Benvolguts amics patiers,
Després d´un any molt complicat per motius laborals, durant el qual a penes he pogut conversar virtualment amb vosaltres, encare el pròxim curs amb ganes d´evitar que això es repetesca. Per això, ara que sembla que ja hem tornat de vacances, he estat buscant aquests dies alguna excusa per a escriure alguna cosa, i crec que l´he trobada: acabe de llegir el "Bearn o la sala de les nines", motivat per la fama que aquesta obra té d´ésser una de les grans novel·les de la literatura catalana del s. XX. Doncs bé, simplement volia dir-vos que m´ha deixat bastant indiferent: la primera part em semblava prometedora, però ja en la segona podria dir que inclús m´he avorrit, i el final i l´epíleg no m´han dit res. Si algú de vosaltres té ganes de contradir-me i de demostrar-me fins a quin punt he estat cec davant les grans qualitats d´aquesta novel·la, per favor, que ho faça, a veure si és que tants anys d´estudiar oposicions m´ha assecat el cervell... Una cordial salutació a tots.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
5 comentaris:
Tanta oposició, tanta oposició, t'ha deixat deformat el cap, xe. Mira que dir una animalà tan grossa! No t'ho recriminaré, però: la primera vegada que la vaig llegir, durant la carrera, em deixà una impressió boirosament negativa. Però en successives relectures vaig entendre que és una obra mestra absoluta, sense pal·liatius. Fa uns anys vaig escriure un article contraposant-la al Gattopardo (una altra meravella literària de primeríssima magnitud).
Per contra, hi ha altres mites de la literatura catalana que sí que em semblen desmuntables, per exemple La plaça del diamant. Però Bearn, ni parlar-ne, és absolutament magistral.
"Bearn" guanya amb la relectura, en això estic d'acord amb Guillem. Però després d'estudiar per a unes oposicions (que és la més gran perversió del plaer de la relectura), el que recomanen els metges és evitar relectures, deixar llibres a mitges i llegir-ne altres des del final fins el principi, per a que el cervell torne, tant com siga possible, al seu estat original.
Una vegada passe el meu temps de recuperació, intentaré rellegir Lampedusa.
Així és, Emili, gran veritat aquesta. Més encara: després d'unes oposicions, jo recomanaria no llegir res i només mirar pel·lícules i fer-se un gintònic que altre.
per cert, Miliet, que no se m'oblide donar-te l'enhorabona per haver passat amb èxit pels dos rituals de circumcisió, les opos i el matrimoni. Ja en falten menys! ;-)
Subscric del tot la segona intervenció del Guillem. Després d'unes oposicions, amb èxit o sense, deixem una mica en guaret el cervell perquè puga preparra-se per a quan tornem a alimentar-lo com cal. I els gin-tònics són magnífics. De fet, ja ho diu la seua etimologia: "gin-tònic" prové de "giny" i "tònic", és a dir, que és un beuratge "tonificant per a l'enginy". Aquesta és la seua vertadera etimologia. Tot i així no està de més reforçar-ne l'acció amb conyacs (...no n'explicaré l'etimologia... del cony-ac), wodkadillos (els polonòfils ja en tenim experiència, ja), i altres cosetes com aquestes.
Exacte, confrare, quant sabeu vós de timo-logies, valga'm Déu! E per ço us dic que llegir un llibre complex com Bearn com a diversió després de l'alienació opositril no és bona idea, ni platònica ni de cap mena. En canvi, un wodkadillo i un enginy tònic, i després una passadeta de cony-agh!, em sembla una teràpia reconstituent de primera categoria. I no dic res de xup-xupitos, perquè de segur que m'acusaríeu d'immoral.
Vale.
Publica un comentari a l'entrada