dissabte, 14 d’abril de 2012

Treient cireres del cabàs

Va ser mentre preparava materials per al seminari de traducció de Miłosz que tingué lloc a Cracòvia l'any passat. Llegint un assaig del gran poeta de Szetejnie em vaig trobar unes pàgines dedicades a un senyor que desconeixia, Michał Borwicz. Miłosz hi dóna una importància cabdal a un llibre titulat Écrits des condamnés a mort sous l'occupation nazie (1939-1945), i em va picar molt la curiositat. Més que res, perquè feia anys havia llegit la traducció espanyola del recull de Piero Malvezzi i Giovanni Pirelli, Lettere di condannati a morte della resistenza europea (Cartas de condenados a muerte víctimas del nazismo, Barcelona, Laia, 1975). De manera que fa poc vaigcomprar per Amazon.es (gran invent!), per un preu sense competència possible, elllibre que recomanava Miłosz i el vaig posar damunt la tauleta de nit junt amb el de Malvezzi i Pirelli.


La relectura de Cartas... no m'agafà desprevingut, i ja estava jo disposat a no deixar que m'afectés tant com la primera vegada. Així i tot, de la impressió no t'escapes. Al llarg de prop de 300 pàgines trobem, a més d'introduccions generoses dedicades a cada país, textos procedents de tot Europa: Alemanya, Àustria, Bèlgica, Txecoslovàquia, Dinamarca, França, Grècia, Holanda, Hongria, Itàlia, Luxemburg, Noruega, Polònia, Romania, l'URSS i Iugoslàvia. Escrits de tota mena, cartes i no cartes, en paper, en murs, en tovallons, en paquets de cigarretes, fets amb tinta i amb sang, en fi, tot un univers de l'horror. Siguem honestos: la majoria ens deixen completament freds —després veureu per què—, i les introduccions són prolixes i feixugues, però de tant ensopeguem amb un paràgraf o una ratlla que ens transmeten un calfred immediat, sangglaçant. I, de tant en tant, reflexions sorprenents en mans de gent quasi illetrada, com ara el vigilant de fàbrica alemany Rudolf Fischer, que abans de morir decapitat escriu a la seva filla: «Haz siempre en seguida lo que creas necesario, sin vacilaciones, sin preguntar nada. Todas las vacilaciones se pagan. [...] El sentido de la vida es "vivir". Vivir lo mejor posible. El significado ulterior lo debes dar tú misma a tu propia vida. [...] El hombre necesita algo superior a los límites del propio yo, algo que esté por encima de su yo. "Nosotros" es más que "yo"». Sovint expressen precisament l'alleujament de considerar-se immersos en un corrent de sentit que va més enllà d'ells, com el mecànic txec Josef Formánek: «Si he de caer, caeré como un hombre y me uniré a la cadena de la historia como un eslabón bien forjado»; o com l'estudiant francès Jacques Baudry, de 20 anys: «Seréis felices en la paz, un poco gracias a mí». Un company d'aquest darrer a l'Institut Buffon de París ho escriu amb una ingenuïtat que no deixa d'impressionar: «Moriremos con la sonrisa en los labios porque es por el más hermoso ideal. Tengo la sensación, en estos momentos, de haber vivido una vida completa», escriu Lucien Legros amb 18 anys. Uns moren pensant en el cel i en l'infern, altres es preocupen de no «emprenyar» els supervivents pel que els «han fet» —tothora demanen perdó per una culpa inexistent—, també hi ha els masoquistes que diuen estar contents perquè van al més enllà i la vida eterna, etcètera. Però no deixa de sorprendre la valentia amb què molts d'ells posen per davant el futur dels qui vindran: «he acabado algo, he hecho algo para contribuir a mejorar un poco el mundo, de acuerdo con mis convicciones», diu l'holandès de 24 anys Willem Robert Douma. Pobres. Si sabessin com ho estan destruint tot alguns dels seus descendents!

