dijous, 18 de juny de 2009

Filosofia antiga (2)

És curiós, i dolorós, de constatar que les majors guerres i enemistats es donen entre germans, entre aliats, entre els qui haurien de ser fidels els uns als altres. Els jueus i els àrabs, els comunistes i els anarquistes, els de Foios i els de Meliana, els de vent i els de corda. I, és clar, els estoics i els epicuris.

I no deixa de ser estúpidament graciós, perquè els estoics i els epicuris tenien tant en comú que sovint resulta difícil de distingir-los. El sarcasme és patètic en algunes ocasions -- recordem que el somnífer Sèneca, en les seues famosíssimes Lletres a Lucili, solia acabar quasi totes les cartes regalant al seu amic ("el preu", en deia ell) una o altra sentència d'Epicur.

No sabria decidir, en conseqüència, si m'estime més els uns o els altres, si em sent més epicuri o més estoic. En tot cas, per a ser sincer hauria de dir que els epicuris em resulten molt més simpàtics, amb la seua afecció a ensenyar en llocs oberts (tinc agorafília peripatètica, jo, i de tota la vida), amb el seu menyspreu per les riqueses i la pompa (avui dia en diríem "consum i luxe", que curiós), amb la seua fixació a evitar sempre el dolor. L'epicureisme presenta com a ideals la impassibilitat i l'absència de dolor, el gaudi moderat i frugal de les petites alegries de la vida, i aquest programa de mínims òptims em sembla atractiu.

No m'enganyaré, ni enganyaré ningú: en tots dos casos es tracta de teories filosòfiques paupèrrimes --però d'una insondable saviesa. En tots dos casos trobem una ètica no gens èpica, un fre constant per a les grans aspiracions i les heroïcitats, una visió enanista i una apologia del conformisme --però també un punt de vista a la mesura humana, un rebuig d'exageracions ridícules, una defensa de la vida senzilla i un programa ètic revolucionari.

L'estoic accepta les misèries i els dolors, i es concentra a aguantar en aquesta vida efímera; l'epicuri intenta de totes totes esquivar o defugir allò que l'estoic accepta i aguanta, intenta convertir la vida en una història una mica més suportable. I quina és la contradicció entre l'un i l'altre? No cap. La pura veritat és que són respostes compatibles a fenòmens diferents. Evitar el dolor i gaudir assenyadament del plaer són la primeríssima opció; aguantar la desgràcia o minimitzar-la són respostes raonables quan fallen les anteriors. I si per la via de l'exemplum aconseguírem utòpicament que tothom seguira aquest principi, potser hauríem assolit la superació del nostre estadi primat, o pitjor encara, rèptil.

Més freqüentment pense i actue com a epicuri; quan no tinc més remei, acudisc obedient a l'auxili dels estoics. El que no haurien aprovat ni uns ni altres és la meua esporàdica i regular passió hedonista, de la qual cadascú es ratlla la que pot i sap. Però això ja és una altra qüestió.

6 comentaris:

Magister ha dit...

En efecte: per què triar? La teua proposta de conciliació entre estoicisme i epicureisme em sembla molt assenyada. Cal dir que l'estoicisme no es resigna al dolor pel dolor. Crec que no li fem justícia quan l'identifiquem amb una mena d'exaltació del patiment. El fonament de la filosofia estoica és, en realitat, el viure "d'acord amb la natura". I que el dolor forma part de l'estat natural de les coses és una cosa que ja caldria discutir. És cert que de vegads és inevitable. Aleshores l'estoicisme pot fer el seu paper consolador. Però si es pot evitar, aleshores no és natural. Epíctet distingia entre les coses que depenen de nosaltres i les que no en depenen. Enfrontar-se a les segonmes és estúpid. Però igualment estúpid seria no actuar sobre les primeres. La clau està en assolir el grau de discerniment suficient per a distingir les unes i les altres. La qüestió clau és doncs: què es "natural"? Que una ferida et faça mal és la cosa més natural. Però de tu depén desinfectar-la o no. No crec que cap estoic es deixés morir de gangrena per una ferida infectada. Només trobe una cosa absolutament inevitable i, per això, totalment natural: la mort. Ací sí pot el discurs estoic desplegar tot el seu potencial consolatori. Amb més o menys èxit, això sí. Que no es pot evitar la mort? Si de cas es pot diferir, però no evitar. Per a l'estoic la mort no és un instant, és un procés que comença en el mateix moment del naixement. Morim quotidianament. És la màxima expressió de la llei natural en tot el seu esplendor.

guillem ha dit...

