dijous, 11 de juny de 2009

Milosz per triplicat (i forever)

Un dels meus poemes preferits en tot el que conec de la literatura universal és el "Prefaci" (que en realitat és un epíleg), de Salvació (Ocalenie) de Czesław Miłosz. Copie l'original:

"Przedmowa

Ty, którego nie mogłem ocalić,
Wysłuchaj mnie.
Zrozum tę mowę prostą, bo wstydzę się innej.
Przysięgam, nie ma we mnie czarodziejstwa słów.
Mówię do ciebie milcząc, jak obłok czy drzewo.

To, co wzmacniało mnie, dla ciebie było śmiertelne.
Żegnanie epoki brałeś za początek nowej,
Natchnienie nienawiści za piękno liryczne,
Siłę ślepą za dokonany kształt.

Oto dolina płytkich polskich rzek. I most ogromny
Idący w białą mgłę. Oto miasto złamane
I wiatr skwirami mew obrzuca twój grób,
Kiedy rozmawiam z tobą.

Czym jest poezja, która nie ocala
Narodów ani ludzi?
Wspólnictwem urzędowych kłamstw,
Piosenką pijaków, którym za chwilę ktoś poderżnie gardła,
Czytanką z panieńskiego pokoju.

To, że chciałem dobrej poezji, nie umiejąc,
To, że późno, pojąłem jej wybawczy cel,
To jest i tylko to jest ocalenie.

Sypano na mogiły proso albo mak
Żywiąc zlatujących się umarłych - ptaki.
Tę książkę kładę tutaj dla ciebie, o dawny,
Abyś nas odtąd nie nawiedzał więcej."

En una versió provisional d'un dels traductors (diguem-ne "Mr A") trobe això:

"Prefaci

Tu, a qui no he pogut salvar,
Escolta'm.
Entén aquesta senzilla parla, perquè m'avergonyeixo de qualsevol altra.
Prometo que no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo tot callant, com un núvol o un arbre.

El que m'ha fet fort ha estat mortal per a tu.
El comiat d'una època l'has pres pel començament d'una altra,
La inspiració de l'odi, per lírica bellesa,
La força cega, per forma perfecta.

Heus ací la vall dels rius polonesos, poc profunds. I el pont enorme
Que es perd entre la boira. Heus ací la ciutat trencada
I el vent llença els xiscles contra la teva tomba,
Mentre converso amb tu.

Què és la poesia, si no salva
Nacions ni gents?
Barreja de mentides oficials,
Cançó de borratxos, als quals ara mateix algú tallarà el coll,
Lectura d'una joveneta.

Desitjava bona poesia, sense poder-la fer.
Vaig entendre, tard, el seu sentit alliberador.
Això i només això és la salvació.

Escampaven damunt la tomba mill o cascall
Per alimentar els morts que s'envolaven --ocells--.
Deixo ací aquest llibre per a tu, oh llunyà,
Per tal que, des d'atra, no ens visitis més."

No em direu que no és una traducció magnífica, plena de força! Doncs bé, com que cada traducció projecta una llum diferent sobre el text, crec que serà bo de tastar-ne una altra (la de, diguem-ne, "Mr B"):

"Prefaci

Tu, a qui no vaig poder salvar,
Escolta'm.
Comprèn aquesta parla senzilla, perquè m'avergonyeixo d'altra.
Ho prometo, no hi ha en mi la màgia de les paraules.
Et parlo callant, com el núvol o l'arbre.

Allò que em va enfortir, per a tu va ser mortal.
L'adéu a una època, tu el prengueres pel començament d'una de nova,
La inspiració de l'odi, per la bellesa lírica,
La força cega, per una forma acabada.

Heus aquí la vall dels rius soms polonesos. I un pont enorme
Que va vers la boira blanca. Heus aquí la ciutat trencada
I el vent llença els esgarips de les gavines sobre la teva tomba,
Quan parlo amb tu.

Què és la poesia, si no salva
Nacions ni gent?
Una participació de mentides oficials,
Una cançó de borratxos abans de caure degollats,
Una lectura en l'habitació d'una fadrina.

El fet que desitjava la bona poesia sense saber-ne,
El fet que vaig comprendre tard el seu sentit redemptor,
Això és i solament això la salvació.

Espargiren sobre les tombes mill o llavors de roselles
Per alimentar els morts voladors, els ocells.
Deixo aquest llibre aquí per a tu, oh llunyà,
Perquè des d'allí no ens visitis més."