Michał Borwicz (1911-1987) va ser cap de la xarxa de sabotatge del camp Janowski (L'viv), d'on s'escapà i arribà a ser comandant de la Resistència antinazi a la zona de la seva Cracòvia natal. Després de la guerra se n'anà a França, i precisament a la Sorbona presentà la primera versió d'Écrits... com a tesi doctoral, amb el gran sociòleg Georges Gurvitch en el tribunal, entre altres. Gallimard va publicar aquell treball l'any 1955 en una segona versió, que l'autor tornà a retocar l'any 1973, i que incloïa entre altres l'antologia de Malvezzi i Pirelli (publicada per primera vegada el 1954, amb pròleg de Thomas Mann).

Jo diria que Écrits... és, amb el seu caràcter analític i auster, un llibre encara més impressionant que Lettere... D'acord, una bona part del llibre consisteix en l'explicació de coses ja conegudes: les fases històriques fins arribar a la «Solució Final», el mecanisme de funcionament dels camps de concentració, etcètera. Però penseu que el llibre es gesta als anys quaranta, tot just acabada la guerra: una de les primeríssimes fonts directes que expliquen tot allò, un dels clàssics absoluts de la bibliografia sobre el tema. Però és que, a més, la fredor autoimposada de l'anàlisi que presenta impressiona més que qualsevol versió lacrimògena o sensacionalista (diguem-ne Schindler's List, per exemple). Al marge d'això, hi ha algunes característiques d'Écrits... que criden l'atenció. Ja he dit que, al contrari que Lettere..., aquesta no és una antologia sinó una dissecció profunda dels textos; hi trobem nombroses citacions, és clar, però tot just apuntalen l'explicació. Ítem més: pel llibre desfilen molts personatges coneguts, com ara el famós pianista WładisławSzpilman (Borwicz creia que havia mort durant la guerra), el mateix Czesław Miłosz (pel poema «Campo de' Fiori»), Chaim Rumkowski (el «reietó» del gueto de Łódź, personatge molt estudiat per Primo Levi en Els enfonsats i els salvats), AdamCzerniaków (el representant del gueto de Varsòvia), el cracovià MordechaiGebirtig (autor d'algunes de les cançons klezmer més importants i inoblidables, com ara «S'brent»), Anne Frank, el gran historiador WitoldKula... Recordeu, novament, que som als anys quaranta.

Ecrits... constitueix, veritablement, un jardín de los senderos que se bifurcan, una font d'un ragen nombrosos dolls diferents, un llibre que desperta reflexions diverses i abundants, suggeriments que s'acumulen. Dit amb franquesa: un d'aquells llibres que m'agradaria molt traduir. Per exemple, el capítol dedicat als escrits dels infants és senzillament magnífic, i posa de relleu com la innocència («el rei va despullat!») i l'absència de retòrica produeix els testimonis més punyents. D'ací he tret el suggeriment de dedicar temps a la lectura dels dietaris de Janka Hescheles i Dawid Rubinowicz, per exemple. Una altra reflexió interessant i «bifurcable» és la presència de l'humor en diverses facetes —humor negre, humor guarro, jocs conceptuals, etc.— i, sobretot, el seu lligam amb la desesperació: «La désinvolture humoristique soulignait non seulement la connaissance de la situation, mais encore le détachement quasi philosophique vis-à-vis de cette situation» (329). Al capdavall, les sàtires servien com a mitjà d'informació: «des prisonniers du groupe dénonçaient souvent de petits secrets devant leur auteur de satires, afin qu'il les rendit notoires. C'est ainsi que se formaient les "organes" de l'opinion publique» (331) Potser la consideració més sorprenent que inspira el llibre de Borwicz sigui la importància vital, gairebé obsessiva, que tenia l'escriptura —literària i no literària— en l'univers concentracionari. Molts dels textos que analitza són literaris, de fet, i hi apareix el fascinant fenomen de la vocació d'escriptura desvetllada pel Lager. Però la cosa no acaba ací. Ens deixen estupefactes les complicadíssimes històries d'ocultació, transmissió, ordenació i risc amb que molts presoners arrisquen la vida per aconseguir que els seus escrits se salvin del foc i arribin a la posteritat. Els Häftlinge sovint donen més valor a la supervivència dels seus escrits que a la supervivència d'ells mateixos. No és broma. Entre l'escriptura i la vida, trien l'escriptura. També hi descobrim la intensíssima «vida cultural» existent en els camps de concentració, la necessitat de llegir, de cantar junts, de fer representacions teatrals, de recitar poemes, que es realitzava en una mena d'univers subterrani per al qual havien d'aconseguir moltes vegades alguna forma de complicitat dels kapos i dels mateixos SS-Männer. Per cert, l'abundància de poemes (i no pas de cartes) entre la literatura concentracionària té una explicació pràctica, ens diu Borwicz: pura mnemotècnia i estratègia per a facilitar la transmissió efectiva i la perdurabilitat dels textos. Molt curiós.

