Petita celebració (i 7)

Avui fa quinze anys, a aquestes hores, vaig nàixer per segona vegada. Vaig aterrar a l'aeroport de Cracòvia, llavors molt més petit que avui dia, i més solitari, sobretot un vespre de dimarts. Allà m'esperaven la meva directora, la lemberguesa Teresa Eminowicz (quantes vegades ha aparegut Lviv en la meva vida?) i un barbut esquifit que semblava Valle-Inclán, el meu col·lega Artur Gromczakiewicz. Ara tots dos són una ombra: ella va perdre el cap, i ell es va morir de càncer. Només jo puc recordar ja aquella imatge, i la catedràtica apropant-se a mi i dient, en el seu to de senyoreta Rottenmeyer: "Nos hemos reconocido metafísicamente".

Fa quinze anys que en van començar cinc de molt intensos, plens de desastres i sofriments, però plens també de vida i d'interès. Per primera vegada en la meva vida, passaven coses. Vaig conèixer gent que em va marcar per a tota la meva vida; vaig viure amb E., amb qui vaig aprendre coses que no puc explicar ací; vaig conèixer S., una de les persones més importants en la meva vida; em vaig enamorar de M., la persona amb qui vaig viure els millors temps d'aquesta miserable existència; vaig assolir una segona natura amb el polonès; em vaig doctorar; i mil coses més.

Avui recordo, amb emoció i amb amargor alhora, la ciutat que vaig descobrir fa quinze anys, la ciutat que vaig matar cinc anys més tard, la ciutat que vaig reconquerir el 2006. I avui recordo, amb llàgrimes als ulls, totes les persones que per a bé o per a mal em van lligar a aquella ciutat de què no he pogut mai separar-me, de la qual no em separaré mai. El dia que hi vaig aterrar, el dia en què començava la meva vida adulta. I la recordo, per descomptat, amb uns versos de Czesław Miłosz, ja que no podia ser altrament.




MAI DE TU, CIUTAT


Mai de tu, ciutat, no he pogut marxar.
La milla era llarga, però em féu retrocedir com fitxa d'escacs.
Fugia per un món que girava cada cop més de pressa
I sempre hi he estat amb llibres dins la bossa de lli,
Embadalit amb els turons marrons darrere de les torres de Sant Jaume
On es belluga un cavall petit i un home petitó rere l'arada,
Que òbviament no viuen de fa temps.
És vera, ningú no va entendre la societat ni la ciutat,
Els cines Lux i Helios, cartells de Halpern i Segal,
El bulevar a Świętojerska anomenada Mickiewicza.
Ningú no ho va entendre. Ningú no hi reeixí.
Però quan la vida s'esgota en una esperança
--que un dia només hi hagi nitidesa i transparència--
Això, molt sovint, vol dir dolor.


Czesław Miłosz, dins Gucio zaczarowany ['En Gucio encantat'], 1965
Trad. Guillem Calaforra




NIGDY OD CIEBIE, MIASTO


Nigdy od ciebie, miasto, nie mogłem odjechać
Długa była mila, ale cofało mnie jak figurę w szachach.
Uciekałem po ziemi obracającej się coraz prędzej
A zawsze byłem tam z książkami w płóciennej torbie,
Gapiąc się na brązowe pagórki za wieżami Świętego Jakuba
Gdzie rusza się drobny koń i drobny człowiek za pługiem,
Najoczywiściej od dawna nieżywi.
Tak to prawda, nikt nie pojął społeczeństwa ni miasta,
Kin Lux i Helios, szyldów Halperna i Segala,
Deptaku na Świętojerskiej nazwanej Mickiewicza.
Nie, nikt nie pojął. Nikomu się nie udało.
Ale kiedy życie się strawi na jednej nadziei:
Że w jakiś dzień już tylko ostrość i przezroczystość,
To, bardzo często, żal.