Ara mateix, aprofitant que dos dels nostres contertulians més insignes estan tancats en capella preparant oposicions (i per això se'ls nota inactius), em permetré el luxe d'inserir ací unes consideracions picants sobre el tema opositril. Des de la meua posició privilegiada de lamentable funcionari de carrera, és clar, grup B, administració especial. Amb el vostre permís.
El sistema d'accés a la professió docent pública, al Regne d'Espanya, és un dels rituals de pas més impresentables i nefastos de la civilització europea. Si prepares oposicions a l'ensenyament secundari, la jugada consisteix a deglutir quantitats industrials de "temes d'oposició", escrits generalment per antics opositors, i que no són altra cosa que refregits ineptes de manuals i apunts de la carrera, simplificacions barroeres de temes retallats de manera estereotípica i acrítica, una mena de Reader's Digest dels estudis universitaris que, això sí, es fan per acumulació i són un cafarnaüm de dades mal païdes. A més d'això, que en si representa un procés dolorós i humiliant de desaprenentatge, hi ha la posada en escena i l'anomenada "planificació didàctica", exercicis de submissió al discurs dominant estultificador i a la bona voluntat d'uns fulanos que, al tribunal, exerceixen el poder sovint amb una ignorància escandalosa. Tot plegat, per poder menjar a base del que un mateix ha estudiat, havent d'aguantar la creixent brutalitat d'uns adolescents majoritàriament destinats a ser carn de canó. I no dic res del tema dels interins, senyors i senyores que han estat treballant durant uns anys perquè "els va tocar" en una llista (borsa de treball), que moltes vegades han deixat de formar-se professionalment perquè tot els va arribar rodat, i que ara potser trauran plaça amb una nota molt deficient mentre que tu, que has tret un 9 en l'oposició, et quedes al carrer perquè la roda de la fortuna no t'ha fet treballar mai. Resum: desaprenentatge, humiliació intel·lectual i personal, destí poc afalagador.
Si prepares oposicions universitàries, tens dues alternatives. O bé ja ets "el candidat que esperen", i llavors t'ho pots prendre amb més tranquil·litat, o bé "vas per lliure", i en aquest cas has de lluitar contra un (quasi)impossible. Només ets "nuestro candidato" si ja hi has escalfat la cadira amb una bona dosi de submissió, o bé si ets molt valuós i el tribunal ja sap que ha de comprar-te. Si vas per lliure i ets un inútil, sempre et quedarà la possibilitat d'impugnar-ho tot fins a la nàusea, que igual va i sona la flauta. Si ets bo i vas sempre per lliure, és un camí de sofriments que a la fi et pot destrossar definitivament. En tot cas es tracta no sols d'una cursa d'obstacles, sinó sobretot d'una lluita de resistència. Si no tens vel·leïtats grafòmanes, o si ets molt circumspecte amb les teues recerques, és molt difícil d'aguantar la tensió d'escriure i exposar "projectes docents" i "investigacions originals", presentar el teu magnífic currículum en públic, explicar-te i justificar-te una vegada i una altra... i no dic res sobre la necessitat d'escriure, publicar i anar a congressos, mèrits que després es jutjaran a pes i no pel seu valor intrínsec. I la quantitat de validacions, habilitacions, convalidacions, paperasses diverses, estupideses de Bolonya, planificacions didàctiques, cursos de reciclatge i resta de mandangues per les quals hauràs de passar... I res de tot això no garanteix que els més intel·ligents i els més savis arriben al final del camí.
I si es tracta d'una oposició a l'administració, ja no en dic res. Has de deglutir quantitats industrials de lleis, estatuts, constitucions, paràgrafs, disposicions transitòries, disposicions addicionals, preàmbuls, etcètera, que no empraràs mai per a res en la teua faena. I has de passar per la mateixa humiliació i desmuntatge mental que l'aspirant a professor de secundària. I després, si no has trobat interins pel camí o els has superats, si finalment arribes a la fi tan esperada (poder viure del teu treball), per a les institucions tindràs uns quants privilegis laborals magnífics, i alhora hauràs passat a ser un treballador de la raça inferior, que no se suposa que llegesca, escriga ni pense, i que si ho fa ja s'ho apanyarà, però que l'empresa no es preocuparà gens ni mica de fomentar-ho. Més aviat al contrari.