M'agrada molt, també. Em fa pensar que m'agradaria felicitar amb entusiasme ambdós traductors. I em suscita unes quantes observacions.
Observeu els temps verbals dels primers versos. La forma "mogłem" pot ser "podia", però també "he pogut" i "vaig poder". Si mirem la data del poema (Varsòvia 1945) veurem que la versió més encertada és la de Mr A, que li dóna la necessària immediatesa ("Tu, a qui no he pogut salvar"). També m'agrada més (potser perquè és menys polisèmic) l'ús de l'imperatiu "entén" (Mr A) en comptes de "comprèn" (Mr B). Però Mr B s'adapta més a l'original quan comença el tercer vers amb "Ho prometo, no hi ha en mi...", mentre que Mr A escriu "Prometo que...". De nou l'encerta Mr A quan tradueix "Et parlo tot callant, com un núvol o un arbre": en primer lloc, perquè el "tot callant" subratlla la simultaneïtat de "parlar" i "callar", i també perquè al meu parer el terme de comparació demana article indefinit ("com un núvol o un arbre") i no pas el determinat ("com el núvol o l'arbre"). Aquesta darrera solució, la de Mr B, és possible en un llenguatge poètic molt i molt rebuscat, però l'original no dóna aquesta sensació d'idioma formalista i superculte, tot al contrari. És un llenguatge planer, i ací Mr A l'encerta.

El quartet que ve després també té coses interessants. Tornem a percebre la immediatesa dels fets en els temps verbals que empra Mr A, i una certa distància en els de Mr B. Em sorprèn com és de poc líric el tercer vers en mans de Mr B ("La inspiració de l'odi, [la prengueres] per la bellesa lírica"); Mr A li dóna un ritme i una musicalitat perfectes amb l'ús de l'epítet ("La inspiració de l'odi, [l'has pres] per lírica bellesa"). Després, "dokonany kształt" és un problema. "Dokonany" és "acabat", "consumat", "perfet" (com en els vers perfectius, anomenats "dokonane"). Referit a una forma ("kształt"), acabat i perfet (o perfecte) són sinònims possibles. Però "perfecte" es pot malentendre, ací. "Acabat" (Mr B) és més exacte, i tanmateix "perfecte" m'agrada més.

La tercera estrofa presenta dificultats. Els "rius soms polonesos" no m'agrada gens, i l'aposició de Mr A "els rius polonesos, poc profunds" és més clara però retoca la sintaxi. El pont diu Milosz "que va cap a la boira blanca", i en aquest cas la versió de Mr A es permet una llicència ben justificada: "que es perd entre la boira". "Els esgarips de les gavines" de Mr B és exacte; ací, Mr A es queda a mitges. Per contra, traduir "Kiedy rozmawiam z tobą" per "Quan parlo amb tu" em sembla poc hàbil, mentre que Mr A hi toca de ple: "Mentre converso amb tu".

"Barreja de mentides oficials", "Una participació de mentides oficials": com traduir "Wspólnictwo"? Cap de les dues traduccions no m'agrada. Un dels sentits que té, i que per a mi funcionaria ací, és el de "connivència" (els diccionaris el recullen). La versió de Mr B no s'entén, la de Mr A s'hi acosta més.
"Cançó de borratxos, als quals ara mateix algú tallarà el coll": traducció fidel, funciona perfectament. La de Mr B ("Una cançó de borratxos abans de caure degollats") no ho és tant, i personalment no em convenç del tot. Jo retocaria la primera i proposaria: "Cançó de borratxos, als quals d'ací un moment algú tallarà el coll".
"Una lectura en l'habitació d'una fadrina": versió excel·lent, amb tota la mala llet de l'original i tots els seus sememes. "Lectura d'una joveneta" de Mr A és possible, però no és el seu millor vers.
En la penúltima estrofa, crec que Mr B hauria fet bé de no clavar-hi "El fet que... El fet que...". Mr A és en això més directe. Per compensar, Mr B tradueix millor el primer vers: "desitjava la bona poesia, sense saber-ne". És exacte, és això. "Sense poder-la fer" ("poder-ne fer", més aviat) no ens diu per què no "podia" -No tenia temps, o forces, o coneixements? No li ho permetien? Ara bé, el tercer vers m'agrada més en Mr A: "Això i només això és la salvació", mentre que el dislocament de Mr B no tant: "Això és i solament això la salvació".
En el darrer quartet, Mr B es mostra poc hàbil amb l'ús de "llavors de roselles", mentre que Mr A és impecable, amb "cascall". Mr A és també més exacte sintàcticament en el segon vers. En el vers final, trobe que Mr B naufraga, en traduir "odtąd" com a "des d'allí" (?). Mr A, novament, l'encerta de ple: "Per tal que, des d'ara, no ens visitis més".

