dijous, 7 de febrer del 2013

Janina Altman ha estat ací



Dijous 31 de gener de 2013, Janina Altman es va alçar a les 2 de la matinada per agafar un tren de Haifa a Tel Aviv. Aquell tren, afortunadament, circula una vegada cada hora durant tot el dia, i té parada a sota de l'aeroport de la capital. Allà va agafar un avió a Madrid, i després un altre fins a València, on va arribar a l'hora de dinar ja ben entradeta. L'hi esperaven algunes xiques de l'Escola per a Adults de Llíria, dos representants de l'EPA i, per descomptat, la Marta. Les xiques, que ja havien estat preparades pels seus professors, es van emocionar com unes malaenes allà mateix. Una de les professores de l'escola, Elena, es va oferir a portar Janina i Marta a Foios. Vaig rebre Janka vora una de les rotondes que porten al barri melianenc de Nolla, un lloc ben poc idíl·lic. A casa vam dinar, va descansar una estona i, ben aviat, enfilàrem cap a Llíria, a una roda de premsa. Aquest darrer sintagma, l'hauria de posar entre cometes, perquè en realitat els únics bípedes implumes relacionables amb la premsa que vaig veure allà eren l'entranyable Sal·lus Herrero i dos senyors de Canal 9. Janina i Marta compartien taula amb Nico, el director de l'escola, i Miquel, el director de la Banda Primitiva de Llíria. El periodista de Canal 9 va fer preguntes que ja preludiaven el desastre de la crònica que al final va fer per al TN de la nit. Les preguntes intel·ligents, naturalment, les va fer Sal·lus. Després, mosquejats Marta i jo, Nico ens convidà a saludar els seus alumnes i, efectivament, allò va ser una agradable sessió improvisada. Janka s'hi trobava més còmoda.

Divendres a migdia vam anar a l'IES "Vicent Castell Domènech" de Castelló de la Plana, on ens esperava Josep J. Conill. Amb el savoir faire que el caracteritza i una capacitat de coordinació i organització insuperables, JJC ens havia omplert una sala amb un centenar de persones: alumnes, professors, companys del Grup de Recerca per a la Memòria Històrica. La seua introducció, minuciosament preparada, va ser extraordinàriament sucosa: Marta feia el que podia, perquè quan arranca, JJC és imparable. I començà Janina. Els xiquets estaven com hipnotitzats, Janka estava visiblement a gust, i Marta va fer una feina impecable. L'ambient estava electritzat. Després s'inicià el col·loqui, i l'última pregunta se la reservà Josep. "Com és possible que després de les experiències que ha tingut en la vida encara mantinga la fe en les persones?". Janina escolta atentament la traducció de Marta, es gira cap a Conill i, amb cara innocent de no trencar un plat, li amolla: "És que justament les persones em van salvar la vida." Va ser un touché o un acte de pura màgia? Es van vendre una trentena de llibres en poc minuts, els assistents s'acostaven a Janina amb el llibre i el nom escrit en un paperet. Vam regalar un exemplar a una noia sense recursos però amb voraç curiositat. Janka va acabar amb el braç adolorit de tantes signatures, però tot seguit ens esperava un dels dinars més agradables i intel·ligents dels últims temps. Estàvem tots en un estat d'excitació moral i anímica extraordinari.

A la nit portàrem Janina a l'hotel, perquè a la matinada hi arribaven d'Avinyó un dels seus fills, Eitan, i la resta de la família, i ella volia estar amb ells. L'endemà, després de fer una passejadeta per la ciutat i un dinaret, anàrem a Llíria. Muntava l'acte l'EPA, sobretot Nico i Carles, i consistia en una barreja entre un concert per la pau (a càrrec de la Primitiva) i una presentació del llibre de Janina. La previsió era que la música duraria uns 40 minuts i que acompanyaria el parlament de Janina. La realitat va ser que entre els exordis (me gusta oirme) i la música s'esfumaren prop de 80 minuts. Quan els assistents, molts dels quals hi havien anat a veure Janina, estaven començant a impacientar-se, es demanà la presència a l'escenari de Janina, Marta i de mi mateix. Vaig declinar la invitació pensant que immediatament començaria a parlar Janka, però era l'hora dels regals: uns llibres, un "pin", flors. I Carles va anunciar que l'Ajuntament de Llíria, a través del seu regidor de cultura, donaria un obsequi a l'autora del llibre que s'hi presentava. "A Sra. [sic] Janina Hescheles, con motivo de su visita a Llíria". El senyor regidor, i la corporació que suposadament hi representava, havien passat per alt algun detall. Per exemple, que l'espanyol no és una llengua que coneix i domina tot l'univers món, i que Janina sap tant d'espanyol com de català. Per exemple, que una de les suposades competències que ell té es diu "promoció lingüística". I, per exemple i sobretot, que allà s'estava presentant un llibre en català, punt. Si el sotasignat no va abandonar l'acte immediatament va ser exclusivament per respecte a Janka. Accepte la negociació i les transaccions, no puc tolerar el pasteleo, i menys encara en un context tan xarcuter com aquell. Però bé, després parlà Janina, Marta traduí amb gran perícia, la gent se n'alegrà, la banda torna a bufar (el terme no és meu, és del director), tocaren l'Himne d'Europa de Beethoven [sic], alguns es van posar drets, jo no, la bona gent intentà saludar Janina i aconseguir una dedicatòria, jo hi feia una mica de dobermann, vaig saludar molta gent, Janka es cansà i anàrem a sopar a l'IES juntament amb un bon estol de gent senzilla. Tu contenta, jo pagat.