En fi, ai, quina vida aquesta, la de l'opositor! Força i ànim, xiquets, lo meu cor és ab vosaltres!
El sistema d'accés a la professió docent pública, al Regne d'Espanya, és un dels rituals de pas més impresentables i nefastos de la civilització europea. Si prepares oposicions a l'ensenyament secundari, la jugada consisteix a deglutir quantitats industrials de "temes d'oposició", escrits generalment per antics opositors, i que no són altra cosa que refregits ineptes de manuals i apunts de la carrera, simplificacions barroeres de temes retallats de manera estereotípica i acrítica, una mena de Reader's Digest dels estudis universitaris que, això sí, es fan per acumulació i són un cafarnaüm de dades mal païdes. A més d'això, que en si representa un procés dolorós i humiliant de desaprenentatge, hi ha la posada en escena i l'anomenada "planificació didàctica", exercicis de submissió al discurs dominant estultificador i a la bona voluntat d'uns fulanos que, al tribunal, exerceixen el poder sovint amb una ignorància escandalosa. Tot plegat, per poder menjar a base del que un mateix ha estudiat, havent d'aguantar la creixent brutalitat d'uns adolescents majoritàriament destinats a ser carn de canó. I no dic res del tema dels interins, senyors i senyores que han estat treballant durant uns anys perquè "els va tocar" en una llista (borsa de treball), que moltes vegades han deixat de formar-se professionalment perquè tot els va arribar rodat, i que ara potser trauran plaça amb una nota molt deficient mentre que tu, que has tret un 9 en l'oposició, et quedes al carrer perquè la roda de la fortuna no t'ha fet treballar mai. Resum: desaprenentatge, humiliació intel·lectual i personal, destí poc afalagador.
Si prepares oposicions universitàries, tens dues alternatives. O bé ja ets "el candidat que esperen", i llavors t'ho pots prendre amb més tranquil·litat, o bé "vas per lliure", i en aquest cas has de lluitar contra un (quasi)impossible. Només ets "nuestro candidato" si ja hi has escalfat la cadira amb una bona dosi de submissió, o bé si ets molt valuós i el tribunal ja sap que ha de comprar-te. Si vas per lliure i ets un inútil, sempre et quedarà la possibilitat d'impugnar-ho tot fins a la nàusea, que igual va i sona la flauta. Si ets bo i vas sempre per lliure, és un camí de sofriments que a la fi et pot destrossar definitivament. En tot cas es tracta no sols d'una cursa d'obstacles, sinó sobretot d'una lluita de resistència. Si no tens vel·leïtats grafòmanes, o si ets molt circumspecte amb les teues recerques, és molt difícil d'aguantar la tensió d'escriure i exposar "projectes docents" i "investigacions originals", presentar el teu magnífic currículum en públic, explicar-te i justificar-te una vegada i una altra... i no dic res sobre la necessitat d'escriure, publicar i anar a congressos, mèrits que després es jutjaran a pes i no pel seu valor intrínsec. I la quantitat de validacions, habilitacions, convalidacions, paperasses diverses, estupideses de Bolonya, planificacions didàctiques, cursos de reciclatge i resta de mandangues per les quals hauràs de passar... I res de tot això no garanteix que els més intel·ligents i els més savis arriben al final del camí.
