"Ja vorem, diuen els cegos...

... i no veuen mai". Aquesta dita popular és el resum més perfecte del que representa l'escepticisme. Venia a tomb perquè el mes passat vaig rebre un correu de Tonet, vull dir, de Toni Mollà, on anunciava amb bombo i platerets l'aparició d'una revista cultural, en català, i a la ciutat de València i el seu hinterland urbà. Eeeeeeeee????? Cultural, a València, i en català: contradicció insoluble a tres bandes, carambola professional. No pot ser. "Ja veurem quant de temps dura", vaig dir jo, i ho mantinc. Tonet hi creu molt (i no debades, ja que hi participa amb tribuna pròpia), però com que la cosa ha arribat al número 2 ja comença a ser inquietant. Vull dir, per a bé, és clar. La revista es diu Silenci, i jo vaig dir: "Tate!!! El títol no podia ser més encertat. I profètic."
Es reparteix gratuïtament per museus, cases de cultura, teatres i altres llocs de vici semblants. Té un tiratge de 10.000 exemplars. Xe! Però hi ha 10.000 persones cultes en aquesta ciutat i que parlen valencià? Em repetisc, a la manera de Bernhard: "Ja vorem...", però per la part que em toca faig publicitat a la cosa (si voleu veure-la només heu de clicar sobre aquest text). I és que, confirmat: hi ha gent per a tot. Fins i tot en els forats de civilització.