I és que s'ha de ser fill de puta, francament. Un que encén el foc, i l'altre que hi tira gasolina. El cardenal que afirma que és pitjor l'avortament que els abusos sexuals amb menors, i el filldelagrandíssima del politicutxo feixistoide que li dóna la raó, més el corifeu de torn que encara retruca dient que la violació dels infants "no és cosa tan greu". I, és clar, ni els votants del Partido de Puercos no s'escandalitzen, ni els fidels acòlits de l'església catòlica romana tampoc, i fins i tot els progres es limiten a dir o pensar "xe, mira que són carques". Això sí, tu vés i insulta el Borbó, o crema una estanquera, o digues alguna cosa que ells no puguen aguantar, i et cau damunt una querella de la Fiscalia que tomba el basto. Per què no hi ha cap associació o partit que es querelle contra aquests fills d'una resacsà de putes? Per quins set sous en nom de la democràcia hem d'aguantar que aquesta gent diga les salvatjades que li dóna la real gana?Certament, el cardenal en qüestió, com tots els altres membres de la seua multinacional sinistra, té bones raons per a defensar els abusos sexuals contra les criatures. Sí, bones raons. Perquè ells, d'això, en saben molt. Els capellans, bisbes, arquebisbes i cardenals tenen bons motius per a considerar l'avortament pitjor que la pederàstia, perquè al cap i a la fi l'avortament no encaixa bé amb la producció de mà d'obra barata per al capital, amb la producció de ments manipulables, amb la producció de clients de la multinacional vaticana. La coherència entre el cardenal que la solta i el politicastre que l'agafa al vol per defensar-lo, mireu-ho, és una coherència inatacable. Però, ah amigo!, de pederàstia, d'abusos amb criatures, aquests bastards sí que en saben, sí. "Dejad que los niños..." Que bé que saben buscar la seua pròpia impunitat desviant l'atenció i demonitzant els altres! D'això també en saben molt, també, de demonitzar. Porten mil·lennis fent-ho, hi tenen traça i experiència, ells. Mira, una possibilitat de fer-los tastar el seu producte seria castigar-los a abusos i violacions, però què!, no paga la pena, perquè en realitat els agradaria, a aquests cagallons de sotana.
Però, de tota manera, el que més m'interessa és el pressupòsit que s'amaga en aquestes declaracions. Vull dir, que si en l'escalafó del mal i del pecat mortal de necessitat resulta que un de sotana diu que una cosa és per sobre de l'altra, que una acció és per sobre de l'altra, en principi diríem que racionalment caldria escatir per què, no? Però no ens enganyem, el que subjau a aquesta jerarquia del pecat no és el fet que la defensa de la vida humana estiga per damunt de les altres qüestions ètiques (de quina manera han "oblidat" segles i segles de la seua pròpia teologia, quan consideren que el "bitxo" és ja un ser humà!). No, del que es tracta és d'un enunciat pragmàtic, no d'un enunciat descriptiu. Es tracta de col·locar a un nivell d'acceptabilitat allò que ells fan, i ho fan sovint, i ho fan molts --no descobrirem res, perquè tothom ho sap, els 
catòlics inclosos, i bé que s'ho callen i ho dissimulen--, de manera que aquesta ignomínia a què es dediquen ells quede tan impune com siga possible (i sempre sol quedar sense càstig), mentre que allò que ells no fan (avortar, perquè la jerarquia eclesiàstica és masculina i punt) passa al primer pla de pecaminositat i delicte. Sí, el linx ibèric està protegit, i el fetus també s'ha de protegir, però després a veure qui protegeix els xiquets enfront d'aquesta cohort de pius reprimits i degenerats, d'abusananos impunes, de masturbadors amb sotana rebentaesfínters, bavosos violadors de criatures. D'ells no hi ha manera de protegir-se. En fi, que els haurien d'enviar a galeres. Si més no. I com que no ho faran, ja us anuncie que aquesta setmana pense començar el procés d'apostasia. I que vagen a fer la mà.
16 comentaris:
M'alegra comprovar, Guillem, que tornes amb ganes: el futbol, l'església... No vull ni pensar qui serà el pròxim.
La meua autodefinició com a catòlic no cap ni en aquest comentari ni en una anotació normal al meu blog - per això potser no l'he feta encara. Ja avise que és complexa: per exemple, inclou estar d'acord amb allò essencial (vehemències a banda) del que tu denuncies. Si la ciència (bé, millor dit: l'oposició) em deixa temps potser m'atrevisca a exposar la meua pròpia opinió sobre el tema aquest de l'avortament. Crec que, com a dret, com a possibilitat, s'ha d'ampliar tant com proposa el govern. Però crec també que hem perdut de vista una dimensió que ajudaria a compensar, "controlar" el lliure exercici d'aquest dret: la de culpa, la de pecat, aquesta contrapartida emocional i dolorosa del que racionalment podem anomenar responsabilitat. Quan hom esperaria de l'església alguna aportació cabal respecte al drama de l'avortament i veu que li ixen amb això de les violacions i els abusos... doncs sí, és com per a amollar-ne de grosses.
