«EL JARDÍN IMPERFECTO», DE TZVETAN TODOROV

«L'humanisme moderne, loin d'ignorer Auschwitz et Kolyma, part d'eux; il n'est ni orgueilleux ni naïf» (Todorov, Le Jardin imparfait, p. 331)

Este ensayo sobre «el pensamiento humanista en Francia», como reza el subtítulo de la obra, es un estudio escrito en un estilo pulcro (lo he leído en francés), claro en sus planteamientos y estructura, didáctico en la exposición pero no simplificador, al menos hasta donde puede juzgar un lector que, como quien esto escribe, no es especialista en ninguno de los autores estudiados. El libro, por tanto, ofrece lo que promete, pero brinda mucho más, porque, desde el comienzo, las reflexiones sobre la tradición que va –así, al menos, es como Todorov la hilvana– de Montaigne a Constant son, claramente, una reflexión sobre el presente. El propio libro ofrece en el epílogo una reivindicación del valor de la Historia que viene a explicar el impulso que ha llevado al propio autor a elaborar la obra, la perspectiva que ésta adopta, sus objetivos últimos.

En El jardín imperfecto asistimos, por tanto, a un despliegue de erudición y sutileza analítica que en ningún momento se presenta como tal, porque no tiene por objeto deslumbrar, sino iluminar. El método de Todorov consiste en dejar hablar a los autores, pero mediante una inteligente técnica de montaje, como haría un documentalista cinematográfico, que no se hace pesada en ningún momento (como suele suceder con los cultivadores menos brillantes de este método expositivo) y que le permite elaborar, casi sin que el lector lo advierta, una interpretación propia de la tradición, que ni siquiera se limita al período estudiado, sino que se remonta al mundo antiguo, pasa por el cristianismo y tiene como contrapunto a autores de tradiciones distintas de las estudiadas (Pascal o Sartre, entre las referencias explícitas). Todorov extrae además consecuencias políticas, antropológicas, morales de todo cuanto estudia, y en ocasiones se distancia de las lecturas recibidas, si bien, incluso en este caso, demuestra una sencillez abrumadora. Estamos en los antípodas de las formas, de la estrategia retórica de un Foucault.

Si hago referencia al autor de Las palabras y las cosas no es sólo por una cuestión de tono, sino porque no parece casual que esta defensa tan lúcida del humanismo se hiciera precisamente en el mismo marco territorial y cronológico en el que se habían ido configurando diferentes versiones del antihumanismo (véase, a este respecto, el pequeño resumen que se ofrece en http://es.wikipedia.org/wiki/Antihumanismo). La humildad, la sencillez de los planteamientos de Todorov, quizá también la huella que en toda su reflexión hayan dejado sus propias circunstancias biográficas, le alejan de cualquier tentación de esnobismo, inundan de sentido común y humanidad su reflexión, son en sí mismas una garantía de que los frutos de la adhesión a «la apuesta humanista» son una manera de estar en el mundo que, como mínimo, evita el dogmatismo y el fanatismo, pero también la molicie ética o el pesimismo desintegrador. No es precisamente poco y menos aún en los tiempos que corren… y en los que están por llegar.

Treient cireres del cabàs

Va ser mentre preparava materials per al seminari de traducció de Miłosz que tingué lloc a Cracòvia l'any passat. Llegint un assaig del gran poeta de Szetejnie em vaig trobar unes pàgines dedicades a un senyor que desconeixia, Michał Borwicz. Miłosz hi dóna una importància cabdal a un llibre titulat Écrits des condamnés a mort sous l'occupation nazie (1939-1945), i em va picar molt la curiositat. Més que res, perquè feia anys havia llegit la traducció espanyola del recull de Piero Malvezzi i Giovanni Pirelli, Lettere di condannati a morte della resistenza europea (Cartas de condenados a muerte víctimas del nazismo, Barcelona, Laia, 1975). De manera que fa poc vaigcomprar per Amazon.es (gran invent!), per un preu sense competència possible, elllibre que recomanava Miłosz i el vaig posar damunt la tauleta de nit junt amb el de Malvezzi i Pirelli.

La relectura de Cartas... no m'agafà desprevingut, i ja estava jo disposat a no deixar que m'afectés tant com la primera vegada. Així i tot, de la impressió no t'escapes. Al llarg de prop de 300 pàgines trobem, a més d'introduccions generoses dedicades a cada país, textos procedents de tot Europa: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Polònia, Romania, l'URSS i Iugoslàvia. Escrits de tota mena, cartes i no cartes, en paper, en murs, en tovallons, en paquets de cigarretes, fets amb tinta i amb sang, en fi, tot un univers de l'horror. Siguem honestos: la majoria ens deixen completament freds —després veureu per què—, i les introduccions són prolixes i feixugues, però de tant ensopeguem amb un paràgraf o una ratlla que ens transmeten un calfred immediat, sangglaçant. I, de tant en tant, reflexions sorprenents en mans de gent quasi illetrada, com ara el vigilant de fàbrica alemany Rudolf Fischer, que abans de morir decapitat escriu a la seva filla: «Haz siempre en seguida lo que creas necesario, sin vacilaciones, sin preguntar nada. Todas las vacilaciones se pagan. [...] El sentido de la vida es "vivir". Vivir lo mejor posible. El significado ulterior lo debes dar tú misma a tu propia vida. [...] El hombre necesita algo superior a los límites del propio yo, algo que esté por encima de su yo. "Nosotros" es más que "yo"». Sovint expressen precisament l'alleujament de considerar-se immersos en un corrent de sentit que va més enllà d'ells, com el mecànic txec Josef Formánek: «Si he de caer, caeré como un hombre y me uniré a la cadena de la historia como un eslabón bien forjado»; o com l'estudiant francès Jacques Baudry, de 20 anys: «Seréis felices en la paz, un poco gracias a mí». Un company d'aquest darrer a l'Institut Buffon de París ho escriu amb una ingenuïtat que no deixa d'impressionar: «Moriremos con la sonrisa en los labios porque es por el más hermoso ideal. Tengo la sensación, en estos momentos, de haber vivido una vida completa», escriu Lucien Legros amb 18 anys. Uns moren pensant en el cel i en l'infern, altres es preocupen de no «emprenyar» els supervivents pel que els «han fet» —tothora demanen perdó per una culpa inexistent—, també hi ha els masoquistes que diuen estar contents perquè van al més enllà i la vida eterna, etcètera. Però no deixa de sorprendre la valentia amb què molts d'ells posen per davant el futur dels qui vindran: «he acabado algo, he hecho algo para contribuir a mejorar un poco el mundo, de acuerdo con mis convicciones», diu l'holandès de 24 anys Willem Robert Douma. Pobres. Si sabessin com ho estan destruint tot alguns dels seus descendents!