En fi, dues traduccions excel·lents, cadascuna amb els seus pros i els seus contres. Si haguera de triar en bloc, crec que em quedaria amb la de Mr A (i això que ací la teniu en versió esborrany, imagineu-la definitiva). Amb uns retocs, i ajudada per la lectura de la de Mr B, seria perfecta. Traduccions a banda, he de dir que el fet de poder llegir l'original és per a mi un privilegi impagable, al·lucinant. "Es para mi motivo de honda satisfacción..."

10 comentaris:

Isabel ha dit...

Què interessant aquest comentari. M'encanta!!!

Exemplator ha dit...

Crec que, en parlar de com el núvol/ com un núvol, no queda clara la teva posició. D'una banda lloes MrB, però sembles defensar la postura de MrA, que atribueixes a MrB... Si t'agrada més "com un núvol", t'agrada més -en aquest punt- "Mr A", dic jo...

Al marge d'això, el teu exercici és una bella mostra del que sovint hem comentat: cap (bona) traducció no exhaureix les possibilitats d'un original. Tant Mr A com MrB em semblen acceptables, però totes dues es poden millorar, certament.

Bé, bon comentari, en qualsevol cas, i molt d'agrair, sobretot tenint en compte la conversa d'ahir, on tant vaig insistir jo en la importància de les edicions bilingües. Un motiu, entre altres, és l'exercici de reflexió que ens acabes d'oferir.

Au!

guillem ha dit...

Gràcies, Isabel. Si vols en faig més com aquest, que a mi em diverteixen les collonades comparatives...
Exemplator: tens raó, és un error que corregiré de seguida en el text. A mi m'agrada molt més (perquè és el que demana la llengua, collons!) el que fa Mr A, "com un núvol o un arbre". L'ús que fa Mr B de l'article determinat com a genèric em sembla que contradiu la claredat sincera del llenguatge del text.
Jo, ja us ho dic, generalment preferisc les versions de Mr A, perquè és un traductor que vol fer de traductor, mentre que a Mr B el perden sovint les temptacions de fer com si fóra un "re-autor". Tots dos fan un treball excel·lent, però la naturalitat (un punt cartesiana) de Mr A va més amb el meu caràcter.
De tota manera, crec que convindria no caure en el perill del "fetitxisme de les edicions bilingües". L'exercici que us he proposat el podem manejar al 100% tu, jo i el Sebastianus si s'anima, però a la resta de contertulians l'original no els diu res en absolut. Una edició bilingüe té sentit i utilitat només per a lectors (pseudo)bilingües. Ara bé, a mi aquestes m'agraden més que cap altra, per descomptat. En això estem d'acord.

Exemplator ha dit...

Sí, a mi també m'agraden més les edicions bilingües. Curiosa coincidència. Més encara, vaig intentar una vegada una edició bilingüe i me la van tombar. Però "nunca mais". Vull dir que "nunca mais" me la tombaran...

L'exercici que has proposat ací és molt interessant. Llàstima que el polonès encara no siga la llengua oficial del Pati. Però podríem proposar-nos-ho: unes classes particulars periòdicament i... a estendre el polonès! Així podríem fer més collonades comparativistes.

Ja estaria bé que MrA i MrB intervinguessen en aquest fil, a veure què es conten...

guillem ha dit...

Panie Exemplatorze! Toques un tema que, en conya en conya, pega en el viu. La veritat inconfessable és que m'imagine que m'agradaria molt ensenyar polonès. És una de les meues fantasies nocturnes més perverses. Sobre els motius, em remet a un fil que vaig obrir ací fa uns mesos sobre "alienació lingüística".
Però el fet és que podríem fer exercicis comparatius amb altres llengües menys impopulars. Posem per cas, amb una pàgina de Montaigne, o amb un sermonet de John Donne, fins i tot amb un microconte de Kafka. Només falta que la gent s'anime. Al cap i a la fi, de coses d'aquestes en fèiem en el Patio de tota la vida. Ai, quins temps aquells... I talle, que em pose nostàlgic i tristoi...
Respecte de la hipotètica intervenció de Mr A i Mr B, home, estaria bé, però crec que és millor no pulsar l'orgull de cap dels dos companys. Hi ha qui se sent molt ferit per un comentari de correcció, i tampoc no convé enemistar-s'hi.