Però he de reconèixer que el tema que em va atraure capo a Écrits... és el del llenguatge. Deformació professional, ja ho sé. En aquest punt, l'anàlisi de Borwicz és fonamental, extraordinària. Més enllà de les observacions una mica lleugeres de Viktor Klemperer, l'autor d'Écrits... dedica un espai destacat als «eufemismes» i termes enganyosos que els alemanys aplicaven a tot el que tenia a veure amb l'Endlösung —en la línia de Nacham Blumental, autor de Les paraules innocents (Słowa niewinne, 1947): «Remarquons que tous ces termes se placent parfaitement dans un langage foncièrement administratif, dénué de contenu sentimental et de jugements de valeur. C'est ainsi que les assassinats perdent leurs aspectes moraux, les assassinés leurs visages humains, les supplices leurs aspects émotifs» (192). Borwicz ens recorda no sols que el subllenguatge concentracionari es va inventar contra les víctimes dels camps, sinó que elles mateixes es veien forçades a emprar-lo entre elles pel fet que el llenguatge ordinari es quedava curt en relació amb una realitat sense precedents. I ací toquem pedra, senyores i senyors. Les limitacions del llenguatge ordinari fan que els presoners es vegin empesos irremissiblement a fer un ús convencional del llenguatge, estereotipat, ple de clixès, i per la natura mateixa de les coses posa a prova la possibilitat d'expressar l'inexpressable. Em permetré una citació una mica llarga: «En ce qui concerne la manière d'écrire, on constate en général la tendance vers la simplicité de style. La nouveauté des choses trouve son reflet aussi bien en de petits moyens d'expression (métaphores, comparaisons, etc.), que dans les formules de certains ouvrages, enfin, dans leurs factures et leurs composés intérieurs. Ces résultats enrichissent le répertoire connu, toutefois, sans dépasser les cadres de changements parfaitements explicables. Parcontre, on ne trouve aucun ouvrage digne d'attention, qui chercherait à obtenir l'expression de l'horreur vécue, en dehors du langage communicatif traditionnel, aou par la désagrégation de celui-ci.
Dans cet ordre d'idées, les écrits des non professionnels (des débutants, des non-intellectuels) ne font pas exception. Au contraire : en général, la complaisance envers les clichés antérieurs à l'occupation exerce ici plus d'influence. (Ce qui n'exclut naturellement ni la portée de beaucoup d'entre ces ouvrages à cause de leur contenu, ni la révélation d'aptitudes ou de talents particuliers.)
En revanche, l'exception qui mérite un intérêt tout particulier, ce sont les résultats obtenus par certains enfants. Leur sincérité n'a cette fois rien de commun avec une "déformation expressive". C'est du réalisme naïf, mais sobre, et dans sa sobriété, parfaitement évocateur.» (422)
Cosa que suggereix, al seu torn, l'etern problema del discurs i el subjecte, ço és a saber: posseïm nosaltres el discurs, o és ell que ens posseeix? L'emprem en la mesura que som, o som en la mesura que ell ens empra? El discurs és constituït o, ai las!, constituent? Tot un clàssic. No és casualitat que, en llegir aquest passatge de Miłosz, se'm disparés el llum d'alarma i cerqués immediatament el llibre de Borwicz: «Si atribueixo una importància excepcional al llibre de Michał Borwicz Ecrits des condamnés à mort sous l'occupation allemande és perquè aquest llibre, publicat el 1954 (Presses Universitaires de France), constitueix una introducció pràctica i punyentment explícita que tot just avui dia ultrapassa la semiòtica, és a dir, la ciència dels signes. Borwicz s'ocupa del contrast que es produïa entre l'experiència de les persones condemnades a mort per l'estat totalitari i el llenguatge en què pogueren transmetre aquesta experiència. Ho feien sempre en el llenguatge heretat, convencional, propi del medi cultural que els havia formats abans de la guerra. Volien deixar després d'ells una empremta en les paraules, però també cercaven la manera d'expressar el seu saber, que sentien com un saber completament nou, radicalment diferent del saber sobre la realitat que havien acumulat fins llavors. I el llenguatge no donava l'abast, s'enretirava cap a llocs comuns i fórmules prefabricats, o fins i tot hi cercava protecció. Els investigadors que analitzin la copiosa literatura que aparegué a les presons i camps de treball soviètics (poemes, cançons, inscripcions a les parets de les cel·les) arribaran probablement a conclusions semblants a les de Borwicz.»