Michał Borwicz (1911-1987) va ser cap de la xarxa de sabotatge del camp Janowski (L'viv), d'on s'escapà i arribà a ser comandant de la Resistència antinazi a la zona de la seva Cracòvia natal. Després de la guerra se n'anà a França, i precisament a la Sorbona presentà la primera versió d'Écrits... com a tesi doctoral, amb el gran sociòleg Georges Gurvitch en el tribunal, entre altres. Gallimard va publicar aquell treball l'any 1955 en una segona versió, que l'autor tornà a retocar l'any 1973, i que incloïa entre altres l'antologia de Malvezzi i Pirelli (publicada per primera vegada el 1954, amb pròleg de Thomas Mann).

Jo diria que Écrits... és, amb el seu caràcter analític i auster, un llibre encara més impressionant que Lettere... D'acord, una bona part del llibre consisteix en l'explicació de coses ja conegudes: les fases històriques fins arribar a la «Solució Final», el mecanisme de funcionament dels camps de concentració, etcètera. Però penseu que el llibre es gesta als anys quaranta, tot just acabada la guerra: una de les primeríssimes fonts directes que expliquen tot allò, un dels clàssics absoluts de la bibliografia sobre el tema. Però és que, a més, la fredor autoimposada de l'anàlisi que presenta impressiona més que qualsevol versió lacrimògena o sensacionalista (diguem-ne Schindler's List, per exemple). Al marge d'això, hi ha algunes característiques d'Écrits... que criden l'atenció. Ja he dit que, al contrari que Lettere..., aquesta no és una antologia sinó una dissecció profunda dels textos; hi trobem nombroses citacions, és clar, però tot just apuntalen l'explicació. Ítem més: pel llibre desfilen molts personatges coneguts, com ara el famós pianista WładisławSzpilman (Borwicz creia que havia mort durant la guerra), el mateix Czesław Miłosz (pel poema «Campo de' Fiori»), Chaim Rumkowski (el «reietó» del gueto de Łódź, personatge molt estudiat per Primo Levi en Els enfonsats i els salvats), AdamCzerniaków (el representant del gueto de Varsòvia), el cracovià MordechaiGebirtig (autor d'algunes de les cançons klezmer més importants i inoblidables, com ara «S'brent»), Anne Frank, el gran historiador WitoldKula... Recordeu, novament, que som als anys quaranta.

Ecrits... constitueix, veritablement, un jardín de los senderos que se bifurcan, una font d'un ragen nombrosos dolls diferents, un llibre que desperta reflexions diverses i abundants, suggeriments que s'acumulen. Dit amb franquesa: un d'aquells llibres que m'agradaria molt traduir. Per exemple, el capítol dedicat als escrits dels infants és senzillament magnífic, i posa de relleu com la innocència («el rei va despullat!») i l'absència de retòrica produeix els testimonis més punyents. D'ací he tret el suggeriment de dedicar temps a la lectura dels dietaris de Janka Hescheles i Dawid Rubinowicz, per exemple. Una altra reflexió interessant i «bifurcable» és la presència de l'humor en diverses facetes —humor negre, humor guarro, jocs conceptuals, etc.— i, sobretot, el seu lligam amb la desesperació: «La désinvolture humoristique soulignait non seulement la connaissance de la situation, mais encore le détachement quasi philosophique vis-à-vis de cette situation» (329). Al capdavall, les sàtires servien com a mitjà d'informació: «des prisonniers du groupe dénonçaient souvent de petits secrets devant leur auteur de satires, afin qu'il les rendit notoires. C'est ainsi que se formaient les "organes" de l'opinion publique» (331) Potser la consideració més sorprenent que inspira el llibre de Borwicz sigui la importància vital, gairebé obsessiva, que tenia l'escriptura —literària i no literària— en l'univers concentracionari. Molts dels textos que analitza són literaris, de fet, i hi apareix el fascinant fenomen de la vocació d'escriptura desvetllada pel Lager. Però la cosa no acaba ací. Ens deixen estupefactes les complicadíssimes històries d'ocultació, transmissió, ordenació i risc amb que molts presoners arrisquen la vida per aconseguir que els seus escrits se salvin del foc i arribin a la posteritat. Els Häftlinge sovint donen més valor a la supervivència dels seus escrits que a la supervivència d'ells mateixos. No és broma. Entre l'escriptura i la vida, trien l'escriptura. També hi descobrim la intensíssima «vida cultural» existent en els camps de concentració, la necessitat de llegir, de cantar junts, de fer representacions teatrals, de recitar poemes, que es realitzava en una mena d'univers subterrani per al qual havien d'aconseguir moltes vegades alguna forma de complicitat dels kapos i dels mateixos SS-Männer. Per cert, l'abundància de poemes (i no pas de cartes) entre la literatura concentracionària té una explicació pràctica, ens diu Borwicz: pura mnemotècnia i estratègia per a facilitar la transmissió efectiva i la perdurabilitat dels textos. Molt curiós.

