dimarts, 25 d’agost de 2009

Cansament




Escric aquestes notes perque la pardalà aquesta del "féisbuc" només em deixa fer quatre frases. doncs no sé per a què serveix, per a jivaritzar encara més el pensament?
Bé, sóc a Mainz, o Magúncia. I en unes circumstàncies ben peculiars. En primer lloc, perquè no és del tot per voluntat pròpia, sinó obligat per la feina. En segon lloc, perquè estic fent un curs de llengua, envoltat d'una fauna molt curiosa, predominantment infantil. I en tercer lloc, perquè es veu que ja se m'ha passat l'edat per a segons quines coses. Per exemple, per a idealitzar Alemanya. I no és perquè no hi estiga a gust, no, al contrari, de fet m'hi quedaria indefinidament. És, sobretot, per cansament. Perquè fins i tot els entusiasmes cansen, o sobretot. Crec que he passat a la fase següent, la que anomene "Fase Estan Verdes". És a dir, com que ja he assumit que la germanofília només em causa el dolor de les il.lusions vanes, l'alegria idealitzadora deixa pas al cansament conformat, amb un cert toc d'autoengany, com la rabosa o guineu de la faula: efectivament, estan verdes. Sí, d'acord, potser aquest país no era per a tant, però ara em deixa més indiferent.
I tanmateix... La bona educació, unes biblioteques de campionat, uns paisatges molt bonics, unes llibreries per a desmaiar-se, en fi, hi ha tantes coses ací que de grat em farien abandonar per sempre el miserable i merdós sud d'Europa... L'altre dia vam estar el Sebastià i jo a la biblioteca de la Universitat de Heidelberg, marededéu, era per a orgasmar en públic. Bé, nihil novum sub sole.
No tinc ja forces ni ganes d'idealitzar res. Deuen ser les artèries, que es lignifiquen. Certes coses alemanyes que abans m'agradaven (el menjar i la beguda, per exemple) ara em causen irritació, enuig. Però en el fons continue pensant que podria passar la resta de la meua vida ací. Al contrari del que fan ells, certament, la qual cosa demostra que ells i jo som diferents. I sempre tornem a això: "i tanmateix..." Però hi ha coses que ajuden a temperar les idees molt més que els entusiasmes. Per exemple, explicar-li aquestes idees estúpides a algú que de fet hi viu. Llavors t'adones que es tracta del que són, masturbacions mentals pròpies d'un cert estatus socioeconòmic i cultural. I és que, certament, "el ser sosial hase al hombre", que diria aquell. És clar. Viure a l'Alemanya de les bones biblioteques i de les magnífiques llibreries però treballant quaranta hores a la setmana en qualsevol cosa alienant no sembla que siga una vida per a disparar coets d'alegria. Oh, sí, sí, és clar, molts llibres i molta civilització, però que siga sempre amb la butxaca plena i amb molt de temps lliure per a llegir. Aleshores mira, un prodigi, una felicitat indicible (i empre deliberadament aquest mot tan literàriament coent, amb mala hòstia). Així, es pot idealitzar amb molta facilitat, i l'entusiasme no té mèrit. Si el teu contracte et dóna per a la seguretat social i cotitzes folgadament per a una futura jubilació, doncs sí, d'acord, és com per a entusiasmar-se. I és que, en fi, què voleu que us diga, aquest món és molt cruel. Quan algú idealitze algun país amb arguments culturaloides, alceu-li el rabo i mireu com té la nòmina. Por su tamanyo la conoseréis. Diguem-ne, per exagerar i provocar una mica.
En fi, Alemanya, idealitzacions, exilis de fantasia, culturalisme centreuropeu, intoxicació literària, etcètera. Em vénen més coses al pap, però són encara més fosques que aquestes. Ai, Magúncia, quina ciutat més bonica!

6 comentaris:

Magister ha dit...

Jo també he estat per Alemanya aquest estiu, amic Guillem, com bé saps. Per Alemanya i per Suïssa. És curiós: quan algú em preguntava d'on era (un taxista, un venedor, un qualsevol...), em trobava amb una idealització "a la inversa".Curiosament, València la tenen molt idealitzada, per allà. Que quina sort tenia de viure a València, que quin clima més agradable (mecaguenlhòstia! Als 35 graus a l'ombra els enviava jo tot el mes d'agost, a veure si idelitzaven el "clima mediterrani"!), que si la ciutat deu estar molt bonica, que si la fórmula 1 dels collons, que si la modernor calatraveña i tot això... Espera a tornar per ací, amic Guillem, i, potser, l'ideal d'Alemanya treurà una mica el cap de nou, ni que siga per supervivència. El xoc és brutal, i cal tenir uns paradisos perduts al cap per suportar aquesta calorosa i cruel ciutat del Túria. Encara que, en el fons, tu i jo sabem que no són més que això, paradisos perduts que ens hem creat. O tal volta no?

guillem ha dit...

Doncs mira, tal com deia en el meu escrit, aquesta passió dels centreuropeus per aquest país de merda demostra que ells i nosaltres estem fets d'una pasta diferent.
Jo, de paradisos perduts, ja no en vull tindre, mira. És pura teologia, i la teologia em pareix nociva i estúpida. "Sabem que Déu no existeix, però hi creiem perquè així podem viure més a gust". Doncs no, ja no tinc edat per a aquestes coses.
He tornat, i tot el que em trobe era previsible, més algunes coses que no. I saps què? Que això ja no em porta a idealitzar Alemanya. Ja no. Si és pel clima, machote, allà he passat un estiu infernal, tots els dies a 30 graus i més, de vegades a 37, suant com un porc, sense aire condicionat en el puto transport públic (que tampoc és per a tirar coets: des de les 8 del vespre, una bona merda, de fet). Si és per la resta, doncs mira, ja no em fa gràcia el xiste. Sí, certament, si visquera allà amb un bon sou i molt de temps lliure, segurament tornaria a idealitzar Alemanya. Però he admès que no puc ni podré passar de ser un miserable guiri. I a fer la mà, que em cansa Alemanya i em fa fàstic València (y aledaños).

Magister ha dit...

Doncs hem estat en països diferents, tu i jo, malgrat el nom comú, perquè en la meua alemanya no em passat de 27 graus i el transport públic funcionava de puta mare fins a la mitja nit. El que demostra que, al capdavall, "todo es segun el color/ del cristal con que se mira".

guillem ha dit...

I tant, que hem estat a països diferents! Però el que deia jo més amunt no depèn del color de cap vidre, sinó fets empírics, comprovables, objectius i intersubjectius. Ho sent...

Magister ha dit...

Els fets empírics són una cosa, objectiva i intersubjectiva. Com els visca un, ja és subjectiva. Per això a uns els agrada la platja i a uns altres, la mateixa platja amb la seua intersubjectiva empiricitat, els sembla odiosa. I a qui tot li sembla mal, mal ho passa pertot arreu. Això també és un fet objectiu...

guillem ha dit...

Bé, és igual, ja veig que no ens entrendrem, en aquest punt...