9 comentaris:

Francisco López Martín ha dit...

En relación con la última parte de tu excelente texto, me pregunto si la paradoja de intentar expresar lo extraordinario con medios convencionales no tendrá que ver con varios factores: en primer lugar, talla o intereses literarios de quienes padecieron el horror; en segundo lugar, voluntad de transmitir con medios comprensibles para los receptores lo vivido. Son sólo dos hipótesis.

Exemplator ha dit...

Bé, ja m'he encarregat el llibre que recomanaves via Amazon... A banda d'això, el teu article em sembla magnífic. I, efectivament, via Milosz em vénen molts records. La ineficàcia de la llengua heretada per a expressar l'experiència de l'Holocaust -i voltants- és una constatatció general entre els qui n'han estta testimonis. Pensi en Miłosz o en Różewicz. No deixa de ser curiós que una experiència així exigeixi un aprimament radical dels mitjans expressius. Em ve al cap una referència en què Miłosz parlava de com els sentiments i llur expressió es fan més immediats, més bàsics, més peremptoris en una situació en què, quan surts de casa, no saps si hi tornaràs. Em va impactar molt la lectura d'aquell fragment.

K. ha dit...

En primer lloc, gràcies a tots dos. Paco, les dues hipòtesis que avances són correctes, i de tot això se'n troben exemples. De tota manera, em sembla que només es poden emprar per a casos concrets. Durant la lectura de Lettere... es percep clarament la lluita d'aquelles persones amb la impotència del llenguatge "normal" per a expressar el que estaven vivint ("L'horror! L'horror!", tal com escrivia Joseph Conrad) i el que sentien. Borwicz s'atura detalladament en les raons per les quals els alemanys s'inventaren un llenguatge fet d'eufemismes, o més aviat de pseudònims, que les víctimes finalment assumien acompanyat d'una determinada gestualitat, perquè la descripció "normal" del que passava als camps ja no era suficient. I el més curiós és que, en opinió d'ell, els testimonis que més impressionen i més mal fan no són els dels escriptors professionals (n'hi havia bastants, per raons òbvies), sinó els de les criatures com Janka Hescheles. En qualsevol cas, la impressió més general és que no es tracta d'un problema de talla literària, sinó, tal com diu l'Exemplator, d'una sensació molt estesa d'incommensurabilitat entre aquella experiència i el llenguatge mateix. La lluita del mateix Miłosz o de Primo Levi, per exemple, contra les insuficiències del llenguatge es fa perceptible en una escriptura que tothora sembla com una maquinària que acumula una energia desmesurada, que vol esclatar i no pot. Em recordava sovint, curiosament, de la lluita d'Adorno contra la "indicibilitat" d'Auschwitz (per exemple en Prismen) i del final del Tractatus de Wittgenstein.

Josep J. Conill ha dit...