Però he de reconèixer que el tema que em va atraure capo a Écrits... és el del llenguatge. Deformació professional, ja ho sé. En aquest punt, l'anàlisi de Borwicz és fonamental, extraordinària. Més enllà de les observacions una mica lleugeres de Viktor Klemperer, l'autor d'Écrits... dedica un espai destacat als «eufemismes» i termes enganyosos que els alemanys aplicaven a tot el que tenia a veure amb l'Endlösung —en la línia de Nacham Blumental, autor de Les paraules innocents (Słowa niewinne, 1947): «Remarquons que tous ces termes se placent parfaitement dans un langage foncièrement administratif, dénué de contenu sentimental et de jugements de valeur. C'est ainsi que les assassinats perdent leurs aspectes moraux, les assassinés leurs visages humains, les supplices leurs aspects émotifs» (192). Borwicz ens recorda no sols que el subllenguatge concentracionari es va inventar contra les víctimes dels camps, sinó que elles mateixes es veien forçades a emprar-lo entre elles pel fet que el llenguatge ordinari es quedava curt en relació amb una realitat sense precedents. I ací toquem pedra, senyores i senyors. Les limitacions del llenguatge ordinari fan que els presoners es vegin empesos irremissiblement a fer un ús convencional del llenguatge, estereotipat, ple de clixès, i per la natura mateixa de les coses posa a prova la possibilitat d'expressar l'inexpressable. Em permetré una citació una mica llarga: «En ce qui concerne la manière d'écrire, on constate en général la tendance vers la simplicité de style. La nouveauté des choses trouve son reflet aussi bien en de petits moyens d'expression (métaphores, comparaisons, etc.), que dans les formules de certains ouvrages, enfin, dans leurs factures et leurs composés intérieurs. Ces résultats enrichissent le répertoire connu, toutefois, sans dépasser les cadres de changements parfaitements explicables. Parcontre, on ne trouve aucun ouvrage digne d'attention, qui chercherait à obtenir l'expression de l'horreur vécue, en dehors du langage communicatif traditionnel, aou par la désagrégation de celui-ci.

Dans cet ordre d'idées, les écrits des non professionnels (des débutants, des non-intellectuels) ne font pas exception. Au contraire : en général, la complaisance envers les clichés antérieurs à l'occupation exerce ici plus d'influence. (Ce qui n'exclut naturellement ni la portée de beaucoup d'entre ces ouvrages à cause de leur contenu, ni la révélation d'aptitudes ou de talents particuliers.)

En revanche, l'exception qui mérite un intérêt tout particulier, ce sont les résultats obtenus par certains enfants. Leur sincérité n'a cette fois rien de commun avec une "déformation expressive". C'est du réalisme naïf, mais sobre, et dans sa sobriété, parfaitement évocateur.» (422)

Cosa que suggereix, al seu torn, l'etern problema del discurs i el subjecte, ço és a saber: posseïm nosaltres el discurs, o és ell que ens posseeix? L'emprem en la mesura que som, o som en la mesura que ell ens empra? El discurs és constituït o, ai las!, constituent? Tot un clàssic. No és casualitat que, en llegir aquest passatge de Miłosz, se'm disparés el llum d'alarma i cerqués immediatament el llibre de Borwicz: «Si atribueixo una importància excepcional al llibre de Michał Borwicz Ecrits des condamnés à mort sous l'occupation allemande és perquè aquest llibre, publicat el 1954 (Presses Universitaires de France), constitueix una introducció pràctica i punyentment explícita que tot just avui dia ultrapassa la semiòtica, és a dir, la ciència dels signes. Borwicz s'ocupa del contrast que es produïa entre l'experiència de les persones condemnades a mort per l'estat totalitari i el llenguatge en què pogueren transmetre aquesta experiència. Ho feien sempre en el llenguatge heretat, convencional, propi del medi cultural que els havia formats abans de la guerra. Volien deixar després d'ells una empremta en les paraules, però també cercaven la manera d'expressar el seu saber, que sentien com un saber completament nou, radicalment diferent del saber sobre la realitat que havien acumulat fins llavors. I el llenguatge no donava l'abast, s'enretirava cap a llocs comuns i fórmules prefabricats, o fins i tot hi cercava protecció. Els investigadors que analitzin la copiosa literatura que aparegué a les presons i camps de treball soviètics (poemes, cançons, inscripcions a les parets de les cel·les) arribaran probablement a conclusions semblants a les de Borwicz.»

La huelga

Cuelgo en esta página dos textos de personas o medios por los que siento respeto intelectual y que me han llegado en los últimos días gracias a Facebook, por si pudieran ser de vuestro interés o quisierais tomar una "ronda de cervezas virtual" comentándolos:

1) José Antonio Palao:

