dimecres, 9 de setembre de 2009

Un punt de mira

"Si les matèries humanístiques han baixat el nivell i les científiques, en canvi, l'han mantingut, potser es deu al fet que els coneixements científics tenen una aplicació tangible en la realitat, mentre que els humanístics són o semblen més vagues o discutibles.
Això efectivament és així, però fa cinquanta [anys] ja era així, les condicions externes també eren més evidents en les disciplines científiques, perquè un enginyer, o realment sap calcular un pont, o el pont caurà, mentre que un llicenciat en història podrà escriure els seus articles plens de collonades i no passarà res de molt greu, no s'ensorrarà res. Així i tot, el nivell de les humanitats era tan alt com el de les matèries científiques. Cal dir que això s'ha mantingut molt millor als països de l'Europa central: jo he vist, a Cracòvia per exemple, el nivell de coneixements dels estudiants de filologia, he tingut converses amb grups d'estudiants que parlaven català perfectament (i anglès, francès, i espanyol) i coneixien a fons la literatura catalana moderna. Un fet equivalent, ací, ara mateix és inimaginable.
Quines conseqüències, no ja purament acadèmiques, sinó també polítiques, morals i socials creieu que pot arribar a tenir la pèrdua de valor i substància de les humanitats? Imagino que les conseqüències no es reflectiran només en el baix nivell dels experts en unes certes matèries, i això és perillós.
Sí, és perillós. Perquè això es transmet a tota la societat. Comencem des de baix. Fa X temps, fa quaranta o cinquanta anys, un metge, un advocat, un enginyer i un arquitecte, encara compartien uns coneixements bàsics de tipus històric i humanístic bàsic, i si deien Sòfocles o Divina Comèdia, sabien el que deien, sabien de què parlaven. Els anys seixanta, en un viatge amb tren per Alemanya, vaig coincidir amb un senyor que era arquitecte, i acabàrem parlant de Plató. Ara, això s'ha acabat. Desapareix de les relacions professionals i personals el tipus de comentaris i de valoració que proporciona un saber humanístic sobre l'art, l'estètica i el pensament: desapareix totalment. Però és que també desapareix de les converses i les referències del senyor que és llicenciat en filologia anglesa i només sap parlar de la seua coseta particular. I això, a l'hora de transmetre els seus coneixements als alumnes, es notarà molt en l'actitud com els transmetrà, que serà una actitud totalment reduïda, fora de context. No seran capaços d'estimular els estudiants perquè puguen establir relacions i connexions entre els diferents temes, que cal posar en un context global per entendre adequadament. I això es nota també en coses tan quotidianes com llegir una notícia a la premsa: per entendre bé el que passa al món, cal tindre perspectiva històrica, coneixements generals, i això s'ha perdut o es perd totalment, tant per part del lector de la notícia com per part del redactor... que probablement és llicenciat en 'ciències de la informació' i en realitat no està informat de res. Aquella actitud i aquells coneixements globals que permeten situar cada cosa al seu lloc, i relacionar-ho i connectar-ho amb altres coses, ha desaparegut en gran part de la vida pública: en el polític, el periodista, el professional liberal, i em sembla absolutament catastròfic."

Pere Antoni Pons, La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, València, PUV, 2009, p. 195-197.

4 comentaris:

Emili Morant ha dit...

Les opinions expressades en l'entrevista m'han resultat molt dignes de consideració fins i tot abans de saber qui n'era el responsable, perquè posen l'accent no en la crisi dels "humanistes", com s'ha fet en alguna ocasió arran de les discussions sobre el procés Bolonya, sinó en la crisi de les "Humanitats".

Mantinc l'opinió (evidentment esbiaixada per la meua pròpia circumstància acadèmica i personal) que el "nivell cultural" d'un país no té tant a veure amb quanta Història sap un graduat en Història, ni quanta gent es gradua en aquesta o qualsevol altra disciplina cada any, sinó en quanta Història sap un Enginyer Agrònom. I ací, és clar, podeu substituir la Història per qualsevol altra disciplina humanística, i l'Enginyeria per qualsevol disciplina tècnica en un sentit ben ample: és a dir, incloc el Dret, l'Economia, la Medicina, la Química...

És molt probable que els llocs clau d'una societat, de lideratge i decisió política o empresarial, caiguen en mans de gent amb un perfil tècnic que en mans d'humanistes: serà un "tècnic" en sentit ample, probablement, qui decidisca quants diners cal gastar en museus o quantes hores de Llatí s'han de donar en Batxillerat. Això sense considerar el difús efecte positiu (bona conversa per a acompanyar la cervesa, una més rica comunicació dins els joves matrimonis de classe mitjana) que té sobre la societat que hi haja metges filòsofs, advocats pianistes i filòlegs fascinats per l'astronomia.

