dissabte, 10 de març de 2012

Notes d'ecologia de la ment (8)

La ment captiva (una tipologia)


1. El fanàtic
Aquest és un dels clàssics, naturalment. El fanàtic recita un credo de manera compulsiva, té una col·lecció molt limitada de claus que pretesament ho expliquen tot i les empra de manera gairebé mecànica, però amb un ingredient de seguretat i d'entusiasme, de fogositat, que altres perfils no tenen. Posat que siga cert que les persones no empren la ideologia sinó que la ideologia les empra a elles, el fanàtic és l'exemple més reeixit d'aquesta relació instrumental. És incapaç de concebre cap realització dels seus ideals que no siga completa i ortodoxa, ni cap relació amb els ideals que no siga el de la submissió i el sacrifici. Viu en un estat d'excitació ideològica permanent.

2. El dogmàtic
Es caracteritza no tant per la fogositat com per la seguretat i la rigidesa de la seua relació amb les idees. El dogmàtic, més que un credo té un decàleg, i desconeix la possibilitat de dubtar-ne la racionalitat. No necessàriament té explicacions per a tot, perquè no tot li interessa, però sí que sap sotmetre's a autoritats a les quals atorga el coneixement sobre tot. Té la tendència a interpretar-ho tot de manera literal, i per això és qui més inclinat està a confondre les metàfores amb les realitats: si el llenguatge de la seua secta diu retòricament que el que fan els altres és un crim, el dogmàtic està disposat a jutjar-los com a criminals, sense adonar-se que és un ús "polèmic" del llenguatge. També és un dels tipus clàssics.

3. El creient compulsiu
Fill d'una inseguretat patològica, el creient compulsiu (i la seua variant fossilitzada, l'il·luminat) necessita un conjunt de dogmes amb què convertir-se en un fanàtic. Al contrari que el dogmàtic, no es deixa seduir sinó que busca activament la creença; al contrari que el fanàtic, el seu entusiasme no és cec i mecànic sinó autopropulsat i amb intencions vagament "racionals". El creient compulsiu no pot concebre la vida fora de la compulsivitat de la seua fe, perquè valora sobretot la catarsi de "saber que entén" i de sentir-se acompanyat de l'escalforeta ideològica del grup. Alguns dels que descrivia Czesław Miłosz encaixen amb aquest grup i amb l'ús de la "píndola de Murti-Bing".

4. El F. de la gran P. (fill de la gran perfecció)
Està convençut que el que ell pensa és correcte no perquè coincidesca amb la realitat, sinó senzillament perquè ho pensa ell. Moltes de les seues idees i pensades no tenen per què respondre a un esquema ideològic concret, poden ser perfectament improvisades. Però el que compta no és la coherència o l'adequació de les idees, sinó la procedència. És el més freqüent manipulador de l'argument ad hominem, per raons òbvies. El seu menyspreu dels altres té a veure no amb la ignorància real que els acompanya, sinó amb el fet que no són ell. És el tipus ideal de qui no s'equivoca mai, perquè és absolutament perfecte. En aquest aspecte és tan rígid com el dogmàtic, però té una seguretat que no procedeix de la doctrina.

5. L'home de partit
Té idees sobre el que el partit considera que cal tenir idees, i calla sobre la resta. Segueix el que diu el partit (o l'església, o la colla) no per dogmatisme ni per fanatisme, sinó per sacrifficius intellectui. Delega tota racionalitat en el que diu el partit, i si el partit no diu res, ell tampoc. Està disposat a defensar a peu i a cavall el que siga, sempre que forme part de la doctrina oficial del partit. Menysprea el pensament independent sempre que siga independent del partit, perquè tot qüestionament del partit és un qüestionament personal d'ell.

6. El cretí
Gran part de la gent encaixa amb aquest perfil. Com que no els han fet funcionar mai el cervell (cosa que no implica la impossibilitat de posar-lo en funcionament), viuen en una permanent fantasmagoria feta de relacions inconsistents entre idees, eslògans, noms propis, rumors i respostes estereotipades. El cretí pensa més a base de gestos (de gestos físics) que no pas a base d'idees. El cretí sol ignorar-ho gairebé tot, però té més opinions que ignorància. La versió frenètica del cretí, l'energumen, abunda en algunes cultures com la nostra, i es diferencia pels mals modos amb què fa de cretí. No és que tinguen el cap buit, que seria un judici quasi racista, sinó que els han acostumat a tenir-lo en un etern stand-by pràcticament incurable.

