Sabuts, doctes, savis (1)

Hi ha algú, avui dia, que aspiri a la saviesa? És aquest concepte tan eteri, encara, un ideal per a algú? Ho reconec, aquests interrogants són retòrics, pura convenció literària. No tenen la funció d’introduir cap afirmació pessimista, però. Al món hi ha gent per a tot, i qualsevol idea o proposta té defensor, ni que sigui en quantitats irrellevants. És ben probable que entre les files del budisme aquest concepte mantingui la seva importància i vitalitat, no ho sé; i entre els afeccionats a l’especulació filosòfica també deu ser possible trobar excèntrics que li tinguin respecte. Però si ens demanem sobre el lloc que ocupa la saviesa en el codi de valors predominants per aquestes latituds, en fi, jo diria que no arriba ni a ser-ne absent —«brillar per la seva absència» ja seria «brillar», és a dir, molt. I tanmateix no ha deixat d’obsedir-me des de fa anys i panys, com una mena de passió eternament insatisfeta.
En la meva tendra joventut, com és natural, confonia la saviesa amb el saber. L’ús col·loquial del terme cultura hi contribuïa amb força. Una persona molt culta equivalia, en la meva imaginació càndidament socràtica, a un savi. Saber molt, saber de tot, poder llegir qualsevol cosa i poder entendre qualsevol qüestió, per a mi, innocent, coincidia amb la saviesa. Tenir dins el cap tots els llibres de la Library of Congress —o biblioteca d’Alexandria—, haver-los paït i poder-los transmetre, així entenia jo la condició del savi, la més alta a què podia aspirar qualsevol ésser humà. Però la maduració d’aquell infant incloïa necessàriament una terrible desil·lusió, la de reconèixer que es podia saber molt i, alhora, ser una persona menyspreable des d’una perspectiva ètica, o un inútil en la vida real —la de fora dels llibres, per descomptat—, o senzillament un bèstia. Per si la quotidianitat no ho demostrés a bastament, la història s’encarregava de proporcionar exemples torbadors de coincidència entre el màxim refinament cultural i la màxima barbàrie.

Vaig haver d’admetre que, sí, el saber, el coneixement, la cultura, són molt importants per a mi, però no descriuen l’ideal de saviesa que mai no he deixat de venerar. Continuo sense ser capaç d’explicar, de manera clara i distinta, en què consisteix per a mi aquesta quimera ideològica. El diccionari no hi ajuda gaire: «capteniment assenyat en la vida, en els afers», «coneixença justa de les coses». Aquí hi ha, però, una aproximació interessant a la idea de fons. Conté coneixença, molta si pot ser, moltíssima, i no sols de llibre; conté seny, és a dir, equanimitat, justesa, equilibri, un judici sensat de les situacions i de les respostes que demanen; conté, també, capteniment, perquè no es tracta només de saber, sinó també d’actuar. Però aleshores, amb tot això, ¿no estem desglossant la figura de la persona apol·línia, una espècie d’intel·lectual racionalista clàssic?
Ningú no m’ha arribat a explicar amb claredat quina és la funció que tenen les passions en la saviesa. Però alguna n’hi deu haver. La saviesa mateixa, com a ideal, és en bona part una passió, perseguida amb una tossuderia i una excitació imparables. Com el saber mateix, al cap i a la fi; tot allò que m’explicaven en la meva adolescència sobre l’homo universalis renaixentista hi enllaça directament. Homes que sabien de tot, que volien saber de tot, que feien de científics i d’artistes i de filòsofs alhora, que ara establien l’òrbita d’un planeta i després pintaven un quadre o escrivien un sonet, aquests gegants mitològics em servien de model imaginari en la meva passió d’aprendre coses.

Aquesta passió, en realitat, mai no se satisfà del tot, però almenys els qui han tingut la sort d’haver rebut una formació intensa i perllongada s’hi acosten satisfactòriament. I el més curiós és que, malgrat la diferència que la vida ens obliga a establir entre saber i saviesa, hi ha individus amb uns coneixements enciclopèdics, fabulosos, que em resulta impossible de no anomenar savis. Me’n vénen a la ment alguns noms, però prefereixo quedar-me en un nivell més genèric, anònim. Aquests humanistes —en el sentit antic, renaixentista, de la paraula— em susciten una admiració descomunal. Ho saben tot, i allò que no saben almenys ho entenen; i, curiosament, aquest mateix cabal enorme sol contribuir a fer-los més humans i accessibles, i també assenyats.