícil mostrar-se optimista pel que fa a la possibilitat de "continuar sent la mateixa persona" en el discurs. I és que els poetes són, sens dubte, les persones que gaudeixen de manera més acabada del (dubtós) privilegi d'experimentar que tot sovint no són ells els qui diuen les coses, sinó que és la llengua qui s'expressa, ni que sigui en forma de balbuceig, a través d'ells. A partir de Heidegger i el postestructuralisme el pensament modern ha teixit innumerables variacions sobre l'assumpte, tot i que això formava part de la saviesa antiga dels poetes.
Miłosz no ho ignorava, i va encertar a dir-ho amb una precisió admirable (que era la marca de la casa).

Guillem Calaforra ha dit...

Permet-me que t'ho diga, Josep: magnífic comentari! No sols l'has clavat pel que fa a l'experiència de l'escriptura (el dèmon i la possessió que implica és una constant en la reflexió de Miłosz). Sinó que, sobretot, has enxampat al vol la meua al·lusió continguda en l'estrofa aquella. Durant els diàlegs del Seminari de Traductors de Cracòvia, vaig comentar que en un famós assaig ("Amb la poesia polonesa contra el món") l'al·lusió de CM al "llenguatge que parla en nosaltres" era de filiació clarament estructuralista i foucaultiana; l'amic Anders Bodegård (personatge incommensurable de qui vaig parlar en les Krònikes Krakowianes) em va dir, en el seu polonès fabulós: "Tens raó que aquesta filiació hi és, perquè CM va fer nombroses recensions de llibres recents durant la seva etapa francesa a sou de Giedroyc i "Kultura"; però en realitat la idea del llenguatge que parla en nosaltres ja es troba en Ślub (El casori) de Gombrowicz, escrita el 1946, i ja saps que Gombrowicz deia de si mateix que era 'estructuralista avant la lettre', de manera que potser procedeix d'allà." Touché. Quin gran tio, l'Anders. Doncs bé: aquesta intuïció gombrowiczomilosziana és, probablement, una de les herències més perennes de l'estructuralisme. No deixa de ser curiós i interessant, també, que 9 anys abans de l'escriptura d'aquest poema hagués aparegut aquell grandíssim llibre que és The Presentation of Self in Everyday Life de Goffman, amb la seva teoria "teatral" sobre el subjecte que, fora de les disfresses que es posa, no és altra cosa que el clau on pengem aquestes disfresses. D'altra banda, la "dificultat de continuar sent la mateixa persona" és una idea que va més enllà d'això i enllaça amb la fràgil identitat a través dels canvis i del temps, etc.
Per cert, repasse les dues traduccions catalanes i m'adone que CM alterna "dajmonion"/"demon". El trad. 1 l'encerta en aquest punt, tal com tu subratllaves.

josepjconill ha dit...

Vaig llegir amb un enorme plaer (no exempt d'enveja, fins i tot insana, per què no dir-ho) les teves Krònikes Krakowianes, i no saps com celebre haver estat capaç d'establir, des de la meva ignorància provinciana (que cada dia ho és més, desgraciadament) alguna sintonia amb les qüestions que hi vau tractar. És una manera de sentir que un continua viu...
De totes maneres, sense menysprear la influència d'un paio tan enorme com el Gombrowicz --o el Lem, que en Solaris va qüestionar també molt seriosament la persistència de la personalitat, així com la possibilitat d'estrafer-la per part d'una consciència radicalment heterònoma--, em penso que al darrere de les reflexions de Miłosz aguaita en bona part un monstre prou més quotidià i terrible, com ara l'alcoholisme. Recorde que a les teves Krònikes ja et vas referir al fet que ni el nostre autor ni d'altres polonesos en van parlar als seus versos del que constitueix una plaga nacional, però això no és vàlid per a la prosa de Miłosz, que al seu autobiogràfic Milosz's Abc's (1997) (trad. castellana: Abededario: Diccionario de una vida. Madrid: Turner, 2003), a l'entrada "Alcoholisme", entre d'altres coses escriu:
"Lo peor del alcohol es que nos convierte en payasos. Luego nuestro ojo sobrio se encarga de proyectar en nuestro interior esas imágenes de nuestra embriaguez, que destruyen el alto concepto que teniamos de nosotros mismos. Sin embargo, se puede aprender de esa vergüenza, ya que nos recuerda que podemos poner en peligro nuestros logros de la forma más estúpida. Nos enseña, por tanto, que es mejor no pavonearse. Cuando recuerdo las cosas que he hecho bajo los efectos del alcohol siento vergüenza y también miedo".
Després de llegir això, no hi ha dubte que, per més legítim que resulti invocar el postestructuralisme o l'obra de Gombrowicz per justificar la reflexió sobre la discontinuïtat del jo, la borratxera hi suposa una experiència molt més pròxima, personal i contundent. Almenys, així m'ho va semblar quan vaig llegir per primera vegada aquestes línies en l'any 2004, en un dia de ressaca formidable.