Jo també m’he encarregat el llibre. De fet, les qüestions que hi suscites al teu article i els comentaris posteriors em semblen interessantíssims, perquè toquen una de les qüestions més candents que se li han plantejat a la reflexió contemporània sobre el llenguatge. Parlar-ne formaria part també de la sociologia del llenguatge, si existís una disciplina com aquesta amb cara i ulls, en comptes de la infame sociolingüística que ens volen encolomar des d’instàncies acadèmiques.
A propòsit de l'assumpte, hi heu recordat amb molt d’encert l’existència d’una mena de “sentit comú concentracionari”, procedent de l’argot dels botxins, que les víctimes feien seu a través de l’alemany que s’esforçaven desesperadament a aprendre per tal de sobreviure. Un alemany que, com recordava passats els anys Primo Levi a Els enfonsats i els salvats, portava el segell indeleble de la massacre i incomodava enormement els mateixos alemanys quan el sentien parlar, perquè constituïa un testimoni de la bestialitat a què havien estat capaços d’arribar. George Steiner en va parlar en un assaig memorable de Llenguatge i silenci i a les seves memorables pàgines m’hi remeto.
En relació amb els mitjans de què se servien les víctimes per expressar l’infern que experimentaven en carn viva, jo diria l’estrany hagués estat que fossin capaces d’ultrapassar in situ els límits del llenguatge quotidià. Com haurien pogut fer-ho, sense una preparació prèvia? I qui els l’hauria poguda proporcionar? Per cert, ara mateix estic escoltant la Suite per a Piano Sol, de Karel Berman, escrita al camp de Theresienstadt, i mutatis mutandi en podríem dir el mateix que dels testimonis escrits: l’autor no disposava d’uns recursos expressius capaços de traduir en música l’univers d’horror en què es trobava immers.
De fet, la construcció d’una “literatura de la Shoa”, a cavall entre el relat testimonial, la poesia, la ficció novel•lesca o la prosa analítica, va suposar, com tots vosaltres sabeu, un considerable, dolorós i sovint titànic, esforç per part d’aquells que es van lliurar a la tasca, tot vencent el silenci que es va abatre sobre molts d’ells com una condemna, tal com ho recordava Jorge Semprún. De fet, tal com va reconèixer el mateix Adorno a la Dialèctica negativa (1966) «la perpetuació del sofriment té tant de dret a expressar-se com el torturat a cridar; d’aquí ve que potser hagi estat fals dir que després d’Auschwitz hom ja no pot escriure poemes. Estem parlant, doncs, d’un procés d’elaboració, ni més ni menys, en què ―tret de magnífiques excepcions, com ara els escrits de Primo Levi― les obres mestres van arribar al cap d’un temps, seguint un procés ben lògic de decantació de les experiències viscudes i de recerca dels mitjans lingüístics apropiats per expressar-les. Per contra, els millors testimonis de primera hora, com agudament remarcava el mateix Steiner, es caracteritzaven sobretot per una modesta, pudorosa senzillesa, característica d’aquell que té por d’incomodar els seus lectors amb la revelació d’una veritat massa incòmoda. Un bon exemple d’això el constitueix una de les obres que Steiner lloa al seu assaig, Der Totenwald, de l’escriptor alemany Ernst Wiechert (1887-1950), a qui les seves crítiques a l’empresonament del pastor Martin Niemöller el van portar a ser internat en el camp de concentració de Buchenwald durant quatre mesos. En sortir del camp va escriure un relat d’aquella experiència i en va soterrar el manuscrit, que va veure la llum el 1945. Dóna la casualitat que l’obra va ser traduïda al castellà com El bosque de los muertos (Barcelona: Plaza & Janés, 1961) i va caure en les meves mans gràcies a la serendipity, atès que en vaig trobar un exemplar en un lloc ben incongenial, a cal meu sogre. Per afegir misteri a l’assumpte, resultava que ningú l’havia llegit ni sabia ben bé com hi havia arribat.

Josep J. Conill ha dit...

