dilluns, 17 de maig de 2010

Puta València odiosa


Anava a continuar amb l'interessantíssim debat sobre traduccions de l'entrada anterior, però permeteu-me un incís, i demà o despús-demà l'esborraré. És perquè he recordat que avui obren per última vegada els cines Albatros, de València, després de 25 anys dedicats al cinema d'autor, a les pel·lícules independents i de qualitat (no sempre, però només allí), en versió original subtitulada. Tanquen perquè des de fa temps només perden diners, i és clar, no són una ONG. Això vol dir que aquesta ciutat, amb prop d'un milió d'habitants, no és capaç de mantenir dos cinemes de qualitat (l'altre és els Babel, i són dels mateixos propietaris... mal rotllo...). És a dir, que és una ciutat de merdosos analfabets, predominantment, on la vida intel·ligent no arriba ni a minoritària, ni a catacumbal, ni a res. Cada vegada hi ha més motius per a fer com deia l'altre dia l'Exemplator, convertir el País Valencià en un polígon de proves nuclears. Però, al contrari que ell, jo posaria l'epicentre a València. Una ciutat que per a mi ja és pràcticament un erial, un desert, un forat hostil en el cul del món. Miserable València, vas tancar el magnífic cine Xerea, i tants altres, has tancat les millors botigues de música, com ara Vuelo a Berlín, has tancat llibreries, has liquidat moviments cívics, València, ets la ciutat més merdosa que he conegut mai, València, t'odie més enllà del que es pot odiar una ciutat, ets un contenidor on les persones s'han de camuflar o fugir, on a banda de la intel·ligència clandestina només viuen rates, panderoles i fills de puta. València, tant de bo un dia et caiga un immens colló damunt, de 150 quilòmetres quadrats. Puta ciutat insuportable, así te pudras, ofegada en la teua pròpia merda.

17 comentaris:

Exemplator ha dit...

Això dels Albatros -i qui sap, pel que dius, dels Babel- és una pèssima notícia. Horrorós. Llàstima. Ciutat de perdició, efectivament, aquesta València. Autèntic antidesideràtum de ciutat, cofoia i falsa com ella mateixa. Ben bé que em dol, cert.

PD: No esborres el tema. Qui sap si més gent hi voldrà dir la seva.

K. ha dit...

Abans que algú ho diga, ja ho deixe escrit jo: no, no em sorprèn. Però sí. És una d'aquelles coses que sospites que passaràn, que tens indicis per a pensar que passaran, però que sempre intentes convèncer-te que no, que no caurem tan baix. I tanmateix... Vaja, aquesta ciutat és cada vegada més semblant als antípodes del que és per a mi una ciutat europea, habitable, raonable, moderna, culta, civilitzada, bonica. Per a mi és tercermundista, insuportable, irracional, carca, ignorant, incivilitzada, lletja, pudenta, ciutat de nous rics cretins, una desgràcia, una maledicció, un forat en lam civilització. Bé, vaig dient i així em desfogue, com més grossa millor. Però de tot el que dic sí que subratlle la cosa més certa: odie València.

K. ha dit...

En fi, si voleu més sucre en el cafè, entreu en l'últim comentari que fa el Vicent Galduf en el seu blog. Com diríem en col·loquial "bruto", no té desperdici:
http://blocs.mesvilaweb.cat/node/view/id/168096

Exemplator ha dit...

Et refereixes a l'esment del grup musical valencià "ol tol"??? T'assegure que, d'entrada, no sabia a què es referia fins que hi he caigut...: Al tall!!

Bé, prescindirem de comentaris, oi?

K. ha dit...

Sí. Era per afegir una mica d'esperpent al tema, encara que no té relació directa amb el tema dels Albatros. Bé, segons com es mire.

Melusina ha dit...

A Alacant ja fa temps que van tancar els Astoria. Crec que només fan algun cilce de cine de tant en tant patrocinat per la UA. Ara tenim els Anna on posen alguna pel·liícula d'autor de tant en tant, però res, tres sales per a tota la província. O siga, que la malaltia no només és a València, malauradament.

Magister ha dit...

Collons, això del grup de música valenciana amb nom anglès és més que esperpèntic! Pel que fa al tancament de l'Albatros... Un dia trist per a València, sens dubte. Es tractava d'un lloc cabdal en la meua formació intel·lectual; és a dir, com a persona. De ben jovenet hi vaig descobrir el cinema com a art, a través de les pel·lícules en V. O. dels grans, grandíssims com Rohmer, Manoel de Oliveira, Atom Egoyan, l'immens Angelopoulos... Diuen que ara la gent prefereix baixar-se les pel·lícules d'Internet. Potser. Però res no pot substituir el ritual de la pantalla gran, i en un cinema on no es permetia l'entrada de crispetes ni de beguda, on hom anava a veure (no a beure) i a escoltar en absolut i reverent silenci.
També passaven pel·lícules no tan bones, i autèntica "morralla". Però com diu bé l'amic K., malgrat això només allí podies trobar entre el fang les perles del bo i millor del cinema actual, preferentment europeu.
Ara aquests noms que he esmentat, i d'altres, els haurem de recordar a través dels cicles de la Filmoteca. Tindrem accés al cinema d'autor actual? A València sembla que no. València, l'altre tema recurrent, el que sempre torna perquè mai no ha marxat, omnipresent, angoixant, llosa que ens aixafa i ens treu l'aire i les ganes de viure. l'Hades dels grecs sembla més amable que la vida en aquest erm.

