dimarts, 3 de maig de 2011

Inside Job


Us vaig dir que faria un comentari l'endemà. Perdoneu el retard.

Inside Job és un documental molt interessant. Tal com resumia Paco l'altre dia, la primera meitat de la pel·lícula no resulta gens apassionant, per l'aridesa del tema que tracta (la creació dels "derivats" per part de l'economia financera, etc.) i pel caràcter estrictament convencional del muntatge de la pel·lícula. Però la cosa comença a enlairar-se quan esclata la bombolla financera i, per tant, la crisi global. A partir d'aquest moment, el collage d'extractes de notícies, entrevistes interrompudes a instància dels entrevistats mateixos, explicacions trepidants, etc. es posa cada vegada més interessant. M'agraden especialment els moments en què l'entrevistador posa els entrevistats entre l'espasa i la paret. I al final, tal com demostra la pel·lícula, resulta que an l'administració del "progressista" Obama tornen a ocupar els llocs de màxima responsabilitat econòmica els mateixos que, amb les seues polítiques de desregulació, havien portat al desastre tota la resta del món. Impressionant.
Efectivament, Inside Job reserva una de les hòsties més apoteòsiques (i més amargues) per als representants acadèmics de la disciplina dels diners, els economistes. Que l'economia és una estafa acadèmica a càrrec de comptables sicaris és cosa que molts sospitem des de fa temps; però veure com els càtedros de Columbia, Stanford, Berkeley o Harvard es fan multimilionaris assessorant els grans monstres financers resulta senzillament al·lucinant. Tot allò de l'"objectivitat acadèmica" i cuentos chinos semblants sembla una broma de mal gust en comparació amb això. La imatge que se m'ha quedat gravada en el cervell és la del supercatedràtic que havia lloat el sistema bancari islandès; ¿a partir de quina informació? "De coses que et diuen, de converses, de la confiança en el Banc Central Islandès"... I t'entren unes ganes irreprimibles de triturar-lo a hòsties.

En fi, que no està gens malament. Per descomptat que et queda en el pap la sospita que hi ha més factors i més històries al voltant de la crisi, que no apareixen en aquesta pel·lícula, però vaja, em sembla que ja és molt i ja és prou.

9 comentaris:

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Otro aspecto muy interesante de la película es que muestra otra cosa no por menos evidente más digna de reflexión: la existencia de un sistema económico que funciona por debajo del político y, por tanto, con bastante independencia en relación con éste.

K. ha dit...

Exacte! No és cap novetat, ja ho imaginàvem, però veure-ho d'una manera tan plàstica et deixa molt tocat. Fa poc vaig veure un cartell que deia més o menys: "Botín presidente, y que se dejen de chorradas". Aproximadament és això.

Emili Morant ha dit...

Em fa molta gràcia que siga dia 2 de Maig i estar comentant una anotació del 3 de Maig, no sé què passa.

En el meu darrer comentari al "post" sobre Wallraff he posat enllaços a Inside Job i a Crematorio, per a que els patiers puguen tastar ells mateixos la mercaderia - si van contra la política del "Patio" esborreu-los.

Tan aviat com passen uns dies per a que la nota de Guillem sobre Inside Job siga visible miraré de penjar un comentari (a deshora, com ja va sent un lleig costum) sobre el llibre de Wallraff.

Exemplator ha dit...

M'alegra que us haja agradat. Coincidisc amb el que comenteu: la primera part del reportatge és molt tècnica i costa seguir-la una mica per als qui no som experts. Ara, la segona part és la que et deixa directament tocat. Ja no és sols per comprovar, una vegada més, el nivell de vida de tota aquesta colla de malparits... És que quan els veus en pantalla t'adones que són una banda de gentola sense escrúpols, com tants altres que ja coneixem, el que passa és que el nucli des d'on actuen és el centre del poder i, per tant, llur capacitat de fer mal és immensament major que la dels Gürtel i companyia, que semblen vulgars aprenents al costat d'aquests.

Quant al paper dels universitaris... és simplement deplorable. Encara recordo un catedràtic al qual pregunten si el patiment i la tragèdia que havien provocat li semblen irrellevants... i ell respon que sí. Després m'imagine -però això ja no surt en el reportatge, que els econmistes de la universitat de Harvard deuen decidir quines revistes universitàries són "d'impacte" o no. I m'imagino que els nostres economistes universitaris deuen perdre el cul per publicar-hi... Ironies... En fi, jo vaig eixir del cine francament tocat. Molt tocat.

Uno que pasaba por aquí ha dit...

Bueno, precisamente la gestión de Botín y otros banqueros españoles ha sido de las que menos "cubiertas de gloria" han quedado en los últimos años, si bien, al parecer, no es oro todo lo que reluce y lo mismo en un tiempo más o menos breve los bancos españoles también se llevan -y nosotros con ellos- un susto más grande los que han sufrido hasta ahora.