"Voy a hacer huelga el día 29 de marzo. No creáis que ha sido una decisión fácil. Vi a mucha gente criticar el bipartidismo en el último período electoral, pero no he visto a casi nadie de aquellos criticar el bisindicalismo, que ha resultado tan o más perjudicial que aquél para los intereses de los trabajadores en el Estado español. Comparto con la mayoría de mis amigos y compañeros renuentes a hacer la huelga, el estado de hastío ante estos sindicalistas burocratizados y apoltronados cuya única función en los últimos años, de cara al interés general, ha sido convocar estas bochornosas huelgas de un día que para lo único que sirven es para domesticar a la clase trabajadora induciéndola a creer que eso es todo lo que se puede hacer en la lucha contra la explotación, y consiguiendo así acallar los ánimos de los explotados. Llevan décadas sin haber conseguido absolutamente nada relevante por estos métodos y sometiendo cualquier otro tipo de lucha al ninguneo y al ostracismo. Si para los partidos institucionales la democracia consiste en votar cada cuatro años, para esta gente parece que la lucha de los asalariados consiste en manifestarse el 1 de mayo y hacer una de estas huelgas folclóricas cada x.
¿Qué me ha hecho, pues, cambiar de opinión? Sencillamente, que a través de conversaciones, en la calle o en las redes sociales he visto que este movimiento del 29M ha ido sirviendo de aglutinador de las fuerzas antiderechistas en todo el Estado, más la absoluta convicción de que un fracaso de esta huelga sería otra carta en blanco y otro espaldarazo al bárbaro dogmatismo liberal de los recortes y el debilitamiento del papel redistributivo del Estado, que es, a través de la educación, la sanidad, la cultura y las ayudas a las víctimas del capitalismo, la única función noble que le queda. No oculto mis cartas: ha sido la actitud de muchos de mis contactos libertarios hechos en los últimos meses, pese a que yo nunca me he definido como anarquista, los que me han acabado convenciendo de que estamos ante una oportunidad única de coordinar las diversas luchas anticapitalistas. Por eso, voy a hacer la huelga y escribo este post para influir en los indecisos –por miedo, por hastío de los burócratas de UGT y CCOO, por todas las razones que he expuesto en el párrafo anterior- que pudieran leerme y llamarlos a secundar la convocatoria. En política no puede haber principios absolutos, por muy firmes que los de cada cual sean, porque las dinámicas colectivas implican el acuerdo, la búsqueda de alianzas, la cesión, la estrategia frente al enemigo común. No tengamos miedo. La mejor posibilidad de que la huelga no sea un drama para cada trabajador particular, por acoso de su patrón, es que ésta sea un éxito clamoroso.
Ahora bien, como profesionales del sindicalismo que son, y en tanto que huelguista el próximo jueves, les pongo a Méndez y a Toxo una condición, les exijo un compromiso: si la huelga es un éxito no hagáis la jugarreta de siempre y llevad las demandas de los trabajadores hasta sus últimas consecuencias. Si la huelga fuera un fracaso, se os debería caer la cara de vergüenza, si como profesionales del sindicalismo que sois, no dimitís inmediatamente y dejáis que dirija la lucha obrera gente más capaz, más honesta, más creativa. Gente cuya talla moral e intelectual esté a la altura de lo que exigen los tiempos. Hay millones."

2) Revista de cine "Shangri La - Textos Aparte":

"Estos días hemos leído y escuchado muchas opiniones sobre la convocatoria de la huelga desde la izquierda no exentas de dudas al respecto por el papel que juega quien la ha convocado, y sobre la necesidad de buscar nuevas fórmulas porque se duda que una huelga de estas características sea realmente eficaz, etc.

Nuestro sentir lo resume el pequeño titular que los amigos de la Llibreria Xoroi ha publicado en su muro y que compartimos plenamente. Mañana cerramos por huelga, sin mirar quien la convoca. Sin ninguna duda. Tenemos la imperiosa necesidad de protestar y movilizarnos más allá de otras cuestiones.

Tras las burocracias sindicales y al margen de los propios sindicatos mayoritarios se encuentran todos aquellos con quiénes queremos estar. Defendamos los derechos que tanto años de esfuerzo y lucha ha costado conquistar.

Mañana estaremos en huelga y en la calle."

Fragmento de "Con uñas y dientes" (1978) de Paulino Viota, película que se anunció como "la primera película española de lucha de clases":

http://www.youtube.com/watch?v=SortUfnxptA

Contra la putrefacció ambiental

José Vidal-Beneyto (2010): La corrupción de la democracia. Madrid, Catarata.

La reflexió de Vidal-Beneyto (1927-2010) recorda en molts punts el que vam veure durant la lectura del llibre de Tony Judt. No deixa de ser curiós que coincideixin tant dos autors socialdemòcrates en les darreries del seu transcurs vital. Vidal-Beneyto, que com sabem era assidu de El País i havia participat activament en la transición ejpaññola a través de la Platajunta, es fonamenta en uns quants punts bàsics i hi torna article rere article. D'una banda, la idea que el sistema de democràcia representativa es troba corcat pel desprestigi de la política professional (corrupció), per l'auge de l'individualisme gregari, per la desaparició del sentit crític i pel fet d'haver-se convertit en un pur mercadeig periòdic de vots sotmès a les lleis del màrqueting i de l'oferta-demanda. També s'ocupa sovint, i en relació amb això, de la decadència de la socialdemocràcia i de la dretanització de les esquerres (corresposta per l'extremadretanització del centre i de la dreta, és clar). En aquest punt, Vidal-Beneyto és implacable amb molts dels seus antics companys de viatge, que el consideren un "viejo izquierdista". Seria interessant veure què hauria escrit entre 2010 i 2012, amb la genuflexió (o el viratge dretà) de Rodríguez Zapatero, la sodomització per part dels poders financers, el desfermament del rodillo de la dreta, els 15-M i similars, o el que ha passat amb els Gürtel, Brugal, etcètera. Segurament hauria disparat amb artilleria pesada contra tiris i troians en aquest cagalló polític que encara anomenen "democràcia". Una altra de les qüestions que el preocupaven era la deriva d'un capitalisme que ha passat de l'esquema renà (comunitarista, preocupat per la cohesió i basat en allò que diuen "economia real") a un esquema anglosaxó (ultraindividualista, centrat en el guany a tot preu encara que siga enfonsant les economies deprimides, i muntat sobre la base especulativa de l'anomenada "economia financera"). El preocupava molt la tendència cap a la dictadura de les multinacionals i, notablement, la destrucció física del planeta en mans d'una voracitat sense límits. Les seves observacions sobre els nacionalismes perifèrics i imperials, sobre l'estat i la nació, tenen elements interessants però no són el més brillant del llibre.