L’“Epíleg” del llibre, que copio íntegre a continuació, proporciona una idea de la dificultat d’encetar una qüestió tan espinosa:

«El autor de las memorias que aquí quedan registradas cree gozar de algún nombre entre el público occidental y parécele que le asiste razón para presumir que se le tiene por persona prudente, y no exenta de buena voluntad ni rectitud. Por lo tanto, estima necesario decir que cuanto se refiere en el presente libro es sólo “la verdad, la verdad completa y nada más que la verdad”.
Esta obra no se ha escrito con miras a obtener fama, ni por prurito de insistir en cosas ya inexistentes. Se ha compuesto porque su autor es una de aquellas personas que consagran su vida a narrar lo que vieron y sintieron, convirtiéndolo, a través de la suprema metamorfosis del arte, en aviso de lo que puede encerrar, en forma latente, el Destino.
Para terminar, el autor juzga que debe considerarse satisfecho al haber logrado tener ocasión de relatar las peripecias que señalaron una época triste de su vida y de tantas otras vidas, y sólo muy breves líneas le resta añadir. Son estas:


A los muertos la memoria,
A los vivos la ignominia,
Al futuro la advertencia.»

K. ha dit...

Aquesta història del Bosc dels morts és realment curiosa, i podria inspirar una narració...
Sí, certament Adorno insistí diverses vegades en el problema de la possibilitat d'expressar realment l'inexpressable; i l'encertava, tot i que ell només en tenia una idea indirecta, com tot mortal que no ha conegut la qüestió en carn pròpia. El cas és que el contacte in extenso amb les verbalitzacions de la Xoà ens deixa tothora amb una sensació absoluta i permanent d'estar ensopegant amb una muralla de vidre, que ens separa d'aquell horror. Per exemple: jo, que he vist no sé quantes vegades el megadocumental de Claude Lanzmann, sempre he percebut en els testimonis la presència d'aquesta impenetrable barrera entre el que es va veure (o patir) i el que es pot transmetre amb paraules. I ho percep perquè jo mateix, que vinc del món de la música, he desenvolupat des de fa dècades una aguda hipersensibilitat respecte de la impotència de les paraules. (Sobre això tinc un aforisme entre mans que penjaré en breu.) Una inexistent sociologia (o el que sigui) del llenguatge ho prendria com un important punt de partida. Escoltant i llegint testimonis se m'encén el llum d'alerta de seguida, com si la narració dels fets estigués condemnada a un de dos fracassos possibles: o bé a canvi de ser freda i eixuta no transmet el sentit profund d'aquelles realitats, o bé intenta transmetre'l i per aquesta raó cau en la sentimentalització que ho trivialitza i ho falseja. La frase de Kurtz a punt de morir ho recull molt bé: no explica res perquè no hi ha la possibilitat de transmetre el sentit de tot plegat, senzillament ho suggereix tot, i ja t'apanyaràs.

Josep J. Conill ha dit...

Estic ben d'acord amb les teves observacions: sembla com si en aquest terreny no hi hagués terme mig entre l'informe eixut i el sentimentalisme falsejador, I tant l'un com l'altre resulten profundament pertorbadors, en la mesura en què esdevenen en major o mesura còmplices bé del món de la burocràcia criminal que va "administrar" el genocidi, bé del circ mediàtic que l'ha transformat en una indústria per al consum catàrtic de les masses, que gràcies a l'empatia amb les víctimes poden sentir-se reconfortades pel fet que no són com els botxins.
A propòsit del nostre tema, Elie Wiesel, un dels autors fonamentals de la literatura sobre la Xoà (faig meva la teva catalanització del terme), el testimoni succint i contingut del qual va quedar registrat a La nuit (París: Minuit, 1958: Trad. castellana: La noche. Barcelona: Muchnik, 1975. Reeditada per El Aleph el 2002), adoptava una postura que es troba nel mezzo del cammin de les que hem apuntat fins ara: insistia en la capacitat de la paraula per albergar l'experiència (la memòria, en diríem potser amb més precisió) de les víctimes, però en canvi sostenia que aquesta no podia ser representada sense desvirtuar-la indefectiblement. Per aquest costat, sens dubte, projectava el rerefons iconoclasta de les grans religions monoteistes al terreny de l'extermini massiu, dotant-lo d'una aura de reverència que cap consideració de caire humanístic hauria estat capaç de donar-li. Curiosament, l'estratègia fílmica del el megadocumental de Claude Lanzmann resulta també força deutora d'aquest punt de vista, a diferència de la resta de la filmografia sobre l'assumpte.

Reina de Bastos ha dit...