El punt polèmic on vull anar a parar és que crec que la Universitat, com a institució, arriba tard a incidir sobre aquest nivell cultural intermedi, no especialitzat. Sí, hi ha la "lliure elecció" i tot això, però la possibilitat de triar entre "Àlgebra Superxunga III" i "Història del cine" sol guiar-se més per la regla del mínim esforç que per un sincer desig de transversalitat. Hem de suposar, a efectes pràctics, que la Filosofia que sap un químic és la que ha aprés abans de xafar la Facultat de Química: és en el Batxillerat on es lliura la batalla de les Humanitats. I no cal ser cap geni per a intuir que s'està perdent.

Cada cop es dedica més temps en Secundària a que els alumnes assimilen les habilitats bàsiques en Llengua i Matemàtiques: no és gens desgavellat, això, però el corol·lari de tot plegat és que els professors de les matèries que depenen d'eixes habilitats bàsiques (les Ciències Socials, o la Física i Química) es queden progressivament amb menys temps i amb alumnes menys preparats per a entendre i treballar els seus temaris. Això no és un problema massa greu per a l'estudiant universitari d'Història: el seu professor de primer es queixarà amargament del poc que saben els alumnes d'avui dia, i repetirà amb desgana allò que hagués preferit donar per sabut. Però a l'estudiant "tècnic" ningú li omplirà eixe buit en les matèries humanístiques si no es busca la vida entre llibres, Internet, videos (o, en última instància, en la Universitat Oberta de Catalunya). Aquest darrer és el problema, i la solució té més a veure amb l'ampliació de les humanitats preuniversitàries que amb els canvis estructurals en la Universitat. No sé com es prendria la Universitat una hipotètica ampliació del Batxillerat a tres anys, si com una benedicció o com una invasió del seu territori demogràfic: però és quelcom en què hauríem d'anar pensant...

Disculpeu pel rotllo. (A més, tinc la sospita d'haver-lo "amollat" ja en alguna ocasió anterior...)

guillem ha dit...

Molt cert tot això que dius. De tota manera, jo no crec que el problema siga exactament de "temps", d'horaris, d'unes hores per ací i unes altres per allà (que també). Em sembla molt més greu l'absència, en l'ensenyament secundari i universitari, de nocions com ara l'esforç i l'exigència. Clar, si tenen tres hores de filosofia a la setmana però no se'ls obliga a res i tot és una "maria", doncs home, així podem fotre'ls tres, sis o seixanta hores setmanals del que vulgues, que no en trauran profit.
De tota manera, jo crec que no es tracta de pressuposar que tothom ha de saber molt de tot (el metge alemany que era capaç de conversar sobre Plató segurament en devia tenir una idea molt esquemàtica, però almenys era suficient per a mantenir una conversa amb sentit amb Plató com a tema, dic jo). Es tracta de saber-ne prou com per a no clavar massa la gamba si has de dir-ne alguna cosa. No sóc maximalista, en aquest aspecte. El problema greu és que un llicenciat en filologia siga capaç de dir o escriure veritables subnormalitats de tema filològic, o que senzillament siga capaç de justificar la seua ignorància sobre temes que no hauria d'ignorar. En fi, el tema té moltes cares i aspectes.

Emili Morant ha dit...

Bon punt el teu, Guillem. Hi ha l'actitud de qui diu "no sé res, d'això", i tot seguit demostra saber alguna xicoteta cosa, el mínim que ens permet anar pel món sense fomentar la vergonya aliena. I hi ha l'actitud, gens meritòria, de qui diu "no sé res" en referència a allò que sí hauria de saber. L'escenificació de la ignorància té un valor molt distint en cada cas.

Enric ha dit...

I què em digueu de les conseqüències personals, per a l´humanista (o que aspira a ser-ho) de la situació denunciada per Mira? Personalment, haver-me apassionat per la lectura des de l´adolescència no m´ha aportat res més enllà del plaer intel·lectual individual: des del punt de vista de les relacions humanes, la conseqüencia ha estat la de sentir-me com un "bitxo raro", interessat per coses que no interessaven ningú, i obligat sempre, si és que volia fer una mica de vida social, a adaptar-me als gustos dels altres. I des del punt de vista professional: a banda que encara estic embolicat amb les oposicions, sembla que a l´única cosa a què puc aspirar és a vigilant de pàrquings d´adolescents.
Les humanitats no tenen cap valor en la nostra societat, i qui les estima ho passa malament (a no ser que aprenga a suportar la soletat de l´humanista).
Envege la gent com Mira que, siga per edat o siga perquè ha viatjat, ha conegut altres contextos més propicis per a les humanitats: això em consola, ja que em fa pensar que tal volta no sóc jo qui està sonat, que en altres situacions les meues aficions humanístiques serien perfectament normals i respectables.