K. ha dit...

Ho sé, fada, em consta, però València té prop d'un milió d'habitants, la "provintia" en té quasi dos milions i mig, i ja veus com van les coses. Els Albatros no són la tragèdia, la tragèdia és allò que permet que tanquen els Albatros: la immundícia cultural dels habitants de València.

K. ha dit...

I et quedes curt, Magister! València torna perquè, com diem en col·loquial, sempre ens "retorna"...
Ho dius encertadament: els Albatros (i jo hi afegisc el Xerea!) han estat una peça clau en la meua formació. Si darrerament feien també morralla és, en bona part, perquè predomina la morralla en la produccio general. Ara bé, si apareixia una bona pel·li, allí la podies trobar en algun moment (o als Babel). Ara ja no. I la Filmo... és un reducte per a estudiants avorrits i per a jubilats, a banda que les novetats interessants tarden a aparèixer-hi. Una desgràcia, tot plegat, una indecència, que m'ofusca, m'irrita, em descoratja i em desespera.

Melusina ha dit...

Jolín, que no pillava això de Al Tall! És que és tan fort que costa caure-hi!
Com va dir algú que ara no me'n recorde: en este país hay tantos tontos que si aparece uno más nos caemos al mar.

Amadeu Sanz ha dit...

Tenim el que ens mereixem, per dir-ho d'alguna manera. A poc a poc ens tanquem més a casa, amb la internet, els llibres, el reduït cercle de familiars i amics, i el carrer per als fallers, els botellons i els grans eventos. Una pena, això dels Albatros. Confiem que vagen sorgint i que anem creant nous espais per a trobar-nos i parlar.

K. ha dit...

Potser sí que tenim el que ens mereixem, per no haver-nos quedat en l'exili (o per no haver pegat a fugir).

Exemplator ha dit...

El problema és que ja comence a estar fins als collons d'empassar-me el que altres s'han merescut... I això també cal dir-ho clar, redéu. M'atreviria a dir que, els qui passem per aquest Pati -i no sosl, és clar-, potser ens hem merescut altres coses que no hem obtingut... Sí, és ben cert: col·lectivament ens hem guanyat això i coses encara pitjors. Ergo, deu ser que la "salus" es únciament amb la fugida cap endins, amb els quatre de la tribu, els llibres, les pel·lícules, i algunes botelles. Ah, i les pipes (de fumar). I a fer la mà tota la resta.

K. ha dit...

Quanta raó que meneges...

Amadeu Sanz ha dit...

Respecte, companys.
No vos ho prengueu a mal, això del mereixement, que era, com deia, una manera de parlar. Els Albatros són un exemple de pèrdua de llocs de trobada i de cohesió. No sé si és que me mire massa el melic, però ara mateix em faig més cerveses als patis virtuals que als reals. Antigament, me n'anava a vore una peli als Albatros i, encara que anara a soles, tenia la certesa que em trobaria algú per fer-la petar o per anar-nos de marxa en acabar la pel·lícula. Aquest contacte, diguem, físic no el pot reemplaçar una àmplia colla de contactes al Facebook o un lector de rss ben fornit. Quan un abandona el carrer, i ho dic per mi, uns altres l'ocuparan. Les formes de la vida privada condicionen les formes de la vida pública. A dins, igual que a fora, que diu l'I ching.
Respecte.

Amadeu Sanz ha dit...

Se m'oblidava altra coseta: com deia Manuel Sacristán, ni la humanitat, ni els valencians, afegisc jo, coneixerà el final de la història, aquell moment en què tota la dialèctica històrica serà superada. Els conflictes, entre la humanitat i la naturalesa, entre opressors i oprimits, entre ells i nosaltres, canviran de forma i d'expressió, però continuaran. I els altres estan tan fastiguejats de nosaltres com nosaltres ho estiguem d'ells, perquè per cada Albatros que tanca, s'obri un altre lloc, diferent, inesperat.
Més respecte.

K. ha dit...

Home, és clar, espere que no t'hages pres cap de les nostres intervencions com una falta al respecte, només faltaria. El que passa és que les parèmies són molt enganyoses, i aquesta és un exemple. Els consumidors habituals de cultura a València, tu, jo, l'Exemplator quan torna del seu exili, el Magister, o el sursum corda, no ens mereixem perdre balons d'oxigen com el que representaven els Albatros. Si hi haguera més albatròfils actius a la ciutat, això no hauria passat.
Meneges molta raó quan dius que les cerveses haurien de ser reals, i ben reals, i nosaltres sempre que podem les fem in situ i a fer la mà. Però quan la gent de la teua tribu estan cadascun en una punta del continent, malament pinta la cosa. El nostre Patio virtuós (sense alcohol) és un substitut d'això. Però què hi farem?, el carrer sempre ha sigut im serà dels fallers o dels seus equivalents, i això no ho canviarà ningú.
I pel que fa a la substitució d'uns contextos que desapareixen per altres que es generen, ja estic frisant per conèixer i comprovar quin serà el substitut dels Albatros (no em digues que serà el que vulguem nosaltres, perquè ni jo ni els meus amics no obrirem uns multicines...). Ja et diré com ho veig, aquest "karma" que ens compensarà per una pèrdua tan dolorosa com la dels "Batros".
Doncs sí, tens raó, respecte.