Per raons biogràfiques que no fan al cas, anys enrere vaig
assabentar-me de l’existència d’O
mandarim, una novel·la breu d’Eça de Queirós (1880). En aquell llibret, un
gris funcionari del govern descobreix la llegenda segons la qual un breu toc de
campana a una determinada hora mataria un mandarí a la Xina i convertiria
l’assassí en hereu de la seua fortuna. L’obreta, a partir d’un pressupòsit
fantàstic, presenta un plantejament moral que després desenvolupa com pot fins
que deriva en una defensa sincera però ingènua de determinats valors com ara
l’honestedat i allò que els psicòlegs anomenen la gratificació diferida. Eça de Queirós, en realitat, reprenia un
motiu que apareixia en Le Père Goriot (1834), una de les peces de La Comédie humaine de Balzac (1829-1850).
Allà, l’estudiant Eugène de Rastignac li diu al seu amic Bianchon: «Has llegit
Rousseau? [...] Et recordes d’aquell passatge en què demana al lector què faria
si poguuera fer-se ric matant un vell mandarí a la Xina amb la seua mera
voluntat, sense moure’s de París?». Però el lector de Balzac perdria el temps
si cercara aquesta frase entre les obres de Rousseau. En realitat, Balzac el
que feia era dissimular hàbilment que la seua font era Chateaubriand, en Génie du cristianisme (1802): «“Oh,
consciència! Que potser no deus ser un fantasma de la imaginació, o la por del
càstig dels homes?”, em demane a mi mateix. Em pregunte: “Si amb un mer desig
pogueres matar un home a la Xina i heretar-ne la fortuna a Europa, amb la
convicció sobrenatural que hom no en sabria mai res, acceptaries de formar
aquest desig”». Els detectius de la literatura han establert que, en realitat,
Chateaubriand el que havia fet era donar-li la volta a un passatge de Diderot
en un context en què es tractava sobre la relativitat del remordiment. En l’Entretien d’un père avec ses enfants
(1773), un barreter mostra remordiments pel fet d’haver-se apropiat de
l’herència que la seua muller havia deixat a uns parents; la majoria dels
interlocutors pensen que aquesta part de l’herència li pertoca al marit, que es
va arruïnar tenint cura de la muller malalta, però el barreter es proposa de
fugir a Ginebra. «Vages on vages trobaràs la teua consciència», li diuen. I
llavors apareix la reflexió: «[...] L’assassí transportat a la riba de la Xina
es troba massa llun per a percebre el cadàver que ha deixat dessagnant-se vora
el Sena. El remordiment potser naix menys de l’horror de si mateix que de la
por als altres, menys de la vergonya per l’acció que de la desaprovació i
del càstig que se’n seguiria si arribara el cas que la descobriren [...]». Vaig
recordar vagament aquesta petita genealogia del motiu de la mort a distància
del mandarí en veure The Box (2009),
una pel·lícula de «ciència-ficció» (o més aviat de fantasia) de Richard Kelly
basada en l’estupenda
narració de Richard Matheson «Button, Button» (1970). Matheson, a més,
introdueix el problema que reprendrà el Barbablava
de Béla Balázs (però millor no ho acabe d’explicar per no fer spoiler). La pel·lícula ho presenta en
forma de dilema: matar un desconegut a distància a canvi de molts diners, o deixar-ho
córrer i continuar patint estretors? El que ve després de la resolució pràctica
d’aquest dilema cau dins del sac de les fantasies esbojarrades, tot i que
confesse que em va resultar entretingut. Siga com siga, la idea de fons
reprodueix exactament el mateix problema que Chateaubriand s’havia empescat
sobre la base d’una idea de Diderot. Bé.
La història del mandarí, en totes les seues formes, toca un
tema de reflexió moral que em sembla importantíssim: la distància com a factor
de neutralització dels impulsos morals. La distància física —la que separa el
mandarí hipotètic de l’occidental— i la distància metafòrica, perquè al
capdavall la víctima de la qual ens sentim deslligats pot ser el veí del costat
o un habitant de Nova Zelanda. El que ens fa indiferents a la vida i la mort
d’algú que no coneixem ni veurem mai és, precisament, la distància. Això
significa que la solidaritat real només té com a destinataris reals els qui ens
resulten pròxims, els qui coneixem: els nostres.
La idea va implícita en la narració, i amera moltes de les nostres reaccions
morals. Es pot comprovar a cada pas, i resulta pertorbador pensar que,
efectivament, és així. Perquè, al capdavall, el dilema dels protagonistes
d’aquesta història, en totes les seues variants, només pren sentit sobre la
base d’aquest pressupòsit.
De fet, això ens ajuda a entendre algunes coses. Fa uns
anys, quan els americans van començar a bombardejar amb drones països com Afganistan, una part de l’opinió pública va
reaccionar intuïtivament a la contra, i amb raó. Llàstima que l’argumentació no
fóra gens transparent. Resultava repugnant, d’una manera molt fosca i poc
articulada, que un senyor amb una palanqueta i unes quantes pantalles poguera
matar grups sencers de persones des de la còmoda seguretat d’una oficina en una
base militar de Carolina del Nord. El calfred mental que allò produïa devia ser
semblant al que havien generat, segles abans, les armes de foc entre els
soldats. Diuen que hi hagué una època en què aquella modalitat de la mort a distància es considerava
impròpia de cavallers, covarda i menyspreable. Si el cara a cara obliga a posar
en pràctica les virtuts pròpies dels valents, la llunyania implica una manera
d’amagar-se que s’avé malament amb l’enteresa de qui arrisca la vida per arrabassar-li
la vida a l’altre (al marge del judici que meresca l'acte de matar, naturalment).