Diumenge i dilluns eren dies intocables: diumenge, per a fer turisme amb Eitan i família; dilluns, perquè ells se'n tornaven a Avinyó, Janka tornava a casa nostra i calia preparar l'acte de dimarts. Dissabte, a Llíria, ens havíem quedat sense llibres: les existències estaven quasi exhaurides, i necessitàvem clavar mà en les reserves. Vaig recollir una cinquantena de llibres a la distribuïdora dilluns al matí, i enfilàrem cap a Xixona. Allà ens esperaven Miquel i Emi, que de tant de públic que es preveia havien organitzat una sessió doble, amb projecció del vídeo que Kalman i Eitan havien fet entre Haifa i Avinyó. Miquel estava visiblement emocionat i superat per les circumstàncies, però va presentar Janina i, amb les poques paraules que li venien al pap, va galvanitzar ipso facto la sala. Les criatures i els adults ho seguien tot amb impecable respecte i atenció, i s'havia tornat a produir el miracle: Janka se sentia a gust, improvisava, hi havia diàleg. En alguns casos, la traductora fins i tot va millorar l'original. Les directores del centre van abraçar-la commogudes, ens van fer regalets, molta gent va comprar llibres, alguns dels quals s'atreviren a demanar-li un autògraf. D'allà, tard, vam anar a dinar al Campello, amb la participació activa de la mare d'Emi. No reproduiré res del que vam dir en aquell dinar, que quedarà per als annals de la nostra història privada, però va ser una de les estones més brillants, més càlides i més extraordinàries que recorde en molts anys. No necessitàvem gravadora. Això, i la dedicatòria que em va escriure ahir a la nit, a casa, mentre parlàvem de la vida, és matèria reservada.

Avui a les 4 de la matinada, amb puntualitat germànica, ens hem llevat i hem arribat a les 5 a l'aeroport. Fa una estona, Janka m'ha enviat el correu de rigor: he arribat, tot bé, Kalman i jo hem sopat l'entrepà que m'has fet i ara me'n vaig a dormir, demà ja escriuré a la resta d'amics.

I aquesta, senyores i senyors, és la crònica de la visita. La lliçó d'humanitat, calidesa, força i vitalitat que em dóna constantment aquesta persona s'ha condensat i multiplicat en aquesta intensa setmana. Malgrat la quantitat de feina que li he donat, Janina no s'ha queixat ni una sola vegada; tothora repetíem la mateixa conversa: "Com estàs? Et trobes cansada?". "Gens ni mica. Estic en el setè cel, com en un somni, com en una al·lucinació". I, clar, jo, molt més malcriat per la vida i les circumstàncies, m'hauria comprat un barret només pel plaer de traure-me'l a cada paraula d'aquesta dona extraordinària.



Agraïments: Nico Marco, Carles Subiela, EPA Llíria, Marta Cedro, Josep J. Conill, Miquel Aleixandre, Jaume Ortolà, els assistents a tots i cadascun dels actes, els qui no hi han pogut assistir però ens han encoratjats de diverses maneres, Eitan Altman, Kalman Altman i, per descomptat, Janina.

5 comentaris:

Exemplator ha dit...

Moltes gràcies per la detallada crònica. M'alegra tot el que contes i és una sort que la vostra iniciativa haja tingut com a mínim el ressò que sembla que ha tingut.

Guillem Calaforra ha dit...

Moltes gràcies! Doncs sí, efectivament tot en aquesta ha estat un colp de fortuna i una experiència impagable. Crec que en breu hi haurà una segona edició del llibre. Els esforços de difusió i la participació dels amics han donat fruits.

Moriarty ha dit...

I jo, borinot de mi, vaig i m'ho perd per enterar-me tard.

Guillem Calaforra ha dit...

Doncs és una llàstima, perquè hauria estat un plaer conèixer-t'hi personalment!

Lectora corrent ha dit...

Llegeixo aquesta crònica amb uns anys de retard mentre estic mirant, en una altra pantalla, el vídeo de l'acte que es va fer a l'IES. Hi he anat a parar (al vídeo i a aquest blog) quan cercava informació sobre Janina (Hescheles) Altman, que tinc a la meva base de dades de dones científiques, però de la qual no en sabia res. Avui és el seu aniversari i m'agrada, sempre que puc, recordar a Twitter, Facebook o el meu blog, alguna dona científica en l'aniversari del seu naixement. Espero que els nois i noies de l'Institut que van assistir a aquell acte s'adonin de la seva importància i recordin sempre el testimoni d'aquesta supervivent de la shoah per impedir que fets com aquell es tornin a repetir