I si es tracta d'una oposició a l'administració, ja no en dic res. Has de deglutir quantitats industrials de lleis, estatuts, constitucions, paràgrafs, disposicions transitòries, disposicions addicionals, preàmbuls, etcètera, que no empraràs mai per a res en la teua faena. I has de passar per la mateixa humiliació i desmuntatge mental que l'aspirant a professor de secundària. I després, si no has trobat interins pel camí o els has superats, si finalment arribes a la fi tan esperada (poder viure del teu treball), per a les institucions tindràs uns quants privilegis laborals magnífics, i alhora hauràs passat a ser un treballador de la raça inferior, que no se suposa que llegesca, escriga ni pense, i que si ho fa ja s'ho apanyarà, però que l'empresa no es preocuparà gens ni mica de fomentar-ho. Més aviat al contrari.
En fi, ai, quina vida aquesta, la de l'opositor! Força i ànim, xiquets, lo meu cor és ab vosaltres!
15 comentaris:
Estic pixant-me de riure… cosa molt d’agrair en aquests moments que has descrit tan encertadament. Vaja, Guillem, retire això que vaig dir-te l’altre dia respecte a que no et recordaves ja del que són les oposicions. Sí que te’n recordes, sí. Quina gràcia m’ha fet la teua exactítssima descripció! Sort, per cert, que encara tinga ganes de riure’m de tot això, quan tots sabem que és per a plorar, no creus? I ja que em dónes ocasió aprofitaré per a desfogar-me, encara que moltes coses hi estan ja dites.
Això que dius dels temes és, efectivament, patètic. Després de pagar un dineral pels temes, he optat per deixar-los a banda, i agafar els apunts de la meua carrera. Per dos raons: una perquè són apunts molt bons que jo mateixa m’he anat fent al llarg dels anys i ja els tinc maxacats (per a qui no ho sàpiga, en la UNED ens fan treballar com a negres, i els professors són molt exigents, si coneixeu algú sabreu que dic la veritat :):):); i una altra perquè veritablement, els temes que he comprat són una merda. Encara que així siga, ja em direu vosaltres como es pot desenvolupar un tema como, per exemple, Las literaturas catalana, gallega y vasca, en dues hores. Però el pijor no és això, el pijor és la defensa de la programació didàctica (ja el adjetiu ho diu tot) i les 15 unidades didàctiques que he d’elaborar, i després defensar durant 30 minuts cadascuna. O siga, que he de parlar convençuda de les meravelles del “constructivisme”, d’aprender a aprender, de les comptències bàsiques, de que si la LOE.. bla, bla, bla… que ni m’ho crec jo, ni s’ho creu el tribunal, ni el gilipollas que ho va inventar.
I els interins? Enguany no sé si sabeu que han canviat la lley. Resulta que ara la prova del tema, ja no és eliminatòria com fins ara. Ara encara que no tingues ni punyetera idea del tema, pots passar a l’exposició de la programació i de les unidades didàctiques. Detall molt important que aconseguirà que els interins que no han estudiat (algú sí estudia, que conste) però que tenen un muntó de punts per treballar, pugan per fi agafar plaça en propietat. Ara, jo que que no en tinc, de punts, ja puc traure’m un 9, que no taruré plaça.
Altra barbaritat de les més bàrbares: comenten, perquè ja al borrador de Múrcia hi consta, que a partir d’ara ja no comptarà la nota de l’expedient de la carrera, que fins ara podia sumar 1’5 punts. I això m’ha possat d’una mala llet impresionat. Vosaltres veu como es valora que un alumne haja sigut brillant o que haja treballat el mínim? Que estiga més preparat que altre? Dons això. Vosaltres penseu que als vostres alumnes universitaris (a la majoria) els ha de preocupar si trauen un 5 en un examen?
En fi, que talle ja, perquè se m’encén la sang i he de seguir treballant!!! Ah!, i gràcies per la força i els ànims, ens fan falta!
Bé, jo no tinc ganes de començar a contar batalletes, per què en conec un bon grapat i, algunes, en primeríssima persona... Efectivament, la cosa és per a plorar i no per a riure, però millor optar per la sàtira alliberadora, que almenys relaxa una mica... És un poc el que ha fet el Guillem, i li ho agraeixo/agraesc/agraïsc... Collons... AIxò del polomorfisme em carrega una mica...
