dilluns, 5 d’octubre de 2009

Sabuts, doctes, savis (i 2)

Si no savi, almenys com es pot arribar a ser un docte? Hi cal talent, sens dubte, i una capacitat de treball ciclòpia. Però això no és tot. Les condicions socioeconòmiques són un factor molt difícil de superar, sí. Però hi ha també el determinisme generacional. L’any de naixement té conseqüències inevitables en aspectes diversos: els plans d’estudi que se t’imposaran, els mètodes didàctics que seguiran els docents, el nivell d’exigència a què et sotmetran, etcètera. I això fa difícil, molt difícil, que entre les persones de determinades generacions puguin sorgir doctes com els d’altres èpoques. La gent de la meva edat encara vam poder gaudir d’un ensenyament una mica substantiu —només una mica!—, però que ja no era el de temps passats, ni tampoc no era encara el sistema fraudulent i catastròfic de l’actualitat. I això es reflecteix, amb una precisió impecable, en els resultats: per dir-ho d’una manera aproximativa, la generació que podríem anomenar «dels meus pares» és l’última en què trobem doctes i savis a l’estil antic i amb una certa regularitat; entre els membres de la generació «dels meus germans majors» encara en trobem alguns, però ja escassegen, i conviuen amb abundants blufs i personatges superficials. Entre els de la «meva» generació, però, ja només trobem alguns individus amb més o menys voluntat de saber, amb més o menys condicions naturals, però ja no pas cap indici de futurs doctes a la manera antiga, ni de savis, ni de res d’aquesta espècie. La generació dels meus fills... En fi, ho deixo córrer.

Hi ha una forma de saviesa que no té res a veure amb l’erudició, ni amb el saber, ni tan sols amb el fet d’estar mínimament ben informat o cultivat. Hi ha una saviesa indocta, fins i tot analfabeta, molt més lligada a l’actuació sensata en la vida real i a la lucidesa en la visió del món. És la dels qui coneixen molt bé com són les coses de la vida i, tot i això, han mantingut intacte un fons sòlid de bondat i de seny. No es deixen enganyar, però tampoc no s’han petrificat en la desconfiança; no solen ser entusiastes, però solen prendre’s amb alegria vital tot allò que els importa; judiquen amb circumspecció, però saben ser clarividents sense concessions, i sempre poden improvisar un consell que, irrefutablement, sempre serà el millor consell. Els envejo i els admiro sense restriccions, és clar, perquè sempre se’n pot aprendre alguna cosa de profit. Però quan el docte és un savi, aleshores hi veig una imatge frustrant del que jo mateix voldria ser. Perquè aquesta combinació queda ja fora del meu abast, i del de la majoria dels meus coetanis. Qui fa el que pot, ja se sap, no està obligat a més. Sí, però alguns voldríem poder fer més. I en aquest punt, com en altres, hom pot resignar-se, però no mai conformar-se. Hi ha diverses maneres d’expiar-ho això. Per exemple, escriure literatura. O, si més no, intentar-ho.

4 comentaris:

Sebastianus ha dit...

El punt de vista de Guillem sobre l’anacronisme de la “saviesa” i la llarga decadència del sistema educatiu a Occident és romàntic a més no poder. Tot és una nostàlgia, em sembla, de mons que intuïm idealment o que hauríem volgut conèixer. Enyorar els “Gymnasien” centreuropeus del segle XIX; o lamentar que els adolescents d’avui ja no estudien ni llatí, ni grec, ni filosofia; ni han llegit gaire res, i en comptes d’això s’envien SMS en un codi macarrònic. ¿De veritat ha desaparegut tot concepte de saviesa, o és que la “nova” saviesa ens descol•loca completament i ens fa sentir prehistòrics? No ho sé, i no m’atrevesc a afirmar una cosa ni la contrària. Evidentment, intento fer una mica de paròdia. L’inclassificable Sánchez Dragó, en alguna de les seves entrevistes-monòleg, es posa estupendo i ens diu allò de “Yo tuve la inmensa suerte de ir al bachillerato de don Pedro Sáenz Rodríguez… Diez años de gramática… Siete años de latín… Cuatro años de filosofía, psicología, lógica, ética, teoría del conocimiento, historia de la filosofía, ontología, etcétera… Siete años de historia, tres de griego…”. Bé, admirem una cosa de no dir les persones segures de si mateixes, o no? D’altra banda, és trist però versemblant que la democratització del coneixement hagi acabat destruint l’excel•lència en molts àmbits, com bé s’ha dit alguna vegada en aquest blog. L’excel•lència no pot ser democràtica, massiva, generalitzada, una bicoca per a tothom. Pensem que haguéssim nascut mig segle abans. És difícil saber si hauríem fet el “bachillerato de don Pedro Sáenz Rodríguez” o si, ben al contrari, com a fills menors de famílies nombroses i modestes, no hauríem anat mai a escola (potser mentre el primogènit de la casa estudiava al seminari).