Una de les grans virtuts de La corrupción de la democracia és, al meu parer, tota la reflexió sobre la necessitat d'un altre tipus de democràcia i d'un altre tipus de capitalisme. Les seves paraules són clares i unívoques: "Consideradas como la quintaesencia del régimen democrático, las elecciones no son sino uno de sus dispositivos, que, en algunas ocasiones, funciona como simple operación legitimadora de los intereses dominantes. [...] el sufragio, tal y como se practica, con la pretensión de dar el poder al pueblo, lo que hace, en realidad, es sustraer a su decisión los verdaderos problemas y fundar un consenso blando sobre el que se apoya la clase dirigente" (pàg. 124-125). Llegint passatges com aquest recordava jo les paraules en què el sociòleg mediàtic Salvador Cardús menyspreava les exigències de "democràcia real ja", tot proclamant que " la democràcia real és de metacrilat i està plena de paperetes impreses dins d’un sobre". Molt bé, sí senyor, això sí que és pensament crític i no domesticat, això són paraules de sociòleg amb consciència històrica. Sort que tenim els salvadors de la pàtria, i no aquests soviètics decadents com Vidal-Beneyto. Mare de Déu. Per contrapuntar, Vidal-Beneyto subratlla: "La democracia se nos ha muerto de frustración, de apatía, de hipermediatización publicitaria, de adicción al poder. Lo que ahora tenemos ante nosotros es su cadáver y todos sabemos que lo único que cabe hacer con los cadáveres es enterrarlos o resuscitarlos" (pàg. 179).

Seria excessiu si deia que el llibre pòstum del sociòleg de Carcaixent m'ha deixat una mica insatisfet. Tot i això, he de reconèixer que té el problema típic de les miscel·lànies o reculls d'articles d'un mateix autor: redundància constant, absència d'un fil argumental coherent, heterogeneïtat de tons i d'estils... Tot això apareix, en major o menor mesura, en aquest llibre que, malgrat tot, és interessant i valent. Una altra cosa que haurà de disculpar el lector és la presència repetitiva de personatges i circumstàncies de França, molt per sobre dels exemples hispànics. És natural: el vincle de Vidal-Beneyto amb París va ser molt fort des del moment en què Raymond Aron (també omnipresent al llarg del text) el va acollir, tant a ell com a molts altres intel·lectuals antifranquistes. La figura de Sarko probablement és el Leitmotiv predominant de molts dels articles d'aquest llibre. En fi, són coses que passen. Finalment, entre els inconvenients del llibre subratllaria una escriptura sovint feixuga, no precisament literària, que li dóna un to una mica "tècnic". A més, la puntuació de Vidal-Beneyto no és precisament perfecta, amb un abús de la coma que en alguns passatges resulta irritant. Clar, no se li pot demanar tot, però en comparació guanya molt el llibre de Tony Judt en aquest aspecte.

De tota manera, bé està que es diguen les coses pel seu nom. La democràcia actual no sols és una democràcia de corruptes, sinó una democràcia podrida. Entre una socialdemocràcia sense rumb, un sistema econòmic antropòfag, una participació reduïda a fitxar cada quatre anys, les multinacionals que manen més que els estats, el totalitarisme dels poders financers (l'expressió és de Vidal-Beneyto), l'eclipsi dels interessos comuns, un individualisme brutal, la destrucció del planeta, la patrimonialització del món i l'auge del reaccionarisme, veus com aquesta ens serveixen per aclarir una mica la ment i respirar un aire menys tòxic que el dels telenotícies i els diaris. I això que, tal com ell ens recorda que diuen els francesos, "le pire n'est jamais sûr". En resum, lectura recomanada.

Notes d'ecologia de la ment (8)

La ment captiva (una tipologia)


1. El fanàtic
Aquest és un dels clàssics, naturalment. El fanàtic recita un credo de manera compulsiva, té una col·lecció molt limitada de claus que pretesament ho expliquen tot i les empra de manera gairebé mecànica, però amb un ingredient de seguretat i d'entusiasme, de fogositat, que altres perfils no tenen. Posat que siga cert que les persones no empren la ideologia sinó que la ideologia les empra a elles, el fanàtic és l'exemple més reeixit d'aquesta relació instrumental. És incapaç de concebre cap realització dels seus ideals que no siga completa i ortodoxa, ni cap relació amb els ideals que no siga el de la submissió i el sacrifici. Viu en un estat d'excitació ideològica permanent.

2. El dogmàtic
Es caracteritza no tant per la fogositat com per la seguretat i la rigidesa de la seua relació amb les idees. El dogmàtic, més que un credo té un decàleg, i desconeix la possibilitat de dubtar-ne la racionalitat. No necessàriament té explicacions per a tot, perquè no tot li interessa, però sí que sap sotmetre's a autoritats a les quals atorga el coneixement sobre tot. Té la tendència a interpretar-ho tot de manera literal, i per això és qui més inclinat està a confondre les metàfores amb les realitats: si el llenguatge de la seua secta diu retòricament que el que fan els altres és un crim, el dogmàtic està disposat a jutjar-los com a criminals, sense adonar-se que és un ús "polèmic" del llenguatge. També és un dels tipus clàssics.

3. El creient compulsiu
Fill d'una inseguretat patològica, el creient compulsiu (i la seua variant fossilitzada, l'il·luminat) necessita un conjunt de dogmes amb què convertir-se en un fanàtic. Al contrari que el dogmàtic, no es deixa seduir sinó que busca activament la creença; al contrari que el fanàtic, el seu entusiasme no és cec i mecànic sinó autopropulsat i amb intencions vagament "racionals". El creient compulsiu no pot concebre la vida fora de la compulsivitat de la seua fe, perquè valora sobretot la catarsi de "saber que entén" i de sentir-se acompanyat de l'escalforeta ideològica del grup. Alguns dels que descrivia Czesław Miłosz encaixen amb aquest grup i amb l'ús de la "píndola de Murti-Bing".

