divendres, 28 de novembre de 2008

Alienació

Quan jo era adolescent, pràcticament una criatura, mon pare ja em repetia sovint: “Xiquet, aprèn idiomes, com més millor. Una persona que en sap molts val tant com moltes persones juntes”. Em va fer gràcia que ell mateix li diguera aquesta mateixa frase, literalment, a Sebastianus, fa uns mesos, quan vaig comentar que el nostre contertulià sabia entre altres alemany, polonès i rus. Ell mateix, mon pare, havia estat a la Babel suïssa com a immigrant, ara fa quaranta anys, i allà el va ajudar el seu amic Germiniano, “un homenet menut però que era més gran que tots els que estàvem allà, perquè parlava totes les llengües necessàries en aquell país, i nosaltres no cap”. La idea degué quedar profundament arrelada en el meu subconscient, perquè l’he arrossegada amb mi durant tota la meua història.

Llavors semblava que el francès era el sinònim de “llengua estrangera”, i en vaig devorar els rudiments que podia tenir al seu abast un xiquet de la ruralia valenciana més rudimentària i desinformada. Després va arribar la temptació de l’anglès, amb què vaig ensopegar escoltant els melenuts que feien música en el “picup” del meu germà. Amb la passió musical vaig agafar l’obsessió de l’alemany, que finalment estudiaria també a la Facultat. L’italià m’entrà (poc) de contraban, amb òperes i obres diverses. Durant la meua formació sempre vaig tenir-li molt de respecte al llatí, idioma en què no vaig ser massa dolent. Un vell amic dels temps de l’escola, que després esdevingué un important químic, em regalà uns llibres per a l’aprenentatge del grec, amb la dedicatòria següent: “El grec és una llengua morta que et pot fer reviure culturalment. Lament molt no saber grec. No ho lamentes tu”. Però de poc va servir allò, perquè no vaig passar de les beceroles en aquell idioma. Després, en fi, atzars de la vida, una miqueta de portuguès, i una mica més de polonès, entraren en el meu disc dur. Total, una desastrosa barreja de miquetes i trossets, ara un pessic d’ací, ara un bocí d’allà.

Per què aquesta obsessió de col·leccionista amb els idiomes? La gent sol pensar-se que és per exhibicionisme pedant, per una pruïja vana de destacar-se dels altres, de mostrar una espúria superioritat perdonavides. Quin malentès atroç! La pura veritat és que alguns ens dediquem a devorar llengües —o, més exactament, trossets de corfa d’idiomes diversos— per una estranya necessitat d’alienació. No, no és perquè l’esperit sant haja enviat llengües de foc sobre els nostres caps. És per necessitat de “sortir de casa”, d’aquesta dolça presó que és la nostra llar interior, l’idioma on la nostra consciència buceja constantment. Necessite eixir de la meua pell, necessite abandonar aquesta roba estreta i asfixiant, corruptible vida corporal, que és la llengua on, alhora, estic tan còmode. Per favor! Si és que tot ha estat dit, escrit, repetit i glossat centenars de milions de vegades! És clar, és clar, ja sé que aquesta és una insuportable i imperdonable urgència fàustica, la de ser més que si mateix, la de poder-ho tot i saber-ho tot i arribar al cim més alt de l’experiència del món. Necessitat sorprenent i patètica alhora, és cert. “Cul de mal asiento”, em deia la meua àvia materna, i l’encertava de ple, en tots els sentits. “Cul de mal asiento” també en això, que és justament el més íntim i personal, la vida lingüística. Quina set constant, permanent, insuperable, de sortir a passejar tant com siga possible per fora de casa!