Guillem Calaforra ha dit...

Sí, certament això que dius és molt pertinent i jo no hi havia pensat. A més, en el cas de CM i dels polonesos en general resulta especialment important. De tota manera, bé saps que en estat etílic la creació literària és especialment difícil, i si es tracta d'obtenir poemes lúcids i meditatius més encara. I, d'altra banda, fóra una simplificació inadmissible pensar que el whisky del vespre (Agnieszka Kosińska dixit) explica més coses que la relació radioactiva amb Gombrowicz o que l'ambient intel·lectual francès d'aquells anys, que tots dos coneixien especialment bé. Dit això, no em sembla un factor menyspreable això que dius, no senyor. Qui conegui Polònia sabrà que no et falta raó.

josepjconill ha dit...

Òbviament, el whisky del vespre no explica res, però l'experiència sovintejada de la pèrdua de consciència causada per la borratxera, tal com reconeix el mateix Miłosz, sí que hi pot resultar important --sense menystenir els altres factors intel·lectuals que ja hem comentat, és clar--. És més: l'experiència de l'embriaguesa o, millor dit, la consciència fràgil i infeliç d'un mateix que se'n deriva un cop aquesta experiència ha cessat, constitueix una de les fonts fonamentals de la creació poètica, si més no d'ènçà del simbolisme --tot i que no era desconeguda des de feia molts segles.

Guillem Calaforra ha dit...

Que sí, que sí.

Anònim ha dit...

Això que comenteu dels efectes de l'alcohol em fa pensar en els whiskys proverbials d'Ana María Matute ("El tute de Matute", es titula un article molt divertit de Sergi Pàmies), però no és això que volia comentar, sinó la mètrica.

Sé poc de mètrica polonesa, i m'hauria de posar el dia. Una de les coses que més caracteritza la poesia polonesa contemporània és l'absència d'uns patrons mètrics evidents, el seu caràcter "prosaic", que fa possible que sigui tan reflexiva o filosòfica --i tan poc "poètica", si se'm permet de dir-ho, almenys des de la perspectiva d'altres llengües que no han volgut deseixir-se de la dictadura del metre i la rima. En Miłosz tinc sovint aquesta percepció: busco alguna mena de regularitat rítmica, a mesura que llegeixo em sembla que hi és, que els accents hi estat col·locats amb mestria, però no en sé veure de cap manera la tècnica.

Diu K. que en el poema s'observa "una clara tendència als pentàmetres". On són, aquests pentàmetres? Veig només que predominen els versos de tretze síl·labes, però no crec que això suposi una mena de regularitat.

Guillem Calaforra ha dit...

Molt fàcil. Si agafes la primera estrifa, una interpretació raonable és:

-vv/-vv/-v/-vv/-v
vvv-vv/v-v/v-vv/v-v/-v
vvv-vv/vvv-v/-vv/-vv/-v
v-vv/vv-v/v-v/v-v/-v

No és l'única lectura possible, però sí que hi veig una tendència a distribuir cinc accents forts al llarg de cada vers, tot i que no sempre es tracta de peus com els que coneixem, clàssics. També hi veig una preferència per la distribució "estratègica" de dàctils, en aquest cas en grups de dos. Tot això té ben poc a veure amb la mètrica tradicional, que tant CM com els altres poetes del s. XX utilitzen allà on els convé (cf. Traktat poetycki, si no em falla la memòria). El totxo de mètrica polonesa el tinc a 30 km, de manera que ara mateix no puc donar més detalls.
Alguns col·legues solen blasmar les traduccions russes de l'Anatol Roitman (amb qui vaig tenir llargues converses a Cracòvia) pel fet que no s'adapten a la tradició del ritme iàmbic en aquella llengua, sinó que vol donar-los un ritme més fluid i elàstic. Com que no sé rus, no puc valorar això. Però, certament, que no siga rimat i/o escandit amb el mateix nombre de síl·labes en cada vers no significa que no sigui "poètic". Ni molt menys. En això supose que estem d'acord. Ni els bons ritmes tampoc no tenen per què ser regulars, tal com ens demostra la música. La poeticitat, que ningú no ha definit encara del tot, no encaixa necessàriament amb aquestes regularitats (tal com sap també qualsevol persona que haja intentat confeccionar poesies).