7. El lloro
No té ni la passió del fanàtic ni l'aplom del dogmàtic, ni tan sols la compulsivitat del creient. Es podria considerar una varietat de cretí caracteritzada per la transmissió intacta, acrítica i somnàmbula, del que ha sentit dir (o ha llegit) en els seus abeuradors ideològics habituals. No és tan caòtic com el cretí, perquè no té en el cap una caldera bullent d'ingredients diversos, sinó que repeteix el que trau d'unes poques fonts habituals. Si se li cegaven aquestes fonts en cercaria unes altres, sempre amb el mateix esperit: repetir.

8. El manipulador intel·ligent
Aquest tipus té un peu en el món de la creença i un altre en el de l'engany. D'alguna manera, ha arribat a una sèrie de dogmes que utilitza amb gran habilitat i, alhora, amb un distanciament profilàctic. Es creu una part de les coses que diu, però és el contrari del creient compulsiu, perquè utilitza una part de les coses que diu que pensa com a instruments per manipular els altres. És hàbil en la dialèctica i sap quan el que diu és positivament fals, però ho maneja amb molta traça per manipular els fanàtics i els dogmàtics, entre altres.

9. Mefistòfil (ich bin der Geist, der stets verneint)
Incapaç de donar la raó a ningú, perquè ho viuria com una forma d'humiliació, el Mefistòfil segueix el principi del seu homònim goethià: sóc l'esperit que sempre nega. Si el seu interlocutor diu blanc, ell necessita demostrar que negre; si l'altre diu que negre, ell li oposarà que blanc; si hi ha una discussió entre partidaris de blanc i partidaris de negre, ell pretendrà que vermell. És el tipus irritant que no sap coincidir amb ningú perquè, patològicament, tothom ha de coincidir amb ell, perquè així es converteix en el centre. Clar que, perquè això passe, ell ha de ser el primer a parlar. No té idees pròpies concretes, sinó que és un camaleó amb intenció d'esdevenir aquell a qui tothom diu que sí.

10. El Narcís de l'engany
Narcís comença emmarcat dins el tipus del manipulador intel·ligent, i sap que està enganyant el personal. Però interpreta tan bé el seu personatge, i té tanta autoestima, que a partir d'un cert moment es creu la seua pròpia farsa i n'esdevé captiu. Es podria considerar, doncs, un híbrid entre el fill de la gran perfecció i el Mefistòfil. Sembla que molts dels conversos han passat per aquest estadi, cosa que contribueix a explicar-ne la fogositat fanàtica.

11. El maniqueu (amb el permís de Czesław Miłosz)
No totes les ments captives fan un tall absolutament radical entre nosaltres i ells. Però el maniqueu és l'especialista en aquest punt. El maniqueu és un creient per raons estrictament socials, de ramat. S'ha convertit en fanàtic perquè necessita l'escalfor de sentir-se dins d'un grup. Com a conseqüència, ha hipostasiat el grup i l'ha fetitxitzat, de manera que el que en queda fora són les tenebres exteriors. El maniqueu només reconeix grups: els bons i els dolents, els nostres i els altres, tio fill de puta i tio de puta mare, els genis i els mongos, la sublimitat i la gasòfia, equipo local y equipo visitante, Barça (o València) i Madrid, Espanya i Catalunya (o els pastissos casolans), botifler o patriota, abstracció o concreció, sóc de lletres o sóc de ciències, el meu departament (o la meua secció) i la resta de l'univers, etcètera.

12. El cec circumstancial
La procedència socioeconòmica, les experiències viscudes, el grup de referència, les pretensions d'ascens social, l'educació rebuda, etcètera, és a dir: l'autobiografia. Heus ací el que explica determinades cegueses, permanents (parcials) o passatgeres, d'alguns individus, o de molts. Les circumstàncies de cadascú impliquen un element de ceguesa, o de distorsió, inevitable. El subjecte sa, però, és conscient de l'existència d'aquestes aberracions òptiques i malda per identificar-les i corregir-les en si mateix; el cec circumstancial, en canvi, és malalt en el sentit que no entén que això existesca o que li passe a ell.

