dilluns, 24 de novembre del 2008

Material insoluble

Normalment tothom busca, d'una manera o altra, una forma de dissolució en alguna cosa més gran. Som tan poca cosa, i la nostra vida és un lapse tan ridícul, que necessitem pal·liar la nostra limitació diluint-nos en alguna cosa més gran. Per a uns és la nació o el partit polític, per a altres és la colla d'amics, per a molts és la família, etcètera. Hi ha una gran varietat de contextos on dissoldre'ns, i "dissoldre'ns" és curiosament diferent d'una altra metàfora que descriu exactament el mateix, "arrelar". L'arrelament amb unes relacions, amb uns llocs, l'arrelament metafísic, l'arrelament geogràfic, totes aquestes són formes de dissoldre'ns, hi ha qui es dissol en la seua condició de pare, que l'arrela al món; hi ha qui es dissol en la seua relació amb un equip de futbol, que el fa sentir que "pertany a"; hi ha qui s'arrela en llocs concrets, que amb el simple fet de viure-hi ja en té prou, ja s'hi pot dissoldre.
Alguns no tenim aquesta sort. Quan se'ns pregunta d'on som, de seguida ens ve a la ment Pelegrí Pelegrí i el seu "¿de donde vengo, o de donde nací, o de donde vivo?". Vacil·lem abans de donar una resposta que no és que siga inexacta, és que és falsa. Vaig nàixer en un poble del qual vam emigrar i que, sí, em recorda moltes experiències de la meua infantesa, però que en el millor dels casos em resulta indiferent. Després vaig viure una dotzena d'anys al poble de mon pare, i quan se'm fa la pregunta fatídica solc respondre que aquell és el "meu" poble; però no és veritat, allà em coneix molt poca gent, no hi he arribat a arrelar mai, sempre m'ha semblat un lloc "casual" en la meua vida. No sóc d'aquesta ciutat, tot i que hi visc; no li tinc afecte, no ha volgut ser mai "meua", tot i que m'ha donat experiències, hi visc de prestat, de mala gana, la patisc i l'odie tots els dies a totes les hores, no és la meua ciutat. Vaig viure cinc anys en una ciutat que ara, amb la distància i el cap fred, considere més "meua" que aquesta. No tinc un veritable arrelament físic, geogràfic. I no ho dic amb l'orgull dandi de qui juga a ser "cosmopolita". Ho dic amb indiferència, i amb el dolor sord, ocult, secret, que l'acompanya, com una brasa invisible després d'una gran foguera.
Avui, mentre anava amb el cotxe cap al poble, tot sol, a dinar amb els meus pares i amb el meu germà, he fet sonar la Novena de Mahler, i crec que és una de les vegades, fugaces, en què el cervell ha segregat instantàniament aquesta frase: "ací sóc a casa". Conec cada plec d'aquesta música, totes les parts del seu cos, em corre per les venes amb més facilitat que la sang, i quan arriba el primer fortíssimo sempre hi veig un autoretrat. Era a casa en una música escoltada en solitari mentre circulava amb el cotxe, a 130 km per hora, i mentre una veu interior llunyana em deia que "sempre he tingut pensaments sobre la mort". Tota una metàfora, sí senyor. I involuntària. Com aquell malson que vaig tenir fa uns mesos, en què mentre passejava vaig descobrir que el terra per on anava eren les parets d'un estòmac que m'estava digerint. Sóc a casa en el no-res d'uns sons efímers, en solitari, en moviment, i quan comença a semblar-me que estic arrelant descobrisc que "la terra" és com una digestió a càmera lenta. Arrelar en l'aire, dissoldre's en el fum i en el moviment, a banda de la pedantesca referència heraclitiana pot derivar fàcilment cap a la imatge d'Ahasver, el jueu condemnat a errar durant tota l'eternitat. Hi ha persones que són substàncies molt difícilment solubles. El més curiós és que als altres els arriba a semblar que ho són per gust. Doncs no.

6 comentaris:

Enric ha dit...