4. El F. de la gran P. (fill de la gran perfecció)
Està convençut que el que ell pensa és correcte no perquè coincidesca amb la realitat, sinó senzillament perquè ho pensa ell. Moltes de les seues idees i pensades no tenen per què respondre a un esquema ideològic concret, poden ser perfectament improvisades. Però el que compta no és la coherència o l'adequació de les idees, sinó la procedència. És el més freqüent manipulador de l'argument ad hominem, per raons òbvies. El seu menyspreu dels altres té a veure no amb la ignorància real que els acompanya, sinó amb el fet que no són ell. És el tipus ideal de qui no s'equivoca mai, perquè és absolutament perfecte. En aquest aspecte és tan rígid com el dogmàtic, però té una seguretat que no procedeix de la doctrina.

5. L'home de partit
Té idees sobre el que el partit considera que cal tenir idees, i calla sobre la resta. Segueix el que diu el partit (o l'església, o la colla) no per dogmatisme ni per fanatisme, sinó per sacrifficius intellectui. Delega tota racionalitat en el que diu el partit, i si el partit no diu res, ell tampoc. Està disposat a defensar a peu i a cavall el que siga, sempre que forme part de la doctrina oficial del partit. Menysprea el pensament independent sempre que siga independent del partit, perquè tot qüestionament del partit és un qüestionament personal d'ell.

6. El cretí
Gran part de la gent encaixa amb aquest perfil. Com que no els han fet funcionar mai el cervell (cosa que no implica la impossibilitat de posar-lo en funcionament), viuen en una permanent fantasmagoria feta de relacions inconsistents entre idees, eslògans, noms propis, rumors i respostes estereotipades. El cretí pensa més a base de gestos (de gestos físics) que no pas a base d'idees. El cretí sol ignorar-ho gairebé tot, però té més opinions que ignorància. La versió frenètica del cretí, l'energumen, abunda en algunes cultures com la nostra, i es diferencia pels mals modos amb què fa de cretí. No és que tinguen el cap buit, que seria un judici quasi racista, sinó que els han acostumat a tenir-lo en un etern stand-by pràcticament incurable.

7. El lloro
No té ni la passió del fanàtic ni l'aplom del dogmàtic, ni tan sols la compulsivitat del creient. Es podria considerar una varietat de cretí caracteritzada per la transmissió intacta, acrítica i somnàmbula, del que ha sentit dir (o ha llegit) en els seus abeuradors ideològics habituals. No és tan caòtic com el cretí, perquè no té en el cap una caldera bullent d'ingredients diversos, sinó que repeteix el que trau d'unes poques fonts habituals. Si se li cegaven aquestes fonts en cercaria unes altres, sempre amb el mateix esperit: repetir.

8. El manipulador intel·ligent
Aquest tipus té un peu en el món de la creença i un altre en el de l'engany. D'alguna manera, ha arribat a una sèrie de dogmes que utilitza amb gran habilitat i, alhora, amb un distanciament profilàctic. Es creu una part de les coses que diu, però és el contrari del creient compulsiu, perquè utilitza una part de les coses que diu que pensa com a instruments per manipular els altres. És hàbil en la dialèctica i sap quan el que diu és positivament fals, però ho maneja amb molta traça per manipular els fanàtics i els dogmàtics, entre altres.

9. Mefistòfil (ich bin der Geist, der stets verneint)
Incapaç de donar la raó a ningú, perquè ho viuria com una forma d'humiliació, el Mefistòfil segueix el principi del seu homònim goethià: sóc l'esperit que sempre nega. Si el seu interlocutor diu blanc, ell necessita demostrar que negre; si l'altre diu que negre, ell li oposarà que blanc; si hi ha una discussió entre partidaris de blanc i partidaris de negre, ell pretendrà que vermell. És el tipus irritant que no sap coincidir amb ningú perquè, patològicament, tothom ha de coincidir amb ell, perquè així es converteix en el centre. Clar que, perquè això passe, ell ha de ser el primer a parlar. No té idees pròpies concretes, sinó que és un camaleó amb intenció d'esdevenir aquell a qui tothom diu que sí.

10. El Narcís de l'engany
Narcís comença emmarcat dins el tipus del manipulador intel·ligent, i sap que està enganyant el personal. Però interpreta tan bé el seu personatge, i té tanta autoestima, que a partir d'un cert moment es creu la seua pròpia farsa i n'esdevé captiu. Es podria considerar, doncs, un híbrid entre el fill de la gran perfecció i el Mefistòfil. Sembla que molts dels conversos han passat per aquest estadi, cosa que contribueix a explicar-ne la fogositat fanàtica.

11. El maniqueu (amb el permís de Czesław Miłosz)
No totes les ments captives fan un tall absolutament radical entre nosaltres i ells. Però el maniqueu és l'especialista en aquest punt. El maniqueu és un creient per raons estrictament socials, de ramat. S'ha convertit en fanàtic perquè necessita l'escalfor de sentir-se dins d'un grup. Com a conseqüència, ha hipostasiat el grup i l'ha fetitxitzat, de manera que el que en queda fora són les tenebres exteriors. El maniqueu només reconeix grups: els bons i els dolents, els nostres i els altres, tio fill de puta i tio de puta mare, els genis i els mongos, la sublimitat i la gasòfia, equipo local y equipo visitante, Barça (o València) i Madrid, Espanya i Catalunya (o els pastissos casolans), botifler o patriota, abstracció o concreció, sóc de lletres o sóc de ciències, el meu departament (o la meua secció) i la resta de l'univers, etcètera.

12. El cec circumstancial
La procedència socioeconòmica, les experiències viscudes, el grup de referència, les pretensions d'ascens social, l'educació rebuda, etcètera, és a dir: l'autobiografia. Heus ací el que explica determinades cegueses, permanents (parcials) o passatgeres, d'alguns individus, o de molts. Les circumstàncies de cadascú impliquen un element de ceguesa, o de distorsió, inevitable. El subjecte sa, però, és conscient de l'existència d'aquestes aberracions òptiques i malda per identificar-les i corregir-les en si mateix; el cec circumstancial, en canvi, és malalt en el sentit que no entén que això existesca o que li passe a ell.

