dimarts, 29 de setembre de 2009

Sabuts, doctes, savis (1)

Hi ha algú, avui dia, que aspiri a la saviesa? És aquest concepte tan eteri, encara, un ideal per a algú? Ho reconec, aquests interrogants són retòrics, pura convenció literària. No tenen la funció d’introduir cap afirmació pessimista, però. Al món hi ha gent per a tot, i qualsevol idea o proposta té defensor, ni que sigui en quantitats irrellevants. És ben probable que entre les files del budisme aquest concepte mantingui la seva importància i vitalitat, no ho sé; i entre els afeccionats a l’especulació filosòfica també deu ser possible trobar excèntrics que li tinguin respecte. Però si ens demanem sobre el lloc que ocupa la saviesa en el codi de valors predominants per aquestes latituds, en fi, jo diria que no arriba ni a ser-ne absent —«brillar per la seva absència» ja seria «brillar», és a dir, molt. I tanmateix no ha deixat d’obsedir-me des de fa anys i panys, com una mena de passió eternament insatisfeta.
En la meva tendra joventut, com és natural, confonia la saviesa amb el saber. L’ús col·loquial del terme cultura hi contribuïa amb força. Una persona molt culta equivalia, en la meva imaginació càndidament socràtica, a un savi. Saber molt, saber de tot, poder llegir qualsevol cosa i poder entendre qualsevol qüestió, per a mi, innocent, coincidia amb la saviesa. Tenir dins el cap tots els llibres de la Library of Congress —o biblioteca d’Alexandria—, haver-los paït i poder-los transmetre, així entenia jo la condició del savi, la més alta a què podia aspirar qualsevol ésser humà. Però la maduració d’aquell infant incloïa necessàriament una terrible desil·lusió, la de reconèixer que es podia saber molt i, alhora, ser una persona menyspreable des d’una perspectiva ètica, o un inútil en la vida real —la de fora dels llibres, per descomptat—, o senzillament un bèstia. Per si la quotidianitat no ho demostrés a bastament, la història s’encarregava de proporcionar exemples torbadors de coincidència entre el màxim refinament cultural i la màxima barbàrie.

Vaig haver d’admetre que, sí, el saber, el coneixement, la cultura, són molt importants per a mi, però no descriuen l’ideal de saviesa que mai no he deixat de venerar. Continuo sense ser capaç d’explicar, de manera clara i distinta, en què consisteix per a mi aquesta quimera ideològica. El diccionari no hi ajuda gaire: «capteniment assenyat en la vida, en els afers», «coneixença justa de les coses». Aquí hi ha, però, una aproximació interessant a la idea de fons. Conté coneixença, molta si pot ser, moltíssima, i no sols de llibre; conté seny, és a dir, equanimitat, justesa, equilibri, un judici sensat de les situacions i de les respostes que demanen; conté, també, capteniment, perquè no es tracta només de saber, sinó també d’actuar. Però aleshores, amb tot això, ¿no estem desglossant la figura de la persona apol·línia, una espècie d’intel·lectual racionalista clàssic?
Ningú no m’ha arribat a explicar amb claredat quina és la funció que tenen les passions en la saviesa. Però alguna n’hi deu haver. La saviesa mateixa, com a ideal, és en bona part una passió, perseguida amb una tossuderia i una excitació imparables. Com el saber mateix, al cap i a la fi; tot allò que m’explicaven en la meva adolescència sobre l’homo universalis renaixentista hi enllaça directament. Homes que sabien de tot, que volien saber de tot, que feien de científics i d’artistes i de filòsofs alhora, que ara establien l’òrbita d’un planeta i després pintaven un quadre o escrivien un sonet, aquests gegants mitològics em servien de model imaginari en la meva passió d’aprendre coses.