PD: m'ha tocat ressenyar una novel·la (una bona novel·la, en la meua inexperta opinió) sobre un violinista polonés que se'n ve de Cracòvia ací a fer de músic ambulant. No he pogut evitar recordar-me'n del teu amor a la polonística i la violinística (això sí, crisis locals i globals a banda, espere no trobar-te tocant boleros pels carrers de València... "caminito que entonces estabas..." :-)))
Salut, company. Jo, amb els catòlics raonables (que, en el fons, es mantenen catòlics per no trencar palletes, perquè si no es farien protestants...), dic que amb els catòlics raonables, i per tant crítics, m'entenc molt bé. Però amb aquesta patuleia enorbitable certament no, ja ho pots veure. Respecte de l'avortament, és clar, és una discussió eterna que no para ni pararà, però ja he escrit en altres intervencions patieres que a mi també em pareix una circumstància traumàtica, terrible i evitable (intente posar-me per empatia en la perspectiva femenina, i sé que també exercit com a dret és terrible, però el dret hi és). I, per descomptat, estic d'acord amb l'imperatiu de responsabilitat (abans, durant i després del quiqui, per entendre'ns). Però sí, no era el meu tema ací. El que em sembla monstruós, repugnant i revoltant és que La Multinacional se l'agafe amb paper de fumar amb un dels temes i, per contra, siga obertament condescendent, activament còmplice, amb l'altre. No ho aguante de cap manera, i hi veig una perfecta connivència (com sempre, o tal com la història ens ho demostra) amb the powers that be. I que conste, repetisc, que les dic grosses sense pensar en els meus amics catòlics, sinó en... bé, ja ha quedat clar.
PS. Ah, violinística! Ah, polonística! M'alegra que ressenyes la novel·la del camarada Usó. La pròxima vegada que dine amb ell li ho diré.
PS2. Certament, torne a la càrrega amb mala llet, amb molta mala llet, com tu remarques. Almenys, el fet de renunciar a unes oposicions miserables té aquest avantatge: em dóna temps de desfogar... I els metges ho recomanen...
M'emociona comprovar que compartim insults. El de la "resacsà" és per a les grans ocasions, i aquesta ho és. Aquest episodi és una prova més de com d'endormiscat està el personal. Per a mi, la paradoxa continua sent que l'evolució de la "societat del benestar" (d'uns quants) és la protecció d'aquests malparits. Això, i que cada vegada més, la gent pensa que el món són els altres i que coses així passen de llarg. Encara que volia penjar-ho en altres "conreus", et deixe una frase sublim d'en Henning Mankell del seu llibre "La lleona blanca" (Ed.Tusquets).
"El més gran perill de la submissió és que arribe a convertir-se en costum, en resignació que es filtra com a verí paralitzant les nostres venes, potser sense que un mateix se n'adone. És aleshores quan la submissió arriba al grau de perfecció, quan l'últim reducte ha caigut i la consciència s'enterboleix per acabar extingint-se a poc a poc".
Au. Molta salut.
Sí senyor, sí senyor, per a les grans ocasions, com els diners i els collons, vaja. I encara em xafe la llengua, perquè en fi, d'una banda totes les teologies (incloses les laiques) m'irriten l'engonal i em produeixen arcades, però és que la jerarquia eclesiàstica catòlica i romana em trau el millor de mi. I no incloc ací les blasfèmies que conec del meu poble, és a dir, Lliriabenissanóbenaguasil, perquè tampoc no vull pecar de barroquisme (que això sí que és un pecat mortal). Tot i que m'agraden, però em reprimiré.
Respecte de Mankell, doncs sí, la veritat és que jo no ho diria tan florit, però té raó. De fet, pense que el mínim de salut pública, mínim irrenunciable, és almenys conservar en bona forma el múscul de la indignació, perquè on hi ha indignació sol haver-hi dignitat.
Ahora me voy a desfogar yo.
Primero: Es mentira que el Papa defienda la pedofilia como anuncia ese cartel.
Segundo: Cañizares no ha dicho exactamente eso, aunque lo que ha dicho textualmente es también una barbaridad.
Tercero: Es mentira que los capellanes, obispos, cardenales y arzobispos piensen que el aborto es peor que la pedofilia, al menos, así en bloque como tú lo expresas. Y mucho menos que defiendan a los pedófilos.
Cuarto: Es mentira que los católicos no estemos escandalizados ni indignados de que pasen estas cosas, así como que lo ocultemos o lo disimulemos.