13. El cervell fossilitzat
Sembla pura banalitat, però hi ha un tipus de persona incapaç de substituir idees (o pràctiques) tòxiques per idees (o pràctiques) profitoses per pur anquilosament. Se sol apel·lar a unes quantes excuses absurdes, com ara la tradició (sóc testicle de Jehovà perquè la meua família ho és des de temps immemorials), el caràcter (vote el Partit Pirata perquè sóc com ells, sóc així), el determinisme naturalista ambiental o geogràfic (sóc del València perquè sóc valencià, i qui siga del Barça és un traïdor que s'autoodia), o senzillament l'horror vacui (si no creia en una vida després de la mort, ¿com podria suportar aquesta vida). El cervell fossilitzat generalment resulta menys perillós per a l'entorn que les altres ments captives, però no contribueix activament a la llibertat i en cas de crisi ambiental es pot posar a favor de tendències autoritàries.

******************
Aquesta tipologia és merament orientativa, i no té la intenció de classificar les imatges d'un calidoscopi que sol barrejar uns elements amb els altres de manera caòtica. Es tracta de tipus ideals, com diria aquell, caricatures que descriuen els trets més destacats d'algunes de les principals personalitats afins a la captivitat mental i a l'autoritarisme. Per descomptat que ningú no es lliura de coquetejar incidentalment amb algun d'aquests tipus, o amb diversos, inclòs l'analista. La ment ecològica, però, els evita per sistema. Se n'hi podrien afegir molts més, però tot el que tinga a veure amb les categories emprades (fanatisme, tancament mental, dogma, ceguesa, il·luminació, simplisme, captivitat, creença, horror vacui, etc.) entra dins un mateix tipus general, la ment captiva o no ecològica.

9 comentaris:

V. ha dit...

M'has recordat l'avi Pla quan parla dels pagesos:
«La seva taujaneria mental és tan incoherent com el llenguatge que la manifesta. Quan se senten saturats econòmicament [...] la seva il·lusió llavors és fer el mofeta, prendre el pèl. [...] Utilitzen refranys i frases fetes. Es dediquen a formular la prudència, el seny i el bon sentit. Quan els pagesos guanyen diners, la saviesa popular traspua del seu cos a simple vista [...]. Tenen rarament sentit de l'humor. L'humor els rellisca com l'aigua rellisca per les teules. És impossible no sentir-se al seu costat com una cosa insignificant o inservible. [...] Els seus mitjans expressius, la seva manera de parlar [...] els dóna un aspecte permanent de desconfiança, una inseguretat i una reserva continuades i persistents. [...] Quan hom espera que diran sí, diuen que no.»

No sé si els «pagesos» d'ara (si és que encara existeixen com a tals) són com aquestos que definia Pla el segle passat, perquè no els dec haver conegut, però em fa l'aspecte que de la fauna humana actual n'hi ha força material humà que encaixa bé en aquesta definició sense haver llaurat un hort en la vida. I tot plegat recull un bon grapat de característiques comunes a algunes de les espècies excel·lentment definides aquí dalt.

K. ha dit...

Això que dius és ben pertinent, perquè es diria que les societats rurals presenten alguns d'aquests tipus en abundància: el cervell fossilitzat, el lloro, el dogmàtic o l'universalíssim cretí. En societats més complexes es produeix una especialització i diversificació de la captivitat, i hi tenen més presència tipus relacionats amb els discursos, les ideologies, la manipulació, etc.

Josep J. Conill ha dit...

K., des que vas penjar fa una setmana la teva tipologia de la ment captiva l'he rellegit diverses ocasions entre divertit i interessat, i he preferit deixat passar uns dies abans de fer-hi algunes observacions.
En primer lloc, per felicitar-te per la gràcia i la pertinència de la classificació, realment molt aguda. Tant que, en alguns casos, com ara el "el creient compulsiu" o "l'il·luminat", la teva descripció s'ajusta tan bé a algunes persones que coneixem que em costa pensar que no les hagis tingut com a model en redactar la tipologia. Potser no estaria de més, doncs, enriquir-la amb un grapat de caricatures il·lustratives de cada cas, una mica a l'estil de les que va oferir Canetti a El testimoni oïdor. D'aquesta manera la classificació guanyaria encara més plasticitat i capacitat satírica.
D'altra banda, hi detecto en tots els casos que estudies una relació peculiar amb el pensament, sens dubte característica de la ment captiva. En realitat, podríem dir, si aquesta relació no s'hi produís no podríem parlar de ment captiva. Breument: em sembla notar que tots aquests "tipus" no "posseeixen" ben bé idees, sinó que es troben "posseits" (com tu molt bé hi assenyales) per una "ideologia" o, a tot estirar, per certs "ideals". Jo diria que la gran diferència entre un tipus d'activitat mental i l'altre (si és que se'n pot dir així) consisteix, precisament, en el fet que les idees s'engendren en el subjecte a partir de la seva interacció productiva i dialèctica amb l'exterior, mentre que els ideals i les ideologies provenen per complet d'aquest exterior i omplin un buit mental previ del subjecte, perquè també en aquest terreny natura abhorret vacuum, tal com assenyalava Descartes. Aleshores, el que caldria esbrinar serien els diversos procediments que les societats empren per omplir aquest buit mental consubstancial (?) a una part de la humanitat i captivar els subjectes, que és la manera més pràctica i usual de generar consentiment. Al meu entendre, les remarques de Jordi tenen molt a veure amb aquesta qüestió: no tots els tipus de ments captives abunden per igual en tots els sistemes socials, la qual cosa ja resulta intrigant en si mateixa.