L’altre dia, mentre intentàvem fer més divertida i suportable la nostra estada a La Nucia, em vaig sorprendre patint i gaudint alhora. La possibilitat de xarrar en polonès amb la Kasia, l’Exemplator i la Marta era per a mi com una mena d’agradable glopada d’aire fresc, però alhora estava patint perquè la Melusina, el Hans-Ingo i l’altra gent podien pensar que som uns maleducats, que parlàvem així per fer-nos inintel·ligibles o per exhibir uns coneixements que d’altra banda no tenim cap necessitat d’exhibir. Plaer i neguit alhora, combinació absurda. Però ho fèiem per plaer, precisament, i malgrat el neguit. I amb el Hans-Ingo hauria parlat en alemany, també, si no fóra perquè tinc aquest idioma en vies de desaparició, i per això em feia vergonya. Curiosa situació, aquella. El problema és que ara no sé com explicar (a qui?) que l’allunyament del polonès i del alemany el visc com un exili no desitjat, com una amputació, com una pèrdua. No sé com explicar (per què?) que el fet de no trobar-me immers en aquests idiomes em fa enyorar-los amb la mateixa intensitat emocional amb què alguns s’enyoren la pàtria pròpia. I, en fi, no cal que diga que quan sent alemany o polonès a la tele... de sobte em sent com a casa. No sé si és una maledicció o una sort, i comence a pensar que la primera és la correcta. A veure a qui li explique jo que necessite “alienació” lingüística. Una bogeria.

4 comentaris:

Melusina ha dit...

Em toca parlar per al•lusions.

Doncs, he de dir-te que que t’equivoques completament pel que a mi respecta, i que a més t’entenc perfectament. Quan parlaveu en polonés el que jo sentia era enveja (de la dolenta), i crec que li vaig comentar al Josep que una de les poques coses que em produeix enveja és el domini de llengües. En cap moment vaig pensar en exibicionisme pedant, i menys encara que es tractase de mala educació perquè entenc perfectament això que dius d’estimar una altra llengua fins al punt de disfrutar parlant-la sempre que es pot. Sí que vaig agrair a la Marta que de tant en tant em traduïa els vostres comentaris, però res més.
El meu català és encara molt dolent i precari però el tinc un especial afecte i també em passa el mateix que a tu. Normalment, no tinc ocasió de parlar en català amb ningú, però quan de sobte estem en una reunió d’amics o de família i hi apareix algú catalanoparlant, sempre aprofite per a parlar en aquesta llengua i també m’ha passat això que et va passar a tu en La Nucia: em molestava la sopita que pensaren que era una maleducada, però només eren ganes de parlar, sense més.
Sí que m’intimida la teu saviesa en altres temes o quan cites filòsofs que sembla que tothom hauria de conéixer, i no és el meu cas. Però això pot ser, seguramente, un problema dels meus complexos i per això intente no fer-me cas a mi mateixa. A més he de dir-te que en carn i os sembles més normal :-) :-) :-)

guillem ha dit...

Per la meua banda no hi tinc res a dir: si no et vas sentir molesta per aquelles escenes babèliques, me'n quede més tranquil. No sempre em passa això, i moltes vegades em solen vindre al pap alguna frase o alguna paraula en qualsevol de les llengües que malparle, generalment en polonès, i la gent es pensa que... però bé, és igual. Constantment necessite eixir a passejar...
Deixa't estar d'intimidacions, savieses i totes aquestes mandangues, per favor. Però si jo no alce un gat pel rabo!
El tema és, certament, com fer entendre aquestes necessitats d'alteritat lingüística a qui no les sent ni les valora ni res.

Sebastianus ha dit...

Llengües i alienació… La necessitat de “sortir de casa”… Poliglotisme i complexos… Què puc dir-hi, si aquest post quasi podria haver-lo escrit jo? Servidor també es va interessar per l’italià de contraban, escoltant òperes quan tenia tretze anys, “rigoletti” que ara només m’atrauen en la mesura en què m’evoquen “allò”. A la facultat no vaig estudiar alemany, com tu, sinó que em vaig centrar (massa) en el rus; mentre intentaves desxifrar els teus filòsofs, jo treia de la biblioteca de la UB poemaris de Brodski que avui, en certa manera, entenc menys que aleshores. El més important: crec que, en els punts essencials, estem parlant exactament del mateix.