Els darrers posts de Guillem m’han fet pensar en un text que he llegit fa poc, el pròleg d’Helena Vidal a les seves versions de poemes de Mandelstam. En copiaré un fragment:

“Mandelstam es va sentir perdut, quan va prendre consciència que no encaixava en una societat que havia eliminat la ‘tercera dimensió’, aquell sentit de pertinença a una dimensió global i superior de l’existència humana. […]
Al començament del segle XXI la ‘tercera dimensió’ sembla que hagi estat completament foragitada, si més no, del model de vida imperant. Allò que no va poder fer el poder dictatorial ho ha aconseguit la desculturació generalitzada i la imposició de la banalització. La vida es redueix a les preocupacions del dia a dia i a les emocions fàcils, ràpides i efímeres. La religió és un fenomen marginal. I la literatura ja no és un punt de referència. La poesia encara menys. No sembla que la vida tingui gens de sentit més enllà de les qüestions quotidianes.”

(Helena Vidal, dins Óssip Mandelstam (2009): “Poemes”. Barcelona, Quaderns Crema, p. 35-36.)

“Res severa verum gaudium”. O tal vegada ja no. Coses del món postmodern.

Gregor Samsa ha dit...

Jo, amb aquesta imatge de romàntic, nostàlgic, reaccionari ploramiques, etcètera, no em sent gens retratat. Tampoc no em considere membre carca d'una generació que ja no entén res (!) mentre que la generació jove a ses raisons que la raison ne connait point. I, finalment, crec que hauríem de ser capaços de veure una diferència entre estudiar llatí i no estudiar-ne, entre saber d'història i no saber-ne, entre aprendre coses i no aprendre un cagalló. Tu mateix t'has queixat en alguna ocassió del pressing impresentable de la premsa que fa apologies subnormals dels adolescents i de l'adolescència. A banda d'això, aquesta comparació amb el FDP Sánchez Dragó no em fa ni fred ni calor, no m'hi considere al·ludit. En qualsevol cas, els programes d'estudis es poden comparar, per veure si fa vint anys un batxiller (jo, per exemple) acabava amb més coneixements que, posem per cas, el meu nebot, i es pot comparar el meu batxillerat amb el de la generació anterior. No crec que siga necessari, perquè les dades "canten". Valencia se escribe con uve, pero vaaaale.
Reconec, no obstant això, que reflexionar sobre la saviesa, whatever it be, és en si un anacronisme d'una ingenuïtat aberrant. Una collonada, vaja. Això és cert.

Enric ha dit...

Deixeu-me que parle d´una qüestió que es pot relacionar amb tot açò: no ja la formació que reben els alumnes, sinó la formació que reben els mateixos professors actuals. En poques paraules: que el sistema educatiu (i la societat en general) patesca un procés d´infantilització degradant afecta també als professors actuals. Ho dic referint-me al tipus de formació permanent que hem de patir els professors de secundària: per què en els cursets organitzats pels infames CEFIRES o pels sindicats se´ns ha de tractar com a xiquets i ens fan fer "dinàmiques de grup", "jocs de rol"... i altres gilipollaes per l´estil?

Enric ha dit...

No tinc l´experiència necessària per confirmar si en altres èpoques o societats allò que podríem dir el nivell cultural general o el prestigi social de la recerca de la saviesa eren més alts que ara. L´única cosa que puc dir és que allò que, com a aspirant a humanista forçat a donar classe en secundària observe al meu voltant al respecte, no m´agrada gens.
I és molt interessant allò que assenyalava Guillem a propòsit de les condicions socioeconòmiques del desenvolupament de la saviesa. Per desgràcia, per a esdevenir un docte no és necessària únicament la voluntat de ser-ho. Fan falta també les condicions de treball adequades. Parle de la meua experiència: durant uns anys de la meua vida m´ho he passat de puta mare realitzant els estudis de doctorat. Però els anys van passant, i les obligacions laborals i familiars van creixent, i arriba un punt en què te n´adones que, per molt que hom experimente el saber com a vocació, a penes té temps per a dedicar-se. I clar, la primera idea que et ve al cap és la de demanar alguna beca, però de seguida te n´adones que a penes n´hi ha, i les que hi ha estan subjectes a uns criteris absurds. Podria ser la literatura una manera si més no d´expressar l´ànsia de saber? És possible. Quan en ocasions em plantege la possibilitat d´escriure, no m´imagine ni com a poeta, ni com a narrador ni com a dramaturg: em veig com a assagista, entenent per assaig una temptativa de conversa sobre les lectures que m´han apassionat (en això sí que sembla que sóc irremeiablement fusterià: què hi farem!). Sí, en el meu cas crec que sí que podria dir que l´expressió literària tindria una funció compensatòria respecte de la frustració provocada per la inaccessibilitat de saber.