Aquesta passió, en realitat, mai no se satisfà del tot, però almenys els qui han tingut la sort d’haver rebut una formació intensa i perllongada s’hi acosten satisfactòriament. I el més curiós és que, malgrat la diferència que la vida ens obliga a establir entre saber i saviesa, hi ha individus amb uns coneixements enciclopèdics, fabulosos, que em resulta impossible de no anomenar savis. Me’n vénen a la ment alguns noms, però prefereixo quedar-me en un nivell més genèric, anònim. Aquests humanistes —en el sentit antic, renaixentista, de la paraula— em susciten una admiració descomunal. Ho saben tot, i allò que no saben almenys ho entenen; i, curiosament, aquest mateix cabal enorme sol contribuir a fer-los més humans i accessibles, i també assenyats.

2 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Hi ha la possibilitat, Guillem, que aquella identificació primària, ingènuament socràtica com dius, entre "saviesa" i "cultura enciclopèdica" siga l'error previ necessari, el desengany iniciàtic, la closca que cal trencar per a començar a buscar una saviesa més vertadera, més humana. Qualsevol que haja dedicat les seues millors energies a la passió pel saber, pel "coneixement" (en un sentit ara estrictament acadèmic, o "cultural" si voleu), arriba tard o d'hora a la certesa que aquest saber total és una meta inabastable, que resulta més angoixant quant més un s'esforça en superar-la. Aquesta lliçó d'humilitat, aquesta acceptació dels límits del saber llibresc, és quelcom només accessible als qui han buscat el saber, no als qui hi han renunciat d'inici perquè han sospitat (amb un punt de veritat, però sense esforç) que la vida és més que llibres. I en aquesta tan humana experiència de finitud, de límit, podria començar el camí veritable cap a la classe de "saviesa" que reclames: una forma de viure que estima la cultura però que la sap insuficient, simplement auxiliar per a la "vida bona".

Tens raó en una cosa: basta amb intentar tractar el tema per escrit com jo faig en aquest comentari (i com fas tu a la nota orginal) per a sentir-se anacrònic, com si parlàrem de coses caducades i vanes. Ben probablement no ho són, i siga més fàcil explicar-se en termes personals (tu ho fas) que en abstracte, així que ho intentaré. Recorde que, quan vaig començar a estudiar Humanitats en les escasses hores lliures que em deixava la vida d'oficina, vaig experimentar el neguit creixent de qui s'interessa per la cultura en el sentit més ample: cada cosa que aprenia me'n revelava deu, cent més que ignorava no saber, i la idea d'arribar tard (per edat i per la meua professió) per a saber-ho tot, per a llegir-ho tot, em va perseguir intermitentment durant uns anys. Només fa poc que aquest neguit s'està apagant, i allà on vaig arribar a obsessionar-me per acumular comence a notar que gaudisc tastant d'ací i d'allà.

I per a acabar: com tu també apuntes, també ajuda a relativitzar el valor del pur "saber" comprovar com, en el cas d'algunes persones, la sofisticació cultural no representa més que l'engalanament d'una estupidesa majúscula. Poetes tronats, acadèmics estrets de mires, creadors corruptes: el món en va ple, i ens recomana una classe de cautela que difícilment pot aprendre un als llibres...

guillem ha dit...

Certament, Emili, aquestes cavil·lacions sense conclusió possible són una excentricitat monstruosa, tot i que sembla que no sempre ha estat així.
L'alta cultura no s'oposa essencialment a l'alta barbàrie. L'Alemanya de la primera meitat del segle passat ho demostra. Però l'analfabetisme tampoc no està barallat amb la brutalitat, tal com demostren els països subdesenvolupats quasi cada dia. És a dir, que malgrat la veneració que ens suscita, l'alta cultura i la civilització moral (perdó per aquest concepte lamentable) sembla que no coincideixen ni tenen relació directa, sinó que són conceptes incommensurables, intraduïbles l'un a l'altre. I tanmateix...
Aquest "i tanmateix", aquest und doch, és el que recull tots els meus dubtes i conviccions ineliminables, totes les idealitzacions reconegudes com a errònies però que no puc abandonar, totes les contradiccions, aparents o reals.