La veritat és que mai no m'havia plantejat aquesta impossibilitat del llenguatge d'aquesta manera, i he après molt amb la vostra conversa. L'únic que conec sobre aquest tema són els tres llibres de Primo Levi, amb el qual ja en vaig tindre més que suficient, perquè és magnífic però l'impacte "moral" sobre el lector és tremend. No sé si el que citeu de Milosz està en català o en castellà; el Rozewick recorde que el vàreu comentar fa mesos. La qüestió de la impotència del llenguatge en certa manera em trasllada al tema de la mística, no entesa a la manera dels religiosos sinó com una forma de "saber sense llenguatge" que, sens dubte, té molt a veure amb la música. Guillem em sembla que tenia un aforisme sobre això. A més, tinc entès que el final del "Tractatus" s'ha interpretat també com una declaració de mística. Crec que va ser en Steiner on vaig llegir que, al capdavall, tota aquesta "crítica del llenguatge" és un tret de tota la "intelligentsia" jueva centreeuropea de la primera meitat del segle XX: Wittgenstein, Kraus, Kafka, Freud i companyia. Però, clar, que la impotència del llenguatge haja hagut de revelar-se d'una manera tan brutal com és l'Holocaust és una prova empírica d'un preu incommensurable. El que no acabe d'entendre és això que dieu sobre la sociolingüística, una disciplina que, pel poc que en conec, no té molt a veure amb aquests temes, no ho sé.

Josep J. Conill ha dit...

Reina de Bastos, començaré tractant de respondre al teu darrer comentari, relacionat amb la poca pertinència de la sociolingüística (o sociologia del llenguatge) en relació amb aquestes qüestions. La meva al•lusió, potser una mica críptica per a aquells que no sou (suposo) filòlegs, té a veure amb la degradació per la via de la banalitat d’un projecte de sociologia del dir o del discurs, que alguns vam entreveure, a mans de l’establishment ―per cert, el mot té alguna relació amb “estable”?― universitari. En certa ocasió, m’hi vaig referir a la necessitat d’articular una sociolingüística transcendental, capaç de posar en valor el sentit dels discursos (i també les inconseqüències i els absurds, si s’hi escau), kantianament contraposada a la pràctica empírica de vol gallinaci que hom acostuma a identificar por estos pagos amb la sociolingüística. Una sociologia del llenguatge concebuda en aquests termes no podria prescindir sota cap excusa de qüestions com les que hem abordat en aquest diàleg, en tant que constitueixen l’arrel més íntima de les condicions de possibilitat i d’existència dels discursos en les nostres societats.
Pel que fa a la teva remarca sobre l’impacte moral devastador que produeixen aquesta mena d’escrits, no hi puc estar més d’acord. Diré més: a pesar de ser un lector sovintejat des de l’adolescència d’obres relacionades amb l’assumpte, tot sovint he de deixar aquestes lectures a banda durant llargues temporades, perquè fa anys vaig començar a ser conscient que, en la mesura en què els meus coneixements de la mecànica de l’extermini esdevenien més i més detallats i plens de matisos, les aportacions de nous testimonis personals de les víctimes anaven fent-se cada cop més previsibles. En d’altres mots: el meu coneixement del tema era cada cop més complet, més “omniscient”, circumstància que contrastava amb l’experiència dels deportats, que ignoraven per complet quin seria el seu destí i, en canvi, s’aproximava a la situació en què s’hi trobaven els botxins, per als quals l’extermini era senzillament la seva feina, sotmesa a un protocol perfectament establert. Que jo sàpiga, aquesta sensació no l’ha registrada encara cap lector de la literatura sobre la Xoà, però crec que en deuen ser molts els que l’han experimentada. Cal anar amb molt de compte amb la reiteració excessiva de les verbalitzacions de la massacre, perquè aleshores no sols les paraules, sinó les mateixes seqüències narratives poden arribar a banalitzar-se. És una altra cara de la banalitat del mal, a què es referia Hannah Arendt, a la qual s’arribaria per la ruta paradoxal de la familiaritat amb la paraula de les víctimes. I és que el llenguatge no s’empra mai en va, ni que sigui per denunciar la inhumanitat.