dissabte, 18 de febrer del 2012

Notes d'ecologia de la ment (7)

1. Nihilisme blanc, nihilisme negre
No hi ha un únic nihilisme, sinó almenys dos. Un, el que la gent de bé ha de combatre, comença amb la indiferència i amb el menyspreu --petulant, pretensiós, presumptuós-- envers les coses humanes, i després es busca una coartada filosòfica i s'anomena a si mateix nihilisme. Inverteix els termes reals i la filosofia es converteix en l'efecte de l'immobilisme conformista, que hi fa el paper de causa (i no precisament una causa perduda). L'altre és el que segueix el camí invers: a través de l'experiència i del raonament arriba a conclusions nihilistes, i llavors, però només llavors, comença a apartar-se dels sorolls humans, i no pas sense un amarg dolor que mai no pot eliminar. El nihilisme com a coartada i el nihilisme com a derrota, el nihilista oportunista i el nihilista misantropitzat, ve't ací dos adversaris irreconciliables, dues varietats d'un mateix resultat situades als antípodes pel que fa a la causa.

2. Principi de descosificació del llenguatge retòric
Plantejament
Si veus que una metàfora pren vida pròpia, mata-la perquè és la pitjor enemiga de la teua salut intel·lectual.
Glossa
Una part indeterminada del nostre llenguatge usual és retòrica. Mentre serem conscient del valor no estrictament referencial dels nostres recursos retòrics, no passarà res. El problema sorgeix quan les metàfores, el simbolisme, etc. es cosifiquen i els manegem com si haguessen deixat de ser "maneres de parlar". Aleshores esdevenim soldats cruels d'una colla de fantasmes, titelles botxins manejats per les nostres pròpies fantasies. Així és com les comparacions platonicohobbesianes esdevenen organicisme oligàrquic quan el sobirà se les pren al peu de la lletra (com si no fossen només això, lletra!); així és com la deshumanització de grups humans comença amb un xibòlet o amb un terme que els estigmatitza. Etcètera.

3. Fenomenologia universal de l'uniforme
L'acudit dels extraterrestres que es troben un tricorni resumeix de manera insuperable la potència brutal de l'uniforme a l'hora de modelar la identitat i les seues accions. Ja deia Erving Goffman que el jo tot just és un clau del qual pengem els vestits amb què ens presentem als altres. Però la diferència entre el poder posicional i el poder personal (era Basil Bernstein qui ho deia?) és bàsica: en funció de la posició es desenvolupa el personatge, i en funció del personatge els actes són uns o altres. Poseu un tricorni al cap del marcià i li entraran ganes de fotre-us quatre hòsties; doneu una responsabilitat de rang "hispànic" al vostre amic "patriota" i us humiliarà en públic per parlar en català; ompliu l'orgull i la butxaca del hippy i el veureu convertit en pihhy. O, com diu la desconfiança popular, si vols conèixer una persona, dóna-li poder. Ningú no sap que pot ser fins que ho és. Feu-lo kapo a Auschwitz i de sobte deixarà de ser víctima. A vegades sembla que ningú no "és" res de concret, sinó que els diversos uniformes que es posa al llarg de la seva vida el converteixen en subproducte dels uniformes mateixos. I tots en tenim, d'uniformes. Sense excepció. No som res - i menos en canonsillos.

7 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

No sé si me equivoco al pensar que el nihilismo al que te refieres es al pesimismo radical, "aniquilacionista", como lo llama Ferrater Mora, y que éste ilustra, en la entrada que al término dedica en su "Diccionario de filosofía", con unos versos que Goethe pone en labios de Mefistófeles en el "Fausto": "Soy el espíritu que siempre niega. / Y ello con razón, pues todo lo que nace / no vale más que para perecer. / Por eso sería mejor que nada surgiera". Releyendo tu mensaje, creo que me equivoco. De los dos nihilismos que señalas, creo que el primero podría emparantarse con un concepto que sólo conozco por referencias: el de la "razón cínica" de Sloterdijk ("No [es] ya [el] nihilismo en ascenso, ni la metamorfosis de la razón en nuevo mito ni, mucho menos, [el] dominio de la razón instrumental lo que Sloterdijk describe y denuncia, sino el cinismo difuso de nuestras sociedades exhaustas. Ese 'nuevo cinismo' que se despliega como una negatividad madura que apenas proporciona un poco de ironía y compasión, pero que finalmente desemboca en la desesperanza. Un cinismo que Sloterdijk define como 'falsa conciencia ilustrada': la de quienes se dan cuenta de que todo se ha desenmascarado y pese a ello no hacen nada (...)", leo en Internet), mientras que la segunda estaría entroncada con el cultivo del jardín epicureo, como el que aparece en tantos hermosos poemas de Fray Luis, como, por ejemplo, el titulado "En una esperanza que salió vana", con la diferencia de que, si en él la Fama dice "dichoso" al sabio que se aparta del mundo porque "allí te lograrás", el nihilista al que apuntas tú sabe que, al contrario, nunca se logrará, que la herida de la esperanza que salió vana lo acompañará siempre.

Emili Morant ha dit...

Deu ser casualitat, però en un comentari a la darrera entrada al meu blog, un lector apuntava eixa mateixa paraula, "nihilista", per motius (imagine) semblants als que tu apuntes en la segona interpretació del terme. Ja ho he escrit allà: duc ja un bon grapat de setmanes de paràlisi no sé si dir "intel·lectual", "ciutadana", "moral" o com, perquè allà on l'instint em demana que cal fer alguna cosa, ni tan sols sóc capaç d'esbrinar quina seria la correcta. En el meu cas, m'aproxime a la variant del nihilisme per K.O.: si no hi arribe és perquè, enmig d'aquest caos miserable, encara em somriu una certa fortuna personal. Però ja és trist haver de sentir-se culpable per unes poques felicitats merescudes.

