Petita celebració (2)

Lviv, la ciutat de Janina Hescheles, del compositor Wojciech Kilar, del pianista Emanuel Ax, era la ciutat natal de Zbigniew Herbert, un dels més grans poetes polonesos, i que hauria sigut més gran per a mi si no hagués estat posseït pel dogmatisme patriòtic, que el va fer odiar ni més ni menys que el seu col·lega Miłosz. Herbert, però, compartia amb el poeta de Szetejnie la nostàlgia per la ciutat que va haver d'abandonar. Tots dos m'han resultat sovint molt pròxims perquè jo, com ells, vaig abandonar un lloc que enyoro. Ells anhelaven el lloc de naixement en sentit estricte; jo, en sentit figurat. Cadascú té el que té.



LA MEVA CIUTAT


L'oceà col·loca al fons
un estel de sal
l'aire destil·la
roques brillants
la memòria imperfecta crea
un mapa de la ciutat

un asteroïdeu de carrers
planetes de places remotes
verdes nebuloses de jardins

els emigrants amb gorres descolorides
es queixen de la minva de substància

els cofres foradats
van perdent pedres precioses

he somiat que vaig
de cals pares a l'escola
i és que sé per on vaig

a mà esquerra la botiga de Paszanda
el tercer institut llibreries
fins i tot es veu per la finestra
el cap del vell Bodek

vull tombar cap a la catedral
de sobte la vista es talla
s'interromp el camí
no es pot anar més enllà i prou
i el cas és que sé molt bé
que no és un atzucac

l'oceà de la volàtil memòria
renta tritura les imatges

a la fi queda una roca
on em van parir

cada nit
em planto descalç
de morros contra les portes
de la meva ciutat


Zbigniew Herbert, "Moje miasto", dins Hermes, pies i gwiazda ['Hermes, el gos i l'estel'], 1957.
Trad. Guillem Calaforra



MOJE MIASTO

Ocean układa na dnie
gwiazdę soli
powietrze destyluje
błyszczące kamienie
ułomna pamięć tworzy
plan miasta

rozgwiazdę ulic
planety dalekich placów
ogrodów zielone mgławice

emigranci w złamanych kaszkietach
skarżą się na ubytek substancji

skarbce z dziurawym dnem
ronią drogie kamienie

śniło mi się że idę
z domu rodziców do szkoły
wiem przecież którędy idę

po lewej sklep Paszandy
trzecie gimnazjum księgarnie
widać nawet przez szybę
głowę starego Bodeka

chcę skręcić do katedry
widok się nagle urywa
nie ma dalszego ciągu
po prostu nie można iść dalej
a przecież dobrze wiem
to nie jest ślepa ulica

ocean lotnej pamięci
podmywa kruszy obrazy

w końcu zostanie kamień
na którym mnie urodzono

co noc
staję boso
przed zatrzaśniętą bramą
mego miasta