La connexió polonesa a La Nucia em suggereix la meva pròpia experiència. Corrien 1999, 2000, 2001… i en aquells anys vaig fer les primeres excursions a Polònia. Recordo que “sentir a parlar polonès”, ara fa vuit o nou anys, era per a mi un fet del tot inusual, una circumstància exòtica que quasi mereixia petites celebracions. Les primeres vegades que vaig anar en aquell país, me’n duia un petit transistor a la butxaca, que em permetia fascinar-me per aquella fonètica abans que intentés pispar el 20 per cent del contingut. M’era bastant igual quina emissora sintonitzés el dial, evidentment; però procurava evitar els canals de música i cercava sobretot veus clares i potents, i escoltava amb delectació els butlletins informatius. Aquell idioma era part del paisatge, d’una manera més viva que els rètols cridaners dels comerços, l’estuc crema de les façanes o les formes barroques de les esglésies. Potser aquells dolços moments de l’Estranger a Cracòvia, o a Gdańsk, són un exemple immillorable dels nostres exilis, o alienacions, a compte de les llengües.

Avui tot “allò” encara és possible… però menys. Sobretot, ja no és possible amb el polonès, un idioma que m’entra fàcilment a través del televisor de casa i s’ha convertit quasi en “habitual”, malgrat que fa temps que no el parlo. Un idioma que puc sentir passejant per qualsevol ciutat europea. He estat moltes vegades a Polònia, i podria tornar-hi ara mateix (però me n’adono que no tinc res de concret a fer-hi). Deu ser que l’alienació que busquem és incompatible amb qualsevol idea de rutina? O que el perfeccionisme ens acaba provocant desinterès? O que ens fem grans, i perdem reflexos?

Em demano fins quan serà possible conservar aquella curiositat verge de les primeres escapades a Polònia, o si en realitat ja comença a quedar-ne poqueta cosa. I em ve al cap, vés per on, un poema de Jacek Gutorow que el nostre company Xavier Farré no fa gaire va traduir i penjar en el seu web:

UN POEMA EN CONTRA DELS VIATGES

Tens sis anys
i somnies en un viatge
a Amèrica.

Passen trenta anys
i res no és capaç de tornar-te
aquest somni.

Ni fins i tot el viatge a Amèrica.

P.S.: Un dels millors títols per a una novel•leta no escrita: “El poliglot tartamut”. Podríem afegir-la a la llista de bartlebys d’en Vila-Matas.

guillem ha dit...

Jo crec que les tres explicacions que dónes en forma de preguntes són correctes: fugida de rutines, perfeccionisme contraproduent, pèrdua de reflexos. Totes tres són certes, has fet diana de 100 punts. El més amarg de tot és el que aquest poema explicita, i que tu et preguntes (i qui pregunta ja respon): no és possible aquella il·lusió primigènia, com no és possible la ingenuïtat de l'infant , ni el primer polvo, ni la voracitat lectora de l'adolescència, ni tantes altres coses. I això ja fa que el tema s'escore cap a les obsessions compartides amb l'Exemplator.
Per cert, parlant d'ell: he dit que aquelles impressions primigènies ja no són possibles, però altres il·lusions sí que ho són. Fa un any i mig, quan vam arribar a Cracòvia tots dos, emocionats infantilment, a banda de constatar la sorpresa de sentir que el Yusuf parlava un polonès insultantment robust, em va cridar l'atenció una cosa que em feia reviure tot el tema de l'alienació, però multiplicat. El fet que va causar aquesta sorpresa agradable va ser una observació exemplatoriana. Se'm queda mirant amb ulls de mussol i cara de criatura, i m'espeta: "Mira! I a més a més tothom parla en polonès. És de puta mare!". Com en tantes altres coses, el Yusuf va connectar directament, amb els ulls tancats, el canal en què jo tenia parada l'antena. Doncs això.
Aquesta necessitat d'alienació defuig la rutina, és cert, però tampoc no li té por. Recorde vivíssimament, com una cosa actual d'ara mateix, que quan jo em sentia molt fort en polonès (cap a mitjans 2005 devia ser), el fet de xarrar i xarrar i xarrar en aquella llengua em produïa una satisfacció quasi preracional, instintiva, com la que deu tenir el tigre que es fot una gasela. Almenys allò m'agradava de la meua estada allà, en uns moments tan negres i tan lamentables.