13. El cervell fossilitzat
Sembla pura banalitat, però hi ha un tipus de persona incapaç de substituir idees (o pràctiques) tòxiques per idees (o pràctiques) profitoses per pur anquilosament. Se sol apel·lar a unes quantes excuses absurdes, com ara la tradició (sóc testicle de Jehovà perquè la meua família ho és des de temps immemorials), el caràcter (vote el Partit Pirata perquè sóc com ells, sóc així), el determinisme naturalista ambiental o geogràfic (sóc del València perquè sóc valencià, i qui siga del Barça és un traïdor que s'autoodia), o senzillament l'horror vacui (si no creia en una vida després de la mort, ¿com podria suportar aquesta vida). El cervell fossilitzat generalment resulta menys perillós per a l'entorn que les altres ments captives, però no contribueix activament a la llibertat i en cas de crisi ambiental es pot posar a favor de tendències autoritàries.

******************
Aquesta tipologia és merament orientativa, i no té la intenció de classificar les imatges d'un calidoscopi que sol barrejar uns elements amb els altres de manera caòtica. Es tracta de tipus ideals, com diria aquell, caricatures que descriuen els trets més destacats d'algunes de les principals personalitats afins a la captivitat mental i a l'autoritarisme. Per descomptat que ningú no es lliura de coquetejar incidentalment amb algun d'aquests tipus, o amb diversos, inclòs l'analista. La ment ecològica, però, els evita per sistema. Se n'hi podrien afegir molts més, però tot el que tinga a veure amb les categories emprades (fanatisme, tancament mental, dogma, ceguesa, il·luminació, simplisme, captivitat, creença, horror vacui, etc.) entra dins un mateix tipus general, la ment captiva o no ecològica.

El món d'ahir

[Uso aquesta edició: S. Zweig, El mundo de ayer. Memorias de un europeo, trad. de J. Fontcuberta y A. Orzeszek, Barcelona, Quaderns Crema - Acantilado, 2009]

Mai no podré entendre d'on, determinats autors, són capaços de treure una tranquil·litat d'ànim com la que manifesta Stefan Zweig en escriure la seva autobiografia, a l'últim de la seva vida, poc abans de suïcidar-se -juntament amb la seva esposa-. La frase amb què acaba el prefaci, que al·ludeix a la voluntat de deixar un reflex de la seva vida abans que aquesta no "se sumerja en la oscuridad" -cito per la magnífica traducció espanyola de J. Fontcuberta i A. Orzeszek-, no és un mer recurs retòric. Stefan Zweig és llavors al caire de l'abisme. La foscor és ben real. Definitiva. I, enmig seu, queda un llibre senzillament  -al meu parer- lluminós. Ja hem trobat aquest to, tan agradós, d'amic bonhomiós, en altres escriptors que hem portat a aquesta tertúlia virtual. Per cert, no m'esperava que aquest comentari hagués de coincidir amb el 70è aniversari de la mort del Stefan Zweig. Com sol passar, aquestes celebracions provoquen que internet ens acosti més informació -o informació més recent-, com pot ser, per exemple, aquesta pàgina .    

Vaig començar la lectura d'aquest llibre -ja fa algun temps i no l'he repetida- atret, sobretot, per l'autor, especialment com a representant d'un món que sempre m'ha seduït: el centreeuropeu. I, particularment, el centreeuropeu en què es forma Stefan Zweig. Afirmacions com la que copio tot seguit van fer-me ben palès que el llibre m'oferiria molt més del que m'esperava: "Teníamos en verdad -y no lo niego en absoluto- inmensamente más libertad individual y no sólo la amábamos, sino que también la utilizábamos. [...] Rara vez una misma generación ha tenido ambas cosas.; cuando la moral concede libertad al hombre, entonces es el Estado quien lo coacciona; si el Estado le da libertad, es la moral la que intenta moldearlo" (p. 125).  Com més conscient sóc que le nostre món actual és tot menys lliure i, com més va, és menys i menys lliure, més em colpeix una afirmació tan desacomplexada com aquesta. Sóc ben conscient que qui la fa és un burgès culte i ric, que es pot moure perfectament en diversos idiomes, cosa que li permet ser fidelíssim a la seva constant curiositat. Crec, però, que fer massa cas als condicionants de classe social és fugir d'estudi: ací hi ha secret, que diria aquell. Aquest sentiment s'arrela en una experiència real, fresca i immediata. En algun moment al·ludeix Zweig a la llibertat de moviments, a la possibilitat de moure's sense passaports,  a la sensació de ser a casa en qualsevol lloc. Ai, però què això de la llibertat de moviments... no era cosa de la Unió Europea...? I és que, en el fons, el Zweig que és capaç de constatar l'existència d'una llibertat tan embriagadora és, no ho oblidem, fill del pletòric optimisme positivista del s. XIX... i, tanmateix, s'estavella, a la fi, amb la crua experiència del que van significar les dues grans guerres, molt particularment la Segona, la fi de la qual no va arribar a conèixer. Per això impacta de nou una afirmació com aquesta: "Antes de la guerra había conocido la forma y el grado más altos de la libertad individual y después, su nivel más bajo desde siglos" (p. 13). 