Sobre l'àmbit esctrictament universitari, us recomano que mireu això. És un blog d'un autor que en té un altre dedicat a la tradició clàssica molt interessant.
Sort, Isabel, amb la teua història. Encara sort que has passat per una bona universitat...
Home, hi ha moltes maneres d'enfocar el tema, que és desagradable per definició. El meu era el d'una suau ironia, més que no de sàtira, tot i que se'n podria fer, i molta.
En qualsevol cas, assenyale només un parell de punts:
1. La intenció explícita de tots aquests procediments nefastos és de fer que predomine l'"objectivitat" del procediment (eliminar ingerències interessades i judicis poc fonamentats), l'accés dels més vàlids (meritocràcia) i la igualtat d'oportunitats en la contesa (competència). I el resultat és, la majoria de les vegades, que només hi arriben els que més degradació són capaços de suportar, els que més testosterona menegen o senzillament els més inútils. Per què?
2. La base de tot el sistema és, per a mi sense cap dubte, la desconfiança. Vegeu el text de Sztompka sobre el tema, a la pàgina web del P@tio. I bé, què s'ha aconseguit construir sobre la desconfiança? El sistema més absurd, l'aglomeració funcionarial més inoperant, la universitat més podrida i endogàmica d'Europa Occidental. Compareu, en canvi, això amb el sistema de provisió de places de les universitats anglosaxones (que jo conec només de manera indirecta) i alemanyes (que conec una mica més de prop). El cas polonès, que com el Yusuf he conegut des de dins, és un híbrid entre l'esquema alemany i l'espanyol. En qualsevol cas: el resultat del sistema "subjectivista" nòrdic i ianqui és que els cabrons aquells tenen les millors universitats de l'hemisferi. El sistema espanyol, semblant al francès segons diuen, ja sabem a què ha donat lloc. Com pot ser això?
Bé, talle. La pròxima serà satírica de veritat, ho promet.
Què puc dir, ai!, d´aquest tema? Ja ho heu dit tot, vosaltres. Només afegir que el bon opositor ha de ser un alienat, un autoestupiditzat que diga: "No, tot això que digueu és mentida, qui entra és qui val, i jo vaig a esforçar-me al màxim per a demostrar que valc!" Si no penses així, és impossible fer res. Però, es pot pensar així i conservar la lucidesa? Em ve al cap ara un concepte del "1984" d´Orwell, el "negreblanc": la capacitat del subjecte dominat per a defensar dues tesis contràries obviant el principi de no contradicció. Em pregunte: estic fent jo un exercici de "negreblanc"? Com afectarà açò a la meua salut mental! Quin mal rotllo!
Al meu parer no és un problema cognitiu, de "negreblanc", de contravenció del principi de contradicció, sinó un problema pragmàtic, de força, una qüestió de pugilisme, pur agonisme pràctic. Tot sabent que és una degradació i una merda, has de passar-hi pensant que te'ls vols menjar a tots, que estàs disposat a bregar amb totes les dificultats, fins que un dia o altre sona la flauta.
Ignore com és el sistema opositril de secundària i de l'administració en altres països. El que sí que veig és la flagrant contradicció, impossible de pair, entre les pretensions i els resultats del sistema hispànic. Basat en el principi de desconfiança universal, no és un procediment de tria dels millors, sinó de desgast dels més febles i de legitimació de l'endogàmia.
No sé si recordeu el cas de Jon Juaristi, el catedràtic d'astrofísica de la UVEG, que fa uns anys va destapar a la premsa local tot el problema arran d'un cas concret. En fi, no és per falta de material empíric...