En certa manera, és el mateix problema que es planteja
durant l’exercici del poder. Els polítics que viuen en la bombolla de vidre de
les seues martingales, i que redueixen el seu contacte amb la realitat als seus
contactes per interessos, a la fi perden de vista la vida real i les
conseqüències de les seues decisions. David Owen, un antic assessor de Tony
Blair, ho va estudiar en el seu assaig In Sickness and in Power, i el que ell anomenava «síndrome de
hybris» recull totes les perversions a què dóna lloc la distància entre les
decisions i els resultats de les decisions. Si la vista, segons alguns autors,
és el sentit privilegiat en la cultura occidental, la proximitat sembla ser el
factor més important en l’acció moral. I és que la distància implica sempre,
com en la paràbola del mandarí, una mena d’anestèsia
moral. La invisibilitat de la víctima sembla deixar netes les mans del
botxí. El contacte, visual o no, crea una implicació que obliga a avaluar la
nostra relació amb les conseqüències dels actes. Ojos que no ven, indiferència que pots explotar en benefici propi.
L’única manera de superar imaginàriament la distància, a efectes morals, és
l’empatia, el fet d’imaginar-se en el lloc de l’altre. Per això potser tenia
raó Horkheimer quan deia, en una entrevista que vaig veure fa anys, que
l’empatia no és una virtut sinó un requisit bàsic de la vida civilitzada.
3 comentaris:
Quina sorpresa més grata rebre una comunicació així, a més des del Patio Virtual! M'ha agradat molt la recerca fontística i paral·lelística inicial! La part final m'ha fet recordar quan vaig llegir The Naked Ape. A Zoologist's Study of the Human Animal (en trad. al castellà de J. Ferrer Aleu, El mono desnudo). En algun punt que ara sóc incapaç de trobar -el vaig llegir fa segles- comentava com el desenvolupament de mitjans de lluita que permeten la violència a major distància, afavoreix l'acarnissament en l'ús de la violència per tal com la distància impedeix veure els senyals de rendició del rival. Ja pots imaginar-te el context d'aquests mots: la descripció de les lluites i conflictes per qüestions jeràrquiques i territorials en el grup animal, on sembla que el conflicte acaba d'immediat quan el contrincant cedeix (acota el cap, gira l'esquena, etc.). De nou, heus ací un fonament biològic de la dita "ojos que no ven...".
L'empatia també requereix, diria jo, un contacte directe amb els nostres congèneres que faci que et sentis afectat pel que els afecta. Sempre és impactant comprovar com estem d'aïllats i sols en un món que, tanmateix, és el món més comunicat que hem tingut mai. I, tanmateix, no sé si arribem ja a l'entotsolament absolut. La vida actual és plena de paradoxes absolutes. D'una banda volem protegir al màxim la nostra privacitat... alhora que no tenim cap problema de deixar-ho anar tot a través de les xarxes "socials"... on "amic" -un terme de confiança- passa a identificar-se amb "seguidor" -una pura etiqueta, que a voltes coincideix amb un amic però, la major part de les vegades correspon només a uns bytes en la pantalla...-.
En fi, gràcies per l'aportació. Fa goig.
En efecte, fa goig. El tema és molt interessant i, la reflexió de Guillem molt completa. M'ha recordat un petit assaig sobre la mateixa qüestió, del gran Carlo Ginzburg, que si fa no fa ve a dir el mateix, però amanit amb altres referències (arrenca amb uns passatges sobre la compassió de la Retòrica d'Aristòtil). Molt recomanable: Carlo Ginzburg, "Matar a un mandarín chino. Implicaciones morales de la distancia", dins Ojazos de madera. Nueve reflexiones sobre la distancia, Barcelona, Península, 2000.
Exemplator: és possible que una de les meues fonts haja sigut el llibre de Desmond Morris, que tinc des de fa mil anys i que no he tornat a llegir. Ho miraré, perquè la violència a distància és un aspecte cabdal de tota aquesta problemàtica.
En qualsevol cas, pel que fa a les modalitats postmodernes de (in)comunicació, m'incline per una visió molt escèptica. No sols per la meua convicció que el nucli bàsic de la comunicació és el malentès, sinó també perquè dubte molt que les modalitats més tradicionals, i fins i tot el cara a cara, siguen incompatibles amb l'aïllament. De fet, crec que el dilema del mandarí encaixa millor amb un món en què tot (tret del cara a cara) és més remot i les distàncies són més massisses que ara. Però això només és una hipòtesi, alerta.
Magister: moltes gràcies per la referència. Tinc el llibre en espera des de fa una pila d'anys (de fet, crec que ens el vam comprar per la mateixa època, a París-València, i en vam parlar, te'n recordes?), i el llegiré amb molt d'interès. A més, Ginzburg era un tio que no sols escrivia molt bé, sinó que tenia una agilitat mental envejable, i moltes coses interessants a dir. Això em fa pensar en com és d'agradable, i alhora irritant, quan tenim una idea i descobrim que ho han pensat quaranta mil paios abans que nosaltres. Ens hi sentim acompanyats, és clar, però alhora experimentem la nostra falta d'originalitat... I, segons el dia, optem per una possibilitat o per l'altra. No sé si us passa a vosaltres, a mi m'ha passat alguna volta.
Publica un comentari a l'entrada