Quinto: ¿A quién te refieres con el corifeo de turno que dice que “los abusos sexuales no son tan graves”? No he oído semejante cosa en ningún sitio. Si se ha dicho, te ruego que me digas dónde y quién.
Sexto: Te quedas más que corto con lo de las galeras, a esta gente yo le cortaría la polla directamente y sin anestesia, que te conste.
No havia demanat l'avís de seguiment...
A veure, Isabel: done suport al teu desfogament, que em sembla molt positiu. El darrer dels teus punts demostra que, en el fons, estem d'acord. Hi afegiria matisacions, jo:
1. Jo no dic que el papa defense la pedofília. El cartell té una funció retòrica, i com a tal s'ha d'entendre: per escandalitzar o, si més no, per fer pensar. En qualsevol cas, ha quedat massa demostrat que la jerarquia sí que defensa i dóna impunitat als seus membres (és un dir) pederastes, per solidaritat gremial. I no és estrany. Vés a demanar-li democràcia i justícia, a una estructura piramidal...
2. El problema no són les paraules exactes del filldeputa aquest, el problema és tot el que les seues paraules callen, amaguen i impliquen. Per descomptat que m'hauria resultat més fàcil copiar del diari les seues declaracions i demanar "comentario de texto", però m'ho estalvie. A mi, el que m'horroritza i m'indigna és la quantitat de sobreentesos que hi ha darrere de la seua "jerarquia de pecats" (de nou la jerarquia, que és un concepte molt propi d'ells). A això va dirigida la meua diatriba.
3. És fals que no hi haja gent decent entre els capellans. Com més amunt en l'escalafó, menys. I també és fals que l'església no reaccione com un bloc, que no es presente a si mateixa (falsament, per descomptat) com un bloc. És clar, i també hi ha molta gent sana, decent i normal que se'n va de l'església perquè no aguanta la seua, com dir-ho finament, "hipocresia" i els seus mètodes repressius. I respecte de la defensa dels pederastes que tenen, ja ho veus. A qui s'indigna li tapen la boca.
4. Respecte de la reacció dels catòlics decents, el cas de l'Emili (supra) i el teu demostra una cosa que jo no he negat mai. Quan parle de "els catòlics", encara que no t'ho cregues, no em referisc a vosaltres.
5. "El corifeu" és una referència, pars pro toto, a algunes de les intervencions que s'han pogut llegir aquests dies entre els comentaris de la notícia en els diaris en versió electrònica. És una exageració, per descomptat, però les ganes de "disculpar" les atrocitats d'alguns capellans assenyalen cap a això.
6. Com ja he dit, completament d'acord.
PS. El text el vaig escriure, tal com he recordat en els comentaris, amb mala llet, per desfogar i conscient de dir-les grosses. Per tant, sóc conscient que sotmet el fenomen a un espill deformant. És el que té el gènere de la polèmica. Però aquesta impunitat, secretisme, complicitat i condescendència amb què la jerarquia eclesiàstica tracta els seus pederastes em mereixen això, i més encara.
La iglesia considera el aborto un asesinato, y por tanto, un delito, pero también la violación. Ahora bien, la comparación es desacertada y horrible. Comprendo tu indignación, pero quería que supieras que no es menor que la mía o que la de otros muchos católicos que conozco. Es aberrante que pasen estas cosas, pero te aseguro que si mañana me enterara que el cura de mi parroquia abusa de menores, no tardaría ni cinco minutos en poner una denuncia en toda regla.
Isabel, als anys vuitanta els catòlics (insistisc que no estic parlant de la gent que em mereixeu respecte) es manifestaven contra el divorci, als anys noranta es manifestaven sorollosament contra les campanyes d'ús del preservatiu per evitar el contagi de la SIDA (i s'ha de ser fillsdeputa, eh?), i últimament surten al carrer contra els matrimonis homosexuals i contra l'avortament, han emparat i donat suport durant dècades als periodistes de l'extrema dreta en la seua ràdio privada, i surten al carrer amb qualsevol causa reaccionària si els ho demana el Partido de Puercos. Per tant, quan els catòlics munten una macromanifestació exigint càstigs exemplars contra els capellans i bisbes pederastes, aleshores em creuré aquesta indignació (la d'ells, no la teua, que aquesta òbviament és la mateixa que la meua). I no entre ara en la distinció entre pecat i delicte, que és un problema molt interessant. Cert, consideren un crim avortar però beneeixen els exèrcits que van a matar innocents crescuts i ben crescuts, per exemple.
En tot cas, el teu darrer comentari és un exemple més del que dèiem més amunt: estem d'acord en allò essencial, i ni el teu punt de vista ni la teua reacció no són els de la gentola contra la qual estic jo.