Moriarty ha dit...

M'aborrona la quantitat de vegades que els meus processos mentals han coincidit, o encara coincideixen, amb alguns dels tipus descrits ací. La qual cosa, pense, té almenys un vessant positiu: saber que un no està a recer de pensar com un fanàtic, com un dogmàtic... és un dels ingredients indispensables per a poder detectar la malaltia. Una cura mental completa significaria poder detectar-la d'antuvi, i ser capaç de fer les correccions de rumb escaients per a no estacar-s'hi.

Moriarty

Josep J. Conill ha dit...

Crec, Moriarty, que a tots ens passa una mica el mateix, però això és símptoma de salut, perquè mala cosa seria que visquéssim confortablement instalats en la seguretat "intel·lectual" dels espècimens que retrata K. en la seva classificació. Aleshores sí que no tindríem ja remei, perquè el cervell se'ns hauria transformat en pedra pomes.
De passada, aquesta sensació de feblesa, aquest sentiment de no ser del tot immunes als cants de sirena procedents del pensament dogmàtic, fa que extremem la prudència a l'hora d'adjudicar a aquells que no pensen com nosaltres alguna d'aquestes etiquetes i que emprem conceptes com els de falsa consciència o fosca conciència amb comptagotes i de manera força prudent, no sigui que la nostra consciència ens estigui jugant en aquell mateix moment una mala passada i ens deixi en evidència davant del respectable.

K. ha dit...

JJC, m'has enxampat per les intencions. De fet, mentre escrivia aquesta tipologia lúdica de ments captives em venien al cap sovint persones concretes, i vaig pensar que una possibilitat ben divertida seria convertir el text en un seguit de Caràcters, a la manera de Teofrast o de La Bruyère. No renuncie a fer-ho, en qualsevol cas.
La segona part del comentari toca l'os i enllaça amb una reflexió que em volta des de fa anys: fins a quin punt el discurs no és constituït sinó constituent? La resposta dels (post)estructuralistes continua forta i fresca, en el sentit que tot sovint fa l'efecte que els mecanismes socials de manufactura del consentiment sembla que fins i tot tinguen vida pròpia i independent dels seus beneficiaris. Això mereix un debat específic, sens dubte. Perquè té a veure amb un fenomen molt estès, la renúncia a pensar, que unes vegades és explícita i deliberada, mentre que en altres sembla el resultat tàcit d'un context social. M'agrada recordar aquell aforisme del iaio que deia: "Com que els metges no ho prescriuen, el personal no pensa".
Pel que fa a l'observació de Moriarty, jo diria que justament aquesta mena d'horror en veure's retratat incidentalment en algun dels tipus "no ecològics" constitueix la garantia de salut mental. Com tu dius molt encertadament, les correccions de rumb són fonamentals, i la ment que no accepta la bogeria es caracteritza perquè tothora està alerta, allò que els anglosaxons anomenen awareness. Ja vaig dir que ningú no es troba lliure d'aquestes caigudes en la captivitat, però el veritable presoner és aquell que no veu les parets de la seua cel·la.

K. ha dit...

JJC i jo hem respost simultàniament. Un exemple de telepatia, tu. És clar que subscric íntegrament el comentari.

K. ha dit...

Dit de passada: la crua sinceritat del teu comentari, Moriarty, demostra una frescor i una salut ben poc captives. Molt poca gent estaria disposada a reconèixer l'aborronament que tu descrius, i de fet ni tan sols molta gent intel·ligent no ho farien ni en la solitud del seu interior...

Josep J. Conill ha dit...

Si senyor, hi estic ben d'acord. Endavant, doncs. Si fossis un fonòleg que està descrivint una llengua nova, diríem que ja tens molt avançat l'inventari de la ment captiva; ara seria interessant (i més apassionant encara) encetar-ne la distribució.