Para mí, lo más preocupante del documental es la corrupción de las altas esferas, de tal calibre, que ni siquiera impide la regeneración de los mandos principales una vez demostrado que han metido la pata hasta el cuello. Eso es tremendo, porque, al final, te quedas con la sensación de que lo que ha pasado puede volver a suceder mucho antes de lo que marcarían los ciclos de crisis del capitalismo.

Emili Morant ha dit...

Fabulós, el documental. De passada: done fe que els enllaços que vos he passat (comentari al post anterior) són de la versió original subtitolada i que la qualitat d'imatge és bona. A mi, que tinc "inquietuds tècniques" pel que fa a totes aquestes qüestions econòmiques, la primera part del documental també m'ha agradat: és tan "pedagògica" com crec que es pot ser tractant temes tan estranys, abstractes en ocasions.

Al capdavall, el problema que denuncia Guillem sobre la independència dels economistes acadèmics no és essencialment distint (tot i les distintes magnituds) del problema de la independència de les agències de valoració: qui vigila el vigilant? En aquest sentit m'atreviria a suggerir una qüestió de fons: la incultura o analfabetisme econòmic de la ciutadania encara és major que el relatiu als temes estrictament polítics (si és que hi ha res que siga "estrictament" polític). Sobre llibertats, drets i responsabilitats vulgues o no la gent sap de què li parlen: sol comprar un "paquet d'idees" més o menys consistent i amb això li dóna per a votar de tant en tant i amenitzar una tertúlia de café dient que la culpa de tot la té el PSOE o el PP o Mourinho. Però les discussions econòmiques (sense filigranes, les més bàsiques: allò de que ningú dóna duros a quatre pessetes i coses així) demanen uns mínims de coneixement de causa a què el "poble" no pot aspirar. Amb un agreujant: pel que fa a l'economia, no hi ha dos "paquets bàsics" on triar: quasi només n'hi ha un i ni tan sols es molesten en vendre-te'l perquè ve de sèrie. I compte que no estic només denunciant la incapacitat de comprensió i argumentació del proïsme, sinó la meua pròpia: que després d'una carrera de matemàtiques i huit anys treballant en empreses hi haja tantes coses que no entenga és greu, ben greu. En això estem.

PS: Tal i com diu Paco (crec que és Paco), l'arc, el cicle d'aquesta crisi podria no guardar relació amb els propis del capitalisme industrial o productiu perquè ací del que es tractava no era de produir massa o massa poc o massa car, sinó de vendre fum més car del preu a què l'havies comprat. O d'apostar a què el fum que havies venut acabaria baixant de preu tan aviat com algú se n'adonara que era fum...

Jordi ha dit...

No he vist el documental i com sabeu alguns estic immers en el sainet electoral així que tot just acabe d'encetar el llubre de Wallraff. M'estic acabat L'home de la maleta de R. Solsona recomanable i divertit. Només volia escriure unes línies sobre el tema de la "ciència econòmica", entre altres coses peraquè vegeu que continue ací, tot i que com a més m'estic traslladant de casa, les meues intervencions seran escadusseres. Llegiu Naredo "La economía en evolución" i veureu com un economista de prestigi com ell es depatrxa contra les pretensions científiques del que és en realitat una espècie de religió. Durant el darrer any als estudis de filosofia vaig fer un treball sobre si l'economia podia realment ser considerada ciència, la resposta òbvia era un NO rotund. Recorde com un treball d'un grup d'investigadors de Mèxic arribava a la conclusió que els debats entre especialistes en economia mai no es tancaven per l'argumentació d'uns o d'altres sinó pel "poder de seducció", la retòrica ja sabeu, que mostraven els guanyadors. En fi, en aquelles mans hi som!

Miquel ha dit...

Acabo de veure el reportatge i no he pogut estar-me d’escriure al respecte:
http://miquelindignat.blogspot.com/2011/07/reportatge-inside-job-sobre-la-crisi.html
RESPON

K. ha dit...

Efectivament, Miquel, és per a indignar-se i per a molt més. Han aparegut uns quants reportatges més que reblen el clau. I tot plegat sembla com una mena de tragèdia ineluctable, que avança cap a un final terrible sense res que ho pari (perquè, ja ho hem vist, les protestes populars acaben convertint-se, a tot estirar, en decisions cosmètiques i en una alça espectacular de les opcions polítiques més afins a l'origen mateix de la crisi, com si la majoria de la població necessités una sobredosi homeopàtica del mateix mal, fins al suïcidi). Probablement un dels temes que caldrà aclarir urgentment és el paper de la "violència física legítima" (Max Weber dixit) en el bloqueig de les alternatives popular i en l'estratègia d'aquestes alternatives. Però això demana maduresa política i realisme cru, que sembla que ja és demanar massa.