Hi he utilitzat la paraula “delitcte” amb tota la intenció. Evidentment, no és el mateix pecat que delicte. El pecat es reconeix perquè és dolent per a l’home, li fa mal; no és una mera infracció o incompliment d’un precepte religiòs que és dolent perquè l’Eglésia l’haja declarat així. Ara bé, hi ha pecats que atenten contra el pròxim i contra la societat, per tant, aquestes també són delicte, ja que el delicte és una violació de les leis civils de la societat. Per tant, amb els pecats que queden en el “fuero interno” i que no són delicte cadascú que se les apanye com puga, però els pecats que són delicte han de ser penalitzats i pagats amb penes civils. De tal manera, que un pecat es perdona, però si a més és delicte s’ha de pagar com corresponga.
Ara bé, el problema consisteix en si les leis humanes s’han de basar en els valors morals o solament en el consens polític. El problema surggeix quan hi ha un divorci entre legalitat i moralitat. I en el cas de que la lei es someta a la moral, a quina moral s’hauria de sometre, a la de qui? Existeix una moral universal o una base ètica que hauria de ser vàlida per a tots? La solució és el relativisme?
Jo no tinc resposta per a tot això, evidentment. Bastant faig amb intentar aclarir-me jo amb les meues contradiccions. Fins i tot, aquest preàmbul (ja sé la saviesa filosòfica que hi ha per ací, però és més per a situar-me jo que una altra cosa) centra el problema de l’avortament i el diferencia força de tot això que menciones: divorci, preservatius, relacions homosexuals, etc. A mi, personalement, tot això m’importa un pit (o com siga en català), ara, l’avortament és un altre cantar per a mi.
I crec que m’he anat un poquet del tema, disculpeu, ja que jo sí he entrat en la distinció entre delicte-pecat. Per la resta, no tinc res que afegir, hi ha coses injustificables i que fan vergonya, ja ho sé i ho sent molt.
I una cosa que m’hi he deixat i crec que és important. La meua postura en referència a l’avortament seria la mateixa encara que no es considerara pecat. De la mateixa manera que estic en contra de qualsevol tipus de guerra, encara que l’Església les haja beneit. Intente no fer cap cosa que faça mal a ningú ni, per descomptat, a mi mateixa. Aquesta és la meua idea de pecat, però si aquestes coses ja no es consideraren pecat, seguiria intentant no fer-les.
Ja calle, de veritat.
L'ambient s'escalfa! Com sempre que topem amb l'Església.I és que hi ha coses que, en aquest país, no canvien, per molt que canviem de segle i, fins i tot, de mil·leni. Entenc i compartesc el cabreig amanit de brofegades de l'amic Guillem. A mi em passa el mateix. I la recent notícia del "descobriment" dels reiterats abusos a menors en escoles religioses irlandeses durant dècades (i no en una, ni en dues, ni en tres, ni en cinc...) em confirma que no es tracta d'una anècdota, d'un fet aïllat, sinó d'un problema endèmic, estructural, de l'Església, vinculat a la seua aberrant moral sexual. Ho lamente pels catòlics de bé -en tinc molts, entre els meus amics-, però açò em fa avançar una passa més cap a l'anticlericalisme, si és que encara em quedava camí per recórrer en aquesta direcció. No us enganyeu: l'Església de Roma no canviarà, per molts "cristians de base" que critiquen més o menys d'amagat (mai en públiques manifestacions, com diu Guillem) alguns dels seus comportaments. És com és, i no pot ser d'altra manera. Perquè insistesc: aquests comportaments no són anecdòtics: són a la base del que és l'església mateixa com a institució dominada per reprimits que volen tenir l'exclusiva sobre la veritat i la moral urbi et orbe. I no afegesc cap insult, perquè Guillem ja els ha dit tots, i molt ben dits: sóc incapaç de superar-lo!
De l'única cosa que m'alegro és del bé acompanyada que estaré a l'infern!!!
Això és una gran veritat!
Guillem, he d'informar-te que la banda sonora de l'infern és Operación Triunfo: penedeix-te! No preferiries escoltar "Erbarme dich" amb introducció i notes del mateix Sant Pere en persona (en persona espiritual, s'entén)? Penedeix-te!!! :-))))
Es verdad, Emili. Sin embargo, me temo que estos no se salvan ni ganándoles una indulgencia plenaria cada año. Puede ser que si hicieran testamento y donaran todos sus bienes a la Iglesia pudieran, al menos, conformarse con una muy larga estancia en el Purgatorio. Pero, pensándolo bien, creo que ni así, porque seguro que esta gente los únicos bienes de los que dispone son unos cuantos libros. Tal vez, si los donaran a una universidad católica... Es cuestión de que lo penséis...
Publica un comentari a l'entrada