diumenge, 20 de setembre de 2015

Petita celebració (1)

El 25 de setembre, cap al tard, farà quinze anys que vaig aterrar per primera vegada a Cracòvia. Aquell dia començaven cinc anys plens de desastres i plens de meravelles, cinc anys de vida quasi totalment nova, d'ascetisme eremític en alguns aspectes i de disbauxa feliç en d'altres. Com que les circumstàncies no em permeten celebrar-ho amb una escapada a la meva ciutat, de la mateixa manera com cinc anys enrere no vaig poder celebrar la primera dècada, aquesta vegada ho faré penjant cada dia un poema polonès ací. O almenys ho intentaré. És una festeta purament imaginària, una celebració intel·lectualitzada.

Ara fa quinze anys que vaig nàixer per segona vegada. Ho celebre amb els meus amics.




EL POMER


Al paradís de maig, sota un bell pomer,
que esclata de flors com si esclatés de riure,

a sota seu, que és inconscient del bé i del mal,
a sota seu, que enfront d'això s'arronsa de branques,

a sota seu, que no és de ningú, i algú en dirà que és meu,
a sota seu, sols amb el pes del pressentiment de la fruita,

a sota seu, que li és igual quin any, quin país,
quin planeta, i cap a on es belluga,

a sota seu, que amb mi ben poc té a veure, tan diferent de mi,
que ni em consola ni m'espanta,

a sota seu, que és tan indiferent, passi el que passi,
a sota seu, que amb cada fulla tremola de paciència,

a sota seu, inconcebible, com si l'hagués somiat,
o potser tot ho hagués somiat tret del pomer
massa intel·ligible i massa vanitós —

quedar-m'hi encara, no tornar a casa.
Només els presoners volen tornar a casa.



Wisława Szymborska,  Wielka liczba ['El gran nombre'], 1976.
Trad. Guillem Calaforra



JABŁONKA

W raju majowym, pod piękną jabłonką,
co się kwiatami jak śmiechem zanosi,

pod nieświadomą dobrego i złego,
pod wzruszającą na to gałęziami,

pod niczyją, ktokolwiek powie o niej moja,
pod obciążoną tylko przeczuciem owocu,

pod nieciekawą, który rok, jaki kraj,
co za planeta i dokąd się toczy,

pod tak mało mi krewną, tak bardzo mi inną,
że ani pociesza mnie, ani przeraża,

pod obojętną, cokolwiek się stanie,
pod drżącą z cierpliwości każdym listkiem,

pod niepojętą, jakby mi się śniła,
albo śniło się wszystko oprócz niej
zbyt zrozumiałe i zarozumiałe —

pozostać jeszcze, nie wracać do domu.
Do domu wracać chcą tylko więźniowie.

4 comentaris:

Anònim ha dit...
Un administrador del blog ha eliminat aquest comentari.
Anònim ha dit...

Felicitats d'avançada, xiquet, pel teu aniversari...! No cal que t'explique que a prop sent tal efemèride per moltes i moltes coses. I interessant manera de celebrar-la!

Josep-A.

Josep J. Conill ha dit...

M'agrada molt el poema. I això, tenint en compte que no puc llegir-lo en la versió original, vol dir que la teva versió funciona. Per cert, l'últim vers el trobo magistral, senzillament il·luminador de moltíssimes coses.

Guillem Calaforra ha dit...

Exemplator: per a tu tinc preparada una sorpreseta. A més, tu i jo vam arribar a la ciutat el mateix dia de l'any, amb deu anys de diferència...
Josep, aquest és un dels poemes que realment m'agraden de l'autora. M'alegra que compartim el gust també pel que fa al final, que és grandiós.