Exemplator ha dit...

Una altra opció interessant és jugar amb versions en diverses llengües. Això obre una via molt perversa: l'acarament castellà/català.

La cosa és tan complexa que jo m'he compromès a no traduir a cap dels dos idiomes textos que abans haja traduït a algun dels dos. Altrament, almenys en el meu cas, se'm produeix el mateix efecte que quan acarem dos espills: una autèntica projecció en l'abisme, una caiguda lliure que em fa vertigen. És increïble la de coses que enyoro del català (o del castellà) quan parlo o escric en castellà (o en català). I, amb el tercer en disputa, el polonès, el terratrèmol creix.

Efectivament, quan he lluitat per a traduir un text a una de les dues llengües esmentades (al polonès no hi he traduït mai!), si intento traduir a l'altra, el treball fet amb la primera, modifica totalment la percepció del text. En alguns casos, en circumstàncies així, he arribat a soprendre'm de poder parlar, a causa del cansament i del llast dels matisos que descobreixes en un simple canvi de posició de no sé quina partícula. Vertaderament, en aitals conteses, un hom arriba a perdre qualsevol sentiment lingüístic! Fins i tot en les llengües que considera més arrelades.

En fi, el vot de silenci, de vegades, seria un autèntic alleujament!

guillem ha dit...

Panie Exemplatorze! Això que dius hauria encaixat molt bé en el fil de discussió sobre "alienació"! De fet, les experiències de traducció a llengües alienes poden ser (allà va la pedanteria) mises en abîme (toma ya!) lingüístiques. Jo en tinc experiències d'altíssima tensió: traduir les "Notes sobre la ment captiva" a l'anglès, o un article sobre Villalonga i Lampedusa al polonès, etcètera. Però una cosa sí que tinc clara: tot això forma i deforma la ment alhora.
El que dius del vot de silenci és totalment cert. De fet, fa temps que estic remugant la possibilitat d'escriure un seguit de contes per reivindicar virtuts clàssiques i impopulars, ja esvaïdes del món: un sobre el silenci, un sobre l'esforç, un sobre la paciència, un sobre l'austeritat, i uns quants més. La idea la tinc, falta fer-ho. El recull, vull dir.

Exemplator ha dit...

Home, estaria bé fer aquest recull. Fins i tot el podríem organitzar per alfabet. I dir-ne "Recull d'exemples per alfabet"...

Conyes a banda, el mateix impuls l'he sentit jo també. El que passa és que ja fa anys que he deixat de perpetrar contes. Però, si hi torno, defensar aquestes qualitats -no m'agrada gens el terme "virtuts"- seria un bon motiu per a un "Temari d'oposicions"... que era el títol d'un recull de contes que vaig somiar en l'època en que les oposicions no em deixaven ni respirar. Encara recordo que, precisament, l'esquema del temari d'oposicions real devia donar sentit a tota la compilació. I això és traduïa a dedicar tres contes a desmuntar la Constitució, tres contes a desmuntar el sistema opositril amb tot de barbaritats, tres contes a... La cosa anava en tríades. No em preguntes per què. Supose que en recordança de la Trinitat. I del Trinaranjus, potser, que ve a ser el mateix, però amb més sabor.

Au, continuo corregint exàmens... Mare, si us contés... Però callem, callem... que ací som molts els qui podem disparar...

Isabel ha dit...

No sé per què em fa que a l'Exemplator no li agrada el terme "virtut" perquè, potser, li recorda les virtuts teologas i cardinals... :-)))

Us anime molt a escriure aquests contes; jo us oferisc les meues dotes de venedora, fins i tot els posaria de lectura obligatòria als meus alumnes!

guillem ha dit...

El terme "virtut", l'entenc a la manera aristotèlica de la Nicomaquea, que precisament és un marc teòric ateu... El que passa és que, ai els medievalistes!, obliden que abans de l'edat mitjana i de l'església hi havia vida (molt més) intel·ligent... Em remet al clàssic After Virtue de MacIntyre. Precisament crec que un dels problemes que ens afligeixen no és la suada, rebregada, abusada i repetida "falta de valors", sinó una "falta de virtuts" en el sentit de mesures d'excel·lència cívica. Les "virtuts" són positives per definició, mentre que les "qualitats" són un terme ambigu, poden ser bones o dolentes, i el mot intenta substituir de manera inepta el de virtut. Però bé, això és un altre tema, per a una discussió específica.