Els sentiments que expresses em resulten molt familiars. Personalment mai m´ha agradat parlar d´arrels, perquè trobe que aquesta metàfora no fa justícia a la condició humana, ja que les persones no som plantes: precisament per això, tenim la capacitat de "desarrelar-nos" (o el que és el mateix: d´alliberar-nos). Llegint-te he recordat una expressió de Todorov on deia que les seues arrels eren els seus fills. Doncs això: les nostres "arrels" ens les hem de construir nosaltres, no podem deixar que ens vinguen imposades.

Guillem Calaforra ha dit...

A mi no em sembla tan mala metàfora, primera perquè no tinc res contra les plantes, que són molt més respectables que els animals de dues potes, i segona perquè és molt expressiva. Siga com siga, això de l'arrelament en els fills és una de les possibilitats, que jo no desitge per a mi de cap de les maneres. Arrelar-se o dissoldre's en les persones que estimes és una sortida que m'agrada i que aprove, però fins i tot en això estic perdent la fe. I el desarrelament pot ser una forma de llibertat, cert, però també una forma de desemparament.

Emili Morant ha dit...

Resulta temptador enllaçar la metàfora de la dissolució amb una altra potser més recent i ja més gastada alhora: la de "liquiditat", que descriu un estat extrem (i potser per això alienant) de la classe de llibertat-desemparament de què parles. Puc entendre perfectament tant el procés com el resultat d'aquest progressiu desarrelament de què ens parles: l'únic que m'ha evitat a mi mateix un tràngol semblant és una irracional tendència a renunciar, a tornar a casa encara que fos per a treballar en una grisa oficina o donant classes en l'ESO. Podria haver triat treballat a Singapur: però aleshores no soparia cada dissabte, com faig ara, amb la mateixa gent amb què anava a escola als 5 anys...

La pàtria que finalment has descobert també és, en part, la meua. Si és això, una pàtria, o la forma més joiosa i profunda d'exili, és una altra qüestió que discutir.

Gràcies per l'anotació, en volem més com esta ;-)

Guillem Calaforra ha dit...

Sí, la "liquiditat" de Bauman és molt afí a tota aquesta problemàtica. La pàtria sonora en qüestió, tu ho has dit, és molt més un exili que una pàtria. I tanmateix, quan a dos mil quilòmetres d'ací em sentia dissortat, tenia la tendència a recordar que certs llocs, certes imatges, certs paisatge i per descomptat certes persones em tenien ancorat per sempre a una realitat. Amb el temps, fins i tot aquests llocs, paisatges i imatges me'ls han destrossat tant, me'ls han fet tan aliens, que ja no sé si realment són "meus". Tantes vegades he pensat que un lloc com Morella és més "el meu poble" que no el lloc on vaig nàixer! I també, en part, perquè és un lloc relativament intacte, poc canviat, fins a cert punt immutable. La necessitat de seguretats i de transcendències no és només la font dels fanatismes i de les religions letals, és també la base d'una certa pau d'esperit. Que ja m'agradaria tindre.
I la dissolució en vincles personals, que d'altra banda m'ha salvat moltes vegades, està començant a trontollar a causa d'una visió cada vegada més definitivament negra de la natura humana. Curiós concepte aquest, tan estimat pels teòlegs i tan bescantat per l'antropologia. En fi, tot això, totes aquestes divagacions, són probablement aspectes del mateix malson.

Anònim ha dit...

"Dissoldre's" en algú o en alguna cosa, en una època de relacions líquides i canviants (de vegades fatalment, d'altres perquè "el fluir veloz de los objetos" ens allibera de moltes responsabilitats) és definitivament perillós. Volia enllaçar tot això amb les imatges líquides de Z. Bauman, però us m'heu avançat.

Intentaré dir-hi alguna cosa més un altre dia. Ara per ara els bandolers de Deutsche Telekom em tenen sense connexió internàutica, així que he de limitar al màxim l'ús de la xarxa. Per cert, avui dia internet és una manera, amb moltes contraindicacions, de dissoldre's en una cosa més gran, i per això mateix indefinida, sense contorns clars. "Arrelar" no deu ser exactament el mateix, diria jo; fins i tot podria ser justament el contrari.

Guillem Calaforra ha dit...

Sàvies paraules, com hi ha món.