Jo no dic que siga una exaltació del patiment; afirme, això sí, que en l'estoïcisme (i especialment en Sèneca) hi ha una mena d'obsessió a no evitar el dolor, que sovint es confon amb un quietisme castrat i conformista. Això es pot demostrar textualment.
Aquesta noció de "natura" és, efectivament, un dels punts centrals de l'estoïcisme, i alhora un dels elements que el fan més ridícul com a teoria filosòfica (si és que ho és). La noció de "natura" que tenen els estoics és molt tova i flonja, incerta, intuïtiva i insostenible. A mi, aquesta via d'argumentació em sembla pura història en el pitjor sentit de la paraula.
La diferenciació entre les coses que depenen de nosaltres i les que no també es troba entre els trets principals de l'estoïcisme, i és molt matussera i primària. No resisteix una anàlisi rigorosa, a banda que pot significar coses diferents i oposades segons si es mira en termes polítics, socials, econòmics, filosòfics (quina teoria de l'acció té darrere? no cap ni una!), d'intrahistòria, etc. Totes aquestes cosetes són les que em causen repulsió respecte de l'estoïcisme, mentre que m'hi atrauen la seua defensa de l'enteresa i de la resistència a les adversitats, la seua constatació de la fugacitat de les coses i de la infinita vanità del tutto.
I una altra cosa que em causa vomitera és aquesta idea "consolativa", certament molt estoica, i molt cristiana i molt reaccionària, com qualsevol forma de conformisme. Les cavil·lacions estoiques sobre la mort me la porten molt fluixa, són lamentables pal·liatius per a un tipus de por que no em diu res. Però això de la consolació em sembla tan... no sé, tan budista, tan tovet i de velles senyoretes fadrines moribundes verges, tan "teena lady", tan de sopetes amb all i "Tiempo de creer" els diumenges al matí... em sembla tan décadent i tan de castrati de l'ànima... em sembla tan profundament emètic i tan fastigosament protocristià, tan disfuncional erectivament... No ho suporte ni harto de vino...
I tanmateix crec que té elements de saviesa, l'estoïcisme. Continue sent un lector captiu de Marc Aureli. Però m'agraden més els epicuris, no són tan pixesfredes.

Emili Morant ha dit...

Aquesta frontera mòbil que discutiu entre el que cal senzillament suportar "estoicament" i el que cal lluitar per millorar em recorda una cita de Russell que probablement coneixeu, i de la qual he estat incapaç de trobar una versió digna en anglés via Google (fins i tot no tinc clar si les paraules són seues):

"En un coloquio le preguntaron a Bertrand Russell su podía dar algunos consejos de sabiduría de la vida. Contestó el filósofo que podía dar unos cuantos, pero que los iba a reducir a tres. Eso sí, los tres de capital importancia. Y los reseñó:

El primero consiste en tener el valor de aceptar que existen cosas que no se pueden cambiar.

Mi segundo consejo es tener la obstinación suficiente para cambiar las que uno sí puede cambiar.

El tercero es simple: posee la inteligencia suficiente para discernir aquellas cosas que admiten cambios de las que no."

Deixant de banda com de problemàtiques són aquestes qüestions des del punt de vista filosòfic, no puc negar que des del punt de vista vital, pràctic (el de la "saviesa" que comenta Guillem) em resulta ben encertat i pròxim aquest plantejament, en què la guia per a posar-nos en mode "conformista-estoic" o en mode "revolucionari-idealista" és la intel·ligència. Hi ha un moment per a cada cosa: ara és el de la peripatètica conversa epicúria, el de suportar el patiment ja ens arribarà, sense presses.

Camí de Roth ha dit...

La pregunta que se me'n ve al cap és:
Guillem, on collons estaves el llarg curs 1978-79? Què feies que no estaves ensenyant filosofia al institut Lluís Vives de València? ;-)
Molta salut!

guillem ha dit...

Home, jo aleshores estava botant marges i sèquies, fent arcs amb branques de figuera i fil d'empalomar (i fletxes amb les canyes de les eixides), menjant llidons a la muralla del castell de Benissanó i furtant albercocs per a berenar. I llavors no pensava en estoïcisme i epicureisme, sinó a ser aviador...

Sergi ha dit...

Hola Guillem, soc Sergi Pitarch periodista i autor del bloc www.canviemlarealitat.com. En estos moments estic fent un treball d'investigació per a l'Acadèmia Valenciana de la Llengua sobre la importància del la blocosfera en la difusió del valencià a internet. Estic fent un inventariatge de tots els blocs fets al País Valencià o per valencians i valencianes. En un futur passaré una enquesta a tots els blocaires per conèixer les seues motivacions. Si t'interessa col•laborar només hauries de contestar a l'enquesta que us passaré a tots en un futur. Però em faria falta un correu de contacte. Si vols més informació el meu correu spitarchtreballavl@gmail.com