Lamente haver passat tan poc per ací darrerament. Atribuir-ho a aquest meu estat d'ànim (o a la meua absorbent i paradoxal dedicació a les mobilitzacions en favor del sector públic) seria exagerat: no he arribat a temps d'un parell de cites del club de lectura, una llàstima. Salut!

Josep J. Conill ha dit...

¡Nihilistas estamos, vive Dios!. La veritat és que els temps hi conviden i, de fet, molta gent reacciona al nihilisme-coartada dels mercats amb el nihilisme cansat d'aquell qui se sent derrotat. De totes maneres, com diu Emili, sóc dels qui encara no han arribat a aquest extrem i encara procura traure forces de flaquesa i implicar-se en les mobilitzacions en defensa del sector públic, és a dir, en "fer societat contra el mercat", per dir-ho amb una frase una mica lapidària que m'he empescat fa uns dies. He de confessar que aquesta dedicació m'ha mantingut també apartat del blog més del que hauria volgut. Sense anar més lluny, en els comentaris a l'entrada anterior hi vaig deixar penjada la discussió sobre la idoneïtat del recurs a les figures del guardaboscos, el jardiner i el caçador en el llibre de Bauman, que espero poder reprendre en alguna altra ocasió més propícia.
Pel que fa a les notes d'ecologia de la ment de K., les trobo agudes i pertinents, com és marca de la casa. Amb una mica més de treball i (en alguns casos) de desenvolupament, trobo que acabarien esdevenint una bella col·lecció d'aforimes epistemològics. I quan dic això estic pensant, per exemple, en coses com el Llibre de les fal·làcies polítiques, de Jeremy Bentham.
Jo hi introduiria només un matís. En la segona nota, referida a la descosificació del llenguatge retòric, trobo que justament el fet que una metàfora sigui capaç de vida pròpia constitueix un argument en contra de la seva cosificació. Les metàfores cosificades són les metàfores mortes, "lexicalitzades" que en diuen els filòlegs, però mentre una metàfora circula i és capaç de suggerir idees i d'inspirar pensament seria una crueltat voler matar-la (criatura!). Una altra cosa és deixar que els nostres conceptes ens tiranitzen i ens acabin fent la vida impossible, possibilitat a la qual ens hauríem de resistir amb totes les nostres forces, que sempre seran poques, perquè, com advertia Heidegger, el llenguatge parla seguit seguit per les nostres boques, de manera que qualsevol comunicació implica sempre un dèficit i alhora un excedent de comprensió en el destinatari, l'abast dels quals l'emissor només pot controlar en una mesura molt relativa.

Guillem Calaforra ha dit...

Intentaré respondre en ordre invers.
JJC, m'has enxampat in fragranti. Les "Notes", de què ja porte la setena entrega, són els apunts inicials del que més endavant es convertirà en un llibre en polonès. No les consideraria exactament epistemològiques, sinó més aviat "pepystemològiques". Són reflexions sobre la bogeria, en realitat. Sabia que l'anotació sobre les metàfores et tocaria la moral, com a poeta que ets. No estem parlant del mateix. Em referia, en realitat, a aquella retòrica que el fanàtic, el dogmàtic o el manipulador acaben emprant com a llenguatge referencial; per exemple, quan un promotor immobiliari empra un eufemisme com desenvolupament per a la construcció a tort i a dret; o quan un integrista es pren al peu de la lletra la Bíblia o l'Alcorà (és clar, si d'entrada és capaç de creure que són textos revelats...); o, per exemple, quan s'aplica el nom de "terrorisme" al que siga. Etcètera. Confondre les "llicències poètiques" amb la descripció de realitats porta, precisament, a perdre el sentit de la realitat. Els àmbits ideològics que conec de primera mà me n'han donat exemples en abundància durant dècades.
Pel que fa al tema del nihilisme, que toqueu tots tres, cal anar-hi amb compte. En primer lloc, la nota serveix per a introduir ordre allà on els usos corrents semblen sembrar confusió; en qualsevol cas, no em referia a idees meues, perquè em falta coratge per a definir-me nihilista en cap sentit seriós del terme. "Nihilisme" ha tingut i té molts sentits, però en termes morals volia subratllar aquests dos. Un, que efectivament té a veure amb el cinisme de Sloterdijk, en realitat no fa altra cosa que donar cobertura "teòrica" a l'opció de mirar cap a un altre costat mentre la injustícia s'acumula. Justifica el conformisme i una manera individualista i incívica de retirar-se cap a la privacitat. L'altre nihilisme és el de la derrota, el del desànim davant la incapacitat de canviar res i fins i tot de fonamentar de manera convincent l'anhel mateix de canvis. És el nihilisme adolorit i amarg del Candide volterià, tal com Paco ha anotat molt agudament lligant-lo a Fray Luis. El nihilisme cínic, el que criticava l'amic Rafa Gomar en un bon llibre titulat Vianant, és el que no em mereix gens de respecte. El nihilisme del qui se sent (no necessàriament ho és) perdedor és un altre tema, i aquest crec que és una temptació molt forta per a qui es pren seriosament les seues conviccions morals en un món cada vegada més hobbesià.

Josep J. Conill ha dit...

Tal com acostuma a ocórrer, en el fons estem molt d'acord en la nostra manera de veure les coses. Fet l'aclariment subscric punt per punt tot el que comentes. Per cert, pel que fa al llibre que tens entre mans, els que no llegim polonès no hi haurà manera humana de poder llegir-lo en català, ni que fos en format de samizdat? No has pensat de publicar-lo també por estos pagos?

Guillem Calaforra ha dit...

No.

Josep J. Conill ha dit...

Collons, quina negativa més contundent!