No conec bé la universitat francesa, però el seu funcionament i els seus resultats estan molt per damunt dels nostres. Ergo, ja voldria jo que l'espanyola l'hagués seguida. Estic absolutament d'acord que la centreeuropea-anglosaxona és la millor. I els resultats són ben palesos. També és cert que, casualment, són universitats de societats on "ser professor d'universitat", encara que sembli emntida, infon respecte. A casa nostra, si dius que ets professor d'universitat, se't poden descollonar al davant. En el cas més pobre dels models centreeuropeus citats, a Polònia, m'he sentit molt més respectat com aprofessor d'universitat que no pas ací, tot i que el salari és penós.Resultat? L'accés a la universitat, ací, discorre pels mateixos camins que l'accés a qualsevol nivell del funcionariat municipal, mutatis mutandis... Res més.
I no, Enric, no és cert que els opositors hàgem de creure el que dius. Jo, que tinc una certa experiència en aquestes coses, no penso com dius que hauríem de pensar.És, simplement, el redreçador pel qual ens fan passar, perquè, si has de viure de la universitat, convé arribar al funcionariat. O no estaràs tranquil mai. I no deixa de ser curiós que, en les bones universitats, no existeix la figura del funcionari. Però, ull viu, su ho haguessen de copiar ací, això, seria, com sempre en els nostres mètodes de còpia, en versió degradada: et llevarien el benefici del funiconariat, però la resta seria igual. Amb la qual cosa, simplement, tindríoem més precarietat laboral en una universitat que no necessàriamnent seria millor. I és és difícil construir una unversitat digna en una societat que, civilment, està molt per sota que, per exemple, la societat alemanya -i açò lligaria amb algun dels primers temes tractats en aquest Pati Virtual-.
En el fons, irònicament, la mera idea de democratitzar l'accés a la universitat i la pretensió de comptabilitzar i quantificar els mèrits és senzillament absurda i és la base de les arts més brutes en aquestes batalles. Quan dic "democratitzar" no em refereixo, evidentment, al fet que tots hi puguem accedir, sense el llast de la procedència social i el poder socioeconòmic. Això està bé. El que dic és que, de vegades, saps que un candidat pot ser millor que un altre encara que li faltin mèrits "objectivats". I aquestes csoes només es poden valorar en un sistema flexible, sense l'encarcarament dels presumptes barems. Que això s'assembla a la digitocràcia? Doncs sí, perillosament. El que passa -i això és una altra cosa- que hi ha dits i dits: hi ha professors el judici dels quals em pot meréixer molt més respecte i molta més confiança que totes les comissions tipus ANECA i variants... Ara, a casa nostra els sitema està tan deturpat que, potser, ni això funcionaria.
Heu vist aquestes samarretes amb solucions suggerides per al País Valencià? Doncs bé, les solucions que s'hi proposen, en bona mesura, serien les adients també per a la nostra universitat. Crec que la cosa oscil·lava entre el tsunami i el bombardeig atòmic...
Exemplator, el cas francès el conec molt poc, però el que m'ha arribat no sembla precisament positiu. I respecte dels resultats, home, doncs la veritat és que ja dècades que les universitats franceses només donen (en els àmbits que jo manege) morralla verbosa i vàcua. Però bé, no m'hi faré fort, perquè ja dic que no en tinc experiència, ni directa ni indirecta.
Respecte de Polònia, perdone vostè, però jo allà no m'he sentit respectat ni dins ni fora de la universitat. A dintre, en tot cas humiliat; a fora, en tot cas tolerat i prou. Potser parlem de països diferents; o potser la PRL tenia aquest avantatge... No ho sé.
Pel que fa a Alemanya, el gran inconvenient i la gran injustícia és que el sistema va com una seda respecte dels "eingeborenen Deutschen", però és un "Schloss" kafkià per als de fora. No vull dir-ne res més, que hi tenim un observador participant que en sap infinitament més que jo, i en pot parlar si té ganes. A més, em recriminaríeu de seguida que no sóc imparcial...
