dilluns, 8 de juny de 2009

On és l´esquerra, per favor?

Els piròmans reben la confiança dels arbres cremats per tal d´apagar el foc: http://www.publico.es/eleccioneseuropeas09/230779/merkel/sarkozy/victoria
En quina merda de societat vivim? Llegia no fa molt un article d´un professor de filosofia català, Antoni Domènech, on deia que per tal d´aconseguir els modestos avanços per a les classes treballadores que representa l´estat del benestar van fer falta una crisi econòmica mundial, la victòria del comunisme a l´URSS, l´ascens del feixisme i una guerra mundial. Nosaltres, ara, la crisi ja la tenim. Què ens queda per veure? A Holanda, si no vaig errat, ha guanyat l´extrema dreta. No fa massa tampoc vaig llegir un text de Carlos Taibo on citava un llibre d´un periodista alemany, Carl Améry, titulat: "Auschwitz, segle XXI". En ell es planteja la possibilitat que les "solucions finals", en un món amb enormes desigualtats econòmiques i amb recursos escassos, es tornen a repetir en un futur no massa llunyà. És una perspectiva que hauríem de tindre en compte. Tinc molta ràbia, sobretot quan pense en els subnormals que tenen un treball de merda i que voten a les dretes (siguen conservadores, siguen socioliberals). On és l´esquerra, per favor? Si no es produeix un renaixment d´aquesta, anem camí del desastre.

5 comentaris:

guillem ha dit...

A veure, un parell de coses des d'una perspectiva no menys apocalíptica que la teua:
1. L'entrevista amb el sociòleg italià està molt bé. Llàstima que la caga estrepitosament quan parla d'Ep-pannnnyia (tal com ho demostren els resultats electorals a Madriz i a l'Abocador Valencià. Jo no sé si ho diu amb gran rigor, però estic completament d'acord amb ell que l'individualisme extrem (heretat d'aquesta nefasta història començada pels anys 60) és a la base de tot plegat. El que em fa bastant d'angúnia és fins a quin punt aquest tipus de diagnòstic és, precisament, una de les armes dialèctiques de la puta dreta vencedora (i de l'extrema, sobretot).
2. Potser tenia raó Fuster quan deia que la gent és naturalment més de dreta que la mare que els va parir. El que sí que està claret és que els votants de dreta (extrema o no) són disciplinats, voten sense fallar, religiosament, mentre que la puta esquerreta (si existeix) va de superselecta i passiva, de "cansada", va per lliure, no es mobilitza si no hi ha atemptats i sang pel mig, i sovint ni això. No, la gent participa (per acció o per omissió) d'aquest clima de corrupció, d'irresponsabilitat, de borreguisme individualista, de consum cec, d'adoració del déu Mercat, i de moltes coses més. No, amic, crec que no hi haurà renaixement de l'esquerra, perquè ja ningú no té assumits ni vol assumir els "valors de l'esquerra" en totes les pràctiques quotidianes. No dic res d'excepcions, de la gent bona que encara hi ha, etc. Però s'ha acabat. I fins que no arribe un altre trauma històric brutal, no hi haurà resposta, i així i tot ja veurem. No faig profecies, que conste, només suposicions.

Anònim ha dit...

Em vaig anotar fa poc aquesta frase: "las sociedades avanzan [...], no tanto en función del carácter progresista o conservador del Gobierno de turno, sino de la estima que su gente tenga (tanto en el sector público como en el privado) por el trabajo bien hecho y por la utilización de criterios en la toma de decisiones lo más alejados posible de consideraciones ideológicamente sectarias."
(http://www.elpais.com/articulo/Comunidad/Valenciana/Dinamarca/elpepiespval/20090421elpval_14/Tes)
A mi em pareix perfecte que l'elector mitjà europeu tinga un nivell de pensament més complex que els que proclamen "crisi de dretes, solucions d'esquerres".

Enric ha dit...

La gran trampa ideològica en què vivim és la creença en la fi de les ideologies. Als economistes neoliberals, mercenaris del capital, els agrada presentar la seua "ciència" com a axiològicament neutral, com un saber merament tècnic i especialitzat (d´ahí l´ús de les matemàtiques per a acollonir a la gent). Això del treball ben fet i dels criteris no ideològicament sectaris depén molt de qui ho avalue. No, amic anònim, no puc acceptar el teu plantejament: hi ha unes polítiques que tenen unes conseqüències i n´hi ha d´altres que en tenen d´altres. Per a algun d´aquests fills de puta que es pot permetre el luxe de torcar-se el cul amb bitllets per ser un especulador sense escrúpols (per exemple, especulant amb el preu dels aliments, quan milers de persones moren al dia de fam al món) una decisió responsable, tècnica, i ideològicament no sectària podria ser que els treballadors es baixaren el sou. No, per ahí no passe. Cal dir les coses pel seu nom i no caure en un tecnicisme alienant.

Anònim ha dit...

"[L]es societats europees adultes veuen amb repugnància aquest estil barroer de dir que l'altre és el dimoni. És un discurs que cansa i ofèn, sobretot perquè, al final, les polítiques concretes no són tan diferents i les trampes massa òbvies." Vicent Partal (http://www.vilaweb.cat/www/mailobert?id=3595059)

Enric ha dit...

Les polítiques concretes del PSOE i del PP, en efecte, no són tan diferents. Però és l´única alternativa que hi ha? D´altra banda, això de les societats europees adultes... On són? M´agradaria trobar-les. L´únic que veig al meu voltant és una degradació política generalitzada, i no m´estic referint només als polítics professionals.