Entre aquests dos punts, la màxima llibertat i l'esfondrament absolut, s'escola la vida d'un intel·lectual que, entre altres coses, ja al final del seu itinerari, decideix deixar testimoni de les pèrdues. Ho fa derrotat, devastat interiorment, sense el recolzament dels seus benvolguts llibres, aïllat i, tanmateix -ja ho he dit-, sense acritud..., però, innegablement, amb un profundíssim dolor. I, en recordar-ho en veu alta ens fa partícips de comentaris, experiències, anècdotes, tot sovint diamantines sobre els aspectes constitutius de la vida d'un europeu com ell -no oblidem el subtítol del llibre: Memòries d'un europeu. Hi trobarem descripcions impagables -recordeu la de la seva Viena, descrita amb vertadera delectació i admiració, o la de París?-; agudíssims comentaris sobre obres que havien de tenir, temps a venir, un pes molt més determinant del que hom podia imaginar d'entrada  -recordeu el cas de Theodor Herzl, l'impulsor del sionisme?-; records lligats al seu gust pel col·leccinisme -Goethe, Beethoven i altres apareixerien per aquest costat. Però, sobretot, el que més m'agrada -almenys ara, quan ja ha passat un cert temps de la lectura del llibre- és el seu subtil comentari, la seva anàlisi quasi constant del record des del present, perquè és en aquests moments on trobem raigs de llum que poden servir ben bé per a analitzar millor el nostre món actual. No puc entretenir-me ací a fer una llista de tots els subratllats que marquen el meu llibre, però, quasi a l'atzar, em ve a mans aquest: "Para explicar la diferente atmósfera cultural de una Guerra Mundial y la otra, es preciso señalar que, en la Primera, los países, con sus gobernantes, emperadores y reyes, educados en la tradició del humanismo, en su subconsciente se avergonzaban todavía de la guerra" (p. 327). Les reflexions que segueixen són ben interessants. Podríem criticar-les, preguntar, irònicament, si l'humanisme d'aquests mandataris s'estenia més enllà d'Europa o si la vergonya que, segons sembla, sentien no era aplicable a les colònies -per exemple. Però no és això el que m'interessa, sinó la percepció que té d'aquestes dues tragèdies un europeu que les va viure des de ben endins. El lligam que estableix, constantment, amb una determinada crisi de valors -que se li fa palesa a través d'un tipus de nacionalisme concret-, amb una simptomatologia que podríem aplicar, en alguns punts, al nostre món actual. I és llavors quan llegir una frase com "[...] en estas últimas décadas Europa y el mundo casi han olvidado lo sagrados que eran los derechos de las personas y la libertad civil" (p. 487)  produeix un lleu calfred, que no s'acaba de neutralitzar per més que un hom vulgui qualificar de blasfèmia qualsevol comparança entre la nostra crisi -en el sentit més ampli del terme- i les ruïnes fumejants d'aquella Europa.      

En fi, tallo perquè crec que ja m'he passat. No vull fer-me pesat. En última instància, m'agradarà molt saber com heu rebut aquest llibre, quin efecte us ha fet, què és el que més us n'ha agradat. Si us ve de gust parlar-ne, és clar. 

Notes d'ecologia de la ment (7)

1. Nihilisme blanc, nihilisme negre
No hi ha un únic nihilisme, sinó almenys dos. Un, el que la gent de bé ha de combatre, comença amb la indiferència i amb el menyspreu --petulant, pretensiós, presumptuós-- envers les coses humanes, i després es busca una coartada filosòfica i s'anomena a si mateix nihilisme. Inverteix els termes reals i la filosofia es converteix en l'efecte de l'immobilisme conformista, que hi fa el paper de causa (i no precisament una causa perduda). L'altre és el que segueix el camí invers: a través de l'experiència i del raonament arriba a conclusions nihilistes, i llavors, però només llavors, comença a apartar-se dels sorolls humans, i no pas sense un amarg dolor que mai no pot eliminar. El nihilisme com a coartada i el nihilisme com a derrota, el nihilista oportunista i el nihilista misantropitzat, ve't ací dos adversaris irreconciliables, dues varietats d'un mateix resultat situades als antípodes pel que fa a la causa.

2. Principi de descosificació del llenguatge retòric
Plantejament

Si veus que una metàfora pren vida pròpia, mata-la perquè és la pitjor enemiga de la teua salut intel·lectual.
Glossa
Una part indeterminada del nostre llenguatge usual és retòrica. Mentre serem conscient del valor no estrictament referencial dels nostres recursos retòrics, no passarà res. El problema sorgeix quan les metàfores, el simbolisme, etc. es cosifiquen i els manegem com si haguessen deixat de ser "maneres de parlar". Aleshores esdevenim soldats cruels d'una colla de fantasmes, titelles botxins manejats per les nostres pròpies fantasies. Així és com les comparacions platonicohobbesianes esdevenen organicisme oligàrquic quan el sobirà se les pren al peu de la lletra (com si no fossen només això, lletra!); així és com la deshumanització de grups humans comença amb un xibòlet o amb un terme que els estigmatitza. Etcètera.

3. Fenomenologia universal de l'uniforme
L'acudit dels extraterrestres que es troben un tricorni resumeix de manera insuperable la potència brutal de l'uniforme a l'hora de modelar la identitat i les seues accions. Ja deia Erving Goffman que el jo tot just és un clau del qual pengem els vestits amb què ens presentem als altres. Però la diferència entre el poder posicional i el poder personal (era Basil Bernstein qui ho deia?) és bàsica: en funció de la posició es desenvolupa el personatge, i en funció del personatge els actes són uns o altres. Poseu un tricorni al cap del marcià i li entraran ganes de fotre-us quatre hòsties; doneu una responsabilitat de rang "hispànic" al vostre amic "patriota" i us humiliarà en públic per parlar en català; ompliu l'orgull i la butxaca del hippy i el veureu convertit en pihhy. O, com diu la desconfiança popular, si vols conèixer una persona, dóna-li poder. Ningú no sap que pot ser fins que ho és. Feu-lo kapo a Auschwitz i de sobte deixarà de ser víctima. A vegades sembla que ningú no "és" res de concret, sinó que els diversos uniformes que es posa al llarg de la seva vida el converteixen en subproducte dels uniformes mateixos. I tots en tenim, d'uniformes. Sense excepció. No som res - i menos en canonsillos.