No és un problema de "democratització", perquè el sistema no pretén ser democràtic sinó meritocràticament objectiu i legítim des del punt de vista del procediment. No ens enganyem: el mètode anglogermànic és digitocràtic, i punt. El que passa és que, com tu dius, hi ha dits i dits. El trio competència + confiança + responsabilitat hi funciona, pel que sembla, i ací no pot funcionar perquè hi ha un element que falla sempre (confiança), un que falla molt sovint (responsabilitat) i un que falla més del que seria admissible (competència). Vull dir: el càtedro ianqui o teutó que "crida" el "seu" candidat se pressuposa que és tota una autoritat (competència), que no fa el que li convé o el que li rota, sinó el que realment considera més profitós per a la universitat (responsabilitat), i que el conjunt del sistema li atorga la presumpció d'aquests dos elements (confiança). És una descripció aparentment idíl·lica, però que és la base del sistema, i no està pas desproveïda de conflictes i lluites.
Ací, en canvi... napalm para todos!
Per cert, Exemplator, tu ho tens ja damunt, això, no? Quan, exactament?
Poc després d'escriure el meu missatge passava pel que espere que siga el meu darrer exercici d'aquest tipus per una llaaaaarga temporada... I, per una vegada, amb èxit...!
Bé, l'Exemplator vol dir, d'una manera certament modesta, circumspecta i críptica, que després de molts patiments i històries desagradables ha guanyat les oposicions a professor titular de la UNED. De la qual cosa no sols ens hem de congratular tots els contertulians, sinó que hauria de ser motiu de festes e alegries, celebrades ab roques e estrados coberts de domassos e velluts carmesí, justes a ultrança en camp clos, cants d'Al·leluia e trompetes, anafils, orgues e gitares, ab taules parades ab les millors viandes del món, etc.
A banda d'això, que és molt, continua oberta la reflexió sobre els aspectes més generals del tema opositril. Si en teniu ganes, clar.
Certament, aquesta bona nova és motiu de congratulació. Moltes felicitats també per la meua part, ben de cor. Encara que a qui de veritat hauríem de donar-li l'enhorabona és a la UNED!
Espere que això ho tinga clar tot el personal, el de la UNED em refereix, clar.
He! Jo crec que les institucions no pensen. Segur que s'imaginen que encara li han fet un favor i que els deu la vida... Potser algú més pròxim, la quefa per exemple, sí que n'estan contents i/o orgullosos, però la UNED en si, seguríssimament desconeix que acaba de "comprar" un element molt valuós. I molt dur de pelar! (Jo no hauria aguantat com ell, i mira que tinc capacitat de treball, però la resistència que demana això és massa).
Doncs, per això precisament volia deixar-ho clar ací en aquest lloc públic, encara que sé que potser, ací no siga necessari. Però per si de cas, que mai se sap qui estarà llegint-nos.
O siga, que ningú es confonga: ací la gran afortunada és la UNED, que ha tingut la sort de poder fitxar un gran professor, i no li l'haja llevat una altra universitat!
Enhorabona a Exemplator.
Gràcies, amics. La veritat és que la feina no canvia. El que es guanya és una mica més de diners i, sobretot, seguretat laboral, cosa que, tal com va la vida, és important.
Quan mire cap enrere veig un procés llarg. Una mena de subcurriculum format per deu anys (!!!) d'intents periòdics d'assalts a diversos castells. On, tret del primer assalt, les derrotes no han estat justes -en alguns casos han estat d'escàndol-. De fet, en el primer cas vaig perdre el concurs, però no em van derrotar: qui va guanyar, guanyà netament, amb justícia. I, el derrotat, de fet, fou un tercer. En fi, deixem-ho córrer. Ja ha passat tot. Ara a treballar. Gràcies per la vostra enhorabona!
Exemplator, si els contertulians conegueren aquesta història, en fi, igual els agafarien ganes d'escriure cooperativament una novel·la, com aquella de Heinrich Böll i els seus amics... Que confirmaria el que deia jo abans: per aprovar no és imprescindible ser valuós (com és el cas, i com demostra la història de deu anys que al·ludeixes discretament), sinó que sobretot s'ha de ser més dur que la versió fossilitzada del membre de Rocco Siffredi. Que és el cas!
Publica un comentari a l'entrada